Política


Qui em conegui sabrà que sóc amic de les (noves) tecnologies. M’agrada que es puguin aplicar per fer-nos més senzilla l’existència, distreure’ns, automatitzar processos, i, perquè no, aplicar-les en unes eleccions.

Aquesta darrera aplicació, l’electoral, estalviaria temps i errors en els recomptes, suposaria una necessitat de menys persones a les taules,… Però implica dues coses basades, sobretot, en la seguretat. Primer, la identitat de qui vota, el sistema hauria de garantir que qui voti sigui qui diu ser, que es puguin evitar suplantacions d’identitat. I, segon, la privacitat, el mantenir el vot secret, que el sistema no desés conjuntament les persones que han votat amb el seu vot.

A casa nostra alguna vegada s’ha fet alguna prova pilot però, és ara, amb la consulta sobre la Diagonal de Barcelona, que s’ha aplicat, per dir-ho d’alguna manera, a un cas real i a gran escala (tenen dret a vot un milió i mig de persones. A banda de les consideracions legals que hi ha al voltant d’aquesta consulta ciutadana, del que vull parlar és del sistema de vot electrònic.

Dilluns al migdia, quan el sistema fallit m’ho va permetre, vaig emetre el meu vot. Estava realment encuriosit per saber com es faria l’autenticació del votant i em vaig quedar una mica de pedra. Hi ha dues opcions prou segures (i en les que crec que s’hauria d’apostar si mai s’estén aquest sistema votacions), el DNI electrònic i el certificat digital. El primer fa que hagis d’introduïr el teu document identificatiu en un lector d’un ordinador i, una vegada teclejada la clau, et reconegui com a tu. Crec que és la manera més segura. La segona opció, la del certificat es basa simplement en una idea similar. Una entitat emisora de confiança emet un certificat que t’instal·les a l’ordinador. Quan accedeixes al web, el teu navegador envia aquest certificat al cervidor i aquest et reconeix.

Però, en la consulta ciutadana de la Diagonal hi ha una tercera manera, que és la que em va sorprendre: introduir el NIF i la data de naixement! I ja està! bé, cal donar un número de mòbil al que t’envien una clau amb la que podràs completar el procés de vot.

Jo em pregunto, en aquesta darrera opció, on hi ha la seguretat? com s’evita que algú et suplanti la teva identitat? només cal saber un NIF i data de naixement! De fet, ja ha passat, algú ha votat en nom de l’Alberto Fernández Díaz.

Veient aquest tipus d’errades (amb els tres milions que ha costat muntar tota la consulta) crec que la confiança que es transmet a la ciutadania és una mica pobre. M’agradaria que el vot electrònic estigués més extès la manera de funcionar és la de Barcelona, no cal, confio més en els paperets dins el sobre i en que tres persones diferents es mirin el meu DNI.

Diuen que un dels èxits que va tenir Obama a les eleccions va ser a internet. Va aconseguir moure una gran massa crítica fent ús de les eines anomenades 2.0 que ens ofereix internet. Eines com ara el Twiter i el Facebook. Aquestes eines permeten arribar a molta gent de manera molt senzilla però, el que les fa, al meu entendre, molt més atractives, és la possibilitat de rebre resposta de la gent d’interactuar-hi.

Això està “revolucionant” la política a casa nostra. Hi ha qui ho fa amb més gràcia i hi ha qui ho fa amb menys. Hi ha qui es dedica a escriure coses al Twitter i al Facebook però sense respondre als “feedbacks” (per a mi això no és 2.0) i hi ha qui fa política 2.0 de debò, esciuren missatges i a la vegada responen. Actualment és ben senzill tenir una “conversa” amb un diputat o diputada del Parlament i, fins hi tot, fent ús de les etiquetes, seguir un ple del Parlament i intercanviar opinions amb d’altres usuaris i, fins i tot, els mateixos diputats. I això és fantàstic.

Fent conya, hi ha qui parla del “Piulament de Catalunya” (el nom ve del Twitter ja que en català, als missatges curts se n’hi diuen piulades). Per què? doncs perquè cada vegada són més els diputats i diputades que fan servir Twitter. I, exepte alguns que són purament 1.0 (ja ho he comentat), la majoria són 2.0 total, intercanvien opinions, hi pots “parlar”, opinar,…

I això de ben segur que afectarà a la manera en com es farà campanya a les següent eleccions catalanes. En passades eleccions hi ha hagut alguns “blufs” de polítics que havien creat comptes en eines 2.0 però sense aprofitar-les al màxim ni donar-los cap mena de continuïtat després de la cita electoral. Ara però crec que és diferent, hi ha una gran massa social de polítics que estan fent ús d’eines com Twitter i ho fan prou bé. No veurem cap alt càrrec fent política 2.0 de debò, però sí que hi trobarem una gran quantitat de parlamentaris i polítics de base o amb càrrecs intermitjos. Estic segur que a les properes eleccions, part de la campanya serà 2.0.

