Moviments socials


A la Índia hi ha un graó social conegut com els intocables. La raó per anomenar-los així és que són l’escala més baixa de la societat, la gent que no té absolutament res, que de dia deambulen pels carrers i de nit dormen a les rotondes de les grans ciutats.

Aquí també tenim un grup de gent intocable. Però en un sentit completament diferent al que té a la Índia. Aquí els intocables és un grup de gent que, pel fet d’haver passat un examen, gaudeix d’una feina vitalícia i d’uns drets adquirits que mai ningú s’ha atrevit a tocar.

Ahir, el president del govern de l’Estat Espanyol va destapar la caixa dels trons anunciant una retallada del sou del funcionaris i una congelació salarial de cara a l’any vinent. A mi, una retallada de sou no em sembla massa bé però, tenint en compte que l’any passat aquest col·lectiu es va negar a patir una congelació salarial, és una mesura no tant injusta.

Ahir un sindicalista dels funcionaris, sí, els funcionaris i funcionàries també tenen sindicats, es queixava que els retallaven els ja miserables (segons ell) sous que tenen. Jo li diria que no pateixi, que sí, li retallen una mica el sou i l’any vinent no li augmentarà però, part del seu sou li estic pagant jo, que l’1 de gener no tindré sou (el meu contracte s’acaba aquest any).

També li preguntaria a aquest sindicalista funcionarial per les seves condicions laborals, quantes setmanes de baixa per maternitat tenen les dones funcionàries? quines opcions de reduccions de jornada (amb el 100% del sou, no us penseu!) té la gent amb fills petits? quins horaris tenen? quin control de productivitat? I ens queixem perquè ens redueixen el sou un 5% i l’any vinent ens el congelen. Va home, va!

Parlant d’horaris i productivitat. Li demanaria a aquest sindicalista que es passegi per qualsevol secretaria o departament de qualsevol universitat i compari la productivitat del personal. Qui treballa més? qui fa la seva feina? a qui no li cau el bolígraf a la seva hora de plegar en punt? qui fa jornada intensiva i para una hora per dinar?

Algunes vegades també s’ha parlat de desenvolupament i nombre de funcionaris. Comparem Catalunya i Extremadura, dues comunitats contraposades en ambdues coses. La Generalitat de Catalunya té molt personal, cert, però és la comunitat de l’Estat Espanyol amb menys tant per cent de funcionaris. Extremadura el contrari.

Finalment, ja que he parlar de les universitats, al departament on treballo, un investigador que no sigui cap de grup, pot aspirar a uns 30.000 euros bruts per any. Una persona funcionària d’administració parteix dels 27-28 mil l’any. Aquest investigador segurament haurà de patir pel seu futur pràcticament cada any, l’altre no. Aquest investigador farà més hores que un rellotge i segurament s’endurà la feina a casa, l’altra no.

A l’Estat Espanyol l’atur està per sobre del 20%, és realment tant injust fer una petita reducció salarial seguida d’una congelació a un col·lectiu (massa nombrós) que no estarà mai a l’atur? A mi em sembla que no.

També demanaria però a qui mana que, abans de comprar vots (400 euros, xec nadó,…), s’asseguri que els podrà pagar.

Ahir vaig rebre un correu que em va sorpendre i a la vegada em va fer il·lusió. Me l’escrivia la Karma Peiró, responsable de comunicació del portal 3cat24.cat. En ell em demanava l’opinió sobre un vídeo que els havia arribat a la redacció. El video, que parla d’una eina de l’exèrcit dels Estats Units que suposadament provoca terratrèmols és, al meu entendre,una evolució dels hoax que sempre han circulat per internet.

Els hoax són aquell correus típics que t’alerten de quelcom que pot arribar a ser creïble i que et conviden a escampar la bola a tots els teus contactes. Dic que el vídeo en qüestió és una evolució d’això perquè ara ja no són només correus, sinó elaborats reportatges casolans en format vídeo.

