Finalment l’he fet i obert. El disseny és un dissent planer del repositori de dissenys del Wordpress (el gestor de continguts que empro), i algun dia suposo que el personalitzaré, però, no em volia entretenir donant més voltes al tema.

Què és? un bloc de la visió del pare en la paternitat. Un bloc amb informació, experiències i explicacions amb les que m’he anat trobant, preguntes, problemes, burocràcia,… Sé que ser pares és cosa de dos, però volia fer quelcom des del punt de vista del pare, quelcom que respongui les preguntes que m’he fet o que crec que es pot fer un pare novell o un futur pare.

Durant l’embaràs m’havia passat pel cap fer-ne un llibre. Però porta massa feina, cal escriure tots els continguts, endreçar-los i donar-los coherència en cinjunt. En fi, crec que hauria passat massa temps. He obtat per fer un bloc. Aquí no em cal endreçar els continguts, puc anar escrivint sobre el que vulgui quan vulgui i és molt més inmediat.

Espero que en podeu fer un bon ús!

Ara fa dos anys a casa ens vam donar d’alta al servei d’ADSL amb ONO. A casa no hi arriba el cable i, ja que havíem de passar per un cable de Telefònica, volíem fer-ho amb alguna companyia que ens evités qualsevol mena de contacte amb Telefònica. I aquesta companyia era ONO. Ells s’ocupaven de tot. I així va ser.

Tot va anar bé fins a finals de desembre, en que la connexió va començar a patir talls temporals. Amb una trucada eterna a atenció (?) al client, vaig aconseguir que vingués un tècnic. Aquest va resoldre que la linia estava malament i que m’havíen de reduïr la velocitat. L’endemà, a atenció al client es van negar a abonar-me l’import dels dies en que no havia tingut connexió ja que el problema no era seu sinó de la linia. A més a més, em van dir que si la linia no podia suportar més velocitat, no era el seu problema i que em seguirien cobrant per 2Mb oferint-me’n només 1. Si ens havíem donat d’alta amb ONO era per evitar aquestes situacions en que la culpa és de la línia. Nosaltres paguem a ONO i, per tant, és aquesta companyia la que ha de discutir amb Telefònica, no nosaltres.

Un mes després, vaig aconseguir una adreça electrònica de contacte d’ONO. Els vaig escriure explicant tot el que havia passat. Era la darrera opció abans de donar-nos de baixa. Una setmana després va venir un tècnic i va solucionar la incidència. Vaig tornar a escriure un correu electrònic reclamant la compensació pel mes amb una connexió inferior a la que pagàvem. A la vegada, em mostrava molest pel seu comportament ja que, si no hagués estat pel correu electrònic, ells ens hauríen deixar amb 1Mb.

En fi, poc després em van deixar un missatge al contestador dient que ens abonaven la darrera mensualitat més vint euros.

A la següent factura simplement ens van tornar la mensualitat: 32 euros. (28+impostos). Em vaig queixar, mancaven els 20 euros. Vaig tornar a escriure. Després em van trucar dient que sí, que ens havien abonat la mensualitat més vint euros. La meva pregunta va ser simple: si pago 28 euros més iva cada mes! la seva resposta va ser que ells ens havien tornat els diners que paguem per la connexió, 8 euros!

La conclusió: paguem 28 euros cada mes, si ens tornen 8 euros dient que és el que paguem per internet vol dir que paguem 20 euros de manteniment de linia! Em sembla un preu desmesurat, l’operadora més cara. Em preguntareu com és que no ho coneixia aquest import, doncs el desconeixíem perquè a les factures no es detalla res.

Semàfors. Sí, els nous semàfors són prou “monos”, nous modenrs, es veuen molt bé, estalvien energia,… però, calia canvia també els semàfors que ja eren nous i ja funcionaven amb LEDs? A la cantonada de sota casa l’estiu passat van refer tota la instal·lació semafòrica, pals nous, nous semàfors (amb LEDs), nou cablejat,… i ara, al gener, pam! els han canviat! Em sembla bé que es vangin canviant els semàfors però, treure també els nous? calia? suposo que sí, que ven més i fas més campanya si anuncies un gran pla de semàfors.

Pintar els carrers. A ningú se li escapa que és un tema que l’ajuntament té abandonat. Molts carrers estan mal pintats, no pintats, pintats de manera confosa. Però, en comptes d’estar al dia en això, realitzar un manteniment dia a dia i terni-ho tot ben cuidat, no, ho abandonen durant força temps i, després, gran pla! gran inversió de 2 milions d’euros per repintar tota la ciutat (l’any abans de les eleccions).

