Vivim en l’era 2.0. Tot és a la xarxa i ho podem fer tot fent servir tot d’eines que tenim a la xarxa. Des de compartir documents fins a explicar minut a minut el que estem fent. Núvol (cloud), Twitter, DropBox, Facebook, Byt.ly, RSS,… i totes les eines que se’n deriven.

Dies enrere una amiga em va demanar un cop de mà per un curs d’introducció a les eines 2.0 que està fent. Em va agradar que em preguntés i em va agradar poder-la ajudar. Avui, aquesta tarda, he d’explicar a un amic com funciona Twitter, què és, per què serveix, com,… He d’admetre que m’agrada “evangelitzar” la gent en aquest camp. Tinc les meves opinions particulas i crítiques amb algunes d’aquestes eines però en general m’agrada fer-les servir i admeto que estic content sempre que algú em demana un cop de mà per aprendre’n a fer servir alguna.

Fa dies que hi dono voltes i al final he decidit que, poc a poc, aniré fent petits tutorials-introductoris sobre aquestes eines, per a què serveixen, com fer-les anar, com gestionar-les,… No prometo (ni puc ni ho vull) cap mena de periodicitat (aniré escrivint quan pugui), i ho explicaré tot partint dels coneixements que en tingui i la meva experiència. En resum, modestament espero que algú en pugui fer ús.

A la feina em queden una mica més de dos mesos de contracte. Hauré estat dos anys i quatre mesos fent de post-doc. Crec que je après força, gestió, programació i tècniques computacionals molt interessantas.

Fa temps que tinc al cap un projecte de “ciència 2.0″. Parlant amb un amic meu, el projecte ha derivat en quelcom més gran. I, si és mínimament viable, el tiraré endavant. De ganes i il·lusió, no en sobren.

Per què ho vull fer? Perquè hi crec. I perquè tinc idees i les vull posar a la pràctica. Perquè no vull que tot passi i ja està. Faig recerca, i en seguiré fent!, però sóc un cul inquiet, el meu cap no para. No vull dir que tot el que se m’acudeixi sigui materialitzable o viable però, en present i passat, he tingut idees-projecte (moltes de les quals ni les he comentat amb ningú) que, per mandra o desídia (o, simplement, manca de temps) no he fet i després me n’he penedit.

Alguns exemples? N’hi algun de “fantasma”, i algun de més real. Dels primers n’hi ha dos que fan certa ràbia (tampoc sé què hagués passat si els hagués fet). L’any 2003, amb un amic vam començar a desenvolupar el que seria l’embrió de les actuals xarxes socials. Aquell web era concretament, per fer xarxes d’intercanvis de cases, els usuaris oferien espai a casa seva i, a canvi, podrien accedir als espais dels seus amics i dels amics dels seus amics, era una manera de viatjar amb l’allotjament gratuït. No ho vam fer i ara tenim el Facebook i infinitat de xarxes socials. Temps després, el 19 de novembre de 2006, l’Oriol Morell va anunciar al seu bloc la creació d’una “categoria” miniposts. Pel meu cap de seguida va córrer la idea de fer quelcom similar però a l’estil blogger o wordpress, obrir un servei perquè la gent que en fos usuària pogués escriure això, miniposts. En fi, no cal que digui a què s’assembla.

Darrerament n’hi ha hagut un de més real, de més de tocar de peus a terra. La “materialització” l’ha fet Invitrogen i es diu Invitrogen-Select, el producte llegeix l’RSS d’algunes fonts científiques i les mostra als usuaris en funció d’unes paraules clau. En fi, no és exactament el que volia fer però, m’han passat al davant.

No sé què passarà d’aquí uns mesos, però, mentre ho intentem, disfrutarem!

El cap de setmana passat es va celebrar la Festa del Cel de Barcelona. Jo no hi he anat mai i, de moment, mentre hi participi qui hi participi, seguiré sense anar-hi. Per què? doncs perquè la majoria de participants són d’algun exèrcit.

Pot ser molt espectacular però, cal recordar que aquests avions tant ràpids i que fan tantes piruetes són màquines de guerra. No han estat construïts per a fer piruetes damunt del mar. La seva missió és transportar bombes, llançar-les, disparar contra gent i destruïr els seus objectius.

Crec que hi ha alternatives als exèrcits per a fer un festival aeri (de fet, ja hi ha participants no militars). De moment, jo seguiré sense anar a veure aquesta mostra de màquines de guerra. Per acabar, i fent meves les paraules d’en Jordi Armadans, “les persones que hi vagin, que siguin conscients del que aplaudeixen”.

Fa temps que em queixo que les administracions obliguin a la ciutadania a fer servir un programari o un altre per tal d’accedir als seus serveis que, fet i fet, són de la pròpia ciutadania. Així doncs, de la mateixa manera que em queixo quan em forcen a emprar el Word de Microsoft per omplir un document per sol·licitar un projecte, també trobo just queixar-me quan m’obliguen a fer ús del Microsoft Internet Explorer per a accedir a algun servei públic. Cap dels dos és “gratuït”.

