Atlanta


Ja fa una bona estona que he aterrat a l’aeroport d’Amsterdam. El vol Atlanta-Amsterdam ha estat tranquil. La petita pega és la comoditat, l’avió amb el que he anat, un Boeing 767, té molt poc espai entre els seients i… les meves cames no hi cabien massa bé!!! Pel que fa al servei no em puc pas queixar, m’havien parlat no massa bé de KLM però el cert és que són prou amables i atents.

Hauria volgut dormir una mica més però, a banda d’algus cops de cap (el més llarg una hora), no es pot dir que hagi dormit i ara… tinc son! En teoria ja són quasi les deu del matí però, per mi encara són ni més ni menys que les tres de la matinada. Bé, espero adaptar-me ben aviat al nou horari (la tornada sempre és més difícil).

Ara a esperar quasi tres hores i tornem-hi! dues hores de vol i a Barcelona!

Doncs sí, després de 88 dies en terres nord-americanes, ja és hora de tornar. Ara és aquell moment on t’acompanyen sensacions contradictòries: tinc ganes de tornar, oi tant! però a la vegada sé que enyoraré això d’aquí, m’hi he trobat bé i m’he sabut fer el meu espai i la meva gent. Algun amic i amiga que ja ha fet estades m’ha dit que els primers dies després de tornar es fan estranys, que tot és diferent, et readaptes al nou ritme,… ja veurem. Ara, toca tornar, i en tinc ganes.

Aquest vespre-nit he estat fent maletes. Ara crec que ja està quasi tot apunt, maletes pre-preparades (manquen les coses tipiques de darrera hora -que espero que no pesin gaire-), passaport, bitllets, alguns euros a la butxaca (quina il·lusió tornar a veure euros!),.. em sembla que no em deixo res.

Mentre treia coses de l’armari i les anava posant dins la maleta l’Alice (la gata) m’ha anat constantment davant i darrera, fins i tot l’he hagut de treure de dins la maleta! estic segur que s’olora quelcom. Bé, no l’he tractat tant malament!

Apa, ara a dormir! Fins molt aviat!

—————–
Una dada: aquest enviament és el que fa 100. :-)

Ara que la meva estada aquí Atlanta s’acaba valoro una com ha anat tot plegat, què m’ha agradat, què m’ha agradat menys,… miraré d’anar-ho explicant en algun escrit.

Hi ha una cosa que m’ha sorprès i que, de fet, trobaré molt a faltar: La hospitalitat del sud. N’havia llegit quelcom en alguna guia o web però, viure-ho és el millor. A què em refereixo? a la simpatia i amabilitat de la gent d’aquí, com a mínim, de la gent que està de cara al públic. Sempre tenen un bon dia, un com estàs, … a punt. I això agrada.

Quan estic a Barcelona/Tarragona sovint em queixo que en arribar a la caixa del supermercat, la caixera o caixer acostuma a respondre el meu “bon dia/tarda” amb un “són XX euros” i encara gràcies! O, quan puges a l’autobús i saludes al conductor,…

Aquí és diferent. Quan vas a comprar, al moment de pagar, sempre hi ha un bon dia, un com estàs,… a l’autobús el conductor et saluda quan hi puges, quan el deixes,… La gent que està de cara al públic, li agradi o no la seva feina, n’estigui més o menys cremada,… sap estar de cara a la gent. Al principi em sorprenia (home, que quan baixis de l’autobús el contuctor/a et desitgi un bon cap de setmana, per exemple, sorprèn!) però de seguida t’hi acostumes gratament.

Estar una temporada a l’estranger ajuda a afirmar o a trencar tòpics i mites. Sé que això de la hospitalitat té l’afegitó de “del sud” per que és precisament del sud, al nord diuen que és ben diferent. A mi però m’ha servit per trencar una mica els tòpics. La gent d’aquí és d’aquí i, molt sovint té la manera de veure el món que li han venut (i jo no comparteixo), però és una gent molt amable, molt maca, simpàtica i oberta.

A Europa hi ha qui té tendència a fer dels Estats Units un model a seguir… per desgràcia, pel camí s’han perdut les bones coses. Quan torni i vagi a comprar… a banda de “bon dia”, afegiré un “com estàs”… a veure què em diu el caixer/a :-)

Ahir la nit, una setmana després de la seva estrena aquí els Estats Units, vaig anar a veure “Harry Potter and the Goblet of fire, o el que és el mateix, “Harry Potter i el calze de foc”.

