Sanitat


En el marc de la campanya “Salut per al Desenvolupament“, Medicus Mundi Catalunya i Farmacèutics Mundi, organitzen la jornada “Lliçons apreses. Sistemes de salut de Nicaragua, Moçambic i Índia“.

“L’objectiu és aprofundir sobre els diferents models de finançament i de cooperació dels sistemes de salut dels països en vies de desenvolupament, i conèixer de primera mà tres casos concrets: Nicaragua, Moçambic i Índia. D’altra banda, també volem aprofundir en les polítiques de salut implementades en aquests països, els reptes dels Governs del Nord i de les ONGD i com podem maximitzar l’eficàcia de l’Ajuda Oficial al Desenvolupament, per tal de garantir el dret a la salut i disminuir les morts evitables.”

L’assistència és gratuïta però cal una inscripció prèvia enviant un correu electrònic a l’adreça info@salutxdesenvolupament.org.

Díptic de la jornada.

Un any més arriba l’1 de desembre, el dia internacional de lluita contra la SIDA. Aquest matí he estat escoltant la ràdio una estona i ens han enriquit amb tot de dades interessants sobre la incidència de la malaltia a casa nostra. Han parlat del nombre de contagis (que sembla ser que és prou estable), dels tipus de relacions en les que hi ha més contagis,… però crec que no han parlat de les morts que provoca la malaltia. I, de fet, per què n’havien de parlar? aquí pràcticament es pot parlar de SIDA com a una malaltia crònica que mata només quan no hi ha tractament o quan hi ha alguna altra patologia seriosa que complica la salut del pacient.

M’alegro que s’hagi arribat a cronificar una malaltia tant seriosa, greu i important com a aquesta. Però m’entristeix que això només passi a aquí (al nord), a on la gent pot accedir a un tractament amb antiretrovirals sense cap mena de problema ni, pràcticament, cost (a Europa). La majoria de la població mundial però no pot pensar en aquesta malaltia com a quelcom crònic i banal. Per desgràcia, la malaltia causa estralls en aquells països on no es pot accedir al tractament amb tanta facilitat. En aquests països, aquesta patologia (crònica per a nosaltres) implica un fort cop econòmic, un pal a la roda en el seu desenvolupament, una gran llosa per les generacions que han de ser el futur.

I, el pitjor de tot és que, si aquí l’hem fet crònica, vol dir que hi ha un tractament, que hi ha una solució. Però és una solució discriminatòria. Una solució que no arriba a tot arreu i que merma i estronca el desenvolupament de moltes regions del planeta.

Em sembla molt bé que l’1 de desembre serveixi per recordar dades i pensar, ni que sigui per uns minuts, en la malaltia. Però crec que s’hauria de donar un tomb a la diada, un tomb reivindicatiu per a exigir que si hi ha una solcuió a un problema tant greu, aquesta arribi a tothom i a tot arreu.

Avui, tot escoltant la ràdio, he sentit una noticia relacionada amb la cimera pel canvi climàtic que es fa aquests dies a Barcelona que m’ha cridat l’atenció. La noticia feia referència als costos en salut que suposarà el canvi climàtic i es referia a l’augment de malalties concretes en zones no endèmiques (en zones on no són freqüents).

Fa temps que es parla dels canvis en les malalties degut als canvis climàtics, un exemple és la presència de malària en altiplans africans on abans no n’hi havia. Això és degut a que fins ara, el vector que transmetia la malària no podia viure en aquestes zones degut a les condicions ambientals (més fredes) però ara, amb un lleuger escalfament, ja s’hi pot desenvolupar sense problemes. Però això és a l’Àfrica i ens queda massa lluny. Tenim algun projecte que estudia les evolucions de malalties com la malària en funció del clima i la població, però ben poqueta cosa.

Però bé, si el clima canvia, les temperatures pugen i, si això li sumem el fet que cada vegada ens movem més i que visitem llocs remots i llunyans, fa que, malalties no endèmiques de zones “riques”, ens puguin portar algun problema. Només cal recordar els mals de cap del mosquit tigre (Aedes albopictus),i això que a casa nostra “només” ens molesta la picada!