En el cas del Word està clar: cal pagar per tal de tenir una llicència i utilitzar-lo. En el cas de l’Internet Explorer és una mica més difús. Si bé, ara per ara no cal pagar per fer-lo servir, tenir-lo implica tenir instal·lada alguna versió de Windows i, per tant, passar per caixa.

Però, per què comento que l’Internet Explorer és gratuït “ara per ara”? Doncs perquè ahir em vaig sorprendre en descobrir que ara calia pagar per fer servir l’Outlook (el programa client de correu electrònic de Microsoft). Fins ara jo sempre havia cregut que l’Outlook o, com a mínim alguna de les seves versions, era “gratuït” però, ahir, en anar a comprar un ordinador i la respectiva llicència per l’Office vaig preguntar quina diferència hi havia entre la versió d’Office que agafava jo i algunes altres: l’Outlook. Si volia una versió Office que portés l’Outlook (que no és el cas), havia d’agafar un Office professional, molt més car.

Això lliga clarament amb la política de l’empresa: ofereixo quelcom més o menys gratuït durant molt de temps i, quan la gent hi estigui ben enganxada, començo a cobrar. Amb Windows han fet el mateix, han permès durant anys, que la gent a casa el tingués pirata, l’objectiu era que la gent s’hi enganxés i no pogués viure sense aquest sistema operatiu. Això implicava que, a les feines, aquesta gent també hagués de treballar amb Windows, aquí amb una mica més de control sobre les llicències. I, ara, en els darrers mesos (i algun any), ja tothom ha de passar per caixa, el control sobre llicències és quasi total (les bones i permanents connexions a internet ajuden a controlar). Tothom (o quasi tothom) hi està ben enganxat.

I, per tant, què ens fa pensar que no passarà el mateix amb l’Internet Explorer? Per sort, per tot hi ha alternatives lliures. Si bé pel sistema operatiu poden ser una mica més “inaccessibles”, amb el correu i la navegació les alternatives són fàcils d’emprar i estan a l’abast de tothom. Només cal que algunes empreses i institucions públiques no ens obliguin a ser clients de Microsoft per a accedir als seus serveis en línia.

Massa tard per descobrir la seva faceta de cantautor.

“…habra un dia en que todos al levantar la vista veremos una tierra que ponga libertatd…”

Ahir vaig rebre un correu d’Skype demanant-me si volia omplir una enquesata, res, deu minuts fent quatre clics. La curiositat (que em va agradar) és que quan posaves una puntuació negativa a alguna cosa, et deixaven dir el perquè. Vaig puntuar i comentar negativament un parell de coses: seguretat i el programa client de Linux.

Seguretat? Skype fa servir un protocol privat. Tot el que sabem és que empra la tecnologia 2P2 (connecta els dos ordinadors -en cas de converses des d’ordinadors- directament) i prou. No se’n sap res méd. I, per tant, tampoc sabem si l’empresa té algun tipus de control o registre sobre elles i el seu contingut. Per les comunicacions d’aquest tipus hi ha altres protocols estandaritzats i oberts.

El client? per emprar Skype cal fer servir, forçadament, el seu programa. He fet servir altres empreses de comunicació similars i totes, emprant protocols oberts, m’han permès fer servir el programa que vulgui. Skype no. El seu protocol és seu i només pots emprar el seu programa. El client de Linux el tenen força abandonat però, com que no en podem fer servir cap més, no tenim alternativa.

Això de l’Skype és només un exemple. I a què ve això, ara? Doncs que auest matí he llegit un article de l’Albert on parla de la neutralitat a la xarxa i de com les grans companyies (i alguns governs) volen tallar i controlar la llibertat que implica internet. A banda dels temes polítics (Xina, Índia,…), les companyies que poden arribar a controlar Internet ho poden fer perquè tenen un “monopoli” en els seus terrenys. Des de Microsoft que decideix quan t’has de canviar d’ordinador (això sí, tothom segueix emprant l’Office), fins a Apple que decideix què instal·les i que no instal·les al teu iPhone (cosa que no entenc, si tu et compres un aparell, hi has de poder posar el que vulguis!). Bé, i passant per Google, Facebook i moltes altres empreses. Pràcticament qualsevol decisió que prenguin aquestes copanyies afectarà internet. Google pot donar prioritat a uns resultats, no mostrar-ne d’altres, Facebook pot canviar les polítiques de privacitat,…

Imagineu que Skype fes servir un protocol obert. Els milions de clients d’Skype podrien interactuar amb els clients d’altres empreses (no m’imagino un client de Movistar no podent parlar amb un de Vodafone o Orange), jo podria fer servir el programa client que més m’agradés. El mateix passa amb Facebook, i si els usuaris de diferents xarxes socials poguessin interactuar entre ells?. Aleshores, cada persona (client) podria triar aquell que més li agrada i no aquell que per nassos ha de fer servir per a poder-se comunicar amb la majoria de gent.