I avui ha tocat el re-esfaltat de les rondes (a banda de la possible reducció de la velocitat a 60Km/h). Avui s’anuncien 8 milions d’euros per re-esfaltar les rondes!

És cert que, a un any d’eleccions, és molt fàcil caure en la temptació de titllar d’electoralista totes les obres i accions d’un govern però, a Barcelona crec que més que una temptació, és un fet. No es pot abandonar una ciutat i després, un any abans de les eleccions, engegar grans plans per posar-se al dia. Al meu entendre això, a banda de llençar els diners, és electoralisme en estat pur.

Jo preferiria que les coses es gestionessin dia a dia, que no calgués un any per reparar una tapa elèctrica del carrer, que els carrers estiguessin ben pintats, els semàfors amb tots els llums funcionant (que no calguessin mesos per reparar-los),…

Setmanes després, al lloc on van quedar atrapats els bombers morts, hi van aparèixer tot de proves i utensilis amagats. la gent del sud seguia reclamant que quelcom no lligava.

Ara una jutgesa ha obert la caixa dels trons. Els Mossos han fet la seva feina i hi ha dos detinguts. El sud demana responsabilitats. “Ho sento, ens vam equivocar” i aquí no passa res. Ara la culpa no és d’un llamp, ja ho deia la gent del sud. Ara el polític ho ha de reconèixer i acceptar.

En ple merder es fa públic que a la zona cremada, un espai natural protegit, el polític hi va autoritzar una mina. La gent del sud no la vol, els gestors del parc no la volen, els tribunals no l’aproven. Però el polític l’autoritza. El sud, castigat per l’amenaça d’un parc eòlic, cremat per un foc polititzat ara serà estripat per una mina autoritzada per un polític des del despatx.

La gent, el territori, té un límit. I el polític està tensant massa la corda. N’hi ha que demanen responsabilitats. N’hi ha que ho arreglen amb un “ho sento, m’he equivocat” però que continuen amb els plans eòlics i miners i els polítics, d’esquena al territori, fan com s’hi no hi veiessin res.

M’alegro que s’hagi arribat a cronificar una malaltia tant seriosa, greu i important com a aquesta. Però m’entristeix que això només passi a aquí (al nord), a on la gent pot accedir a un tractament amb antiretrovirals sense cap mena de problema ni, pràcticament, cost (a Europa). La majoria de la població mundial però no pot pensar en aquesta malaltia com a quelcom crònic i banal. Per desgràcia, la malaltia causa estralls en aquells països on no es pot accedir al tractament amb tanta facilitat. En aquests països, aquesta patologia (crònica per a nosaltres) implica un fort cop econòmic, un pal a la roda en el seu desenvolupament, una gran llosa per les generacions que han de ser el futur.

I, el pitjor de tot és que, si aquí l’hem fet crònica, vol dir que hi ha un tractament, que hi ha una solució. Però és una solució discriminatòria. Una solució que no arriba a tot arreu i que merma i estronca el desenvolupament de moltes regions del planeta.

Em sembla molt bé que l’1 de desembre serveixi per recordar dades i pensar, ni que sigui per uns minuts, en la malaltia. Però crec que s’hauria de donar un tomb a la diada, un tomb reivindicatiu per a exigir que si hi ha una solcuió a un problema tant greu, aquesta arribi a tothom i a tot arreu.

No sé massa què explicar ni com fer-ho, costa explicar-ho en paraules. Estem contents, emocionats, satisfets,… en fi, que ens cau la baba cada vegada que el mirem. Tot i que hi ha alguns moments d’atabalament per la novatada de l’experiència, ens en sortim prou bé. El noi dorm força,rondina poques vegades i menja prou bé.

El que de moment és el més dur és el dormir per la nit. No és que es porti molt malament, però cada dues-tres hores, nota la panxa buida i rondina. Això de no dormir una nit seguida costa de païr :-)

He de dir que, en part, gràcies a aquest espot, he fet una descoberta genial! un grup que enganxa. Un grup suec, que canta en anglès, amb lletres que s’entenen, música fresca i agradable. M’agrada! Però, dic que l’he descobert només “en part” gràcies a l’espot televisiu perquè, el fet decisiu per descobrir aquest grup ha estat poder-lo escoltar i tenir totes les seves cançons a l’ordinador, de franc i sense fer res alegal.

