El món en que vivim


Fa temps que em queixo que les administracions obliguin a la ciutadania a fer servir un programari o un altre per tal d’accedir als seus serveis que, fet i fet, són de la pròpia ciutadania. Així doncs, de la mateixa manera que em queixo quan em forcen a emprar el Word de Microsoft per omplir un document per sol·licitar un projecte, també trobo just queixar-me quan m’obliguen a fer ús del Microsoft Internet Explorer per a accedir a algun servei públic. Cap dels dos és “gratuït”.

En el cas del Word està clar: cal pagar per tal de tenir una llicència i utilitzar-lo. En el cas de l’Internet Explorer és una mica més difús. Si bé, ara per ara no cal pagar per fer-lo servir, tenir-lo implica tenir instal·lada alguna versió de Windows i, per tant, passar per caixa.

Però, per què comento que l’Internet Explorer és gratuït “ara per ara”? Doncs perquè ahir em vaig sorprendre en descobrir que ara calia pagar per fer servir l’Outlook (el programa client de correu electrònic de Microsoft). Fins ara jo sempre havia cregut que l’Outlook o, com a mínim alguna de les seves versions, era “gratuït” però, ahir, en anar a comprar un ordinador i la respectiva llicència per l’Office vaig preguntar quina diferència hi havia entre la versió d’Office que agafava jo i algunes altres: l’Outlook. Si volia una versió Office que portés l’Outlook (que no és el cas), havia d’agafar un Office professional, molt més car.

Això lliga clarament amb la política de l’empresa: ofereixo quelcom més o menys gratuït durant molt de temps i, quan la gent hi estigui ben enganxada, començo a cobrar. Amb Windows han fet el mateix, han permès durant anys, que la gent a casa el tingués pirata, l’objectiu era que la gent s’hi enganxés i no pogués viure sense aquest sistema operatiu. Això implicava que, a les feines, aquesta gent també hagués de treballar amb Windows, aquí amb una mica més de control sobre les llicències. I, ara, en els darrers mesos (i algun any), ja tothom ha de passar per caixa, el control sobre llicències és quasi total (les bones i permanents connexions a internet ajuden a controlar). Tothom (o quasi tothom) hi està ben enganxat.

I, per tant, què ens fa pensar que no passarà el mateix amb l’Internet Explorer? Per sort, per tot hi ha alternatives lliures. Si bé pel sistema operatiu poden ser una mica més “inaccessibles”, amb el correu i la navegació les alternatives són fàcils d’emprar i estan a l’abast de tothom. Només cal que algunes empreses i institucions públiques no ens obliguin a ser clients de Microsoft per a accedir als seus serveis en línia.

Massa tard per descobrir la seva faceta de cantautor.

“…habra un dia en que todos al levantar la vista veremos una tierra que ponga libertatd…”

Ahir vaig rebre un correu d’Skype demanant-me si volia omplir una enquesata, res, deu minuts fent quatre clics. La curiositat (que em va agradar) és que quan posaves una puntuació negativa a alguna cosa, et deixaven dir el perquè. Vaig puntuar i comentar negativament un parell de coses: seguretat i el programa client de Linux.

Seguretat? Skype fa servir un protocol privat. Tot el que sabem és que empra la tecnologia 2P2 (connecta els dos ordinadors -en cas de converses des d’ordinadors- directament) i prou. No se’n sap res méd. I, per tant, tampoc sabem si l’empresa té algun tipus de control o registre sobre elles i el seu contingut. Per les comunicacions d’aquest tipus hi ha altres protocols estandaritzats i oberts.

El client? per emprar Skype cal fer servir, forçadament, el seu programa. He fet servir altres empreses de comunicació similars i totes, emprant protocols oberts, m’han permès fer servir el programa que vulgui. Skype no. El seu protocol és seu i només pots emprar el seu programa. El client de Linux el tenen força abandonat però, com que no en podem fer servir cap més, no tenim alternativa.

Això de l’Skype és només un exemple. I a què ve això, ara? Doncs que auest matí he llegit un article de l’Albert on parla de la neutralitat a la xarxa i de com les grans companyies (i alguns governs) volen tallar i controlar la llibertat que implica internet. A banda dels temes polítics (Xina, Índia,…), les companyies que poden arribar a controlar Internet ho poden fer perquè tenen un “monopoli” en els seus terrenys. Des de Microsoft que decideix quan t’has de canviar d’ordinador (això sí, tothom segueix emprant l’Office), fins a Apple que decideix què instal·les i que no instal·les al teu iPhone (cosa que no entenc, si tu et compres un aparell, hi has de poder posar el que vulguis!). Bé, i passant per Google, Facebook i moltes altres empreses. Pràcticament qualsevol decisió que prenguin aquestes copanyies afectarà internet. Google pot donar prioritat a uns resultats, no mostrar-ne d’altres, Facebook pot canviar les polítiques de privacitat,…

