Política


Fins ara he mirat d’entendre la paraula de moda i que surt a totes les xerrades i reunions: retallades. No és bo estirar més el braç que la màniga i, tot i que entenc que una aturada en sec i brutal de la despesa pública no ens treurà del pou, tampoc ens podem endeutar eternament.

Fins ara ho he entès, ho he tolerat. De la mateixa manera que fins ara he tolerat pagar peatges (tot i que cada vegada més, si hi ha alternativa viable, me’ls estalvio), he tolerat tenir un servei de trens regionals i rodalies nefast, he tolerat el cèntim sanitari de la benzina,… He tolerat una primera fornada de retallades. Una segona. I ara, una tercera?

L’Estat espanyol deu a Catalunya els diners de la clàusula addicional tercera de l’any, sinó vaig errat, 2009. Uns diners primer per infraestructures però que si passats dos (?) anys no s’han pagat, la Generalitat els pot gestionar com vulgui. Ens deu alguna clàusula addicional tercera més, tampoc pagada ni pressupostada. Ens deu una inversió en rodalies no executada, despeses sanitàries de residents a d’altres comunitats i atesos a Catalunya, Universitats,…. I, fins i tot, tot i que diuen que depèn d’interpretacions, el fons de competitivitat (que, pel que tinc entès, té de termini fins el 2013 per pagar).

Som una de les regions europees que paga més impostos. Segurament, per no dir “segur”, una de les regions europees amb més dèficit fiscal. ho tolerem, ho aguantem.

Dies enrere llegia a l’Ara un hipotètic pla B del Govern de la Generalitat. Aquest pla consistia en negociar amb Madrid un nou pacte fiscal (ja no parlen ni de concert econòmic) i, si Madrid no l’acceptava, cap a final d’any, engegar el pla B, convocar elecions o fer un referèndum i legislar directament des del Parlament. He de reconèixer que aquesta espurna de valentia em va desconcertar en positiu.

Però tot segueix igual. Aquí retallem, paguem i paguem. Sóc partidari de negociar les coses però ja cansa. La societat catalana està cada dia més desmotivada. Qui es desgasta és, sobretot, el nostre autogovern. Primer perquè des de l’Estat, sigui del color polític que sigui, no el respecten, no li paguen els deutes i, a més a més, ens exigeixen compromisos de dèficit. Acaben fent que el nostre President sigui un simple executor del que ens demanen des de l’Estat. I, segon, perquè moviments com el 15M (molt legítims), no plantegen el problema de fons que té el país, el finançament. Siplement, ataquen l’autogovern, el critiquen (les seves polítiques) i no es plantegen solucions de base com podria ser una millora del finançament que no ens forcés a aplicar aquestes polítiques. Existiria aquest col·lectiu en una Catalunya independent? caldria retallar, retallar i retallar? També he de dir que cansa pagar cada dia una mica més i rebre una mica menys.

Ara, tercera onada de les famoses retallades. Cap cop de puny a la taula. L’Estat no paga però exigeix i aquí assumim les exigències. Podria tolerar aquesta tercera tongada de restriccions, però si fossin realment necessàries. Sinó s’estiguessin llençant els diners fent AVEs buits, mantenint la Corona, mantenint un exèrcit una de les missions del qual és “mantenir la unidad y integridad del territorio español”.

Cada vegada som menys les persones que tenim cert optimisme. I aquest optimisme s’apaga. L’única cosa que el podria tornar a encendre, que ens donaria motius per seguir treballant pel país, per fer el possible per generar llocs de treball qualificats i per creure en un projecte, seria un cop de puny a la taula. Un “diguem prou”. Un #tirempeldret

 

Dia de reflexió post-electoral. Reflexió profunda, en molts sentits. A Barcelona ha guanyat Convergència i Unió i en Xavier Trias serà el nou alcalde. Aquesta ja és una dada prou significativa i important de la jornada electoral del #22m. No diré que no m’alegri el canvi, crec que, després de 32 anys, una regeneració, un canvi de partit és important.

Però aquest no seria el fet que destacaria més de la jornada d’ahir. El pitjor d’ahir va ser la irrupció i l’augment del vot tenyit de xenofòbia. Per una banda el PP, un augment de vots i representació que em preocupa, que em preocupa més enllà del seu espanyolisme i, sovint, anticatalanisme (dos trets que, agradi o no, són característics d’aquest partit). El que més m’amoïna del PP que va triomfar ahir (tot i que no passa de ser la tercera força política del país) és que ha mantingut un discurs populista que no és propi d’un partit que aspira a manar a l’estat espanyol.