El POSE-C a Barcelona està en hores baixes, les enquestes li pronostiquen que, si es fessin eleccions ara mateix, obtindrien mals resultats. La solució? aprofitar els diners públics per fer grans campanyes: renovació dels semàfors, pintar els carrers i ara, re-esfaltar les rondes. Anem a pams.

Semàfors. Sí, els nous semàfors són prou “monos”, nous modenrs, es veuen molt bé, estalvien energia,… però, calia canvia també els semàfors que ja eren nous i ja funcionaven amb LEDs? A la cantonada de sota casa l’estiu passat van refer tota la instal·lació semafòrica, pals nous, nous semàfors (amb LEDs), nou cablejat,… i ara, al gener, pam! els han canviat! Em sembla bé que es vangin canviant els semàfors però, treure també els nous? calia? suposo que sí, que ven més i fas més campanya si anuncies un gran pla de semàfors.

Pintar els carrers. A ningú se li escapa que és un tema que l’ajuntament té abandonat. Molts carrers estan mal pintats, no pintats, pintats de manera confosa. Però, en comptes d’estar al dia en això, realitzar un manteniment dia a dia i terni-ho tot ben cuidat, no, ho abandonen durant força temps i, després, gran pla! gran inversió de 2 milions d’euros per repintar tota la ciutat (l’any abans de les eleccions).

I avui ha tocat el re-esfaltat de les rondes (a banda de la possible reducció de la velocitat a 60Km/h). Avui s’anuncien 8 milions d’euros per re-esfaltar les rondes!

És cert que, a un any d’eleccions, és molt fàcil caure en la temptació de titllar d’electoralista totes les obres i accions d’un govern però, a Barcelona crec que més que una temptació, és un fet. No es pot abandonar una ciutat i després, un any abans de les eleccions, engegar grans plans per posar-se al dia. Al meu entendre això, a banda de llençar els diners, és electoralisme en estat pur.

Jo preferiria que les coses es gestionessin dia a dia, que no calgués un any per reparar una tapa elèctrica del carrer, que els carrers estiguessin ben pintats, els semàfors amb tots els llums funcionant (que no calguessin mesos per reparar-los),…

Fa uns mesos un incendi va tenir unes conseqüències fatals en cegar la vida de cinc bombers i deixar-ne un sisè greument ferit. Els polítics, des del seu despatx van tancar el tema culpant un llamp. La gent del sud advertia que s’equivocaven. Però tema tancat.

Setmanes després, al lloc on van quedar atrapats els bombers morts, hi van aparèixer tot de proves i utensilis amagats. la gent del sud seguia reclamant que quelcom no lligava.

Ara una jutgesa ha obert la caixa dels trons. Els Mossos han fet la seva feina i hi ha dos detinguts. El sud demana responsabilitats. “Ho sento, ens vam equivocar” i aquí no passa res. Ara la culpa no és d’un llamp, ja ho deia la gent del sud. Ara el polític ho ha de reconèixer i acceptar.

En ple merder es fa públic que a la zona cremada, un espai natural protegit, el polític hi va autoritzar una mina. La gent del sud no la vol, els gestors del parc no la volen, els tribunals no l’aproven. Però el polític l’autoritza. El sud, castigat per l’amenaça d’un parc eòlic, cremat per un foc polititzat ara serà estripat per una mina autoritzada per un polític des del despatx.

La gent, el territori, té un límit. I el polític està tensant massa la corda. N’hi ha que demanen responsabilitats. N’hi ha que ho arreglen amb un “ho sento, m’he equivocat” però que continuen amb els plans eòlics i miners i els polítics, d’esquena al territori, fan com s’hi no hi veiessin res.

Un any més arriba l’1 de desembre, el dia internacional de lluita contra la SIDA. Aquest matí he estat escoltant la ràdio una estona i ens han enriquit amb tot de dades interessants sobre la incidència de la malaltia a casa nostra. Han parlat del nombre de contagis (que sembla ser que és prou estable), dels tipus de relacions en les que hi ha més contagis,… però crec que no han parlat de les morts que provoca la malaltia. I, de fet, per què n’havien de parlar? aquí pràcticament es pot parlar de SIDA com a una malaltia crònica que mata només quan no hi ha tractament o quan hi ha alguna altra patologia seriosa que complica la salut del pacient.

