Internet


Logo iMolsPrimera novetat de l’any i és una novetat de les grosses: iMols! iMols és una plataforma de serveis, eines i bases de dades quimio i bioinformàtiques en la que he estat treballant els darrere mesos (bé, podria dir any!). De fet, quan vaig fundar Mind the Byte ja tenia l’eina al cap i l’anava perfilant en la meva imaginació i algun esbós des de feia molt de temps.

Amb iMols, els usuaris poden (concretament, podran, ja que no totes les funcionalitats esta actives) cercar molècules, predir-ne activitats i gestionar quimio i proteoteques, entre moltes altres funcionalitats. En una primera fase, l’eina incorpora només informació provinent d’una base de dades pública però la intenció és anar-la enriquint amb més informació tnat pública (sempre que la lllicència ho permeti), com d’empreses de síntesi, així com la pròpia dels usuaris (aquesta darrera però estarà només disponible per als usuaris que l’hagin afegit).

De moment hem publicat una versió “alpha” gratuïta i de prova ja que som conscients que les funcionalitats de la plataforma són encara un xic limitades i, tot i que hem vetllat per l’estabilitat del sistema i la integritat de les dades que hi ha, és tot just la primera versió d’una eina molt complexa per dins i volem estar segurs que tot funciona bé. D’aquí unes setmanes, quan hi afegim més funcionalitats i en garantim l’estabilitat, oferirem ja versions de pagament.

Podeu accedir a iMols des d’aquí: www.imols.com

Quelcom força desconegut però realment útil, sobretot si es treballa amb altres persones i es volen fer reunions a distància: Dabbleboard, una “pissarra” on line.

Dabbleboard és una eina gratuïta (tot i que també tenen plans de pagament) que permet fer dibuixos des del navegador d’internet. Permet fer coses força bàsiques (línies, quadres, cercles, canviar de color i estil lliure) i alguna de més sofisticada, com ara pujar una fotografia i treballar sobre ella (no a nivell de retoc forogràfic, sinó més aviat per ressaltar-hi coses).

El punt fort de l’aplicació és que permet compartir els gràfics amb terceres persones i, és més, es pot fer l’edició simultània d’un mateix dibuix per més d’una persona, cosa amb la que podem, per exemple, dibuixar esquemes quan es fan reunions via Skype. A més a més, l’edició pot no ser simultània, és a dir, jo em connecto, dibuixo quelcom i ho comparteixo amb “x” persones, que faran les seves modificacions quan puguin.

En cas que es faci una edició simultània, hi ha la possibilitat de mantenir un xat amb les persones amb qui s’està treballant i, fins i tot, permet fer videoconferència (aquesta funcionalitat però, no l’he provat).

Per fer servir l’aplicació no cal ni registrar-se, ara bé, un senzill i gratuït registre (com he dit abans però, si es vol, també hi ha plans de pagament) ens permetra desar les nostres imatges en una llibreria pròpia. Si es vols compartir quelcom però, no s’obliga a registrar a la gent amb qui es vol compartir.

Sovint, si treballem amb més d’un ordinador, ens trobem que, per intercanviar dades (documents, fotos i altres arxius), hem d’optar per solucions com ara enviar les dades per correu o anar sempre amb un llapis USB (pendrive).

Dropbox pretén solucionar aquest problema (sempre que es disposi de connexió a Internet). Com? doncs posant totes aquestes dades en un servidor remot. Això es pot fer de moltes maneres, jo mateix, a la feina, tinc còpies de seguretat en diferents ordinadors. Però Dropbox ho fa d’una manera molt fàcil i quasi transparent per a l’usuari.

Com ho fa? només cal donar-se d’alta com a usuari i instal·lar un programa que la mateixa empresa et proporciona. Aquest programa, disponible per a Windows, Linux, Mac i alguns sistemes operatius mòbils, et crea una carpeta. Tot el que es copiï en aquesta carpeta està de manera automàtica, disponible a tots els dispositius on tinguis instal·lat el programa (amb el mateix nom d’usuari, és clar!). Al copiar un arxiu en aquesta carpeta, aques document és copiat al servidor de Dropbox i, a la que hi connectis un nou dispositiu, el contingut de la carpeta es sincronitza amb el que hi ha al servidor.

A més a més, totes les dades de la carpeta Dropbox estan també disponibles al web. Només cal accedir al web amb l’usuari i la clau i veuràs que hi tens tot el contingut de la teva carpeta. Això és útil, per exemple, si vols accedir o desar dades des d’un ordinador públic on no hi puguis o vulguis instal·lar el programa.

