Tecnologia


Projecte-bloc nou de trinca: Què hi diu el pare?. És un projecte especial, pensat i fet gràcies al fet de ser pare novell i recent. L’he estat pensant durant mesos, abans que nasqués l’Aniol i tot! però no trobava el moment per posar-m’hi.

Finalment l’he fet i obert. El disseny és un dissent planer del repositori de dissenys del WordPress (el gestor de continguts que empro), i algun dia suposo que el personalitzaré, però, no em volia entretenir donant més voltes al tema.

Què és? un bloc de la visió del pare en la paternitat. Un bloc amb informació, experiències i explicacions amb les que m’he anat trobant, preguntes, problemes, burocràcia,… Sé que ser pares és cosa de dos, però volia fer quelcom des del punt de vista del pare, quelcom que respongui les preguntes que m’he fet o que crec que es pot fer un pare novell o un futur pare.

Durant l’embaràs m’havia passat pel cap fer-ne un llibre. Però porta massa feina, cal escriure tots els continguts, endreçar-los i donar-los coherència en cinjunt. En fi, crec que hauria passat massa temps. He obtat per fer un bloc. Aquí no em cal endreçar els continguts, puc anar escrivint sobre el que vulgui quan vulgui i és molt més inmediat.

Espero que en podeu fer un bon ús!

I crec que és un dels operadors amb el manteniment de la linia més car. Aquesta és la conclusió a la que arribar després d’un serial de dos mesos amb aquesta companyia.

Ara fa dos anys a casa ens vam donar d’alta al servei d’ADSL amb ONO. A casa no hi arriba el cable i, ja que havíem de passar per un cable de Telefònica, volíem fer-ho amb alguna companyia que ens evités qualsevol mena de contacte amb Telefònica. I aquesta companyia era ONO. Ells s’ocupaven de tot. I així va ser.

Tot va anar bé fins a finals de desembre, en que la connexió va començar a patir talls temporals. Amb una trucada eterna a atenció (?) al client, vaig aconseguir que vingués un tècnic. Aquest va resoldre que la linia estava malament i que m’havíen de reduïr la velocitat. L’endemà, a atenció al client es van negar a abonar-me l’import dels dies en que no havia tingut connexió ja que el problema no era seu sinó de la linia. A més a més, em van dir que si la linia no podia suportar més velocitat, no era el seu problema i que em seguirien cobrant per 2Mb oferint-me’n només 1. Si ens havíem donat d’alta amb ONO era per evitar aquestes situacions en que la culpa és de la línia. Nosaltres paguem a ONO i, per tant, és aquesta companyia la que ha de discutir amb Telefònica, no nosaltres.

Un mes després, vaig aconseguir una adreça electrònica de contacte d’ONO. Els vaig escriure explicant tot el que havia passat. Era la darrera opció abans de donar-nos de baixa. Una setmana després va venir un tècnic i va solucionar la incidència. Vaig tornar a escriure un correu electrònic reclamant la compensació pel mes amb una connexió inferior a la que pagàvem. A la vegada, em mostrava molest pel seu comportament ja que, si no hagués estat pel correu electrònic, ells ens hauríen deixar amb 1Mb.

En fi, poc després em van deixar un missatge al contestador dient que ens abonaven la darrera mensualitat més vint euros.

A la següent factura simplement ens van tornar la mensualitat: 32 euros. (28+impostos). Em vaig queixar, mancaven els 20 euros. Vaig tornar a escriure. Després em van trucar dient que sí, que ens havien abonat la mensualitat més vint euros. La meva pregunta va ser simple: si pago 28 euros més iva cada mes! la seva resposta va ser que ells ens havien tornat els diners que paguem per la connexió, 8 euros!

La conclusió: paguem 28 euros cada mes, si ens tornen 8 euros dient que és el que paguem per internet vol dir que paguem 20 euros de manteniment de linia! Em sembla un preu desmesurat, l’operadora més cara. Em preguntareu com és que no ho coneixia aquest import, doncs el desconeixíem perquè a les factures no es detalla res.

I me n’alegro! tant del nou look com d’haver migrat a programari lliure.

Ahir la tarda, el “nou” Canal Solidari va veure la llum i els felicito per redisseny del web. No és que l’antic fos “lleig” (a mi m’agradava), però el nou té un aire més modern (més 2.0 que es diu), de navegació més senzilla i incorpora utilitats com ara “el més llegit”, eines per difondre les notícies via xarxes socials,…

Un altre canvi més ocult però per a mi potser més significatiu ha estat la migració a programari lliure. Fins ara, Canal Solidari s’allotjava en un servidor amb Windows, des d’ahir, el servidor funciona amb Linux. Cosa que és d’agraïr i, encara més, en portals com aquests.

