Medi ambient


Tomba de'n Linné, a la Catedral d'UppsalaAvui fa 300 anys del naixemnet del que es coneix com el pare de la taxonomia moderna: Carl Linnaeus. Linné, va néixer el 23 de maig de 1707 a Råshult (Suècia).

Amb 20 anys va començar els estudis de medicina a Lund i un any després, el 1928, es va traslladar a Uppsala on va finalitzar la carrera. Després de fer un viatge de recerca a la Lapònia, l’any 1735 va publicar Systema Naturæ, un petit estudi que era el presagit del que faria en un futur no molt llunya. El mateix any va defensar la seva tesi . Tres anys després es traslladà a Estocolm, on va exercir de metge i va fundar la Royal Swedish Academy of Sciences, de la que en fou el primer president.

L’any 1941 es traslladà de nou a Uppsala on va exercir de professor de medicina de la universitat de la ciutat. Aviat però, va començar a realizar viatges de recerca i a treballar dur en el que es considera la taxonomia moderna: Regnes –> classes –> famílies –> gèneres –> espècies. I fou el creador de la nomenclatura binomial per la qual una espècie (el nom científic) s’anomena amb el gènere començat amb majúscula seguit per l’espècie (ex. Homo sapiens).

A Uppsala, i a Suècia en general, aquests dies s’han organitzat tot d’actes per rememorar l’efemèride. A Uppsala es pot visitar la casa on va viure i treballar, el jardí botànic (reconstruït tal i com està documentat que el tenia), la casa de camp i, avui s’inaugura una exposició a la biblioteca de la Universitat.

Jardí botànic de LinnéDissabte passat vaig estar a Uppsala. Des que vaig estudiar botànica, a primer de carrera, que em moria de ganes de poder visitar la ciutat i contemplar l’herència d’aquest científic. Aquests dies tot està de gala. Hi ha visites guiades (amb els guies simulant que són Linné), un autobús connecta els diferents punts de la visita, el jardí botànic (tant el de la ciutat com el de la casa de’n Linné) estan resplendents,… Fins i tot, com a anècdota, la làpida de’n Linné, que és a la catedral de la ciutat, està envoltada de flors.

Avui, Vilaweb en parla. Podeu trobar més informació a la Viquipèdia, a la pàgina especial del tres-cents aniversari, a la web de la Universitat d’Uppsala,…

Aquí he penjat algunes fotografies del dia.

El mail està fet. Els darrers anys hem abocat tones de diòxid de carboni a l’atmosfera, causa principal de l’efecte hivernacle i de l’escalfament del planeta (amb totes les conseqüències que comporta). És necessari i urgent frenar aquests abocaments atmosfèrics. S’han de frenar primer i, després, reduïr-los en la mesura que sigui possible.

Però el mal està fet i, suposant que ara aturéssim en sec les emisions de diòxid de carboni, l’atmosfera ja n’està molt carregada. Amb aquest argument, sovint, he pensat que seria necessari quelcom que fixés aquest gas, alguna cosa que el retirés de l’atmosfera. És una d’aquelles idees que et passen pel cap, hi dones voltes, però creus, esperes, que algú ja ho estigui fent. El més senzill és plantar, tenir grans i verdes extensions vegetals. La pega però és que requereixen aigua i els vegetals només fixen diòxid de carboni en presència de llum (fotosíntesi). Una altra cosa podria ser fer cultius bacterians. Modificar genèticament un bacteri és molt senzill i relaitvement poc costós. Així doncs, podríem tenir un cultiu gegant de bacteris modificats amb una entrada d’aire i una sortida. I llestos!.

Però… en Jordi alguna vegada ho ha comentat… I si el futur és al mar?. Doncs bé, avui el diari El País publica un article on s’apunta la possibilitat de “conrear” grans extensions oceàniques amb plàncton amb la finalitat que aquestes algues microscòpiques es dediquessin a “menjar-se” el diòxid de carboni atmosfèric. La idea, el que fan les proves pilot, és disoldre en regions oceàniques concretes, grans tonelades de ferro, nutrient principal d’aquests organismes, per afavorir-ne la proliferació. Hi ha dues empreses que hi estan treballant, Planktos i Climos, que veuen la fixació del diòxid de carboni atmosfèric com anegoci: com més contaminis, més cultius hauràs de pagar.

Els detractors de la idea però es pregunten què passarà amb el diòxid de carboni fixat si els cultius es moren? es tornarà a alliberar? s’incorporarà a la cadena tròfica oceànica? Un altre argument però és el que diu que si bé el plàncton fixa diòxid de carboni, el seu metabolisme alliberà metà i òxid nitrós, dos gasos que tenen efecte hivernacle. El seu efecte però és inferior al del diòxid de carboni.

Tot són opcions, i el cas aquest concret, un negoci. Però està clar que cal fer-hi alguna cosa. I, insisteixo, no n’hi ha prou en contaminar menys, cal intentar, també, netejar una mica.

Una de les coses que em fascina d’Estocolm i rodalia és el contacte amb la natura. Passejant pels carrers de la ciutat t’adones que hi ha parcs, jardins i zones verdes arreu. En qualsevol moment (si el temps ho permet) pots asseure’t en un tros de gesta a llegir, descansar,… I la barriada on tinc l’apartament, Kista, no n’és una excepció. Sí, hi ha edificis, carrers, però també verd. Només travessar el carrer tinc un gran parc, amb els seus carris bici, i al cap de res, bosc.

