I crec que és un dels operadors amb el manteniment de la linia més car. Aquesta és la conclusió a la que arribar després d’un serial de dos mesos amb aquesta companyia.

Ara fa dos anys a casa ens vam donar d’alta al servei d’ADSL amb ONO. A casa no hi arriba el cable i, ja que havíem de passar per un cable de Telefònica, volíem fer-ho amb alguna companyia que ens evités qualsevol mena de contacte amb Telefònica. I aquesta companyia era ONO. Ells s’ocupaven de tot. I així va ser.

Tot va anar bé fins a finals de desembre, en que la connexió va començar a patir talls temporals. Amb una trucada eterna a atenció (?) al client, vaig aconseguir que vingués un tècnic. Aquest va resoldre que la linia estava malament i que m’havíen de reduïr la velocitat. L’endemà, a atenció al client es van negar a abonar-me l’import dels dies en que no havia tingut connexió ja que el problema no era seu sinó de la linia. A més a més, em van dir que si la linia no podia suportar més velocitat, no era el seu problema i que em seguirien cobrant per 2Mb oferint-me’n només 1. Si ens havíem donat d’alta amb ONO era per evitar aquestes situacions en que la culpa és de la línia. Nosaltres paguem a ONO i, per tant, és aquesta companyia la que ha de discutir amb Telefònica, no nosaltres.

Un mes després, vaig aconseguir una adreça electrònica de contacte d’ONO. Els vaig escriure explicant tot el que havia passat. Era la darrera opció abans de donar-nos de baixa. Una setmana després va venir un tècnic i va solucionar la incidència. Vaig tornar a escriure un correu electrònic reclamant la compensació pel mes amb una connexió inferior a la que pagàvem. A la vegada, em mostrava molest pel seu comportament ja que, si no hagués estat pel correu electrònic, ells ens hauríen deixar amb 1Mb.

En fi, poc després em van deixar un missatge al contestador dient que ens abonaven la darrera mensualitat més vint euros.

A la següent factura simplement ens van tornar la mensualitat: 32 euros. (28+impostos). Em vaig queixar, mancaven els 20 euros. Vaig tornar a escriure. Després em van trucar dient que sí, que ens havien abonat la mensualitat més vint euros. La meva pregunta va ser simple: si pago 28 euros més iva cada mes! la seva resposta va ser que ells ens havien tornat els diners que paguem per la connexió, 8 euros!

La conclusió: paguem 28 euros cada mes, si ens tornen 8 euros dient que és el que paguem per internet vol dir que paguem 20 euros de manteniment de linia! Em sembla un preu desmesurat, l’operadora més cara. Em preguntareu com és que no ho coneixia aquest import, doncs el desconeixíem perquè a les factures no es detalla res.

Fa uns mesos un incendi va tenir unes conseqüències fatals en cegar la vida de cinc bombers i deixar-ne un sisè greument ferit. Els polítics, des del seu despatx van tancar el tema culpant un llamp. La gent del sud advertia que s’equivocaven. Però tema tancat.

Setmanes després, al lloc on van quedar atrapats els bombers morts, hi van aparèixer tot de proves i utensilis amagats. la gent del sud seguia reclamant que quelcom no lligava.

Ara una jutgesa ha obert la caixa dels trons. Els Mossos han fet la seva feina i hi ha dos detinguts. El sud demana responsabilitats. “Ho sento, ens vam equivocar” i aquí no passa res. Ara la culpa no és d’un llamp, ja ho deia la gent del sud. Ara el polític ho ha de reconèixer i acceptar.

En ple merder es fa públic que a la zona cremada, un espai natural protegit, el polític hi va autoritzar una mina. La gent del sud no la vol, els gestors del parc no la volen, els tribunals no l’aproven. Però el polític l’autoritza. El sud, castigat per l’amenaça d’un parc eòlic, cremat per un foc polititzat ara serà estripat per una mina autoritzada per un polític des del despatx.

La gent, el territori, té un límit. I el polític està tensant massa la corda. N’hi ha que demanen responsabilitats. N’hi ha que ho arreglen amb un “ho sento, m’he equivocat” però que continuen amb els plans eòlics i miners i els polítics, d’esquena al territori, fan com s’hi no hi veiessin res.