Ara comencem a parlar dels costos en salut que ens pot comportar el canvi climàtic. Ara. Aquí, als “països enriquits” tenim sort de tenir maneres d’afrontar aquests costos. Però fa anys que hi ha gent que els pateix i no tenen més remei que conviure amb ells. “Oblidem” aquestes malalties, res, són coses de l’Àfrica i ens queda molt lluny! però quan ens afectin, segur que començarem a veure patents de nous medicaments (que la gent del sud tampoc podrà adquirir), i hi sabrem posar solucions. I doncs, per què no ens hi posem ja?

La Marató de TV3 d’enguany està dedicada a les malalties rares, malalties que, a l’afectar una minoria de la població, no reben l’atenció ni tenen els tractaments que tenen les malalties “rentables”.

Aquestes malalties afecten una proporció molt baixa de població i això fa que no siguin “rentables” per als laboratoris farmacèutis que, desenganyem-nos, són, per norma general, els encarregats de llançar nous fàrmacs i/o tractaments al mercat. I, per tant, aquestes empreses es mouen per les regles del mercat i, on no hi ha diners, no hi inverteixen. Aquestes malalties, tot sovint, no són prou rentables i, per tant, no disposen ni de la recerca ni dels tractaments que tenen d’altres malalties. Em sona (i ara ho dic de cap) que algunes administracions donen algun tipus d’ajuda a les indústries que desenvolupen tractaments per a aquestes malalties, però, en molts casos, la recerca bàsica està encara massa endarrerida.

Hi ha però grups de recerca, tot sovint bàsica, que es dediquen a estudiar aquestes patologies, també hi ha grups de metges que miren d’identificar diferents casos i fer-ne un seguiment. I felicito tota aquesta gent, treballar en “coses” minoritaries no sempre és fàcil. I, per això m’alegro que la Marató d’enguany estigui dedicada a aquestes patologies.

Hi ha però, un altre grup de malalties “no rentables” i, en aquest cas, no són ni molt menys rares ni minoritàries: les malalties oblidades. Malalties que afecten milions de persones arreu del món però que, per desgràcia, són persones que no poden accedir a cap tractament, que no tenen poder adquisitiu per adquirir un hipotètic tractament i que, per tant, no interessen a aquells que busquen el negoci en el disseny de fàrmacs.

Com he dit, m’alegro que la Marató d’enguany tracti les malalties rares però em faria il·lusió i m’agradaria veure, en un futur, una Marató dedicada a les malalties oblidades.

Avui, en el marc de la mostra de films i documentals “Salut per al desenvolupament” (de la campanya Salut per al Desenvolupament) es projectarà el documental “Las mamás muertas no lloran”. Produït per Steve Bradshaw l’any 2005, el documental té 50 minuts de durada.

La sinopsi:

Grace Kondino és obstetra al Txad, un país on les dones tenen una possibilitat d’entre onze de morir durant l’embaràs o el part. Un equip de la BBC segueix Kondino en la seva tasca diària, on la manca de recursos es presenta com el principal problema a l’hora de garantir la salut de les mares. Tot i que aquesta situació es repeteix a molts altres països, el film també ens descobreix com s’ho han fet a Hondures per retallar de manera espectacular la mortalitat materna.

Després de la projecció hi haurà una estona pel debat amb Carme Coll, ginecòloga i presidenta de la Fundació Salut i Societat Sense Fronteres, amb més de 15 anys d’experiència al Txad i Vicenç Cararach, professor d’Obstetrícia i Ginecologia de la Universitat de Barcelona i consultor sénior de l’Hospital Clínic de Barcelona. Membre del Consell assessor de la campanya.

La sessió serà al cinema Verdi Park (carrer Torrijos, 49 de Barcelona) a les 22.15h.

Demà, en el marc de la mostra de films i documentals “Salut per al desenvolupament” (de la campanya Salut per al Desenvolupament) es projectaran els documentals “En peligro extremo” i “Nada personal”. El primer, dirigit per Rebecca Rivas, té una durada de 45 minuts i el segon, dirigit per Giulia Tamayo i Carlos Cárdenas, 21.