Naturalment no vaig tenir més remei que veure-la en anglès i sense subtítols (m’agraden les versions originals però… amb subtítols!!!). Tot i així vaig disfrutar durant les més de dues hores que dura la pel·lícula. Bé, cal dir que en algun moment em vaig perdre una mica… el meu anglès científic no dóna per tant.

Ara fa alguns anys vaig anar a veure la primera entrega, que em va agradar moltíssim, i ja no n’havia vist cap més. Diuen que segones parts no han estat mai bones, no ho sé, no l’he vist, però sí que puc dir que amb la quarta podeu passar una bona estona.

Recomanable.

Ahir va ser el Thanksgiving day (el dia d’acció de gràcies). d’aquesta data el meu coneixement es limitava al que veiem per la televisió: tota la família reunida menjant-se un gran dall d’indi.

Bé, la veritat però és que m’ha sorprès. Tinc la sensació que es prenen aquest dia molt més en serio que no pas ens prenem nosaltres el nostre Nadal. Donen molta importància al fet aquest d’estar tota la família reunida, de fet, dimecres, en diferents mitjans hi havia notícies de cues en aeroports, estacions de tren,… de gent que anava a passar aquestes holydays (al ser dijous es fa pont) a casa. A més a més, com a mínim a Atlanta, ahir tot estava tancat: supermercats, restaurants, hamburgueseries,…

Dimecres passat vaig anar al supermercat a comprar i hi havia un gran cartell a la porta “Demà, dia d’acció de gràcies tanquem, però el dia després obrim.” El dia després…

El dia després és avui. Dia de grans compres! el dia després de Thanksgiving la gent surt a comprar! és dia d’oferetes i rebaixaes, descomptes, promocions,… Dies enrere ja vaig veure un anunci per la televisió que en parlava… el “dia després” toca comprar.

Tots els valors que té estar tota la família reunida un dia es gasten l’endemà en un dia de compra desmesurada. ?s la societat nord-americana. Ahir estava gratament sorprès per la importància i la fraternitat del dia… avui però la “sorpresa” ha estat per l’economia del dia, del dia després.

La imatge, extreta de la web de la CNN, és prou expresiva.

Com cada divendres, a dos quarts de dotze… Cofee hour!

Cada divendres a dos quarts de dotze, la International Student and Scholar Programs(ISSP) organitza l’International Coffee Hour, destinat sobretot, als estudiants internacionals.

?s un punt de trobada d’estudians d’arreu del món i vinculats d’una manera o altra a la Emory University. Cada setmana hi ha un patrocinador, que pot ser una empresa, associació, administració, col·lectiu,… el patrocinador s’encarrega d’aportar el menjar/aperitiu i el beure i es presenten, expliquen qui són, què fan, la seva activitat, i a vegades fan algun sorteig, joc,… Després, la mateixa ISSP aprofita per parlar del què fan i et posen al dia tant de les seves activitats com de diferents col·lectius.

Per exemple, avui ha estat el torn del Unity Month Coffee Hour patrocinat per diferents departaments de la universitat. Menjar de diferents parts del món i presentació d’un grup universitari que canten a’capella (per cert, genials!).

?s una estona en que xerres i coneixes gent d’arreu i, amb els dies, vas fent grupet. Al final acabes xerrant i saludant a un tou de gent, coneixes menjar i costums d’arreu i a vegades tens debats tan surrealistes com el que vaig tenir la setmana passada quan vaig estar parlant amb un cubà, un mexicà i un indi sobre el nom de la llengua del país veí (espanyol o castellà?), i el debat no el vaig iniciar jo, sinó el cubà i el mexicà que deien que ells d’espanyol res, que ells parlen castellà. :-)

Avui fa ja sis setmanes que vaig arribar als Estats Units, de fet, vaig sortir de l’avió més o menys a aquesta hora. ?s increïble com passa el temps! Sembla que fos ahir que arribava més perdut que un peix enmig del desert i ja sóc a la meitat de la meva estada (i ja no estic tant perdut).

Sis setmanes més i cap a casa (espero aprofitar-les molt!)… i pel mig, tindré visita ;-)

En començar la tesi vaig estar tres mesos a l’Autònoma, tres mesos en els quals, l’alarma d’incendis potser va sonar dues o tres vegades. Cap de les vegades vaig abandonar l’edifici, només en la primera em vaig endur un petit ensurt, però, a banda d’això, res més. Des que estic a Tarragona, algun matí, a primera hora ha sonat també l’alarma d’incendis. Cap vegada he deixat l’edifici, ni he vist el més mínim moviment.