Aquesta gent són prou oberts de mires com per veure que el negoci de viure de vendre la música s’acaba. Molts insisteixen en mantenir aquesta hegemonia (grans discogràfiques i fosques societats d’autors), dictant el compàs del que s’ha d’escoltar i quan. En canvi aquest grup suec pensa diferent. Tenen clar que han de viure dels concerts i, com pot s’ho poden fer per què la gent els conegui i pagui per contractar-los o anar-los a veure? oferint la seva música per internet i de manera gratuïta.

Obrint la música i fent-la lliure fan que la gent els conegui. Si bé és cert que també es poden comprar els seus discs o bé “pagar el que es vulgui” tot fent un donatiu per internet, obir la seva música els ha acostat a molta més gent.

Crec que són maneres de veure el negoci en futur. Maneres, de poder fer realment el que volen i deixar que sigui la gent qui decideixi (i no una discogràfica moguda pel mercat). Us en recomano totes les cançons!

Aques matí però, he llegit un escrit a al bloc del Prof. Enric Canela que m’ha sorprès: El mecenatge per a la recerca comença a créixer. En aquest escrit parla d’un article aparegut a La Vanguardia d’ahir en que expliquen que el mecenatge a casa nostra ha passat dels 4.2 milions d’euros el 2005 als 17.9 del 2009.

Tal com diu, encara estem per sota de molts països europeus però és una noticia que m’ha sorprès i m’ha alegrat.

Fa temps que es parla dels canvis en les malalties degut als canvis climàtics, un exemple és la presència de malària en altiplans africans on abans no n’hi havia. Això és degut a que fins ara, el vector que transmetia la malària no podia viure en aquestes zones degut a les condicions ambientals (més fredes) però ara, amb un lleuger escalfament, ja s’hi pot desenvolupar sense problemes. Però això és a l’Àfrica i ens queda massa lluny. Tenim algun projecte que estudia les evolucions de malalties com la malària en funció del clima i la població, però ben poqueta cosa.

Però bé, si el clima canvia, les temperatures pugen i, si això li sumem el fet que cada vegada ens movem més i que visitem llocs remots i llunyans, fa que, malalties no endèmiques de zones “riques”, ens puguin portar algun problema. Només cal recordar els mals de cap del mosquit tigre (Aedes albopictus),i això que a casa nostra “només” ens molesta la picada!

Ara comencem a parlar dels costos en salut que ens pot comportar el canvi climàtic. Ara. Aquí, als “països enriquits” tenim sort de tenir maneres d’afrontar aquests costos. Però fa anys que hi ha gent que els pateix i no tenen més remei que conviure amb ells. “Oblidem” aquestes malalties, res, són coses de l’Àfrica i ens queda molt lluny! però quan ens afectin, segur que començarem a veure patents de nous medicaments (que la gent del sud tampoc podrà adquirir), i hi sabrem posar solucions. I doncs, per què no ens hi posem ja?

Aquestes malalties afecten una proporció molt baixa de població i això fa que no siguin “rentables” per als laboratoris farmacèutis que, desenganyem-nos, són, per norma general, els encarregats de llançar nous fàrmacs i/o tractaments al mercat. I, per tant, aquestes empreses es mouen per les regles del mercat i, on no hi ha diners, no hi inverteixen. Aquestes malalties, tot sovint, no són prou rentables i, per tant, no disposen ni de la recerca ni dels tractaments que tenen d’altres malalties. Em sona (i ara ho dic de cap) que algunes administracions donen algun tipus d’ajuda a les indústries que desenvolupen tractaments per a aquestes malalties, però, en molts casos, la recerca bàsica està encara massa endarrerida.

Hi ha però grups de recerca, tot sovint bàsica, que es dediquen a estudiar aquestes patologies, també hi ha grups de metges que miren d’identificar diferents casos i fer-ne un seguiment. I felicito tota aquesta gent, treballar en “coses” minoritaries no sempre és fàcil. I, per això m’alegro que la Marató d’enguany estigui dedicada a aquestes patologies.

Hi ha però, un altre grup de malalties “no rentables” i, en aquest cas, no són ni molt menys rares ni minoritàries: les malalties oblidades. Malalties que afecten milions de persones arreu del món però que, per desgràcia, són persones que no poden accedir a cap tractament, que no tenen poder adquisitiu per adquirir un hipotètic tractament i que, per tant, no interessen a aquells que busquen el negoci en el disseny de fàrmacs.

Com he dit, m’alegro que la Marató d’enguany tracti les malalties rares però em faria il·lusió i m’agradaria veure, en un futur, una Marató dedicada a les malalties oblidades.