De l’opinió que em va demanar la Karma n’ha sortit un petit article reflexiu que podeu trobar aquí. L’article reflexiona sobre els hoax, sobre quina veracitat podem donar a aquesta mena de missatges. Abans, quan arribaven només per correu, només calia anar a qualsevol cercador, buscar l’assumpte del correu més la paraula “hoax” i ja ho tenies. Ara no. Ara són reportatges casolans elaborats amb més o menys gràcia, enriquits de dades reals però barrejant-ho tot amb dades no tant reals, explicat de manera convincent i… ja tens la “bola” creada. Això s’escampa, apareix en fòrums, la gent en parla i, de cop, ens trobem amb una conspiració que pretén dominar el món.

On vull anar a parar? a que hem de contrastar tot allò que trobem a la xarxa. Fonts d’informació com ara la Wikipèdia són, crec, de prou confiança ja que tenen centenars de persones que vetllen per la qualitat del que hi podem trobar. Però, a la xarxa no tot és tant fiable, hem d’estar al cas i no creure’ns tot el que hi trobem.

Diuen que un dels èxits que va tenir Obama a les eleccions va ser a internet. Va aconseguir moure una gran massa crítica fent ús de les eines anomenades 2.0 que ens ofereix internet. Eines com ara el Twiter i el Facebook. Aquestes eines permeten arribar a molta gent de manera molt senzilla però, el que les fa, al meu entendre, molt més atractives, és la possibilitat de rebre resposta de la gent d’interactuar-hi.

Això està “revolucionant” la política a casa nostra. Hi ha qui ho fa amb més gràcia i hi ha qui ho fa amb menys. Hi ha qui es dedica a escriure coses al Twitter i al Facebook però sense respondre als “feedbacks” (per a mi això no és 2.0) i hi ha qui fa política 2.0 de debò, esciuren missatges i a la vegada responen. Actualment és ben senzill tenir una “conversa” amb un diputat o diputada del Parlament i, fins hi tot, fent ús de les etiquetes, seguir un ple del Parlament i intercanviar opinions amb d’altres usuaris i, fins i tot, els mateixos diputats. I això és fantàstic.

Fent conya, hi ha qui parla del “Piulament de Catalunya” (el nom ve del Twitter ja que en català, als missatges curts se n’hi diuen piulades). Per què? doncs perquè cada vegada són més els diputats i diputades que fan servir Twitter. I, exepte alguns que són purament 1.0 (ja ho he comentat), la majoria són 2.0 total, intercanvien opinions, hi pots “parlar”, opinar,…

I això de ben segur que afectarà a la manera en com es farà campanya a les següent eleccions catalanes. En passades eleccions hi ha hagut alguns “blufs” de polítics que havien creat comptes en eines 2.0 però sense aprofitar-les al màxim ni donar-los cap mena de continuïtat després de la cita electoral. Ara però crec que és diferent, hi ha una gran massa social de polítics que estan fent ús d’eines com Twitter i ho fan prou bé. No veurem cap alt càrrec fent política 2.0 de debò, però sí que hi trobarem una gran quantitat de parlamentaris i polítics de base o amb càrrecs intermitjos. Estic segur que a les properes eleccions, part de la campanya serà 2.0.

Fa uns mesos un incendi va tenir unes conseqüències fatals en cegar la vida de cinc bombers i deixar-ne un sisè greument ferit. Els polítics, des del seu despatx van tancar el tema culpant un llamp. La gent del sud advertia que s’equivocaven. Però tema tancat.

Setmanes després, al lloc on van quedar atrapats els bombers morts, hi van aparèixer tot de proves i utensilis amagats. la gent del sud seguia reclamant que quelcom no lligava.

Ara una jutgesa ha obert la caixa dels trons. Els Mossos han fet la seva feina i hi ha dos detinguts. El sud demana responsabilitats. “Ho sento, ens vam equivocar” i aquí no passa res. Ara la culpa no és d’un llamp, ja ho deia la gent del sud. Ara el polític ho ha de reconèixer i acceptar.