Aquí els Estats Units però em sembla que la cosa és ben diferent. Dilluns, en arribar al despatx (bé, no havia tingut temps ni d’agafar l’ascensor) ens van evacuar. Es va disparar l’alarma, es van començar a tancar totes les portes que comunicaven amb els passadissos (et deixaven sortir però no entrar) i… simplement em vaig afegir al riu de gent que deixava l’edifici. El so de l’alarma era prou molest com per quedar-te a dins. Al final, vint minutets al carrer i… falsa alarma.

Avui hi hem tornat. Estàvem amb uns companys del grup a una mena de centre social de la universitat (com la plaça cívica de l’UAB), fent el Coffee hour (és una trobada setmanal d’estudiants internacionals, en un altre enviament ja en parlaré), com cada divendres quan… altra vegada, alarma d’incendis. Els organitzadors ens han demanat que, amb calma (però sense entretenir-nos) deixéssim l’edifici. Hem sortit a fora i ens hem assegut… gent de seguretat… “no, no, allunyeu-vos de l’edifici!”. En fi, ens hem quedat a mitges i hem tornat a la feina. Desconec el resultat de tot plegat.

En una setmana, dues alarmes. No sé si és pel “síndrome por”, per costums, mentalitats,… però en dues ocasions en una setmana he vist a la gent fent cas de les alarmes i com desallotjar dos edificis, ràpidament i amb ordre.

Sempre s’aprenen coses noves.

Diuen que la dieta mediterrània és de les més saludables. Tot i que la gent s’entesti a seguir dietes, diguem-ne, poc sanes, a casa nostra tenim els ingredients per un “bon menjar” i, de passada, saludable.

Doncs bé, ja porto quatre o cinc dies a Atlanta i de moment puc seguir una dieta més o menys Mediterrània! Abans de venir aquí em feia por. Els Estats Units tenen la fama (ara poc constatar que merescuda) de menjar malament i, és cert. Amb tots els respectes, el perímetre de la majoria de panxes els delata i, no només això, sinó que quan arribo a la facultat (pel voltant de les nou del matí), el Campus ja fa olor d’hamburguesa i fast food! i no és conya.

Crec que la gent no sap cuidar-se. Aquí tenen de tot i força! clar que és més car fer-se un plat de verdura que no pas comprar una hamburguesa però, sinó es cuiden és per que no volen! Dissabte passat, l’endemà d’haver arribat em van acompanyar a comprar i, com a casa (més o menys), verdureta, carn, peix… ja us dic, de tot! El que sí que em va sorpendre va ser el tamany: em va ser impossible comprar una bossa de patates xips de mida “normal”! Després, el peix: en tenen molt i molt bo però tenen la santa mania de fer-ho tot ben fregidet i, si és amb oli barat (cal dir que aquí l’oli d’oliva bo és força car) encara millor.

Bé, allà ells! jo segueixo procurant cuinar, tot i els milers de quilòmetres que hi ha pel mig, com a casa.

Dos dies després de començar la meva aventura per les Amèriques em decideixo a escriure quelcom al meu dip. Divendres passat vaig sortir de l’Aeroport del Prat cap a Atlanta (amb una escala pel mig). El mateix divendres al vespre (hora meva) arribava als Estats Units.

I ara ja sóc a quí! Atlanta, la capital de Georgia, el nou sud, com en diuen aquí. El primer que m’ha sorprès d’aquí han estat els boscos: tot és ple d’arbres i boscos. Quan venia cap aquí en volar prop de la ciutat el paisatge era ben curiós: quatre gratacels i tot ben envoltat de boscos. Bé, de fet, l’apartament on sóc no és ben bé Atlanta, estic a Decatur i no tinc pas la sensació d’estar al costat d’una “gran ciutat” (Atlanta és més petita que Barcelona).

L’apartament on estic no està gens malament. ?s a vint minutets de la feina, té una bona zona ajardinada, aire condicionat (aquí fa molta calor!).. i un gatet! bé, el gatet és part del pacte: la persona que em deixa l’apartament ho fa a canvi que li cuidi el gatet durant un mes i mig ja que ell serà fora.

Bé, amb aquest enviament estreno nova categoria (Atlanta) al dip on miraré d’anar-hi posant tot allò que estigui relacionat amb la meva estada a la terra del cotó (no sé pas on deuen tenir ara tots els camps de cotó).