Moviments socials


Fins ara he mirat d’entendre la paraula de moda i que surt a totes les xerrades i reunions: retallades. No és bo estirar més el braç que la màniga i, tot i que entenc que una aturada en sec i brutal de la despesa pública no ens treurà del pou, tampoc ens podem endeutar eternament.

Fins ara ho he entès, ho he tolerat. De la mateixa manera que fins ara he tolerat pagar peatges (tot i que cada vegada més, si hi ha alternativa viable, me’ls estalvio), he tolerat tenir un servei de trens regionals i rodalies nefast, he tolerat el cèntim sanitari de la benzina,… He tolerat una primera fornada de retallades. Una segona. I ara, una tercera?

L’Estat espanyol deu a Catalunya els diners de la clàusula addicional tercera de l’any, sinó vaig errat, 2009. Uns diners primer per infraestructures però que si passats dos (?) anys no s’han pagat, la Generalitat els pot gestionar com vulgui. Ens deu alguna clàusula addicional tercera més, tampoc pagada ni pressupostada. Ens deu una inversió en rodalies no executada, despeses sanitàries de residents a d’altres comunitats i atesos a Catalunya, Universitats,…. I, fins i tot, tot i que diuen que depèn d’interpretacions, el fons de competitivitat (que, pel que tinc entès, té de termini fins el 2013 per pagar).

Som una de les regions europees que paga més impostos. Segurament, per no dir “segur”, una de les regions europees amb més dèficit fiscal. ho tolerem, ho aguantem.

Dies enrere llegia a l’Ara un hipotètic pla B del Govern de la Generalitat. Aquest pla consistia en negociar amb Madrid un nou pacte fiscal (ja no parlen ni de concert econòmic) i, si Madrid no l’acceptava, cap a final d’any, engegar el pla B, convocar elecions o fer un referèndum i legislar directament des del Parlament. He de reconèixer que aquesta espurna de valentia em va desconcertar en positiu.

Però tot segueix igual. Aquí retallem, paguem i paguem. Sóc partidari de negociar les coses però ja cansa. La societat catalana està cada dia més desmotivada. Qui es desgasta és, sobretot, el nostre autogovern. Primer perquè des de l’Estat, sigui del color polític que sigui, no el respecten, no li paguen els deutes i, a més a més, ens exigeixen compromisos de dèficit. Acaben fent que el nostre President sigui un simple executor del que ens demanen des de l’Estat. I, segon, perquè moviments com el 15M (molt legítims), no plantegen el problema de fons que té el país, el finançament. Siplement, ataquen l’autogovern, el critiquen (les seves polítiques) i no es plantegen solucions de base com podria ser una millora del finançament que no ens forcés a aplicar aquestes polítiques. Existiria aquest col·lectiu en una Catalunya independent? caldria retallar, retallar i retallar? També he de dir que cansa pagar cada dia una mica més i rebre una mica menys.

Ara, tercera onada de les famoses retallades. Cap cop de puny a la taula. L’Estat no paga però exigeix i aquí assumim les exigències. Podria tolerar aquesta tercera tongada de restriccions, però si fossin realment necessàries. Sinó s’estiguessin llençant els diners fent AVEs buits, mantenint la Corona, mantenint un exèrcit una de les missions del qual és “mantenir la unidad y integridad del territorio español”.

Cada vegada som menys les persones que tenim cert optimisme. I aquest optimisme s’apaga. L’única cosa que el podria tornar a encendre, que ens donaria motius per seguir treballant pel país, per fer el possible per generar llocs de treball qualificats i per creure en un projecte, seria un cop de puny a la taula. Un “diguem prou”. Un #tirempeldret

 

Dia de reflexió post-electoral. Reflexió profunda, en molts sentits. A Barcelona ha guanyat Convergència i Unió i en Xavier Trias serà el nou alcalde. Aquesta ja és una dada prou significativa i important de la jornada electoral del #22m. No diré que no m’alegri el canvi, crec que, després de 32 anys, una regeneració, un canvi de partit és important.

Però aquest no seria el fet que destacaria més de la jornada d’ahir. El pitjor d’ahir va ser la irrupció i l’augment del vot tenyit de xenofòbia. Per una banda el PP, un augment de vots i representació que em preocupa, que em preocupa més enllà del seu espanyolisme i, sovint, anticatalanisme (dos trets que, agradi o no, són característics d’aquest partit). El que més m’amoïna del PP que va triomfar ahir (tot i que no passa de ser la tercera força política del país) és que ha mantingut un discurs populista que no és propi d’un partit que aspira a manar a l’estat espanyol.