En ple merder es fa públic que a la zona cremada, un espai natural protegit, el polític hi va autoritzar una mina. La gent del sud no la vol, els gestors del parc no la volen, els tribunals no l’aproven. Però el polític l’autoritza. El sud, castigat per l’amenaça d’un parc eòlic, cremat per un foc polititzat ara serà estripat per una mina autoritzada per un polític des del despatx.

La gent, el territori, té un límit. I el polític està tensant massa la corda. N’hi ha que demanen responsabilitats. N’hi ha que ho arreglen amb un “ho sento, m’he equivocat” però que continuen amb els plans eòlics i miners i els polítics, d’esquena al territori, fan com s’hi no hi veiessin res.

Un any més arriba l’1 de desembre, el dia internacional de lluita contra la SIDA. Aquest matí he estat escoltant la ràdio una estona i ens han enriquit amb tot de dades interessants sobre la incidència de la malaltia a casa nostra. Han parlat del nombre de contagis (que sembla ser que és prou estable), dels tipus de relacions en les que hi ha més contagis,… però crec que no han parlat de les morts que provoca la malaltia. I, de fet, per què n’havien de parlar? aquí pràcticament es pot parlar de SIDA com a una malaltia crònica que mata només quan no hi ha tractament o quan hi ha alguna altra patologia seriosa que complica la salut del pacient.

M’alegro que s’hagi arribat a cronificar una malaltia tant seriosa, greu i important com a aquesta. Però m’entristeix que això només passi a aquí (al nord), a on la gent pot accedir a un tractament amb antiretrovirals sense cap mena de problema ni, pràcticament, cost (a Europa). La majoria de la població mundial però no pot pensar en aquesta malaltia com a quelcom crònic i banal. Per desgràcia, la malaltia causa estralls en aquells països on no es pot accedir al tractament amb tanta facilitat. En aquests països, aquesta patologia (crònica per a nosaltres) implica un fort cop econòmic, un pal a la roda en el seu desenvolupament, una gran llosa per les generacions que han de ser el futur.

I, el pitjor de tot és que, si aquí l’hem fet crònica, vol dir que hi ha un tractament, que hi ha una solució. Però és una solució discriminatòria. Una solució que no arriba a tot arreu i que merma i estronca el desenvolupament de moltes regions del planeta.

Em sembla molt bé que l’1 de desembre serveixi per recordar dades i pensar, ni que sigui per uns minuts, en la malaltia. Però crec que s’hauria de donar un tomb a la diada, un tomb reivindicatiu per a exigir que si hi ha una solcuió a un problema tant greu, aquesta arribi a tothom i a tot arreu.

Avui, en el marc de la mostra de films i documentals “Salut per al desenvolupament” (de la campanya Salut per al Desenvolupament) es projectarà el documental “Las mamás muertas no lloran”. Produït per Steve Bradshaw l’any 2005, el documental té 50 minuts de durada.

La sinopsi:

Grace Kondino és obstetra al Txad, un país on les dones tenen una possibilitat d’entre onze de morir durant l’embaràs o el part. Un equip de la BBC segueix Kondino en la seva tasca diària, on la manca de recursos es presenta com el principal problema a l’hora de garantir la salut de les mares. Tot i que aquesta situació es repeteix a molts altres països, el film també ens descobreix com s’ho han fet a Hondures per retallar de manera espectacular la mortalitat materna.

Després de la projecció hi haurà una estona pel debat amb Carme Coll, ginecòloga i presidenta de la Fundació Salut i Societat Sense Fronteres, amb més de 15 anys d’experiència al Txad i Vicenç Cararach, professor d’Obstetrícia i Ginecologia de la Universitat de Barcelona i consultor sénior de l’Hospital Clínic de Barcelona. Membre del Consell assessor de la campanya.