Una altre aplicació de l’eina és quan vols penjar quelcom a internet perquè un grup determinat de persones ho descarregui. Si et fixes en el contingut de la carpeta Dropbox, hi ha una subcarpeta anomenada Public. Per defecte tot el contingut de la teva carpeta és privat, ningú més hi pot accedir, excepte el que posis a la carpeta públic. Així doncs, si vols compartir quelcom només cal que ho posis en aquesta carpeta. Però, com ho descarrega la gent? Has d’obtenir l’adreça (URL) d’Internet del document, per fer-ho ves al web, accedeix a la carpetre Public i clica amb el botó dret sobre l’arxiu que vols. S’obrirà un menú i només cal escollir l’opció Copy public link. Aquest és l’enllaç que has de donar a la gent amb qui vols compartir.

El compte bàsic, que ofereix fins a 2Gb d’espai, és gratuït. Si es volen paquets superiors, s’ha de pagar. Hi ha però, promocions com ara convidar usuaris a utilitzar el servei, et regalen espai (fins a 8Gb). Així que si algú vol tastar l’aplicació, em pot demanar que el convidi, l’alta és gratis però si et convido jo, guanyo espai :-)

Finalment, un detall tècnic que dóna seguretat i fiabilitat. És pràcticament impossible perdre les dades que poses a Dropbox. Perquè? les dades no estan en una sola màquina sinó que fan servir el sistema d’allotjament cloud d’Amazon, cosa que replica les dades en diferents servidors donant una fiabilitat del 99.99999999% (dades del web d’Amazon).

Ara fa uns dies anunciava que miraria d’anar fent escrits sobre les diferents eines 2.0 que trobem a la xarxa. Començo la serie amb el Twitter.

Twitter és un servei de microbloging, és a dir, com un bloc però amb escrits molt curts, d’un màxim de 140 caràcters. Tots els escrits d’un usuari es recullen a la pàgina de l’usuari. Per exemple, el meu usuari és alfonsnic i a la meva pàgina www.twitter.com/alfonsnic tothom (*) pot veure tots els meus escrits.

Però, com ho fem per veure el que diuen els altres usuaris? certament, anar visitant les pàgines de cada usuari per veure el que diu no és ni pràctic, ni còmode, ni funcional. Per això existeixen els contactes, en llenguatge tuitaire, els followers (seguidors). Quan veus un usuari que t’interessa, simplement cal que cliquis l’opció follow (seguir) i, a partir d’aquest moment, quan entris al twitter amb el teu usuari, a la pàgina inicial veuràs el que has escrit tu i tota la gent que segueixes.

Respondre missatges
Si vols que algú s’assabenti d’alguna cosa o vols respondre un twit d’un usuari concret, només cal que afegegixis l’usuari (amb una @) en un missatge. Per exemple, si jo escric alguna cosa i algú em vol respondre, simplement cal que comenci el seu escrit amb @alfonsnic. Un altre exemple pot ser que vulguis escriure quelcom i t’interessi que jo me n’adoni, simplement cal que, en algun lloc del missatge hi indiquis el meu usuari. Això darrer, sovint es fa amb un “Cc: @alfonsnic” (es pot fer com es vulgui però la gent acostuma a posar això als missatges).

RT: Re-Twit
Tu escrius una cosa i jo et faig un RT (o re-twitt) o, el que és el mateix, escampo a la meva xarxa de contactes (a tothom qui em segueixi) alguna cosa que ha escrit algú que segueixo jo. En aquest cas, els missatges comencen “RT @usuariquehohaescrit: missatge”. Aquí hi ha la gràcia de les xarxes socials, imagina que jo segueixo a una persona (A) que té 50 seguidors i que a mi em segueixen trenta usuaris. Aquesta persona pot arribar, de manera fàcil a vuitanta persones. Com? escriu quelcom que arriba directament als seus 50 seguidors, a mi m’agrada i ho retuitejo, arribant també als meus 30 seguidors. En Jaume Albaigès ho explica amb un cas pràctic molt didàctic en el seu article: Retuitejar per sensibilitzar: un cas pràctic.

