Sanitat


Sovint es diu que les patents serveixen per estimular el coneixement. Aquesta lògica diu que si algú inverteix en trobar quelcom que després pot patentar i obtenir-ne beneficis de manera monopolista (és el que fan les patents), s’estimula la inversió en recerca i desenvolupament. Les patents  es poden aplicar en diversos camps, alguns exemples són les capsuletes de la Nexpresso, les soles de les sabates Geoxx,… fins i tot les tapes del clavegueram (fixeu-vos’hi, n’hi ha que tenen gravat el lema “PATENTADO”!).

Però les patents també afecten camps com la farmàcia, on es mouen milers de milions d’euros. Un laboratori troba una nova molècula, la patenta i, durant vint anys, en té el monopoli i en pot fixar el preu que sigui. Tornant a l’inici d’aquest escrit, i amb la lògica dels defensors de les patents, si un laboratori farmacèutic pot obtenir uns beneficis (per mi obscens) d’una inversió, s’estimula que el laboratori inverteixi en noves descobertes. Així doncs, amb aquesta lògica, les patents estimulen la recerca.

Personalment no m’agraden les patents, en cap àmbit. M’agrada l’accés obert, el compartir per créixer. Però, les patents en el camp biosanitari i, sobretot, en el camp dels fàrmacs, em semblen molt poc ètiques, els fàrmacs no han de ser una simple mercaderia.  A banda d’això, em qüestiono que les patents estimulin realment el coneixement i la recerca, sinó tot el contrari. Un exemple.

Dies enrere, una companya de feina em deia que, ara fa quatre anys, va trobar una molècula amb una sèrie de propietats que la feien molt interessant. Era quelcom molt nou. Naturalment, el primer interès era publicar-ho però… no va poder ser. El seu cap va decidir que calia patentar aquella molècula i que, per tant, fins que la patent no estigués feta, no se’n podia publicar res. El temps va anar passant i la patent no sortia (temes burocràtics universitaris). Ara, no hi ha patent i la publicació que en el seu dia hagués estat una gran aportació en el seu camp, ara ja no té pràcticament cap valor com a novetat, ja hi ha hagut altra gent que ha obtingut coses similars i les han publicat (han calgut però quatre anys!).

Si en el moment de la descoberta aquesta s’hagués publicat, a banda del prestigi de la publicació, els altres grups que treballaven en el camp haurien tingut molta més informació per trobar coses similars i potser no hauríen necessitat quatre anys per arribar-hi. El coneixement en general s’hauria enriquit molt més, amb menys temps i amb menys diners. Però no, una patent (possible patent), ho va frenar.

Això sí, diuen , que les patents estimulen el coneixement.

Dijous passat, dins el cicle Mostra de films i documentals “Salut per al desenvolupament”, es va projectar el documental “El costat fosc dels assajos clínics”, de la BBC. El documental qüestiona l’ètica dels assajos clínics que alguns laboratoris duen a terme a l’Índia. Amb alguns exemples, s’explica que sovint, el consentiment informat dels pacients no és tant “informat” com hauria de ser, se’ls ofereixen participar en assajos com a medicació,…

Després de la pel·lícula, com en totes les sessions del cicle, hi va haver una estona de debat. Aquesta vegada, degut a la presència d’algunes persones provinents de la indústria farmacèutica, va ser especialment interessant. Un dels arguments de la indústria era que, si a l’Índia el govern permetia aquestes situacions, no era culpa seva, sinó del govern indi, per permetre-ho.

Jo em pregunto. Si vaig a 120 Km/h per una carretera on el límit és 80Km/h i on sé que mai hi ha controls de velocitat i tinc un accident, de qui és culpa? segons l’argument exposat en el debat, la culpa seria del govern… per no controlar la meva velocitat en aquesta carretera. Jo diria que la culpa és meva, per abusar d’una vulnerabilitat, que és no controlar la velocitat.

És més, si la indústria farmacèutica tria països com l’Índia per a dur a terme assajos clínics, segur que és perquè li surt a compte(*), entre d’altres coses perquè hi ha menys control institucional sobre el que es fa en aquests assajos, i elles, n’abusen.