El Partit Popular ha arrasat a Badalona on, que jo sàpiga, només ha parlat de la immigració i la inseguretat ciutadana barrejant, perillosament, ambdós conceptes. Un PP que ha passat a ser la tercera força política de l’Ajuntament de Barcelona amb un candidat que va arribar a dir que la immigració ens porta malaltíes. L’única malaltia que conec que hagi “generat” la immigració la pateixen ells i es diu intolerància i xenofòbia.

A banda del PP tenim la Plataforma per Catalunya. Populisme barat. Però populisme que ha arrelat. El seu discurs és el de la immigració, i no diuen altra cosa! però guanyen vots.

És cert que cal un canvi en el sistema polític del país (les llistes obertes, el finançament dels partits i el no poder-se presentar si s’està imputat en algun delicte de corrupció en són només tres exemples). No sé si la manera d’articular-los és acampar la plaça del poble. Però el que sí que cal fer, i amb urgència, és treballar per millorar la societat i evitar sentir la vergonya d’un nou 23 de maig. El meu país no és així, és un país obert, integrador, d’oportunitats i tolerant. Qui no el vulgui així, que marxi.

I qui diu “no menjarà”, diu, no tindrà els antiretrovirals que fa anys que aquell programa d’un determinat govern del nord li subministra o, diu, no es podran fer unes letrines i la canalla haurà de seguir bebent aigua contaminada o, diu, aquell hospital que ha costat anys fer funcionar deixarà de fer-ho o, diu…

Ahir ho parlàvem a casa i avui veig que el País també en parla.Hi ha crisi, greu. Sembla que els que manen al nord se n’han adonat tard i ara es dediquen a retallar a tort i a dret. I, què és el que és més fàcil retallar? allò “dels altres”: cooperació i desenvolupament. Aquí la crisi ens suposa retallades, gent a l’atur, “apretades de cinturó”, però tenim uns serveis bàsics garantits. “Allà”, no. Diferents entitats estan anunciant expetients de regulació d’ocupació i aturades i relantiments en projectes. I, tot això que per a nosaltres pot suposar una “apretada de cinturó”, a la gent que patirà aquestes retallades en cooperació els suposarà el que comento unes ratlles més amunt: des de no poder menjar (cal dir que la crisi va acompanyada d’un augment dels productes bàsics com el blat i l’arròs degut a… l’especulació!), a quedar-se sense una medicació o a quedar-se sense unes letrines.

I no és poca cosa. Tothom entén que cal menjar. Però, imagina que una persona que fa anys que s’està prenent antiretrovirals (amb tota l’educació sanitària que ha calgut perquè seguís bé el tractament), ara li dius que no en pot prendre més. Què passarà si d’aquí uns anys aquesta persona segueix viva i li tornes a dir que ja en pot prendre? què passa amb les resistències? O l’exemple de les letrines. Hi ha qui dirà, “que es gestionin ells que fan amb la seva merda”. Molt bé, i què passa si es contamina l’aigua i la canalla en beu?

Retallar en sectors com la cooperació i el desenvolupament implica perdre molts anys de feina feta, implica hipotecar un futur no molt llunyà que requerirà molta més ajuda pel mal comès. És això el que realment volem? Si bé és cert que hi ha menys diners i que per tal de garantir uns serveis bàsics cal gestionar aquests diners amb més eficàcia, procurem que no sempre rebi qui més hi pot perdre. A mi, tenir un euro menys al dia no crec que m’afecti massa, però un euro al dia pot ser tot l’ingrés que té una família en alguns països del sud.

En el marc de la campanya “Salut per al Desenvolupament“, Medicus Mundi Catalunya i Farmacèutics Mundi, organitzen la jornada “Lliçons apreses. Sistemes de salut de Nicaragua, Moçambic i Índia“.

“L’objectiu és aprofundir sobre els diferents models de finançament i de cooperació dels sistemes de salut dels països en vies de desenvolupament, i conèixer de primera mà tres casos concrets: Nicaragua, Moçambic i Índia. D’altra banda, també volem aprofundir en les polítiques de salut implementades en aquests països, els reptes dels Governs del Nord i de les ONGD i com podem maximitzar l’eficàcia de l’Ajuda Oficial al Desenvolupament, per tal de garantir el dret a la salut i disminuir les morts evitables.”

L’assistència és gratuïta però cal una inscripció prèvia enviant un correu electrònic a l’adreça info@salutxdesenvolupament.org.

Díptic de la jornada.

El cap de setmana passat es va celebrar la Festa del Cel de Barcelona. Jo no hi he anat mai i, de moment, mentre hi participi qui hi participi, seguiré sense anar-hi. Per què? doncs perquè la majoria de participants són d’algun exèrcit.