M’alegro que s’hagi arribat a cronificar una malaltia tant seriosa, greu i important com a aquesta. Però m’entristeix que això només passi a aquí (al nord), a on la gent pot accedir a un tractament amb antiretrovirals sense cap mena de problema ni, pràcticament, cost (a Europa). La majoria de la població mundial però no pot pensar en aquesta malaltia com a quelcom crònic i banal. Per desgràcia, la malaltia causa estralls en aquells països on no es pot accedir al tractament amb tanta facilitat. En aquests països, aquesta patologia (crònica per a nosaltres) implica un fort cop econòmic, un pal a la roda en el seu desenvolupament, una gran llosa per les generacions que han de ser el futur.

I, el pitjor de tot és que, si aquí l’hem fet crònica, vol dir que hi ha un tractament, que hi ha una solució. Però és una solució discriminatòria. Una solució que no arriba a tot arreu i que merma i estronca el desenvolupament de moltes regions del planeta.

Em sembla molt bé que l’1 de desembre serveixi per recordar dades i pensar, ni que sigui per uns minuts, en la malaltia. Però crec que s’hauria de donar un tomb a la diada, un tomb reivindicatiu per a exigir que si hi ha una solcuió a un problema tant greu, aquesta arribi a tothom i a tot arreu.

Les dues ministres involucrades en la retallada de la partida pressupostària en R+D+I per l’any vinent ens han dit constantment que la retallada no afectarà ni la gent ni els projectes que ja estan engegats. Prometen que hi haurà compensacions, diners del Plan E destinats a recerca, una disminució de la pressió fiscal a les empreses que facin R+D+I (tenia entès que l’any vinent eliminaven les bonificacions fiscals per a aquestes empreses -ho dic, això, de cap-).

Però, realment és així? potser le nombre de gent no disminuirà, o ho farà “poc”, però, no disminuirà el nombre d’incorporacions a la recerca? no disminuiran el nombre de places ofertes com a Sara Borrell, Juan de la Cierva, Torres Quevedo,…? ja ho veurem.

El que puc explicar ara és el cas que em van explicar dies enrere. Una persona A que treballa en un departament B. Aquest departament té una mena d’acord amb una xarxa, C, d’àmbit estatal. Amb aquest acord, C passa uns diners anuals a B. B, amb aquests diners té contractada a la persona A. A més a més, fa poc, B s’ha compromès amb A per allargar un any més el seu contracte.

Ara ha arribat la sorpresa. L’any vinent C no passarà més diners a B. No hi ha diners. Aleshores, què passa amb A? doncs, B, el departament, ha de fer mans i mànigues per moure diners d’altres projectes per a poder seguir pagant A. Això implicarà que no es contractin noves persones que havien de treballar en aquests projectes.

Però no, la disminució de diners per R+D no afectarà les persones.

“La recerca i la innovació són crucials per al desenvolupament i el benestar de la societat. Especialment durant aquests moments difícils, quan la crisi ens ha mostrat el fracàs del model econòmic, molts països han llençat importants paquets de reforç i incentivació de la recerca. S’és conscient de que la inversió en recerca produeix un retorn molt superior, i que l’esforç addicional en aquest moment repercutirà molt positivament dintre d’uns anys, ajudant a deixar enrere les conseqüències de la crisi.

Per contra, a Espanya, arran de les primeres aproximacions cap a una retallada pressupostària en I+D, un grup d’investigadors de tot l’estat vam decidir coordinar-nos per a redactar un manifest conjunt. Un cop publicat l’esborrany dels Pressupostos, i a l’espera de la seva aprovació al Parlament, ens agradaria fer constar la nostra opinió al respecte.

Les serioses retallades previstes per als centres, que volten el 10%, juntament amb la reducció de pressupost per al MICINN, ens fan témer pel futur de la recerca al nostre país que, tot i els recents esforços governamentals, és més precària del que hauria de ser. La prestigiosa revista “Nature” va publicar l’any passat una editorial, referintse a una nova “Edat de plata” per a la recerca espanyola, lloant aquest canvi de rumb estratègic, indispensable per al creixement econòmic i com a societat. Tots aquests esforços poden diluir-se ràpidament si es materialitzen les anunciades retallades pressupostàries.