Un dels meus avis sempre deia que els polítics “ho fan tot pel poble però sense el poble”. De petit havia patit la crueltat de la guerra civil i la dura post-guerra que la va seguir. Estava decebut dels polítics i les seves promeses. Quan el meu avi me la deia em dolia, jo no creia (ni crec) que tot hagi de ser així.

Aquest dissabte (la Diada) però, em va venir al cap aquesta frase. Jo no he anat mai a veure l’ofrena floral que es fa per la Diada a Barcelona i enguany hi he anat per primera vegada, amb la MªElena i l’Aniol.

Ens havien avisat que enguany hi havia un gran perímetre de seguretat però que, entrant pel carrer Girona no tindríem cap problema. Asseiem l’Aniol al cotxet i agafem el metro cap a Plaça de Tetuan. A l’arribar al carrer Girona, unes tanques vigilades per un nombre prou elevat de Mossos d’Esquadra ens impedeix el pas, només poden passar grups que vagin a fer ofrenes. Però, no hi pot entrar ningú més? no pot la gent, el poble, acostar-se a veure les ofrenes?

Un grup d’àvies molt enfadades “planten cara” als Mossos i aquests, al final, les deixen passar (no deuen suposar cap perill) i, de passada, una parella amb un cotxet amb un nen de quasi deu mesos entra al perímetre de seguretat. Vam arribar al costat de les càmeres de Televisió de Catalunya, vam veure com Esquerra (Republicana de Catalunya) feia l’ofrena, seguida d’UGT (que van barrejar vaga i Diada), Solidaritat Catalana, els Castellers de Barcelona i una llarga cua d’entitats esperenat per fer la seva ofrena.

En Jordi, un amic que va fer una ofrena amb l’entitat cultural per la que treballa ens va explicar que vam tenir sort d’arribar on vam arribar. Que enguany només es podien acostar al monument les entitats i partits que anaven a fer una ofrena. Que els del PSOE-C i ICV s’havien endut una escridassada però a molta distància (el cordó de seguretat estava molt lluny del monument).

I jo em pregunto, per què? quin sentit té fer una ofrena així? Enguany no hi ha hagut titulars d’escridassades i és que enguany el “poble” no ha pogut assistir a l’ofrena. Quin sentit té? Com poden uns partits polítics d’esquerres allunyar el poble d’un acte així? els fa por? tenen la pell tant fina que no poden aguantar quatre crits?

Tot pel poble, però sense el poble.

Que els partits posen els seus interessos particulars per damunt dels de país no és quelcom massa nou. No tota la classe política ni tots els partits pensen només en ells però, sovint, la sensació és aquesta.

Un exemple és el del Ministre Corbacho, que deixa el ministeri per “ajudar” al PSC en les properes eleccions. No dic que un ministre no es pugui presentar a unes eleccions però, la sensació que deixa (sobretot pel que s’ha dit), és que deixa el ministeri per donar un cop de mà PSOE de Catalunya. Crec que, un canvi de ministre sempre suposa un petit trasbals pel govern d’un país. Implica una nova persona, un canvi en la manera de fer, una aturada perquè la nova persona s’incorpori a la rutina del nou càrrec,… i, la cosa s’agreuja encara més quan es parla d’un ministre de treball d’un govern espanyol, amb una economia que no funciona i un atur desbocat.

No és que consideri al Sr. Corbacho com a un bon ministre, si m’he de refiar dels números (l’atur), de moment, poca cosa positiva es pot dir del ministre. Però, tot i així, crec que un canvi en aquest ministeri no és el millor que hi pot haver en aquest moment. I en aquest cas, posa clarament l’interès de partit per damunt del del país. I això no em sembla bé.

Aquest dissabte al vespre a casa vam veure una pel·lícula que no ens va deixar indiferents: Los niños de Huang Shi. El film relata un capítol de la segona guerra (no declarada) entre el Japó i la Xina entre els anys 1937 i 1945, la vida de George Hugg.

Hugg era un jove economista britànic que, després de passar pels Estats Units i el Japó, treballava com a periodista a la Xina en Guerra. Fent-se passar per la Creu Roja aconsegueix arribar a una zona ocupada pels japonesos, a la provincia de Shaanxi, on veu les atrocitats que està fent l’invasor contra la població local.

El jove Hugg acaba a un orfanat on ha de donar un cop de mà. Primer hi és “contra la seva voluntat”, com a jove i inexpert periodista vol anar a primera linia i explicar el que està passant. Però s’engresca amb la seva tasca amb els nens, ho canviat tot i s’hi queda. Anys després, els nacionalistes xinesos (dins la Xina també hi havia disputes) pretenen reclutar els nens per a que vagin a la guerra però George Hugg aconsegueix muntar una expedició per endur-se’ls tots, d’amagat, 1200 quilòmetres al nord, travessant alts ports de muntanya i caminant dies i dies damunt la neu.

La pel·lícula es basa en fets reals i narra la vida d’aquest jove periodista-economista que ho dóna tot per a oferir a aquest grup de nens, orfs per la guerra i cada un amb el seu trauma personal, una segona oportunitat. Si teniu ocasió, passeu pel video-club i gaudiu de les dues hores que dura.

« Previous PageNext Page »