Pot ser molt espectacular però, cal recordar que aquests avions tant ràpids i que fan tantes piruetes són màquines de guerra. No han estat construïts per a fer piruetes damunt del mar. La seva missió és transportar bombes, llançar-les, disparar contra gent i destruïr els seus objectius.

Crec que hi ha alternatives als exèrcits per a fer un festival aeri (de fet, ja hi ha participants no militars). De moment, jo seguiré sense anar a veure aquesta mostra de màquines de guerra. Per acabar, i fent meves les paraules d’en Jordi Armadans, “les persones que hi vagin, que siguin conscients del que aplaudeixen”.

Massa tard per descobrir la seva faceta de cantautor.

“…habra un dia en que todos al levantar la vista veremos una tierra que ponga libertatd…”

Un dels meus avis sempre deia que els polítics “ho fan tot pel poble però sense el poble”. De petit havia patit la crueltat de la guerra civil i la dura post-guerra que la va seguir. Estava decebut dels polítics i les seves promeses. Quan el meu avi me la deia em dolia, jo no creia (ni crec) que tot hagi de ser així.

Aquest dissabte (la Diada) però, em va venir al cap aquesta frase. Jo no he anat mai a veure l’ofrena floral que es fa per la Diada a Barcelona i enguany hi he anat per primera vegada, amb la MªElena i l’Aniol.

Ens havien avisat que enguany hi havia un gran perímetre de seguretat però que, entrant pel carrer Girona no tindríem cap problema. Asseiem l’Aniol al cotxet i agafem el metro cap a Plaça de Tetuan. A l’arribar al carrer Girona, unes tanques vigilades per un nombre prou elevat de Mossos d’Esquadra ens impedeix el pas, només poden passar grups que vagin a fer ofrenes. Però, no hi pot entrar ningú més? no pot la gent, el poble, acostar-se a veure les ofrenes?

Un grup d’àvies molt enfadades “planten cara” als Mossos i aquests, al final, les deixen passar (no deuen suposar cap perill) i, de passada, una parella amb un cotxet amb un nen de quasi deu mesos entra al perímetre de seguretat. Vam arribar al costat de les càmeres de Televisió de Catalunya, vam veure com Esquerra (Republicana de Catalunya) feia l’ofrena, seguida d’UGT (que van barrejar vaga i Diada), Solidaritat Catalana, els Castellers de Barcelona i una llarga cua d’entitats esperenat per fer la seva ofrena.

En Jordi, un amic que va fer una ofrena amb l’entitat cultural per la que treballa ens va explicar que vam tenir sort d’arribar on vam arribar. Que enguany només es podien acostar al monument les entitats i partits que anaven a fer una ofrena. Que els del PSOE-C i ICV s’havien endut una escridassada però a molta distància (el cordó de seguretat estava molt lluny del monument).

I jo em pregunto, per què? quin sentit té fer una ofrena així? Enguany no hi ha hagut titulars d’escridassades i és que enguany el “poble” no ha pogut assistir a l’ofrena. Quin sentit té? Com poden uns partits polítics d’esquerres allunyar el poble d’un acte així? els fa por? tenen la pell tant fina que no poden aguantar quatre crits?

Tot pel poble, però sense el poble.

Que els partits posen els seus interessos particulars per damunt dels de país no és quelcom massa nou. No tota la classe política ni tots els partits pensen només en ells però, sovint, la sensació és aquesta.

Un exemple és el del Ministre Corbacho, que deixa el ministeri per “ajudar” al PSC en les properes eleccions. No dic que un ministre no es pugui presentar a unes eleccions però, la sensació que deixa (sobretot pel que s’ha dit), és que deixa el ministeri per donar un cop de mà PSOE de Catalunya. Crec que, un canvi de ministre sempre suposa un petit trasbals pel govern d’un país. Implica una nova persona, un canvi en la manera de fer, una aturada perquè la nova persona s’incorpori a la rutina del nou càrrec,… i, la cosa s’agreuja encara més quan es parla d’un ministre de treball d’un govern espanyol, amb una economia que no funciona i un atur desbocat.

No és que consideri al Sr. Corbacho com a un bon ministre, si m’he de refiar dels números (l’atur), de moment, poca cosa positiva es pot dir del ministre. Però, tot i així, crec que un canvi en aquest ministeri no és el millor que hi pot haver en aquest moment. I en aquest cas, posa clarament l’interès de partit per damunt del del país. I això no em sembla bé.