Una caiguda tant important al finançament només es pot gestionar mitjançant reduccions de plantilla i el tancament de diferents centres, alguns dels quals, de fet, ja no han aconseguit renovar el finançament per a 2010. Al marge d’aquesta curiosa ironia pressupostària, que fomenta el treball però a la vegada provoca la destrucció de llocs de treball ja existents, la pèrdua de capital humà pot conduir a una catàstrofe econòmica a mig plaç. El sector de la recerca pateix un problema molt característic, i és que quan una innovació és prou rellevant com per a canviar el món, passa automàticament a ser absorbida per la societat qui, agraïda, s’apropia d’ella.

Exemples com internet i les comunicacions mòbils, els avenços en teràpies genètiques i medicina, automatització de processos, descobriments neurològics, abaratament dels aliments i tècniques de cultiu, entre d’altres, ens han fet oblidar que l’ésser humà va viure durant molts milers d’anys sense aquest bagatge cultural. És més, tots els diners invertits en recerca no només tornen a la ciutadania en forma de millores socials, sinò també econòmiques. Les patents i béns intel·lectuals injecten un flux de diners de procedència internacional, un degoteig constant de beneficis que sobrepassa de llarg la inversió en innovació i la idea del «que inventin ells» que ha regit durant molt de temps la estratègia política d’aquest país.

Per tot això, els investigadors creiem necessària més atenció per part del Govern, a qui reclamem, com a mínim, equitat pressupostària. Som conscients de que en una situació de crisi internacional no és sostenible demanar grans augments de finançament, però temem que les actuals retallades comprometin el futur de l’economia espanyola que, a mig plaç, necessitarà de sectors de futur per a sortir definitivament d’aquest clot i obtenir respecte i projecció internacional en aquest nou món de la recerca i desenvolupament.”

http://manifiesto.wikispaces.com/Manifiesto

L’Estat Espanyol no ha destacat mai per ser una potència en recerca. No és que no hi hagi gent capacitada (tot el contrari), però no hi ha hagut mai un suport institucional (i econòmic) com cal. Durant anys, el que s’ha fet aquí ha estat fruit del sacrifici i de la imaginació (per quadrar números i treballar sota mínims) de moltes persones. I, qui ha decidit no treballar en aquestes condicions, ha anat a triomfar a l’estranger.

Això era així fins que l’any 2004 hi va haver un fort canvi de tendència. Una aposta clara per l’R+D+I. Això es va traduïr en un augment considerable de la inversió de l’Estat en recerca. Programes amb bones dotacions econòmiques, suport als centres de recerca i universitats, posicions laborals més estables i menys precàries,… i, tot això s’ha anat traduïnt en tornades de la gent que havia decidit marxar, en centres i grups d’excel·lència, en gent, estrangera, que volia venir aquí a fer post-docs,…

I ara, què? Aquest aquest any l’augment de despesa ja ha patit una sotregada amb una congelació de la seva dotació econòmica. Ara, quan es comencen a perfilar els pressupostos de l’any vinent, sembla ser que els números començaran a decréixer i possiblement la disminució serà de fins un 15%!!!

Suposo que es traduirà en menys diners per la gestió de les universitats i centres de recerca, una retallada en despeses de personal,… Però, no gaire lluy de tot això, les conseqüències poden ser pitjor: qui havia apostat per nosaltres, en sortirà escaldat. Els investigadors que havien decidit tornar, si marxen, ja els hem vist prou.

La ciència es basa en la paciència, la imaginació i la passió. Es construeix poc a poc, molt a poc a poc. Però és molt fàcil ensorrar-la. I, aixecar-se després de la patacada pot ser dolorós.

La ciència no necessita tisores!

Diversos articles apareguts aquests dies al diari El País fan preveure el que ens depara el futur, científicament parlant, als que fem recerca a l’Estat Espanyol. Res de bo.

Els darrers anys han estat anys bons pel que fa a augment de presupostos, creació d’una carrera investigadora al marge de la funcionarial, projectes a llarg termini,… Aquesta tendència, iniciada en la primera legislatura d’en Zapatero, es va ja trencar el 2008, amb un creixement quasi nul pel que fa a la partida pressupostària destinada a la ciència. Ara tot indica que, de cara als pressupostos de l’any vinent, aquesta partida es pot patir una reducció de fins un 37%.

Està clar, cal pagar plans E i coses similars. Plans però que no fan més que allargar l’agonia d’un sector que està condemnat a no ser el futur. I que, com a moneda de canvi es fa servir el que s’hauria de plantejar com el futur, el coneixement.

Un article del Prof. Guinovart en parla i compara l’estalvi que suposaria aquesta retallada en el pressupost de la ciència… 580 milions d’euros. És a dir, el que costen sis Ronaldos.

Extret del bloc d’en Xavier Caballé. Una cançó de la Trinca, que té els seus anys, però… que és prou actual.

« Previous PageNext Page »