Un any més arriba l’1 de desembre, el dia internacional de lluita contra la SIDA. Aquest matí he estat escoltant la ràdio una estona i ens han enriquit amb tot de dades interessants sobre la incidència de la malaltia a casa nostra. Han parlat del nombre de contagis (que sembla ser que és prou estable), dels tipus de relacions en les que hi ha més contagis,… però crec que no han parlat de les morts que provoca la malaltia. I, de fet, per què n’havien de parlar? aquí pràcticament es pot parlar de SIDA com a una malaltia crònica que mata només quan no hi ha tractament o quan hi ha alguna altra patologia seriosa que complica la salut del pacient.

M’alegro que s’hagi arribat a cronificar una malaltia tant seriosa, greu i important com a aquesta. Però m’entristeix que això només passi a aquí (al nord), a on la gent pot accedir a un tractament amb antiretrovirals sense cap mena de problema ni, pràcticament, cost (a Europa). La majoria de la població mundial però no pot pensar en aquesta malaltia com a quelcom crònic i banal. Per desgràcia, la malaltia causa estralls en aquells països on no es pot accedir al tractament amb tanta facilitat. En aquests països, aquesta patologia (crònica per a nosaltres) implica un fort cop econòmic, un pal a la roda en el seu desenvolupament, una gran llosa per les generacions que han de ser el futur.

I, el pitjor de tot és que, si aquí l’hem fet crònica, vol dir que hi ha un tractament, que hi ha una solució. Però és una solució discriminatòria. Una solució que no arriba a tot arreu i que merma i estronca el desenvolupament de moltes regions del planeta.

Em sembla molt bé que l’1 de desembre serveixi per recordar dades i pensar, ni que sigui per uns minuts, en la malaltia. Però crec que s’hauria de donar un tomb a la diada, un tomb reivindicatiu per a exigir que si hi ha una solcuió a un problema tant greu, aquesta arribi a tothom i a tot arreu.

Ara fa quasi un any, en motiu de La Marató de TV3, parlava de la filantropia a casa nostra i em queixava del poc introduïda que tenim aquí la figura del mecenatge científic. És cert, no estem ni a l’alçada d’Europa i, ni molt menys, dels Estats Units. Estem massa acostumats a viure del poder públic i a que l’Estat (o Generalitat) treballi per nosaltres.

Aques matí però, he llegit un escrit a al bloc del Prof. Enric Canela que m’ha sorprès: El mecenatge per a la recerca comença a créixer. En aquest escrit parla d’un article aparegut a La Vanguardia d’ahir en que expliquen que el mecenatge a casa nostra ha passat dels 4.2 milions d’euros el 2005 als 17.9 del 2009.

Tal com diu, encara estem per sota de molts països europeus però és una noticia que m’ha sorprès i m’ha alegrat.

Avui, tot escoltant la ràdio, he sentit una noticia relacionada amb la cimera pel canvi climàtic que es fa aquests dies a Barcelona que m’ha cridat l’atenció. La noticia feia referència als costos en salut que suposarà el canvi climàtic i es referia a l’augment de malalties concretes en zones no endèmiques (en zones on no són freqüents).

Fa temps que es parla dels canvis en les malalties degut als canvis climàtics, un exemple és la presència de malària en altiplans africans on abans no n’hi havia. Això és degut a que fins ara, el vector que transmetia la malària no podia viure en aquestes zones degut a les condicions ambientals (més fredes) però ara, amb un lleuger escalfament, ja s’hi pot desenvolupar sense problemes. Però això és a l’Àfrica i ens queda massa lluny. Tenim algun projecte que estudia les evolucions de malalties com la malària en funció del clima i la població, però ben poqueta cosa.

Però bé, si el clima canvia, les temperatures pugen i, si això li sumem el fet que cada vegada ens movem més i que visitem llocs remots i llunyans, fa que, malalties no endèmiques de zones “riques”, ens puguin portar algun problema. Només cal recordar els mals de cap del mosquit tigre (Aedes albopictus),i això que a casa nostra “només” ens molesta la picada!

Ara comencem a parlar dels costos en salut que ens pot comportar el canvi climàtic. Ara. Aquí, als “països enriquits” tenim sort de tenir maneres d’afrontar aquests costos. Però fa anys que hi ha gent que els pateix i no tenen més remei que conviure amb ells. “Oblidem” aquestes malalties, res, són coses de l’Àfrica i ens queda molt lluny! però quan ens afectin, segur que començarem a veure patents de nous medicaments (que la gent del sud tampoc podrà adquirir), i hi sabrem posar solucions. I doncs, per què no ens hi posem ja?