Aquest dissabte al vespre a casa vam veure una pel·lícula que no ens va deixar indiferents: Los niños de Huang Shi. El film relata un capítol de la segona guerra (no declarada) entre el Japó i la Xina entre els anys 1937 i 1945, la vida de George Hugg.

Hugg era un jove economista britànic que, després de passar pels Estats Units i el Japó, treballava com a periodista a la Xina en Guerra. Fent-se passar per la Creu Roja aconsegueix arribar a una zona ocupada pels japonesos, a la provincia de Shaanxi, on veu les atrocitats que està fent l’invasor contra la població local.

El jove Hugg acaba a un orfanat on ha de donar un cop de mà. Primer hi és “contra la seva voluntat”, com a jove i inexpert periodista vol anar a primera linia i explicar el que està passant. Però s’engresca amb la seva tasca amb els nens, ho canviat tot i s’hi queda. Anys després, els nacionalistes xinesos (dins la Xina també hi havia disputes) pretenen reclutar els nens per a que vagin a la guerra però George Hugg aconsegueix muntar una expedició per endur-se’ls tots, d’amagat, 1200 quilòmetres al nord, travessant alts ports de muntanya i caminant dies i dies damunt la neu.

La pel·lícula es basa en fets reals i narra la vida d’aquest jove periodista-economista que ho dóna tot per a oferir a aquest grup de nens, orfs per la guerra i cada un amb el seu trauma personal, una segona oportunitat. Si teniu ocasió, passeu pel video-club i gaudiu de les dues hores que dura.

A la Índia hi ha un graó social conegut com els intocables. La raó per anomenar-los així és que són l’escala més baixa de la societat, la gent que no té absolutament res, que de dia deambulen pels carrers i de nit dormen a les rotondes de les grans ciutats.

Aquí també tenim un grup de gent intocable. Però en un sentit completament diferent al que té a la Índia. Aquí els intocables és un grup de gent que, pel fet d’haver passat un examen, gaudeix d’una feina vitalícia i d’uns drets adquirits que mai ningú s’ha atrevit a tocar.

Ahir, el president del govern de l’Estat Espanyol va destapar la caixa dels trons anunciant una retallada del sou del funcionaris i una congelació salarial de cara a l’any vinent. A mi, una retallada de sou no em sembla massa bé però, tenint en compte que l’any passat aquest col·lectiu es va negar a patir una congelació salarial, és una mesura no tant injusta.

Ahir un sindicalista dels funcionaris, sí, els funcionaris i funcionàries també tenen sindicats, es queixava que els retallaven els ja miserables (segons ell) sous que tenen. Jo li diria que no pateixi, que sí, li retallen una mica el sou i l’any vinent no li augmentarà però, part del seu sou li estic pagant jo, que l’1 de gener no tindré sou (el meu contracte s’acaba aquest any).

També li preguntaria a aquest sindicalista funcionarial per les seves condicions laborals, quantes setmanes de baixa per maternitat tenen les dones funcionàries? quines opcions de reduccions de jornada (amb el 100% del sou, no us penseu!) té la gent amb fills petits? quins horaris tenen? quin control de productivitat? I ens queixem perquè ens redueixen el sou un 5% i l’any vinent ens el congelen. Va home, va!

Parlant d’horaris i productivitat. Li demanaria a aquest sindicalista que es passegi per qualsevol secretaria o departament de qualsevol universitat i compari la productivitat del personal. Qui treballa més? qui fa la seva feina? a qui no li cau el bolígraf a la seva hora de plegar en punt? qui fa jornada intensiva i para una hora per dinar?

Algunes vegades també s’ha parlat de desenvolupament i nombre de funcionaris. Comparem Catalunya i Extremadura, dues comunitats contraposades en ambdues coses. La Generalitat de Catalunya té molt personal, cert, però és la comunitat de l’Estat Espanyol amb menys tant per cent de funcionaris. Extremadura el contrari.

Finalment, ja que he parlar de les universitats, al departament on treballo, un investigador que no sigui cap de grup, pot aspirar a uns 30.000 euros bruts per any. Una persona funcionària d’administració parteix dels 27-28 mil l’any. Aquest investigador segurament haurà de patir pel seu futur pràcticament cada any, l’altre no. Aquest investigador farà més hores que un rellotge i segurament s’endurà la feina a casa, l’altra no.

A l’Estat Espanyol l’atur està per sobre del 20%, és realment tant injust fer una petita reducció salarial seguida d’una congelació a un col·lectiu (massa nombrós) que no estarà mai a l’atur? A mi em sembla que no.

També demanaria però a qui mana que, abans de comprar vots (400 euros, xec nadó,…), s’asseguri que els podrà pagar.

Next Page »