Avui però, com m’ha dit un amic meu via Twitter, no celebraré només el canvi d’any. Avui és especial. Deixo enrere una etapa professional i en començo una de nova.

L’1 de desembre de 2003 començava la tesi. Des que havia acabat la carrera que tenia al cap fer quelcom de ciència i ordinadors però no sabia massa ni com ni on. Vaig començar un projecte de tesi que pretenia entendre el perquè la natura feia servir un aminoàcid especial. Per mi era quelcom totalment nou, havia fet algun curs de bioinformàtica, coneixia algunes eines per analitzar DNA, però allò de poder entendre una reacció química gràcies a un ordinador m’era un xic estrany. Ara no sé entendre moltes coses sense aquestes eines.

Quasi cinc anys després, l’octubre de 2008 defensava la tesi i obtenia el títol de doctor. Va ser un dia que recordo ple de nervis però també un dels moments més emotius i especials que he viscut. Sinó fos perquè és una feina feixuga i llarga que demana quelcom més que paciència, ho recomanaria a tothom.

Amb la tesi a la butxaca vaig començar el post-doc. Canviava de tema, seguia amb la química i els ordinadors però ara no pretenia entendre com influia un electró en una reacció. M’he dedicat a la quimiogenòmica. Programar scripts per manipular molècules, predir-ne les activitats, manipular quantitats ingents de dades,…

Tot i que seguiré vinculat com a col·laborador a l’IMIM, on he fet el post-doc, avui començo una nova etapa. Serà la primera vegada en que acabo una feina sense tenir un contracte a punt de signar per començar-ne una de nova. És hora d’engegar un nou projecte, de seguir fent recerca però des d’un altre angle, aprofitaré tot el coneixement que hagi pogut adquirir durant aquests anys per a tira-lo endavant. Amb un bon amic i antic company de feina hem estat temps pensant el què i el com. Els darrers mesos hi he estat dedicant estones, mirant de compaginar-ho amb la feina i el fer de pare. A partir d’ara m’hi dedicaré plenament.

És emocionant. No sabem com anirà però provar-ho de ben segur que valdrà la pena. Així que, fent-me meu (i modificant una mica) el lema d’un nou diari: el meu futur comença ara.

Aquest dissabte (la Diada) però, em va venir al cap aquesta frase. Jo no he anat mai a veure l’ofrena floral que es fa per la Diada a Barcelona i enguany hi he anat per primera vegada, amb la MªElena i l’Aniol.

Ens havien avisat que enguany hi havia un gran perímetre de seguretat però que, entrant pel carrer Girona no tindríem cap problema. Asseiem l’Aniol al cotxet i agafem el metro cap a Plaça de Tetuan. A l’arribar al carrer Girona, unes tanques vigilades per un nombre prou elevat de Mossos d’Esquadra ens impedeix el pas, només poden passar grups que vagin a fer ofrenes. Però, no hi pot entrar ningú més? no pot la gent, el poble, acostar-se a veure les ofrenes?

Un grup d’àvies molt enfadades “planten cara” als Mossos i aquests, al final, les deixen passar (no deuen suposar cap perill) i, de passada, una parella amb un cotxet amb un nen de quasi deu mesos entra al perímetre de seguretat. Vam arribar al costat de les càmeres de Televisió de Catalunya, vam veure com Esquerra (Republicana de Catalunya) feia l’ofrena, seguida d’UGT (que van barrejar vaga i Diada), Solidaritat Catalana, els Castellers de Barcelona i una llarga cua d’entitats esperenat per fer la seva ofrena.

En Jordi, un amic que va fer una ofrena amb l’entitat cultural per la que treballa ens va explicar que vam tenir sort d’arribar on vam arribar. Que enguany només es podien acostar al monument les entitats i partits que anaven a fer una ofrena. Que els del PSOE-C i ICV s’havien endut una escridassada però a molta distància (el cordó de seguretat estava molt lluny del monument).

I jo em pregunto, per què? quin sentit té fer una ofrena així? Enguany no hi ha hagut titulars d’escridassades i és que enguany el “poble” no ha pogut assistir a l’ofrena. Quin sentit té? Com poden uns partits polítics d’esquerres allunyar el poble d’un acte així? els fa por? tenen la pell tant fina que no poden aguantar quatre crits?

Tot pel poble, però sense el poble.

La xerrada va abordar diferents aspectes relacionats amb “informació i medicaments”. Des de la transparència dels assajos clínics (condicions ètiques, publicació dels estudis,…) fins al màrqueting dels medicaments. Primer va intervenir en Richard Smith, director de United Health Europe i membre de l’equip editor de les revistes de PLoS (Public Library of Sciences). Ell va parlar sobretot de la transparència dels assajos clínics, de les publicacions dels biaxos que es produeixen en aquest tipus d’estudis, quasi sempre, pagats per la indústria.

En segon lloc va parlar Annelies den Boer, coordinadora de projectes de medicaments de l’organització Wemos. Ella va parlar, bàsicament, de les condicions ètiques d’aquests assajos en els països en vies de desenvolupament.

Finalment va intervenir Christian Wagner-Ahlfs, de l’organització BUKO Pharma-Kampagne, que va parlar del màrqueting dels medicaments, posant alguns exemples molt gràfics.

Després de les exposicions dels ponents hi va haver un torn obert de paraules.

La idea general que em va quedar de la sessió és que, primer de tot, els assajos clínics hauríen de ser sempre públics (i a ser possible seguint els models d’accés obert que té PLoS) i neutres, és a dir, desvinculats econòmicament de la indústria farmacèutica. En segon lloc, es facin on es facin, han de seguir uns mínims ètics. I, finalment, els medicaments no són un producte de mercat del que se’n pugui fer publicitat a qualsevol preu.