La Marató de TV3 d’enguany està dedicada a les malalties rares, malalties que, a l’afectar una minoria de la població, no reben l’atenció ni tenen els tractaments que tenen les malalties “rentables”.

Aquestes malalties afecten una proporció molt baixa de població i això fa que no siguin “rentables” per als laboratoris farmacèutis que, desenganyem-nos, són, per norma general, els encarregats de llançar nous fàrmacs i/o tractaments al mercat. I, per tant, aquestes empreses es mouen per les regles del mercat i, on no hi ha diners, no hi inverteixen. Aquestes malalties, tot sovint, no són prou rentables i, per tant, no disposen ni de la recerca ni dels tractaments que tenen d’altres malalties. Em sona (i ara ho dic de cap) que algunes administracions donen algun tipus d’ajuda a les indústries que desenvolupen tractaments per a aquestes malalties, però, en molts casos, la recerca bàsica està encara massa endarrerida.

Hi ha però grups de recerca, tot sovint bàsica, que es dediquen a estudiar aquestes patologies, també hi ha grups de metges que miren d’identificar diferents casos i fer-ne un seguiment. I felicito tota aquesta gent, treballar en “coses” minoritaries no sempre és fàcil. I, per això m’alegro que la Marató d’enguany estigui dedicada a aquestes patologies.

Hi ha però, un altre grup de malalties “no rentables” i, en aquest cas, no són ni molt menys rares ni minoritàries: les malalties oblidades. Malalties que afecten milions de persones arreu del món però que, per desgràcia, són persones que no poden accedir a cap tractament, que no tenen poder adquisitiu per adquirir un hipotètic tractament i que, per tant, no interessen a aquells que busquen el negoci en el disseny de fàrmacs.

Com he dit, m’alegro que la Marató d’enguany tracti les malalties rares però em faria il·lusió i m’agradaria veure, en un futur, una Marató dedicada a les malalties oblidades.

I me n’alegro! tant del nou look com d’haver migrat a programari lliure.

Ahir la tarda, el “nou” Canal Solidari va veure la llum i els felicito per redisseny del web. No és que l’antic fos “lleig” (a mi m’agradava), però el nou té un aire més modern (més 2.0 que es diu), de navegació més senzilla i incorpora utilitats com ara “el més llegit”, eines per difondre les notícies via xarxes socials,…

Un altre canvi més ocult però per a mi potser més significatiu ha estat la migració a programari lliure. Fins ara, Canal Solidari s’allotjava en un servidor amb Windows, des d’ahir, el servidor funciona amb Linux. Cosa que és d’agraïr i, encara més, en portals com aquests.

Felicitats!

Les dues ministres involucrades en la retallada de la partida pressupostària en R+D+I per l’any vinent ens han dit constantment que la retallada no afectarà ni la gent ni els projectes que ja estan engegats. Prometen que hi haurà compensacions, diners del Plan E destinats a recerca, una disminució de la pressió fiscal a les empreses que facin R+D+I (tenia entès que l’any vinent eliminaven les bonificacions fiscals per a aquestes empreses -ho dic, això, de cap-).

Però, realment és així? potser le nombre de gent no disminuirà, o ho farà “poc”, però, no disminuirà el nombre d’incorporacions a la recerca? no disminuiran el nombre de places ofertes com a Sara Borrell, Juan de la Cierva, Torres Quevedo,…? ja ho veurem.

El que puc explicar ara és el cas que em van explicar dies enrere. Una persona A que treballa en un departament B. Aquest departament té una mena d’acord amb una xarxa, C, d’àmbit estatal. Amb aquest acord, C passa uns diners anuals a B. B, amb aquests diners té contractada a la persona A. A més a més, fa poc, B s’ha compromès amb A per allargar un any més el seu contracte.

Ara ha arribat la sorpresa. L’any vinent C no passarà més diners a B. No hi ha diners. Aleshores, què passa amb A? doncs, B, el departament, ha de fer mans i mànigues per moure diners d’altres projectes per a poder seguir pagant A. Això implicarà que no es contractin noves persones que havien de treballar en aquests projectes.

Però no, la disminució de diners per R+D no afectarà les persones.