Privacitat
Quan hom es disposa a iniciar-se en el món de les xarxes socials sempre té certa por, una por que sol anomenar-se privacitat. Podrà tothom veure el que escric? la gent podrà fer-me comentaris que no m’agradin? Ara pretenc respondre a l’* que he indicat fa una estona. Sí, per defecte tothom pot llegir el que escrius. Ara bé, si vols que els teus escrits només els vegin les persones que et segueixen i que tu, prèviament has autoritzat, has d’activar l’opció “protegir els twits”. Això farà que al costat del teu usuari hi aparegui un candau i que, quan una persona va a veure el que escrius, li aparegui un missatge que digui que l’has d’autoritzar. No és res complicat però limites a qui et segueixi. A mi, personalment, m’agrada més tenir-ho obert, si que és cert que a vegades em trobo amb seguidors més aviat estranys (sobretot, robots d’spam), en aquests casos, simplement bloquejo l’usuari i llestos (si mires els teus seguidors, hi ha una opció per cada seguidor, que diu block.

En cas que vulguis comentar quelcom a algú i només a aquest algú, pots fer servir els missatges privats. Ve a ser com enviar un mail però en 140 caràcters :-)

Hashtags
Un hashtag és una etiqueta, és a dir, posar una etiqueta en un twit teu. Com es fa? senzill, simplement cal posar un # davant l’etiqueta i llestos. Aquestes etiquetes són molt útils a l’hora de buscar coses de temes concrets. Els usuaris que parlen d’aquell tema afegeixen l’etiqueta als seus escrits i aquests apareixeran quan algú busqui escrits sobre aquell tema.

Un exemple, les eleccions al Parlament de Catalunya del 28 de novembre d’enguany. Corren dues etiquetes, #28N i #e10. O, un altre exemples, alguns programes de televisió: #elconvidat, #nomelapuctreuredelcap (aquesta és una mica massa llarga) i #bandaample. La gràcia de les etiquetes és que siguin úniques i el més curtes possible.

Hi ha diferents serveis per veure rànquins d’etiquetes, un d’ells és Twit.cat.

Vivim en l’era 2.0. Tot és a la xarxa i ho podem fer tot fent servir tot d’eines que tenim a la xarxa. Des de compartir documents fins a explicar minut a minut el que estem fent. Núvol (cloud), Twitter, DropBox, Facebook, Byt.ly, RSS,… i totes les eines que se’n deriven.

Dies enrere una amiga em va demanar un cop de mà per un curs d’introducció a les eines 2.0 que està fent. Em va agradar que em preguntés i em va agradar poder-la ajudar. Avui, aquesta tarda, he d’explicar a un amic com funciona Twitter, què és, per què serveix, com,… He d’admetre que m’agrada “evangelitzar” la gent en aquest camp. Tinc les meves opinions particulas i crítiques amb algunes d’aquestes eines però en general m’agrada fer-les servir i admeto que estic content sempre que algú em demana un cop de mà per aprendre’n a fer servir alguna.

Fa dies que hi dono voltes i al final he decidit que, poc a poc, aniré fent petits tutorials-introductoris sobre aquestes eines, per a què serveixen, com fer-les anar, com gestionar-les,… No prometo (ni puc ni ho vull) cap mena de periodicitat (aniré escrivint quan pugui), i ho explicaré tot partint dels coneixements que en tingui i la meva experiència. En resum, modestament espero que algú en pugui fer ús.

Ahir vaig rebre un correu d’Skype demanant-me si volia omplir una enquesata, res, deu minuts fent quatre clics. La curiositat (que em va agradar) és que quan posaves una puntuació negativa a alguna cosa, et deixaven dir el perquè. Vaig puntuar i comentar negativament un parell de coses: seguretat i el programa client de Linux.

Seguretat? Skype fa servir un protocol privat. Tot el que sabem és que empra la tecnologia 2P2 (connecta els dos ordinadors -en cas de converses des d’ordinadors- directament) i prou. No se’n sap res méd. I, per tant, tampoc sabem si l’empresa té algun tipus de control o registre sobre elles i el seu contingut. Per les comunicacions d’aquest tipus hi ha altres protocols estandaritzats i oberts.

El client? per emprar Skype cal fer servir, forçadament, el seu programa. He fet servir altres empreses de comunicació similars i totes, emprant protocols oberts, m’han permès fer servir el programa que vulgui. Skype no. El seu protocol és seu i només pots emprar el seu programa. El client de Linux el tenen força abandonat però, com que no en podem fer servir cap més, no tenim alternativa.