Felicitats!

Ahir em van passar un enllaç a una campanya que pretén lluitar contra la bretxa digital, Informàtica solidària. La campanya, engegada per l’ONGd Banc de Recursos amb el suport de l’empresa de missatgeria MRW, es basa en recollir material informàtic en desús i enviar-lo a països en vies de desenvolupament (PVD).

Tot i que no sóc massa amic de contribuir al desenvolupament enviant allò que aquí ja no volem, en aquest cas, crec que la idea no està pas malament: aquí sempre volem l’últim crit en tecnologia i de seguida es considera obsolet allò que està prou bé com per seguir treballant.

Com dic, la idea, al meu entendre, no està pas malament. Però falla. Per què? he tafanejat el web del Banc de Recursos per veure com ho fan i m’ha entristit veure que els ordinadors enviat funcionen amb Windows i que, a més a més, els receptors, reben cursos de formació en Windows i MS Office.

Per què crec que falla si els receptors reben formació? Doncs perquè si una persona fa un curs d’informàtica en una de les aules que es munten en els PVD amb aquests ordinadors, aprendrà a fer ús de Windows i MS Office i, per tant, si aquesta persona algun dia arriba a comprar-se un ordinador, per nassos, haurà de comprar també una llicència de Windows i una altra de MS Office. Per a mi, això, és esclavitzar tecnològicament.

Entenc que aquí, a casa nostra, hi pot haver gent que treballi amb Windows per la que canviar a Linux pot ser un “petit trauma”, estàs acostumat a un sistema i unes eines i has de canviar a un altre. Però estem parlant de formació a gent dels PVD on, posats a aprendre com fer anar un ordinador, crec que seria molt més profitós ensenyar-los a fer anar un escriptori i un programari pel que després, si mai ho volen adquirir ells, no s’hi hagin de deixar un sou.

A banda d’aquesta consideració, sovint, quan una empresa o una persona particular es desfan d’un equip informàtic, assumint que aquest funciona i no està espatllat, és perquè volen quelcom millor, amb més potència i que pugui córrer sistemes operatius que requereixen més recursos, programes amb millors gràfics,… Un exemple seria la migració d’una empresa de Windows XP a Windows Vista. Aquesta empresa allibera uns ordinadors que no poden funcionar amb Windows Vista, porten un sistema operatiu, Windows XP que, d’aquí alguns mesos passarà a ser obsolet, sense suport ni actualitzacions de seguretat, deixant obsolet l’equip. Vull remarcar que si Windows XP no es considera ja obsolet (Microsoft ho volia fer fa uns mesos) és perquè molts usuaris no han volgut passar-se a Vista i en qüestió de mesos l’empresa alliberarà una nova versió del seu sistema operatiu. Aleshores, aquesta aula fa formació en un sistema operatiu obsolet i quan els usuaris es comprin un ordinador, hauran de pagar les respectives llicències i, a més a més, segurament el sistema operatiu de l’ordinador que comprin serà ben diferent del que han après (en migracions d’XP a Vista sí que hi ha hagut autèntics traumes…). Un ordinador amb Linux pot durar molts més anys sense ser obsolet.

Com dic, aquests tipus de campanyes em semblen bé (tot i que no considero gens vàlid donar allò que ja no volem en d’altres camps -medicaments,…-). Però crec que s’haurien de fer d’una manera diferent, no creant les dependències, esclavatge, tecnològiques que es creen fent-ho com es fa ara.

Ahir pel matí, la NASA va enlairar l’OCO (Orbiting Carbon Observatory), un satèl·lit que havia de fer un mapat, en temps pràcticament real de les concentracions de diòxid de carboni a la Terra.

Quan s’enlaira un satèl·lit a l’espai, aquest és propulsat per un coet, que el porta a dins. En condicions normals, una vegada enlairat, la càpsula transportadora del coet, s’obre i deixa el satèl·lit en òrbita mentre el coet cau al mar. Ahir, per quelcom que encara no se sap, la càpsula no es va obrir i l’OCO, va anar a parar al mar, prop de l’Antàrtida, juntament amb el coet que el transportava.

L’OCO era una missió interessant, fent una òrbita polar (i no equatorial, com fan la majoria de satèl·lits de telecomunicacions), havia de permetre fer un mapa de la concentració de diòxid de carboni al planeta cada 16 dies. Aquests mapes haurien d’haver permès identificar, a banda dels punts de més emissió (per aquests no cal un satèl·lit), els punts on s’absorveix més CO2 (segurament, oceans i grans masses forestals). La identificació d’aquests punts podria haver permès estudiar-los i potenciar-los, de cara a reduir les concentracions de diòxid de carboni a l’atmosfera.