“La recerca i la innovació són crucials per al desenvolupament i el benestar de la societat. Especialment durant aquests moments difícils, quan la crisi ens ha mostrat el fracàs del model econòmic, molts països han llençat importants paquets de reforç i incentivació de la recerca. S’és conscient de que la inversió en recerca produeix un retorn molt superior, i que l’esforç addicional en aquest moment repercutirà molt positivament dintre d’uns anys, ajudant a deixar enrere les conseqüències de la crisi.

Per contra, a Espanya, arran de les primeres aproximacions cap a una retallada pressupostària en I+D, un grup d’investigadors de tot l’estat vam decidir coordinar-nos per a redactar un manifest conjunt. Un cop publicat l’esborrany dels Pressupostos, i a l’espera de la seva aprovació al Parlament, ens agradaria fer constar la nostra opinió al respecte.

Les serioses retallades previstes per als centres, que volten el 10%, juntament amb la reducció de pressupost per al MICINN, ens fan témer pel futur de la recerca al nostre país que, tot i els recents esforços governamentals, és més precària del que hauria de ser. La prestigiosa revista “Nature” va publicar l’any passat una editorial, referintse a una nova “Edat de plata” per a la recerca espanyola, lloant aquest canvi de rumb estratègic, indispensable per al creixement econòmic i com a societat. Tots aquests esforços poden diluir-se ràpidament si es materialitzen les anunciades retallades pressupostàries.

Una caiguda tant important al finançament només es pot gestionar mitjançant reduccions de plantilla i el tancament de diferents centres, alguns dels quals, de fet, ja no han aconseguit renovar el finançament per a 2010. Al marge d’aquesta curiosa ironia pressupostària, que fomenta el treball però a la vegada provoca la destrucció de llocs de treball ja existents, la pèrdua de capital humà pot conduir a una catàstrofe econòmica a mig plaç. El sector de la recerca pateix un problema molt característic, i és que quan una innovació és prou rellevant com per a canviar el món, passa automàticament a ser absorbida per la societat qui, agraïda, s’apropia d’ella.

Exemples com internet i les comunicacions mòbils, els avenços en teràpies genètiques i medicina, automatització de processos, descobriments neurològics, abaratament dels aliments i tècniques de cultiu, entre d’altres, ens han fet oblidar que l’ésser humà va viure durant molts milers d’anys sense aquest bagatge cultural. És més, tots els diners invertits en recerca no només tornen a la ciutadania en forma de millores socials, sinò també econòmiques. Les patents i béns intel·lectuals injecten un flux de diners de procedència internacional, un degoteig constant de beneficis que sobrepassa de llarg la inversió en innovació i la idea del «que inventin ells» que ha regit durant molt de temps la estratègia política d’aquest país.

Per tot això, els investigadors creiem necessària més atenció per part del Govern, a qui reclamem, com a mínim, equitat pressupostària. Som conscients de que en una situació de crisi internacional no és sostenible demanar grans augments de finançament, però temem que les actuals retallades comprometin el futur de l’economia espanyola que, a mig plaç, necessitarà de sectors de futur per a sortir definitivament d’aquest clot i obtenir respecte i projecció internacional en aquest nou món de la recerca i desenvolupament.”

http://manifiesto.wikispaces.com/Manifiesto

Diversos articles apareguts aquests dies al diari El País fan preveure el que ens depara el futur, científicament parlant, als que fem recerca a l’Estat Espanyol. Res de bo.

Els darrers anys han estat anys bons pel que fa a augment de presupostos, creació d’una carrera investigadora al marge de la funcionarial, projectes a llarg termini,… Aquesta tendència, iniciada en la primera legislatura d’en Zapatero, es va ja trencar el 2008, amb un creixement quasi nul pel que fa a la partida pressupostària destinada a la ciència. Ara tot indica que, de cara als pressupostos de l’any vinent, aquesta partida es pot patir una reducció de fins un 37%.

Està clar, cal pagar plans E i coses similars. Plans però que no fan més que allargar l’agonia d’un sector que està condemnat a no ser el futur. I que, com a moneda de canvi es fa servir el que s’hauria de plantejar com el futur, el coneixement.

Un article del Prof. Guinovart en parla i compara l’estalvi que suposaria aquesta retallada en el pressupost de la ciència… 580 milions d’euros. És a dir, el que costen sis Ronaldos.