Les sinopsis:

En peligro extremo
El Perú presenta una de les taxes de mortalitat materna més alta de l’Amèrica del Sud. A les regions més inaccessibles del sud dels Andes, la pressió de les polítiques internacionals per aturar la mortalitat materna i infantil és alta, i sovint entra en contradicció amb les tradicions andines. A través de Judyth, una dona andina de 27 anys embarassada, el film es pregunta: és possible establir ponts entre el naixement tradicional i l’institucional, entre la medicina institucional i les tradicions mil·lenàries dels Andes?

Nada personal
Basat en la investigació sobre les irregularitats en l’aplicació del Programa Nacional de Salut Reproductiva i Planificació Familiar del Perú (1996-2000), Nada Personal recull alguns dels testimonis dels centenars de dones de les zones rurals del Perú que es van sotmetre a esterilitzacions quirúrgiques. Pràctiques abusives, sense consentiment previ, complicacions postoperatòries, morts causades per negligències, precàries condicions d’higiene… El film posa de manifest com es van dur a terme aquestes operacions, assenyala la responsabilitat del govern de Fujimori i apunta les causes que van propiciar aquest tipus d’actuacions.

Després de les projeccions i haurà una estona pel debat amb Raquel Cuentas, investigadora de l’estudi sobre les esterilitzacions quirúrgiques del qual ha sorgit el documental Nada personal i Sara Cuentas, membre de l’ONGD Intered, vocal de gènere de la FCONGD i membre del Consell assessor de la campanya.

La sessió serà al cinema Verdi Park (carrer Torrijos, 49 de Barcelona) a les 22.15h.

Demà, dins de la mostra de films i documentals “Salut per al desenvolupament” (de la campanya Salut per al Desenvolupament) es projectarà el documental “Silêncio da mulher“, de Gabriel Mondlane. El documental, produït per Medicus Mundi Catalunya té una durada de 45 minuts.

Sinopsi

Marta és una dona jove que viu amb el seu marit i la seva família en una zona rural del sud de Moçambic. Quan queda embarassada per primera vegada, descobreix que és seropositiva. A partir d’aquí, Marta haurà de lluitar contra les barreres i els tabús que envolten el tema del VIH/SIDA a l’Àfrica subsahariana, i prevenir la transmissió del virus al nadó. El film és el resultat d’un procés interactiu entre els investigadors i les investigadores socials, el director, els actors i les actrius i l’audiència, que es configura com una eina de debat i reflexió.

Després del documental hi haurà un debat amb Gabriel Mondlane, director de “Silêncio da mulher” i Cristina Álvarez, metgessa i antropòloga i coordinadora de la investigació sociosanitària de la qual ha sorgit el documental i membre del Consell assessor de la campanya.

La sessió serà al cinema Verdi Park (carrer Torrijos, 49 de Barcelona) a les 22.15h.

A finals del mes passat va saltar l’alarma. Venia de Mèxic i ens deia que hi havia molts morts (i encara més malalts) afectats per una nova grip, la grip porcina. De seguida van aparèixer casos als Estats Units i al Canadà, poc després a l’Estat Espanyol i així, mica en mica, anàven apareixent nous casos de la malaltia arreu del planeta.

La grip procina, coneguda com a grip A(H1N1) arreu del món i com a grip nova a l’Estat Espanyol, era una mutació del virus de la grip que afecta als porcs. El nou virus però, podia afectar persones i a la vegada hi havia indicis que la mutació havia dotat al virus de la capacitat de transmetre’s entre persones. Així doncs, hi havia indicis clars de perill de pandèmia: un nou virus contra el que no estem preparats i que, a més a més, s’encomana entre persones (cal recordar que la grip aviar, tot i ser en humans molt més virulenta, no s’encomanava entre persones).

De seguida es va procedir a aïllar als malalts que presentaven símptomes de grip i que o bé havien viatjat a Mèxic o havien estat en contacte amb persones que sí que hi havien viatjat. Paral·lelament, seguint els protocols establers, l’OMS va anar elevant el risc de pandèmia fins al nivell 5, el de pandèmia imminent, en el que ens trobem ara.