Ahir per la tarda, dins el programa de la festa major de Sant Antoni d’enguany, es va celebrar una “install party“, organitzada per la comissió de noves tecnologies de la Xarxa Comunitària de Sant Antoni – Xarx@ntoni. Una install party consisteix, bàsicament, en ajudar la gent a instal·lar programari lliure al seu ordinador: qui vol participar, només cal que porti el seu ordinador i se l’ajuda i explica el procés d’instal·lació. Sovint, les “install”, són sessions en que un grup de gent n’ajuda a un altre a instal·lar Linux al seu ordinador.

La “install” d’enguany es pot dir que es va caracteritzar per una arribada massiva (que es podria considerar de greu plaga) del Windows Vista (quelcom que havia de ser Wow! i ha resultat ser un fiasco que ningú vol). Personalment, mai havia instal·lat un Linux en un ordinador amb Vista. Buf!. La participació va ser tot un èxit, si no recordo malament, ens van portar un total de 9 màquines! Totes, excepte una, van marxar amb un Linux ben instal·lat i funcionant!

Les màquines prèvies al Vista no van suposar cap problema: inici amb una “liveCD” per comprovar que funcioni tot, re-particionat del disc i instal·lació. I llestos! Les màquines amb Vista van desencadenar algun petit mal de cap. El per què? pel sistema de particionat del disc. La majoria porten quatre particions: una amb el sistema operatiu, una altra amb les dades, una d’unes 3Gb amb fitxers de sistema i, una, insignificant (1Mb!), que serveix per marejar la perdiu i tocar allò que no sona. El reparticionat i/o canvi de tamany de particions, per desgracia i de manera “involuntària”, el moviment d’alguna partició, implica molta estona, una gran dosi de paciència i tests constants per veure que el virus (Vista) segueixi arrencant perfectament.

Tot i així, pràcticament tothom va marxar amb el seu ordinador una mica més lliure. L’única màquina que va marxar sense Linux va ser un portàtil (amb Vista), al que el reparticionat va fallar un parell de vegades i ens va forçar a recuperar la instal·lació bàsica del Windows (tots en vam aprendre!, mai està de més :-) ).

Va ser una tarda més llarga de l’esperat, però va ser divertit. Personalment, em vaig fer càrrec de la màquina d’un dels membres de la xarxa (eh! senyor tresorer!), una de les que ens va portar problemes,.. m’ho vaig passar prou bé!

Sovint es diu que les patents serveixen per estimular el coneixement. Aquesta lògica diu que si algú inverteix en trobar quelcom que després pot patentar i obtenir-ne beneficis de manera monopolista (és el que fan les patents), s’estimula la inversió en recerca i desenvolupament. Les patents  es poden aplicar en diversos camps, alguns exemples són les capsuletes de la Nexpresso, les soles de les sabates Geoxx,… fins i tot les tapes del clavegueram (fixeu-vos’hi, n’hi ha que tenen gravat el lema “PATENTADO”!).

Però les patents també afecten camps com la farmàcia, on es mouen milers de milions d’euros. Un laboratori troba una nova molècula, la patenta i, durant vint anys, en té el monopoli i en pot fixar el preu que sigui. Tornant a l’inici d’aquest escrit, i amb la lògica dels defensors de les patents, si un laboratori farmacèutic pot obtenir uns beneficis (per mi obscens) d’una inversió, s’estimula que el laboratori inverteixi en noves descobertes. Així doncs, amb aquesta lògica, les patents estimulen la recerca.

Personalment no m’agraden les patents, en cap àmbit. M’agrada l’accés obert, el compartir per créixer. Però, les patents en el camp biosanitari i, sobretot, en el camp dels fàrmacs, em semblen molt poc ètiques, els fàrmacs no han de ser una simple mercaderia.  A banda d’això, em qüestiono que les patents estimulin realment el coneixement i la recerca, sinó tot el contrari. Un exemple.

Dies enrere, una companya de feina em deia que, ara fa quatre anys, va trobar una molècula amb una sèrie de propietats que la feien molt interessant. Era quelcom molt nou. Naturalment, el primer interès era publicar-ho però… no va poder ser. El seu cap va decidir que calia patentar aquella molècula i que, per tant, fins que la patent no estigués feta, no se’n podia publicar res. El temps va anar passant i la patent no sortia (temes burocràtics universitaris). Ara, no hi ha patent i la publicació que en el seu dia hagués estat una gran aportació en el seu camp, ara ja no té pràcticament cap valor com a novetat, ja hi ha hagut altra gent que ha obtingut coses similars i les han publicat (han calgut però quatre anys!).