* Fer un assaig clínic aquí implica moltes responsabilitats, controls, que sotmetre’s a un assaig no sigui una alternativa per no poder pagar un tractament, bona informació, assegurances,… tot això és molt més senzill en països on hi ha menys control o bé els recursos del país dificulten aquest control. A més  a més, països altament poblats i amb una poder adquisitiu molt baix, fa que es tingui molta gent “verge de medicació”, gent que no s’està tractant amb res, de manera que els resultats de l’assaig, són molt més valuosos ja que no hi ha interaccions del fàrmac testejat amb d’altres fàrmacs. I, el més trist, la manca de recursos de la població fa que, sotmetre’s a un assaig sigui l’única manera d’accedir a un tractament, cosa totalment acceptable.

Aquest dijous comença, al cinema Verdi Park de Barcelona, la mostra de films i documentals Salut per al desenvolupament, enmarcada dins la campanya que porta el mateix nom.

Al Barcelona hi haurà quatre passis (els dijous del mes de novembre) tots a les 22.15h. En el primer es projectarà la pel·lícula “El jardinero fiel”, adaptació cinematogràfica del llibre de John Le Carré. Les altres setmanes es projectaran els documentals “El costat fosc dels assajos clínics”, “Morir-se pels medicaments” i “Salut per vendre”. Després de cada pel·lícula hi haurà un debat amb persones vinculades a la pel·lícula o projecció.

A banda de Barcelona, el cicle també anirà fins a Vic (Universitat de Vic) i Amposta (Universitat Rovira i Virgili). A Vic (els dimecres 19 i 26 de novembre) es podran veure “Morir-se pels medicaments” i “Salut per vendre” i, a Amposta (el dimecres 19 de novembre), “Silêncio da mulher” i “Mimi, la joie”.

Des d’aquí podeu descarregar el programa complet de la mostra. L’entrada és gratuïta.

Dies enrere, dins el marc de la campanya Salut per al desenvolupament, va tenir lloc la taula rodona Assajos clínics i medicaments: ètica i informació. La sessió es va fer a l’auditori del PRBB. L’acte el va presentar la MªElena (coordinadora de la campanya) i el va moderar el farmacòleg clínic Magí Farré, investigador de l’IMIM.

La xerrada va abordar diferents aspectes relacionats amb “informació i medicaments”. Des de la transparència dels assajos clínics (condicions ètiques, publicació dels estudis,…) fins al màrqueting dels medicaments. Primer va intervenir en Richard Smith, director de United Health Europe i membre de l’equip editor de les revistes de PLoS (Public Library of Sciences). Ell va parlar sobretot de la transparència dels assajos clínics, de les publicacions dels biaxos que es produeixen en aquest tipus d’estudis, quasi sempre, pagats per la indústria.

En segon lloc va parlar Annelies den Boer, coordinadora de projectes de medicaments de l’organització Wemos. Ella va parlar, bàsicament, de les condicions ètiques d’aquests assajos en els països en vies de desenvolupament.

Finalment va intervenir Christian Wagner-Ahlfs, de l’organització BUKO Pharma-Kampagne, que va parlar del màrqueting dels medicaments, posant alguns exemples molt gràfics.

Després de les exposicions dels ponents hi va haver un torn obert de paraules.

La idea general que em va quedar de la sessió és que, primer de tot, els assajos clínics hauríen de ser sempre públics (i a ser possible seguint els models d’accés obert que té PLoS) i neutres, és a dir, desvinculats econòmicament de la indústria farmacèutica. En segon lloc, es facin on es facin, han de seguir uns mínims ètics. I, finalment, els medicaments no són un producte de mercat del que se’n pugui fer publicitat a qualsevol preu.

El proper acte de la campanya, serà dimecres vinent (15 d’octubre a les 21h) al Col·legi Oficial de Farmacèutics de Barcelona i abordarà el problema de l’accés als medicaments explicant-ne dos casos concrets: nicaragua i Moçambic

Fa una estona s’ha conegut que el premi Príncep d’Astúries en Cooperació Internacional d’enguany ha anat a parar a les organitzacions que lluiten contra la malària a l’Àfrica. Les organitzacions premiades són la Ifakara Health Research and Development Centre (Tanzània), el Malaria Research and Training Centre (Mali), el Kintampo Health Research Centre (Ghana) i el Centre d’investigació en salut de Manhiça (Moçambic). En aquest darrer centre hi col·labora el grup d’investigació català liderat pel científic Pedro Alonso.