Això de l’Skype és només un exemple. I a què ve això, ara? Doncs que auest matí he llegit un article de l’Albert on parla de la neutralitat a la xarxa i de com les grans companyies (i alguns governs) volen tallar i controlar la llibertat que implica internet. A banda dels temes polítics (Xina, Índia,…), les companyies que poden arribar a controlar Internet ho poden fer perquè tenen un “monopoli” en els seus terrenys. Des de Microsoft que decideix quan t’has de canviar d’ordinador (això sí, tothom segueix emprant l’Office), fins a Apple que decideix què instal·les i que no instal·les al teu iPhone (cosa que no entenc, si tu et compres un aparell, hi has de poder posar el que vulguis!). Bé, i passant per Google, Facebook i moltes altres empreses. Pràcticament qualsevol decisió que prenguin aquestes copanyies afectarà internet. Google pot donar prioritat a uns resultats, no mostrar-ne d’altres, Facebook pot canviar les polítiques de privacitat,…

Imagineu que Skype fes servir un protocol obert. Els milions de clients d’Skype podrien interactuar amb els clients d’altres empreses (no m’imagino un client de Movistar no podent parlar amb un de Vodafone o Orange), jo podria fer servir el programa client que més m’agradés. El mateix passa amb Facebook, i si els usuaris de diferents xarxes socials poguessin interactuar entre ells?. Aleshores, cada persona (client) podria triar aquell que més li agrada i no aquell que per nassos ha de fer servir per a poder-se comunicar amb la majoria de gent.

Ahir vaig rebre un correu que em va sorpendre i a la vegada em va fer il·lusió. Me l’escrivia la Karma Peiró, responsable de comunicació del portal 3cat24.cat. En ell em demanava l’opinió sobre un vídeo que els havia arribat a la redacció. El video, que parla d’una eina de l’exèrcit dels Estats Units que suposadament provoca terratrèmols és, al meu entendre,una evolució dels hoax que sempre han circulat per internet.

Els hoax són aquell correus típics que t’alerten de quelcom que pot arribar a ser creïble i que et conviden a escampar la bola a tots els teus contactes. Dic que el vídeo en qüestió és una evolució d’això perquè ara ja no són només correus, sinó elaborats reportatges casolans en format vídeo.

De l’opinió que em va demanar la Karma n’ha sortit un petit article reflexiu que podeu trobar aquí. L’article reflexiona sobre els hoax, sobre quina veracitat podem donar a aquesta mena de missatges. Abans, quan arribaven només per correu, només calia anar a qualsevol cercador, buscar l’assumpte del correu més la paraula “hoax” i ja ho tenies. Ara no. Ara són reportatges casolans elaborats amb més o menys gràcia, enriquits de dades reals però barrejant-ho tot amb dades no tant reals, explicat de manera convincent i… ja tens la “bola” creada. Això s’escampa, apareix en fòrums, la gent en parla i, de cop, ens trobem amb una conspiració que pretén dominar el món.

On vull anar a parar? a que hem de contrastar tot allò que trobem a la xarxa. Fonts d’informació com ara la Wikipèdia són, crec, de prou confiança ja que tenen centenars de persones que vetllen per la qualitat del que hi podem trobar. Però, a la xarxa no tot és tant fiable, hem d’estar al cas i no creure’ns tot el que hi trobem.

Diuen que un dels èxits que va tenir Obama a les eleccions va ser a internet. Va aconseguir moure una gran massa crítica fent ús de les eines anomenades 2.0 que ens ofereix internet. Eines com ara el Twiter i el Facebook. Aquestes eines permeten arribar a molta gent de manera molt senzilla però, el que les fa, al meu entendre, molt més atractives, és la possibilitat de rebre resposta de la gent d’interactuar-hi.

Això està “revolucionant” la política a casa nostra. Hi ha qui ho fa amb més gràcia i hi ha qui ho fa amb menys. Hi ha qui es dedica a escriure coses al Twitter i al Facebook però sense respondre als “feedbacks” (per a mi això no és 2.0) i hi ha qui fa política 2.0 de debò, esciuren missatges i a la vegada responen. Actualment és ben senzill tenir una “conversa” amb un diputat o diputada del Parlament i, fins hi tot, fent ús de les etiquetes, seguir un ple del Parlament i intercanviar opinions amb d’altres usuaris i, fins i tot, els mateixos diputats. I això és fantàstic.

Fent conya, hi ha qui parla del “Piulament de Catalunya” (el nom ve del Twitter ja que en català, als missatges curts se n’hi diuen piulades). Per què? doncs perquè cada vegada són més els diputats i diputades que fan servir Twitter. I, exepte alguns que són purament 1.0 (ja ho he comentat), la majoria són 2.0 total, intercanvien opinions, hi pots “parlar”, opinar,…

I això de ben segur que afectarà a la manera en com es farà campanya a les següent eleccions catalanes. En passades eleccions hi ha hagut alguns “blufs” de polítics que havien creat comptes en eines 2.0 però sense aprofitar-les al màxim ni donar-los cap mena de continuïtat després de la cita electoral. Ara però crec que és diferent, hi ha una gran massa social de polítics que estan fent ús d’eines com Twitter i ho fan prou bé. No veurem cap alt càrrec fent política 2.0 de debò, però sí que hi trobarem una gran quantitat de parlamentaris i polítics de base o amb càrrecs intermitjos. Estic segur que a les properes eleccions, part de la campanya serà 2.0.