La sessió serà al cinema Verdi Park (carrer Torrijos, 49 de Barcelona) a les 22.15h.

Demà, en el marc de la mostra de films i documentals “Salut per al desenvolupament” (de la campanya Salut per al Desenvolupament) es projectaran els documentals “En peligro extremo” i “Nada personal”. El primer, dirigit per Rebecca Rivas, té una durada de 45 minuts i el segon, dirigit per Giulia Tamayo i Carlos Cárdenas, 21.

Les sinopsis:

En peligro extremo
El Perú presenta una de les taxes de mortalitat materna més alta de l’Amèrica del Sud. A les regions més inaccessibles del sud dels Andes, la pressió de les polítiques internacionals per aturar la mortalitat materna i infantil és alta, i sovint entra en contradicció amb les tradicions andines. A través de Judyth, una dona andina de 27 anys embarassada, el film es pregunta: és possible establir ponts entre el naixement tradicional i l’institucional, entre la medicina institucional i les tradicions mil·lenàries dels Andes?

Nada personal
Basat en la investigació sobre les irregularitats en l’aplicació del Programa Nacional de Salut Reproductiva i Planificació Familiar del Perú (1996-2000), Nada Personal recull alguns dels testimonis dels centenars de dones de les zones rurals del Perú que es van sotmetre a esterilitzacions quirúrgiques. Pràctiques abusives, sense consentiment previ, complicacions postoperatòries, morts causades per negligències, precàries condicions d’higiene… El film posa de manifest com es van dur a terme aquestes operacions, assenyala la responsabilitat del govern de Fujimori i apunta les causes que van propiciar aquest tipus d’actuacions.

Després de les projeccions i haurà una estona pel debat amb Raquel Cuentas, investigadora de l’estudi sobre les esterilitzacions quirúrgiques del qual ha sorgit el documental Nada personal i Sara Cuentas, membre de l’ONGD Intered, vocal de gènere de la FCONGD i membre del Consell assessor de la campanya.

La sessió serà al cinema Verdi Park (carrer Torrijos, 49 de Barcelona) a les 22.15h.

Ahir em van passar un enllaç a una campanya que pretén lluitar contra la bretxa digital, Informàtica solidària. La campanya, engegada per l’ONGd Banc de Recursos amb el suport de l’empresa de missatgeria MRW, es basa en recollir material informàtic en desús i enviar-lo a països en vies de desenvolupament (PVD).

Tot i que no sóc massa amic de contribuir al desenvolupament enviant allò que aquí ja no volem, en aquest cas, crec que la idea no està pas malament: aquí sempre volem l’últim crit en tecnologia i de seguida es considera obsolet allò que està prou bé com per seguir treballant.

Com dic, la idea, al meu entendre, no està pas malament. Però falla. Per què? he tafanejat el web del Banc de Recursos per veure com ho fan i m’ha entristit veure que els ordinadors enviat funcionen amb Windows i que, a més a més, els receptors, reben cursos de formació en Windows i MS Office.

Per què crec que falla si els receptors reben formació? Doncs perquè si una persona fa un curs d’informàtica en una de les aules que es munten en els PVD amb aquests ordinadors, aprendrà a fer ús de Windows i MS Office i, per tant, si aquesta persona algun dia arriba a comprar-se un ordinador, per nassos, haurà de comprar també una llicència de Windows i una altra de MS Office. Per a mi, això, és esclavitzar tecnològicament.

Entenc que aquí, a casa nostra, hi pot haver gent que treballi amb Windows per la que canviar a Linux pot ser un “petit trauma”, estàs acostumat a un sistema i unes eines i has de canviar a un altre. Però estem parlant de formació a gent dels PVD on, posats a aprendre com fer anar un ordinador, crec que seria molt més profitós ensenyar-los a fer anar un escriptori i un programari pel que després, si mai ho volen adquirir ells, no s’hi hagin de deixar un sou.