El Partit Popular ha arrasat a Badalona on, que jo sàpiga, només ha parlat de la immigració i la inseguretat ciutadana barrejant, perillosament, ambdós conceptes. Un PP que ha passat a ser la tercera força política de l’Ajuntament de Barcelona amb un candidat que va arribar a dir que la immigració ens porta malaltíes. L’única malaltia que conec que hagi “generat” la immigració la pateixen ells i es diu intolerància i xenofòbia.

A banda del PP tenim la Plataforma per Catalunya. Populisme barat. Però populisme que ha arrelat. El seu discurs és el de la immigració, i no diuen altra cosa! però guanyen vots.

És cert que cal un canvi en el sistema polític del país (les llistes obertes, el finançament dels partits i el no poder-se presentar si s’està imputat en algun delicte de corrupció en són només tres exemples). No sé si la manera d’articular-los és acampar la plaça del poble. Però el que sí que cal fer, i amb urgència, és treballar per millorar la societat i evitar sentir la vergonya d’un nou 23 de maig. El meu país no és així, és un país obert, integrador, d’oportunitats i tolerant. Qui no el vulgui així, que marxi.

Quelcom força desconegut però realment útil, sobretot si es treballa amb altres persones i es volen fer reunions a distància: Dabbleboard, una “pissarra” on line.

Dabbleboard és una eina gratuïta (tot i que també tenen plans de pagament) que permet fer dibuixos des del navegador d’internet. Permet fer coses força bàsiques (línies, quadres, cercles, canviar de color i estil lliure) i alguna de més sofisticada, com ara pujar una fotografia i treballar sobre ella (no a nivell de retoc forogràfic, sinó més aviat per ressaltar-hi coses).

El punt fort de l’aplicació és que permet compartir els gràfics amb terceres persones i, és més, es pot fer l’edició simultània d’un mateix dibuix per més d’una persona, cosa amb la que podem, per exemple, dibuixar esquemes quan es fan reunions via Skype. A més a més, l’edició pot no ser simultània, és a dir, jo em connecto, dibuixo quelcom i ho comparteixo amb “x” persones, que faran les seves modificacions quan puguin.

En cas que es faci una edició simultània, hi ha la possibilitat de mantenir un xat amb les persones amb qui s’està treballant i, fins i tot, permet fer videoconferència (aquesta funcionalitat però, no l’he provat).

Per fer servir l’aplicació no cal ni registrar-se, ara bé, un senzill i gratuït registre (com he dit abans però, si es vol, també hi ha plans de pagament) ens permetra desar les nostres imatges en una llibreria pròpia. Si es vols compartir quelcom però, no s’obliga a registrar a la gent amb qui es vol compartir.

I qui diu “no menjarà”, diu, no tindrà els antiretrovirals que fa anys que aquell programa d’un determinat govern del nord li subministra o, diu, no es podran fer unes letrines i la canalla haurà de seguir bebent aigua contaminada o, diu, aquell hospital que ha costat anys fer funcionar deixarà de fer-ho o, diu…

Ahir ho parlàvem a casa i avui veig que el País també en parla.Hi ha crisi, greu. Sembla que els que manen al nord se n’han adonat tard i ara es dediquen a retallar a tort i a dret. I, què és el que és més fàcil retallar? allò “dels altres”: cooperació i desenvolupament. Aquí la crisi ens suposa retallades, gent a l’atur, “apretades de cinturó”, però tenim uns serveis bàsics garantits. “Allà”, no. Diferents entitats estan anunciant expetients de regulació d’ocupació i aturades i relantiments en projectes. I, tot això que per a nosaltres pot suposar una “apretada de cinturó”, a la gent que patirà aquestes retallades en cooperació els suposarà el que comento unes ratlles més amunt: des de no poder menjar (cal dir que la crisi va acompanyada d’un augment dels productes bàsics com el blat i l’arròs degut a… l’especulació!), a quedar-se sense una medicació o a quedar-se sense unes letrines.

I no és poca cosa. Tothom entén que cal menjar. Però, imagina que una persona que fa anys que s’està prenent antiretrovirals (amb tota l’educació sanitària que ha calgut perquè seguís bé el tractament), ara li dius que no en pot prendre més. Què passarà si d’aquí uns anys aquesta persona segueix viva i li tornes a dir que ja en pot prendre? què passa amb les resistències? O l’exemple de les letrines. Hi ha qui dirà, “que es gestionin ells que fan amb la seva merda”. Molt bé, i què passa si es contamina l’aigua i la canalla en beu?

Retallar en sectors com la cooperació i el desenvolupament implica perdre molts anys de feina feta, implica hipotecar un futur no molt llunyà que requerirà molta més ajuda pel mal comès. És això el que realment volem? Si bé és cert que hi ha menys diners i que per tal de garantir uns serveis bàsics cal gestionar aquests diners amb més eficàcia, procurem que no sempre rebi qui més hi pot perdre. A mi, tenir un euro menys al dia no crec que m’afecti massa, però un euro al dia pot ser tot l’ingrés que té una família en alguns països del sud.