Consideracions personals borbòniques a banda, m’alegro de la resolució del premi d’enguany. La malària és una de les malalties oblidades (tot i que com que afecta als turistes del nord no és de les més oblidades) que causen estralls als països que estan en vies de desenvolupament i, tot i que la dotació econòmica del premi (50.000 euros) no és una gran quantitat en el món de la recerca, premiar la recerca i la lluita contra les malalties oblidades, és un bon estímul per continuar-hi treballant. Felicitats!

Ahir al vespre, a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona va tenir lloc la taula rodona L’accés als medicaments com a dret humà: situació actual i iniciatives, de la campanya Salut per al Desenvolupament i emmarcada en el cicle Fàrmacs en un món global, organitzat per Justícia i pau.

L’acte, presentat i moderat per la periodista i membre del consell assessor de la campanya va comptar amb les intervencions de Xavier Seuba, professor Dret internacional Públic i Relacions Internacionals de la Universitat Pompeu Fabra, que ens va parlar dels medicaments com a dret humà fent un repàs històric amb alguns exemples. A continuació, el periodista del El País, Emilio de Benito, especialitzat en temes de salut, ens va fer un repàs històric de l’accés als medicaments. Després va ser el torn de Graciela Diap, coordinadora mèdica de Drugs for Neglected Diseases initiative (DNDi), que va parlar de la iniciativa. I, finalment, un cas pràctic i en primera persona, Erlin Rugama, de l’organització Acción Médica Cristiana, de Nicaragua, que ens va parlar de la situació d’accés als medicaments a Nicaragua i de com les ventes socials de medicaments pretenen donar accés a la població que ho necessita.

L’acte es va cloure amb un torn de preguntes-debat entre els ponents i el públic assistent. Va ser una bona oportunitat per saber el que hi ha i, sobretot, saber què s’està fent i quines opcions hi ha per millorar l’accés als medicaments.

Tot sovint, els programes de recerca sanitària tant públics com privats van enfocats a les malalties que ens afecten a nosaltres, la gent “del nord”, oblidant malalties tant greus com ara el Chagas, la Malària,… i moltes més. Això fa que em prous feines hi hagi tractament per algunes malalties. Però, què passa quan una d’aquestes malalties arriba al nord?

Llegir més

Com era d’esperar (i de fet ja ho vaig dir), l’anunci de l’obtenció de cèl·lules mare a partir de la pell, ha animat als sectors més conservadors que, amb excuses ètico-morals, s’oposen a la recerca amb cèl·lules mare embrionàries. Només cal tafanejar una mica per internet per veur-ho.

Segons ells, un embrió és una vida en desenvolupament i matar-lo per tal d’obtenir-ne cèl·lulers mare és matar una vida. Això, ètica i religiosament, no pot ser. No es pot matar una vida! Però si que es pot morir gent per la no actuació científica. Bona ètica aquesta!

Però bé, el que no diu aquesta gent és que la recerca amb cèl·lules mare embrionàries es fa a partir d’embrions descartats de les fecundacions in vitro. M’explico. Quan es fa una fecundació in vitro es fecunden molts òvuls de cop, això fa que si els òvuls implantats a la dona no prosperen, se’n tinguin més ja preparats. Igualment, això permet tenir més òvuls a punt per si, en el futur, la parella desitja tenir més fills. Aquests òvuls fecundats (embrions) es desen congelats en nitrògen líquid durant un periode de temps determinat (ara no el recordo, però no sé si són cinc anys), passat el qual, són destruïts. Aquests són els que, en tot cas, són aprofitats per a fer recerca.

Paral·lelament, i ja a nivell més mèdic, es poden obtenir cèl·lules mare a partir de la sang de cordó umbilical (els famosos bancs de sang de cordó umbilical dels que de tant en tant ens parlen). Aquestes cèl·lules, poden ser emprades per guarir determinades malalties en els primers anys de vida de l’infant. Altres vies d’obtenció de cèl·lules mare amb finalitats directament mèdiques, podria ser la de generar un embrió clònic a un malalt (a partir del seu material genètic) i d’ell obtenir-ne cèl·lules mare.