A banda d’aquesta consideració, sovint, quan una empresa o una persona particular es desfan d’un equip informàtic, assumint que aquest funciona i no està espatllat, és perquè volen quelcom millor, amb més potència i que pugui córrer sistemes operatius que requereixen més recursos, programes amb millors gràfics,… Un exemple seria la migració d’una empresa de Windows XP a Windows Vista. Aquesta empresa allibera uns ordinadors que no poden funcionar amb Windows Vista, porten un sistema operatiu, Windows XP que, d’aquí alguns mesos passarà a ser obsolet, sense suport ni actualitzacions de seguretat, deixant obsolet l’equip. Vull remarcar que si Windows XP no es considera ja obsolet (Microsoft ho volia fer fa uns mesos) és perquè molts usuaris no han volgut passar-se a Vista i en qüestió de mesos l’empresa alliberarà una nova versió del seu sistema operatiu. Aleshores, aquesta aula fa formació en un sistema operatiu obsolet i quan els usuaris es comprin un ordinador, hauran de pagar les respectives llicències i, a més a més, segurament el sistema operatiu de l’ordinador que comprin serà ben diferent del que han après (en migracions d’XP a Vista sí que hi ha hagut autèntics traumes…). Un ordinador amb Linux pot durar molts més anys sense ser obsolet.

Com dic, aquests tipus de campanyes em semblen bé (tot i que no considero gens vàlid donar allò que ja no volem en d’altres camps -medicaments,…-). Però crec que s’haurien de fer d’una manera diferent, no creant les dependències, esclavatge, tecnològiques que es creen fent-ho com es fa ara.

Demà, dins de la mostra de films i documentals “Salut per al desenvolupament” (de la campanya Salut per al Desenvolupament) es projectarà el documental “Silêncio da mulher“, de Gabriel Mondlane. El documental, produït per Medicus Mundi Catalunya té una durada de 45 minuts.

Sinopsi

Marta és una dona jove que viu amb el seu marit i la seva família en una zona rural del sud de Moçambic. Quan queda embarassada per primera vegada, descobreix que és seropositiva. A partir d’aquí, Marta haurà de lluitar contra les barreres i els tabús que envolten el tema del VIH/SIDA a l’Àfrica subsahariana, i prevenir la transmissió del virus al nadó. El film és el resultat d’un procés interactiu entre els investigadors i les investigadores socials, el director, els actors i les actrius i l’audiència, que es configura com una eina de debat i reflexió.

Després del documental hi haurà un debat amb Gabriel Mondlane, director de “Silêncio da mulher” i Cristina Álvarez, metgessa i antropòloga i coordinadora de la investigació sociosanitària de la qual ha sorgit el documental i membre del Consell assessor de la campanya.

La sessió serà al cinema Verdi Park (carrer Torrijos, 49 de Barcelona) a les 22.15h.

Aquest dijous comença, al cinema Verdi Park de Barcelona, la mostra de films i documentals Salut per al desenvolupament, enmarcada dins la campanya que porta el mateix nom.

Al Barcelona hi haurà quatre passis (els dijous del mes de novembre) tots a les 22.15h. En el primer es projectarà la pel·lícula “El jardinero fiel”, adaptació cinematogràfica del llibre de John Le Carré. Les altres setmanes es projectaran els documentals “El costat fosc dels assajos clínics”, “Morir-se pels medicaments” i “Salut per vendre”. Després de cada pel·lícula hi haurà un debat amb persones vinculades a la pel·lícula o projecció.

A banda de Barcelona, el cicle també anirà fins a Vic (Universitat de Vic) i Amposta (Universitat Rovira i Virgili). A Vic (els dimecres 19 i 26 de novembre) es podran veure “Morir-se pels medicaments” i “Salut per vendre” i, a Amposta (el dimecres 19 de novembre), “Silêncio da mulher” i “Mimi, la joie”.

Des d’aquí podeu descarregar el programa complet de la mostra. L’entrada és gratuïta.

« Previous PageNext Page »