Ara fa uns dies anunciava que miraria d’anar fent escrits sobre les diferents eines 2.0 que trobem a la xarxa. Començo la serie amb el Twitter.

Twitter és un servei de microbloging, és a dir, com un bloc però amb escrits molt curts, d’un màxim de 140 caràcters. Tots els escrits d’un usuari es recullen a la pàgina de l’usuari. Per exemple, el meu usuari és alfonsnic i a la meva pàgina www.twitter.com/alfonsnic tothom (*) pot veure tots els meus escrits.

Però, com ho fem per veure el que diuen els altres usuaris? certament, anar visitant les pàgines de cada usuari per veure el que diu no és ni pràctic, ni còmode, ni funcional. Per això existeixen els contactes, en llenguatge tuitaire, els followers (seguidors). Quan veus un usuari que t’interessa, simplement cal que cliquis l’opció follow (seguir) i, a partir d’aquest moment, quan entris al twitter amb el teu usuari, a la pàgina inicial veuràs el que has escrit tu i tota la gent que segueixes.

Respondre missatges
Si vols que algú s’assabenti d’alguna cosa o vols respondre un twit d’un usuari concret, només cal que afegegixis l’usuari (amb una @) en un missatge. Per exemple, si jo escric alguna cosa i algú em vol respondre, simplement cal que comenci el seu escrit amb @alfonsnic. Un altre exemple pot ser que vulguis escriure quelcom i t’interessi que jo me n’adoni, simplement cal que, en algun lloc del missatge hi indiquis el meu usuari. Això darrer, sovint es fa amb un “Cc: @alfonsnic” (es pot fer com es vulgui però la gent acostuma a posar això als missatges).

RT: Re-Twit
Tu escrius una cosa i jo et faig un RT (o re-twitt) o, el que és el mateix, escampo a la meva xarxa de contactes (a tothom qui em segueixi) alguna cosa que ha escrit algú que segueixo jo. En aquest cas, els missatges comencen “RT @usuariquehohaescrit: missatge”. Aquí hi ha la gràcia de les xarxes socials, imagina que jo segueixo a una persona (A) que té 50 seguidors i que a mi em segueixen trenta usuaris. Aquesta persona pot arribar, de manera fàcil a vuitanta persones. Com? escriu quelcom que arriba directament als seus 50 seguidors, a mi m’agrada i ho retuitejo, arribant també als meus 30 seguidors. En Jaume Albaigès ho explica amb un cas pràctic molt didàctic en el seu article: Retuitejar per sensibilitzar: un cas pràctic.

Privacitat
Quan hom es disposa a iniciar-se en el món de les xarxes socials sempre té certa por, una por que sol anomenar-se privacitat. Podrà tothom veure el que escric? la gent podrà fer-me comentaris que no m’agradin? Ara pretenc respondre a l’* que he indicat fa una estona. Sí, per defecte tothom pot llegir el que escrius. Ara bé, si vols que els teus escrits només els vegin les persones que et segueixen i que tu, prèviament has autoritzat, has d’activar l’opció “protegir els twits”. Això farà que al costat del teu usuari hi aparegui un candau i que, quan una persona va a veure el que escrius, li aparegui un missatge que digui que l’has d’autoritzar. No és res complicat però limites a qui et segueixi. A mi, personalment, m’agrada més tenir-ho obert, si que és cert que a vegades em trobo amb seguidors més aviat estranys (sobretot, robots d’spam), en aquests casos, simplement bloquejo l’usuari i llestos (si mires els teus seguidors, hi ha una opció per cada seguidor, que diu block.

En cas que vulguis comentar quelcom a algú i només a aquest algú, pots fer servir els missatges privats. Ve a ser com enviar un mail però en 140 caràcters :-)

Hashtags
Un hashtag és una etiqueta, és a dir, posar una etiqueta en un twit teu. Com es fa? senzill, simplement cal posar un # davant l’etiqueta i llestos. Aquestes etiquetes són molt útils a l’hora de buscar coses de temes concrets. Els usuaris que parlen d’aquell tema afegeixen l’etiqueta als seus escrits i aquests apareixeran quan algú busqui escrits sobre aquell tema.

Un exemple, les eleccions al Parlament de Catalunya del 28 de novembre d’enguany. Corren dues etiquetes, #28N i #e10. O, un altre exemples, alguns programes de televisió: #elconvidat, #nomelapuctreuredelcap (aquesta és una mica massa llarga) i #bandaample. La gràcia de les etiquetes és que siguin úniques i el més curtes possible.