El proper acte de la campanya, serà dimecres vinent (15 d’octubre a les 21h) al Col·legi Oficial de Farmacèutics de Barcelona i abordarà el problema de l’accés als medicaments explicant-ne dos casos concrets: nicaragua i Moçambic

En fi, per sort, de moment, encara hi ha electricitat (tot i els mini-talls) i connexió a internet…

No és que m’afectin ja que són notícies que m’han arribat través de dues llistes de distribució i, a més a més, darrerament sóc monotemàtic (tesi), però m’ha fet gràcia veure que, avui en dia, encara es poden suspendre actes… per la pluja! (entenc però, la ràbia  que pot fer als organitzadors).

Però arriba el gener i, en principi, els sous haurien de compensar aquest augment de preus. És la manera de mantenir el poder adquisitiu: si els preus pugen i els sous es queden igual, malament anem!. Però, un any més, arriba el gener i la nòmina indica el mateix que el desembre.

“Treballo” (precari) en un centre de recerca de la Generalitat i cada gener estem igual. De fet, l’any passat, fins i tot se’m va dir que els becaris no tenim dret a aquestes revisions salarials i que les pensaven fer només cada quatre anys. Al mes següent ens van revisar el sou amb caràcter retroactiu pel gener. Així havia passat també l’any anterior. Per què aquest augment al febrer? doncs per que una precaria del director, cada any, en veure que al gener no se li revisava el sou, es queixava al mateix director i, aquest, reaccionava. Va passar un any, va haver de tornar a passar ‘any passat i… enguany, altra vegada! al gener, una mica més pobres. La diferència és que enguany aquesta becària ja no hi és.

Suposo que la culpa és meva, per voler fer recerca en aquest país.

Divulgar: Arribar, una cosa, a coneixement d’un gran nombre de persones.

Em dedico a la ciència. M’agrada el que faig i m’agrada compartir-ho. Entenc que a vegades els científics semblem uns éssers apartats, que fem coses rares, vivim dins el nostre món, sempre ens queixem i demanem inversions,… però, què seria la vida sense ciència? què seria el nostre món sense recerca?

Des de sempre m’ha agradat explicar allò que faig i aportar els coneixements que pugui tenir sobre un camp concret per ajudar a fer entendre les coses. La ciència no se n’escapa. M’agrada estar al cas del que passa, ajudar a entendre els avenços científics, fer sentir la ciència com quelcom proper a les persones.

Quan vaig obrir el bloc, ara fa quasi un parell d’anys, una de les meves intencions era fer-ne una finestra del meu dia a dia científic. Explicar els meus petits avenços i a la vegada explicar ciència. Parlar de notícies científiques, explicar conceptes generals, opinar,… és un objectiu que tenia al principi i que al llarg d’aquest dos anys ha quedat tristament arraconat a alguns escassos apunts.

Aquests dies he pensat sobre el què i el per què de “El meu dip”. M’agrada tenir un espai on explicar i opinar, però m’agradaria fer-lo una mica més temàtic. Hi ha blocs de tecnologia, política, medi ambient,… però n’hi ha pocs de ciència (admeto que als científics a vegades ens costa baixar a la terra).

Poc a poc intentaré anar enfocant el bloc cap un dels temes que m’ocupa gran part del temps: la recerca. Tinc la sort d’haver fet farmàcia i, tot i que sovint fa que em noti mancat de coneixements de temes concrets, la carrera m’ha donat coneixements en molts camps, alguns ja estan oblidats, d’altres s’han potenciat amb la tesi (qui m’havia de dir que faria estudis quàntics!),…

Apa, controleu els vostres electrons, endreceu els aminoàcids i poseu a punt les neurones!

El que sí que em sembla que saltarà, igual que comentava l’Oriol, és l’editor per fer els escrits. Ã?s molt mono i segurament genial per lamajoria de la gent però… això que no em deixi veure i editar de manera senzilla l’html,… Ja veurem.

Com podeu veure estic en procés d’adaptar a la perfecció el tema.

———————
Actualització: de moment la cosa es queda així. Hi ha algun detallet del tema que no m’acaba de lligar però de moment ho diexo fins que en tingui un de nou (en preparació) enllestit.

Quan vaig obrir aquest diari, ara fa ja uns mesos, vaig fer la pertinent consulta al Termcat i el mot adoptat en el moment va ser Dip, de Diari Interactiu Personal. El nom no és que em tirés gaire, però volia complir el que havia dit.

Ara però, avui m’he despertat amb una noticia de la gent del Termcat:

El Consell Supervisor del TERMCAT ha reconsiderat recentment les formes diari interactiu i diari interactiu personal com a alternatives a lâ??anglès weblog o blog, i ha aprovat, en substitució de les anteriors, la forma bloc. Un bloc és una pàgina web, generalment de caràcter personal o poc institucional, amb una estructura cronològica que sâ??actualitza regularment i que presenta informació o opinions sobre temes diversos. Aquest tipus de pàgines web han estat una veritable revolució als Estats Units dâ??Amèrica i sembla que, a poc a poc, el fenomen es va estenent arreu del món. Com a denominació de la persona que gestiona un bloc o que és aficionada a navegar per aquestes pàgines (en anglès blogger), el Consell Supervisor ha aprovat la forma blocaire.

Bé, ara resulta que s’adopta el nom de bloc. Deixeu-me meditar sobre què he de fer ara…

Dip o bloc?