Imagineu que Skype fes servir un protocol obert. Els milions de clients d’Skype podrien interactuar amb els clients d’altres empreses (no m’imagino un client de Movistar no podent parlar amb un de Vodafone o Orange), jo podria fer servir el programa client que més m’agradés. El mateix passa amb Facebook, i si els usuaris de diferents xarxes socials poguessin interactuar entre ells?. Aleshores, cada persona (client) podria triar aquell que més li agrada i no aquell que per nassos ha de fer servir per a poder-se comunicar amb la majoria de gent.

Un dels meus avis sempre deia que els polítics “ho fan tot pel poble però sense el poble”. De petit havia patit la crueltat de la guerra civil i la dura post-guerra que la va seguir. Estava decebut dels polítics i les seves promeses. Quan el meu avi me la deia em dolia, jo no creia (ni crec) que tot hagi de ser així.

Aquest dissabte (la Diada) però, em va venir al cap aquesta frase. Jo no he anat mai a veure l’ofrena floral que es fa per la Diada a Barcelona i enguany hi he anat per primera vegada, amb la MªElena i l’Aniol.

Ens havien avisat que enguany hi havia un gran perímetre de seguretat però que, entrant pel carrer Girona no tindríem cap problema. Asseiem l’Aniol al cotxet i agafem el metro cap a Plaça de Tetuan. A l’arribar al carrer Girona, unes tanques vigilades per un nombre prou elevat de Mossos d’Esquadra ens impedeix el pas, només poden passar grups que vagin a fer ofrenes. Però, no hi pot entrar ningú més? no pot la gent, el poble, acostar-se a veure les ofrenes?

Un grup d’àvies molt enfadades “planten cara” als Mossos i aquests, al final, les deixen passar (no deuen suposar cap perill) i, de passada, una parella amb un cotxet amb un nen de quasi deu mesos entra al perímetre de seguretat. Vam arribar al costat de les càmeres de Televisió de Catalunya, vam veure com Esquerra (Republicana de Catalunya) feia l’ofrena, seguida d’UGT (que van barrejar vaga i Diada), Solidaritat Catalana, els Castellers de Barcelona i una llarga cua d’entitats esperenat per fer la seva ofrena.

En Jordi, un amic que va fer una ofrena amb l’entitat cultural per la que treballa ens va explicar que vam tenir sort d’arribar on vam arribar. Que enguany només es podien acostar al monument les entitats i partits que anaven a fer una ofrena. Que els del PSOE-C i ICV s’havien endut una escridassada però a molta distància (el cordó de seguretat estava molt lluny del monument).

I jo em pregunto, per què? quin sentit té fer una ofrena així? Enguany no hi ha hagut titulars d’escridassades i és que enguany el “poble” no ha pogut assistir a l’ofrena. Quin sentit té? Com poden uns partits polítics d’esquerres allunyar el poble d’un acte així? els fa por? tenen la pell tant fina que no poden aguantar quatre crits?

Tot pel poble, però sense el poble.

Que els partits posen els seus interessos particulars per damunt dels de país no és quelcom massa nou. No tota la classe política ni tots els partits pensen només en ells però, sovint, la sensació és aquesta.

Un exemple és el del Ministre Corbacho, que deixa el ministeri per “ajudar” al PSC en les properes eleccions. No dic que un ministre no es pugui presentar a unes eleccions però, la sensació que deixa (sobretot pel que s’ha dit), és que deixa el ministeri per donar un cop de mà PSOE de Catalunya. Crec que, un canvi de ministre sempre suposa un petit trasbals pel govern d’un país. Implica una nova persona, un canvi en la manera de fer, una aturada perquè la nova persona s’incorpori a la rutina del nou càrrec,… i, la cosa s’agreuja encara més quan es parla d’un ministre de treball d’un govern espanyol, amb una economia que no funciona i un atur desbocat.

No és que consideri al Sr. Corbacho com a un bon ministre, si m’he de refiar dels números (l’atur), de moment, poca cosa positiva es pot dir del ministre. Però, tot i així, crec que un canvi en aquest ministeri no és el millor que hi pot haver en aquest moment. I en aquest cas, posa clarament l’interès de partit per damunt del del país. I això no em sembla bé.

Aquest dissabte al vespre a casa vam veure una pel·lícula que no ens va deixar indiferents: Los niños de Huang Shi. El film relata un capítol de la segona guerra (no declarada) entre el Japó i la Xina entre els anys 1937 i 1945, la vida de George Hugg.