Projecte-bloc nou de trinca: Què hi diu el pare?. És un projecte especial, pensat i fet gràcies al fet de ser pare novell i recent. L’he estat pensant durant mesos, abans que nasqués l’Aniol i tot! però no trobava el moment per posar-m’hi.

Finalment l’he fet i obert. El disseny és un dissent planer del repositori de dissenys del WordPress (el gestor de continguts que empro), i algun dia suposo que el personalitzaré, però, no em volia entretenir donant més voltes al tema.

Què és? un bloc de la visió del pare en la paternitat. Un bloc amb informació, experiències i explicacions amb les que m’he anat trobant, preguntes, problemes, burocràcia,… Sé que ser pares és cosa de dos, però volia fer quelcom des del punt de vista del pare, quelcom que respongui les preguntes que m’he fet o que crec que es pot fer un pare novell o un futur pare.

Durant l’embaràs m’havia passat pel cap fer-ne un llibre. Però porta massa feina, cal escriure tots els continguts, endreçar-los i donar-los coherència en cinjunt. En fi, crec que hauria passat massa temps. He obtat per fer un bloc. Aquí no em cal endreçar els continguts, puc anar escrivint sobre el que vulgui quan vulgui i és molt més inmediat.

Espero que en podeu fer un bon ús!

I crec que és un dels operadors amb el manteniment de la linia més car. Aquesta és la conclusió a la que arribar després d’un serial de dos mesos amb aquesta companyia.

Ara fa dos anys a casa ens vam donar d’alta al servei d’ADSL amb ONO. A casa no hi arriba el cable i, ja que havíem de passar per un cable de Telefònica, volíem fer-ho amb alguna companyia que ens evités qualsevol mena de contacte amb Telefònica. I aquesta companyia era ONO. Ells s’ocupaven de tot. I així va ser.

Tot va anar bé fins a finals de desembre, en que la connexió va començar a patir talls temporals. Amb una trucada eterna a atenció (?) al client, vaig aconseguir que vingués un tècnic. Aquest va resoldre que la linia estava malament i que m’havíen de reduïr la velocitat. L’endemà, a atenció al client es van negar a abonar-me l’import dels dies en que no havia tingut connexió ja que el problema no era seu sinó de la linia. A més a més, em van dir que si la linia no podia suportar més velocitat, no era el seu problema i que em seguirien cobrant per 2Mb oferint-me’n només 1. Si ens havíem donat d’alta amb ONO era per evitar aquestes situacions en que la culpa és de la línia. Nosaltres paguem a ONO i, per tant, és aquesta companyia la que ha de discutir amb Telefònica, no nosaltres.

Un mes després, vaig aconseguir una adreça electrònica de contacte d’ONO. Els vaig escriure explicant tot el que havia passat. Era la darrera opció abans de donar-nos de baixa. Una setmana després va venir un tècnic i va solucionar la incidència. Vaig tornar a escriure un correu electrònic reclamant la compensació pel mes amb una connexió inferior a la que pagàvem. A la vegada, em mostrava molest pel seu comportament ja que, si no hagués estat pel correu electrònic, ells ens hauríen deixar amb 1Mb.

En fi, poc després em van deixar un missatge al contestador dient que ens abonaven la darrera mensualitat més vint euros.

A la següent factura simplement ens van tornar la mensualitat: 32 euros. (28+impostos). Em vaig queixar, mancaven els 20 euros. Vaig tornar a escriure. Després em van trucar dient que sí, que ens havien abonat la mensualitat més vint euros. La meva pregunta va ser simple: si pago 28 euros més iva cada mes! la seva resposta va ser que ells ens havien tornat els diners que paguem per la connexió, 8 euros!

La conclusió: paguem 28 euros cada mes, si ens tornen 8 euros dient que és el que paguem per internet vol dir que paguem 20 euros de manteniment de linia! Em sembla un preu desmesurat, l’operadora més cara. Em preguntareu com és que no ho coneixia aquest import, doncs el desconeixíem perquè a les factures no es detalla res.

Next Page »