Hi ha diferents serveis per veure rànquins d’etiquetes, un d’ells és Twit.cat.

En el marc de la campanya “Salut per al Desenvolupament“, Medicus Mundi Catalunya i Farmacèutics Mundi, organitzen la jornada “Lliçons apreses. Sistemes de salut de Nicaragua, Moçambic i Índia“.

“L’objectiu és aprofundir sobre els diferents models de finançament i de cooperació dels sistemes de salut dels països en vies de desenvolupament, i conèixer de primera mà tres casos concrets: Nicaragua, Moçambic i Índia. D’altra banda, també volem aprofundir en les polítiques de salut implementades en aquests països, els reptes dels Governs del Nord i de les ONGD i com podem maximitzar l’eficàcia de l’Ajuda Oficial al Desenvolupament, per tal de garantir el dret a la salut i disminuir les morts evitables.”

L’assistència és gratuïta però cal una inscripció prèvia enviant un correu electrònic a l’adreça info@salutxdesenvolupament.org.

Díptic de la jornada.

El cap de setmana passat es va celebrar la Festa del Cel de Barcelona. Jo no hi he anat mai i, de moment, mentre hi participi qui hi participi, seguiré sense anar-hi. Per què? doncs perquè la majoria de participants són d’algun exèrcit.

Pot ser molt espectacular però, cal recordar que aquests avions tant ràpids i que fan tantes piruetes són màquines de guerra. No han estat construïts per a fer piruetes damunt del mar. La seva missió és transportar bombes, llançar-les, disparar contra gent i destruïr els seus objectius.

Crec que hi ha alternatives als exèrcits per a fer un festival aeri (de fet, ja hi ha participants no militars). De moment, jo seguiré sense anar a veure aquesta mostra de màquines de guerra. Per acabar, i fent meves les paraules d’en Jordi Armadans, “les persones que hi vagin, que siguin conscients del que aplaudeixen”.

Massa tard per descobrir la seva faceta de cantautor.

“…habra un dia en que todos al levantar la vista veremos una tierra que ponga libertatd…”

Ahir vaig rebre un correu d’Skype demanant-me si volia omplir una enquesata, res, deu minuts fent quatre clics. La curiositat (que em va agradar) és que quan posaves una puntuació negativa a alguna cosa, et deixaven dir el perquè. Vaig puntuar i comentar negativament un parell de coses: seguretat i el programa client de Linux.

Seguretat? Skype fa servir un protocol privat. Tot el que sabem és que empra la tecnologia 2P2 (connecta els dos ordinadors -en cas de converses des d’ordinadors- directament) i prou. No se’n sap res méd. I, per tant, tampoc sabem si l’empresa té algun tipus de control o registre sobre elles i el seu contingut. Per les comunicacions d’aquest tipus hi ha altres protocols estandaritzats i oberts.

El client? per emprar Skype cal fer servir, forçadament, el seu programa. He fet servir altres empreses de comunicació similars i totes, emprant protocols oberts, m’han permès fer servir el programa que vulgui. Skype no. El seu protocol és seu i només pots emprar el seu programa. El client de Linux el tenen força abandonat però, com que no en podem fer servir cap més, no tenim alternativa.

Això de l’Skype és només un exemple. I a què ve això, ara? Doncs que auest matí he llegit un article de l’Albert on parla de la neutralitat a la xarxa i de com les grans companyies (i alguns governs) volen tallar i controlar la llibertat que implica internet. A banda dels temes polítics (Xina, Índia,…), les companyies que poden arribar a controlar Internet ho poden fer perquè tenen un “monopoli” en els seus terrenys. Des de Microsoft que decideix quan t’has de canviar d’ordinador (això sí, tothom segueix emprant l’Office), fins a Apple que decideix què instal·les i que no instal·les al teu iPhone (cosa que no entenc, si tu et compres un aparell, hi has de poder posar el que vulguis!). Bé, i passant per Google, Facebook i moltes altres empreses. Pràcticament qualsevol decisió que prenguin aquestes copanyies afectarà internet. Google pot donar prioritat a uns resultats, no mostrar-ne d’altres, Facebook pot canviar les polítiques de privacitat,…

Imagineu que Skype fes servir un protocol obert. Els milions de clients d’Skype podrien interactuar amb els clients d’altres empreses (no m’imagino un client de Movistar no podent parlar amb un de Vodafone o Orange), jo podria fer servir el programa client que més m’agradés. El mateix passa amb Facebook, i si els usuaris de diferents xarxes socials poguessin interactuar entre ells?. Aleshores, cada persona (client) podria triar aquell que més li agrada i no aquell que per nassos ha de fer servir per a poder-se comunicar amb la majoria de gent.

Next Page »