Hugg era un jove economista britànic que, després de passar pels Estats Units i el Japó, treballava com a periodista a la Xina en Guerra. Fent-se passar per la Creu Roja aconsegueix arribar a una zona ocupada pels japonesos, a la provincia de Shaanxi, on veu les atrocitats que està fent l’invasor contra la població local.

El jove Hugg acaba a un orfanat on ha de donar un cop de mà. Primer hi és “contra la seva voluntat”, com a jove i inexpert periodista vol anar a primera linia i explicar el que està passant. Però s’engresca amb la seva tasca amb els nens, ho canviat tot i s’hi queda. Anys després, els nacionalistes xinesos (dins la Xina també hi havia disputes) pretenen reclutar els nens per a que vagin a la guerra però George Hugg aconsegueix muntar una expedició per endur-se’ls tots, d’amagat, 1200 quilòmetres al nord, travessant alts ports de muntanya i caminant dies i dies damunt la neu.

La pel·lícula es basa en fets reals i narra la vida d’aquest jove periodista-economista que ho dóna tot per a oferir a aquest grup de nens, orfs per la guerra i cada un amb el seu trauma personal, una segona oportunitat. Si teniu ocasió, passeu pel video-club i gaudiu de les dues hores que dura.

A la Índia hi ha un graó social conegut com els intocables. La raó per anomenar-los així és que són l’escala més baixa de la societat, la gent que no té absolutament res, que de dia deambulen pels carrers i de nit dormen a les rotondes de les grans ciutats.

Aquí també tenim un grup de gent intocable. Però en un sentit completament diferent al que té a la Índia. Aquí els intocables és un grup de gent que, pel fet d’haver passat un examen, gaudeix d’una feina vitalícia i d’uns drets adquirits que mai ningú s’ha atrevit a tocar.

Ahir, el president del govern de l’Estat Espanyol va destapar la caixa dels trons anunciant una retallada del sou del funcionaris i una congelació salarial de cara a l’any vinent. A mi, una retallada de sou no em sembla massa bé però, tenint en compte que l’any passat aquest col·lectiu es va negar a patir una congelació salarial, és una mesura no tant injusta.

Ahir un sindicalista dels funcionaris, sí, els funcionaris i funcionàries també tenen sindicats, es queixava que els retallaven els ja miserables (segons ell) sous que tenen. Jo li diria que no pateixi, que sí, li retallen una mica el sou i l’any vinent no li augmentarà però, part del seu sou li estic pagant jo, que l’1 de gener no tindré sou (el meu contracte s’acaba aquest any).

També li preguntaria a aquest sindicalista funcionarial per les seves condicions laborals, quantes setmanes de baixa per maternitat tenen les dones funcionàries? quines opcions de reduccions de jornada (amb el 100% del sou, no us penseu!) té la gent amb fills petits? quins horaris tenen? quin control de productivitat? I ens queixem perquè ens redueixen el sou un 5% i l’any vinent ens el congelen. Va home, va!

Parlant d’horaris i productivitat. Li demanaria a aquest sindicalista que es passegi per qualsevol secretaria o departament de qualsevol universitat i compari la productivitat del personal. Qui treballa més? qui fa la seva feina? a qui no li cau el bolígraf a la seva hora de plegar en punt? qui fa jornada intensiva i para una hora per dinar?

Algunes vegades també s’ha parlat de desenvolupament i nombre de funcionaris. Comparem Catalunya i Extremadura, dues comunitats contraposades en ambdues coses. La Generalitat de Catalunya té molt personal, cert, però és la comunitat de l’Estat Espanyol amb menys tant per cent de funcionaris. Extremadura el contrari.

Finalment, ja que he parlar de les universitats, al departament on treballo, un investigador que no sigui cap de grup, pot aspirar a uns 30.000 euros bruts per any. Una persona funcionària d’administració parteix dels 27-28 mil l’any. Aquest investigador segurament haurà de patir pel seu futur pràcticament cada any, l’altre no. Aquest investigador farà més hores que un rellotge i segurament s’endurà la feina a casa, l’altra no.

A l’Estat Espanyol l’atur està per sobre del 20%, és realment tant injust fer una petita reducció salarial seguida d’una congelació a un col·lectiu (massa nombrós) que no estarà mai a l’atur? A mi em sembla que no.

També demanaria però a qui mana que, abans de comprar vots (400 euros, xec nadó,…), s’asseguri que els podrà pagar.