És en aquest darrer punt en l’únic en que, com a màxim, crec que es podrien agafar aquest opositors tant ètics. En el primer punt, el d’obtenir cèl·lules mare d’embrions congelats, no sé on veuen la no ètica en fer ús d’un material que serà destruït (els hem de mantenir congelats eternament?). En el segon punt, el de la sang de cordó umbilical, no crec que hi pugui haver cap problema ètic. I, en el darrer, crear un embrió per guarir a un malalt, personalment, no hi veig cap problema en crear un embrió per a curar algú que pot morir si no s’hi intervé.

Però el fet és que, oposar-se a la recerca en cèl·lules mare (que, com dic, en cas de cèl·lules mare humanes aquestes venen d’embrions congelats) amb l’excusa de l’ètica ho trobo, com a mínim, una aberració. Personalment, les cèl·lules mare no crec que matin a ningú, tot el contrari! Veure curar el Parkinson d’un avi, o algun problema greu en el desenvolupament d’un infant, són un motiu prou vàlid com per aturar el desenvolupament d’un grup de cèl·lules anomenades embrió.

L’any 1996 hi va haver un brot epidèmic de meningitis a l’estat de Kano, Nigèria. Aquell episodi va ser aprofitat per la multinacional farmacèutica Pfizer per provar un nou entibiòtic: Trovan.

Aquell experiment es va fer sobre un grup de dues-centes perones. Cent van rebre el tractament amb el nou fàrmac i cent més van rebre el tractament amb un fàrmac ja aprovat, el cefriaxona, això sí, en dosis més baixes a les habituals. Tot el grup eren nens. Els resultats van ser desastrosos. Van morir onze nens i, dels que van sobreviure, molts van patir malformacions, problemes hepàtics i problemes cerebrals.

Tot i que els laboratori sempre a negat que les morts estiguessin relacionades amb el nou fàrmcac, molts pares de les víctimes van reclamar a la companyia ja que, per una banda mai van rebre un correcte consentiment informat i, per l’altra, el fet de sotmetre’s a l’estudi (sovint amb enganys i prometent una millor cura) va fer que els nens no rebessin tractaments ja provats que estaven aplicant diferents ONGs.

Hi ha un documental que en parla i que us recomano, Dying for drugs.

Han estat diverses les ocasions en que el govern de Kano ha denunciat el laboratori però, fins ara, mai s’ha donat la raó a les víctimes. Alguns casos encara segueixen oberts i d’altres han estat paper mullat. Recentment però, l’Estat de Nigèria ha portat la multinacional als jutjats i es demana una indemnització de set mil milions de dòlars. Caldrà veure què passa.

El cas és que el Trovan mai ha rebut autorització per a ser administrat en nens i, l’autorització obtinguda l’any 1997 als Estats Units, va ser revisada l’any 1999 després de veure que presentava greus efectes secundaris al cervell i el fetge.

Sovint es parla de la possible experimentació dels laboratoris farmacèutics al tercer món. Les multinacionals es defensen dient que compleixen al peu de la lletra la llei, que entre d’altres coses, requereix l’aprovació del govern o autoritat competent del lloc on es farà l’estudi i el consentiment informat dels pacients o, si aquests són menors, dels pares o responsables legals. El consentiment informat implica que la persona ha d’acceptar el tractament després d’haver rebut la informació necessària sobre els possibles riscos. Sovint, com és el cas de Kano, la informació es limita a dir que curaran el mal i la gent, desesperada, ho accepta. Això fa que la gent se sotmeti a assajos clínics sense saber-ho i que, a més a més, no recorrin a altres vies (admeto que no sempre disponibles) d’ONGs i altre entitats que apliquen tractaments aprovats.

El tema és tractat al llibre El jardiner constant de John le Carré i a la posterior pel·lícula.

I no parlo del de l’11-M,… sinó que parlo d’un que passa a l”Índia i que enfrenta el Govern de l’India, per la seva llei de patents, amb la multinacional farmacèutica Novartis. Del veredicte en depèn la medicació de molta gent i pot establir un precedent.

Aquí en teniu una explicació i aquí una notícia publicada avui (que m’ha costat un pèl trobar).

« Previous PageNext Page »