Si en el moment de la descoberta aquesta s’hagués publicat, a banda del prestigi de la publicació, els altres grups que treballaven en el camp haurien tingut molta més informació per trobar coses similars i potser no hauríen necessitat quatre anys per arribar-hi. El coneixement en general s’hauria enriquit molt més, amb menys temps i amb menys diners. Però no, una patent (possible patent), ho va frenar.

Això sí, diuen , que les patents estimulen el coneixement.

Dies enrere ho vaig llegir al Nature News però fins avui no m’ho he mirat: Google flu trends. Ara Google també pot “predir” els brots de grip. Més que predir, l’eina permet avisar d’on i quan hi ha brots de grip i ho fa mitjançant les cerques de la gent.

Quan hi ha una “passa” de la grip, la gent té més tendència a buscar certes paraules, com ara, grip, antigripal, febre,… la sobreposició d’aquestes cerques amb la informació geogràfica del lloc des d’on es fan (quan es cerca alguna cosa a Google, aquest emmagatzema les paraules cercades i la IP de l’ordinador des d’on es fa la consulta) pot donar idea dels llocs on hi ha grip. Amb això, la gent de Google i Yahoo! han estudiat els brots de grip dels darrers anys (als Estats Units) i han comparat aquesta informació amb les dades que té el CDC d’Atlanta (organisme que controla l’evolució de les malalties). Els resultats han estat sorprenents ja que pràcticament coincideixen.

Els mètodes clàssics de control de brots de malalties es basen en la informació aportada pels diferents centres sanitaris als organismes de control. Això, requereix que passin uns dies abans no es pot declarar un brot en una zona concreta. L’eina de Google és molt més ràpida ja que, pràcticament, pot ser en temps real (la informació que donen avui és de fa tansols dos dies). Seguint amb les comparatives entre Google i CDC, el primer ha anunciat amb deu dies d’antelació, els casos de grip d’enguany.

Aquesta eina no pot substituir, en cap cas, els mètodes clàssics de control de malalties ja que són molt més fiables (recordo que Google flu trends funciona a partir de les cerques que fan els usuaris i usuàries del cercador i són estimacions) però sí que poden ajudar i anticipar la resposta en casos de pandèmies greus.

De moment només està disponible pels Estats Units.

Avui he descobert un mòdul de Python amb una funció molt i molt interessant re.split. Segurament és una xorrada, però és ben útil. Per què? per que separa elements d’una cadena fent ús de diferents patrons. La funció que jo emprava fins al moment, split, és útil quan per separar una cadena hi ha només un element comú.

Continua llegint: Python, “splits” amb expresions regulars

Ahir al vespre vaig tenir una grata sorpresa! Fa temps que amb la MªElena vam comprar una càmera digital compacta (Canon Power shot 75), n’estàvem molt contents però, darrerament, ha començat a fer una mica el burro i les fotos queden lleugerament cremades. Per l’antiguitat i el preu de les actuals, ens plantejàvem fer un “renove”. Però, fa temps que volta pel cap comprar una réflex i ja tenim dilema. Si renovem, aprofitem per comprar una réflex? comprem una altra compacta i més endavant ja caurà la réflex? val la pena comprar una réflex?

Ahir les preguntes es van resoldre per sorpresa. I, com a “premi” per haver dipositat la tesi (se’l mereixeria ella…), ahir al vespre es va presentar a casa amb una Canon EOS 450D!

Ens hem quedat amb Canon, si n’estàvem contents, per què canviar? és més, tot i que el canvi de compacta a réflex és espectacular, el fet de seguir amb la mateixa marca fa que, com a mínim, tinguis idea de com van els menús i els diferents programes. La càmera és una joia. 12 megapixels, pantalla de previsualització de 3 polzades, un objectiu 18-55 mm amb estabilitzador d’imatge, targetes SD, exposicions preprogramades, sistema d’autoneteja del sensor, … i un pes que, per ser la càmera que és, sorprèn, uns 500 gr. Manejable i de fàcil agafar.

De moment, tot el que hem fet és remenar una mica i fer alguna foto de proves. Ara toca llegir i rellegir el manual, practicar i aprendre. Tenia moltes ganes de tornar al món de les réflex! (n’havia tingut una amb rodet fa moooolts i mooolts anys).

« Previous PageNext Page »