Qui em conegui sabrà que sóc amic de les (noves) tecnologies. M’agrada que es puguin aplicar per fer-nos més senzilla l’existència, distreure’ns, automatitzar processos, i, perquè no, aplicar-les en unes eleccions.

Aquesta darrera aplicació, l’electoral, estalviaria temps i errors en els recomptes, suposaria una necessitat de menys persones a les taules,… Però implica dues coses basades, sobretot, en la seguretat. Primer, la identitat de qui vota, el sistema hauria de garantir que qui voti sigui qui diu ser, que es puguin evitar suplantacions d’identitat. I, segon, la privacitat, el mantenir el vot secret, que el sistema no desés conjuntament les persones que han votat amb el seu vot.

A casa nostra alguna vegada s’ha fet alguna prova pilot però, és ara, amb la consulta sobre la Diagonal de Barcelona, que s’ha aplicat, per dir-ho d’alguna manera, a un cas real i a gran escala (tenen dret a vot un milió i mig de persones. A banda de les consideracions legals que hi ha al voltant d’aquesta consulta ciutadana, del que vull parlar és del sistema de vot electrònic.

Dilluns al migdia, quan el sistema fallit m’ho va permetre, vaig emetre el meu vot. Estava realment encuriosit per saber com es faria l’autenticació del votant i em vaig quedar una mica de pedra. Hi ha dues opcions prou segures (i en les que crec que s’hauria d’apostar si mai s’estén aquest sistema votacions), el DNI electrònic i el certificat digital. El primer fa que hagis d’introduïr el teu document identificatiu en un lector d’un ordinador i, una vegada teclejada la clau, et reconegui com a tu. Crec que és la manera més segura. La segona opció, la del certificat es basa simplement en una idea similar. Una entitat emisora de confiança emet un certificat que t’instal·les a l’ordinador. Quan accedeixes al web, el teu navegador envia aquest certificat al cervidor i aquest et reconeix.

Però, en la consulta ciutadana de la Diagonal hi ha una tercera manera, que és la que em va sorprendre: introduir el NIF i la data de naixement! I ja està! bé, cal donar un número de mòbil al que t’envien una clau amb la que podràs completar el procés de vot.

Jo em pregunto, en aquesta darrera opció, on hi ha la seguretat? com s’evita que algú et suplanti la teva identitat? només cal saber un NIF i data de naixement! De fet, ja ha passat, algú ha votat en nom de l’Alberto Fernández Díaz.

Veient aquest tipus d’errades (amb els tres milions que ha costat muntar tota la consulta) crec que la confiança que es transmet a la ciutadania és una mica pobre. M’agradaria que el vot electrònic estigués més extès la manera de funcionar és la de Barcelona, no cal, confio més en els paperets dins el sobre i en que tres persones diferents es mirin el meu DNI.

Temps enrere em van parlar d’un vi que feien a la Toscana, a Itàlia. Aquest vi tenia la peculiaritat que era “ecològic”, fet a partir de vinyes que no havien rebut cap tipus de tractament químic. A banda, pel que em van dir, el vi era molt bo. Fins aquí perfecte. Els productors però estaven buscant gent que comercialitzés el seu vi més enllà de la Toscana i d’Itàlia.

La meva pregunta-reflexió, un vi fet de manera ecològica a la Toscana però que es ven a Catalunya, es pot considerar realment ecològic? Sí, el producte serà fet a partir de raïm que no ha rebut cap mena de tractament químic però, per dur-lo fins aquí, ha calgut un llarg viatge que porta implícit un cert nivell de contaminació.

El mateix vaig pensar ara fa uns dies, llegint un article al diari que parlava de la taxa que han de pagar els productors catalans per obtenir el segell de “producte ecològic”. Els productors es queixen de l’import de la taxa, que encareix el producte final i que, degut a això, hi ha, al mercat català, una gran entrada de productes ecològics que venen de diferents parts de l’Estat Espanyol i d’Europa. No vull entrar a parlar d’aquesta tasca, sinó de la mateixa reflexió que he fet amb el vi. Unes maduixes cultivades de manera ecològica a Huelva, per dir algun lloc, es poden considerar ecològiques si es venen a Girona?

Tant en el cas del vi com de l’exemple de les maduixes, crec que estem parlant de productes lliures de pesticides, però no ecològics. Per què? doncs perquè al meu entendre, un producte ecològic ho hauria de ser en tots els sentits. No s’hi val a conrear sense pesticides i després contaminar amb un transport. Per mi, un producte ecològic és aquell que s’ha produït de manera ecològica i es consumeix el més a prop possible del lloc de producció. Sinó, ens estem carregant l’ecologia amb el transport.

« Previous PageNext Page »