La cosa sembla que, més o menys, s’ha controlat. Seguim en el nivell 5 de pandèmia, però el virus sembla ser molt menys virulent del que es temia i el nombre de nous casos no augmenta al ritme dels primers dies. Segurament hi acabarà havent una pandèmia però l’afectació serà com a molt, com la grip estacional.

A la que la cosa s’ha calmat una mica però, ja hi ha les veus que anuncien que se n’ha fet un gra massa, que tot plegat és només un muntatge per despistar de la crisi, per blocar les exportacions de carn de porc d’alguns països,… ja no entro a valorar les diferents teories conspiradores sobre l’origen del virus.

El que sí que voldria fer són algunes reflexions sobre la situació. Primer de tot, no crec que se n’hagi fet un gra massa, com a mínim, des de l’OMS: hi ha uns protocols clars i públics que indiquen quan i com s’han de delcarar els diferents nivells de risc de pandèmia i què cal fer quan es passa d’un nivell a l’altre. En segon lloc, estem parlant d’un virus nou, els virus són patògens altament mutables i que a vegades costa de predir què faran i com aniran. És molt difícil saber com reaccionarà el cos humà davant d’un nou patogen i, és més, qui sap si en plena expansió, un nou virus que sembla poc greu, fa una nova mutació i es torna més virulent?

Així doncs, trobo ben normal que en aquests casos s’aïllin els malalts, les autoritats sanitàries es posin en contacte amb les persones que han estat en contacte amb un cas confirmat,… No podríem pensar que, potser, si la cosa no ha anat més enllà és perquè s’ha actuat com cal?

La meitat del premi Nobel de medicina d’enguany ha estat pel científic alemany Harald zur Hausen, “pel descobriment que el virus del papiloma humà causa el càncer de coll d’úter”.

Paral·lelament, la companyia sueco-americana AstraZeneca comercialitza, des de fa uns mesos, la vacuna contra aquest virus. A Europa es coneix com a Cerverix i als Estats Units com a Gardasil. A Catalunya, la vacuna s’ha inclòs al calendari de vacunacions.

Així doncs, es pot pensar que aquesta meitat del premi pot afavorir la companyia farmacèutica. Doncs bé, ara s’ha sapigut que fa uns mesos, alguns organismes depenent dels Nobel, van rebre donacions d’aquesta companyia. Ara s’ha obert una investigació criminal sobre el tema per estudiar si aquestes relacions econòmiques poden incórrer en algun delicte de conflicte d’interessos.

A més a més, el possible conflicte d’interessos podria anar més enllà ja que, un dels memebres del jurat, l’investigador de l’Institut Karolinska Bo Angelin, també treballa per la companyia. Un altre membre del comitè dels Nobel de Medicina hauria fet de consultor per la mateixa empresa l’any 2006.

En parlen diferents mitjans:

Caldrà veure com evoluciona el tema, si va més enllà i fins on arriba. Personalment, espero que no passi d’aquí, que, realment, es provi que no hi ha cap relació i que la reputació dels premis no quedi en entredit.

Avui, dins el marc de la campanya Salut per al desenvolupament, tindrà lloc la taula rodona: La propietat intel·lectual en l’accés als medicaments: perspectives de futur. Aquesta és la tercera i darrera taula rodona del primer any de campanya, dedicat a l’accés als medicaments. En ella s’abordaran les perspectives de futur de la propietat intel·lectual en l’accés als medicaments i es debatran les eines disponibles o que s’estan debatent en l’àmbit internacional.

La taula rodona estarà moderada per Joan Rovira, professor emèrit d’Economia Teòrica de la Universitat de Barcelona i membre del Consell Assessor de la campanya i hi intervindran Ellen’T Hoen, responsable de relacions institucionals de la campanya per a l’Accés als medicaments essencials de Metges Sense Fronteres, Sandra Negro, professora de Dret Internacional Públic de la Universitat de Buenos Aires (Argentina) i assessora de diverses agències internacionals, especialitzada en qüestions d’integració econòmica i dret del comerç internacional i Judit Rius, advocada de Knowledge Ecology Internacional i membre del Consell Assessor de la campanya.

La cita és avui, a les 19h a la sala d’actes de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya (carrer Girona, 20 de Barcelona).

Next Page »