Dies enrere tornant cap a casa vaig ensopegar (en sentit figurat) amb un eriçó (Erinaceus europaeus, gràcies Jordi!). Em va fer gràcia. Em vaig aturar i vaig observar-lo durant una estona. L’endemà però, en anar a dormir, em vaig adonar que al trosset de gespa que tinc davant la finestra-balcó (a peu de carrer) hi havia la mateixa bestiola. Aquesta vegada però vaig agafar la càmera de video i el vaig seguir una estona.

Aquí teniu el video. Dues coses, és fosc… era de nit, la funció nit de la càmera (no volia posar llum ni res que destorbés la bestiola) dóna la tonalitat verdosa de la imatge. I, la segona, es mou i desenfoca una mica… la posició no era massa còmode i, a més a més, vaig fer servir molt el zoom per no espantar l’eriçó.



Captura de la barra de dalt del meu excriptori (*):

weather.png

(*): els sistemes Linux tenen infinitat de possibilitats, personalitzables i gratuïtes (sense campanyes a base de wows), el meu escriptori, entre d’altres coses, té un parell d’apletts amb el temps.

katrina.gifAhir, el Col·legi de Farmacèutics de la provincia de Barcelona va organitzar una conferència sobre el canvi climàtic: El canvi climàtic, realitat actual o perspectiva de futur?, a càrrec del Dr. Josep Enric Llebot, catedràtic de Física de la Matèria Condensada del Departament de Física de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

El Dr. Llebot va exposar una extensa introducció a l’estudi del canvi climàtic: des dels primers estudis segons les formes de les pedres fins als primers models matemàtics d’Arrhenius (premi Nobel de Química l’any 1903) que van relacionar l’escalfament del planeta amb la concentració atmosfèrica de diòxid de carboni (CO2). La segona part de la xerrada la va dedicar a estudis i mètodes més actuals com ara la detecció directa de diòxid de carboni, les mesures de temperatura, estudis en capes de gel per estudiar què va passar en el passat,…

Finalment, les dades. Directes i, potser, alarmants. En els darrers 150 anys, la concentració de diòxid de carboni en l’atmosfera ha augmentat igual que ho havia fet en els deu mil anys anteriors. Arrhenius, en el seu dia, va predir que si la concentració d’aquest gas es duplicava respecte el que hi havia en aquell moment, la temperatura global podria augmentar 5ºC, però admetia que, com a mínim, haurien de passar 3000 anys. Malauradament, no serà així. Tots els models apuntes a un augment de la temperatura, a una manca d’aigua, …

La conclusió. Adaptar-se o morir. Contràriament al que esperava, les conclusions no van ser ni alarmants ni catastrofistes: és el que hi ha. El que si que cal però és actuar en dos fronts. Per una banda cal intentar frenar això i, per l’altra, adoptar mesures i adaptar-nos a la nova situació, és a dir, si no hi ha aigua, afluixem la construcció de camps de golf, si no hi ha neu, afluixem la construcció de noves pistes d’esquí. Dos exemples concrets que afecten de ple el nostre territori.

Des de l’Associació Cultural L’ateneu.org hem engegat nova campanya…

Comunicat:

Neix “Indrets dels Països Catalans”
Nou projecte participatiu per fomentar el coneixement del territori

>> El projecte recull llocs i itineraris d’interès, impulsa el Sender dels Països Catalans i engega un concurs de fotografia digital sobre el nostre entorn.

Coincidint amb l’equinocci de la primavera, l’Associació Cultural L’ateneu.org ha engegat un nou projecte participatiu a través de la xarxa: Indrets dels Països Catalans, una eina a favor del coneixement i la descoberta de l’entorn i el propi territori per tal de valorar-lo com cal, aprendre a estimar-lo i defensar-lo davant les agressions que n’amenacen l’equilibri, la integritat, la bellesa i el futur.

El projecte consisteix en recollir ressenyes, descripcions i imatges d’itineraris i racons d’arreu de la geografia dels Països Catalans per tal de donar a conèixer la riquesa i la diversitat paisatgística d’aquest territori. Tothom qui ho desitgi, i d’una forma senzilla, pot afegir ressenyes i descripcions d’itineraris de muntanya, excursions, rutes, refugis i llocs d’interès, així com les fotografies corresponents.

Dins d’aquesta campanya també es rellança el projecte “Sender dels Països Catalans-GR7” , iniciat el 2003 a través del portal L’ateneu.org, que consisteix en la descripció per etapes d’un sender de Gran Recorregut (GR7) que creua els Països Catalans continentals de Nord a Sud.

A més, coincidint amb aquest projecte, s’ha engegat el Primer Concurs de Fotografia Digital “Indrets dels Països Catalans”, obert a tothom. Podeu consultar-ne les bases a http://indrets.lateneu.org/concurs.

Participa-hi: comparteix els teus paisatges!
www.indrets.lateneu.org

Ara fa uns dies, llegiem, veiem i escoltàvem en gairebé tots els mitjans la descoberta d’un pardadís perdut a Pàpua. Recentment, un equip d’investigadors americans, australians i indonessis, hi han descobert un munt de noves espècies i algunes d’altres que fa anys que es donaven per extingides.

No cal dir que és una molt bona noticia per la, ja massa sovint amenaçada, biodiversitat del nostre planeta. Però, aquest descobriment fa que es parli de Pàpua oest. S’ha parlat molt de la biodiversitat, de les espècies, … però s’ha deixat de banda l’opresió de la gent que viu en aquesta regió situada al nord d’Austràlia, per part del govern d’Indonèsia. No se n’ha parlat gens, i, jo, admeto que no en sabia gran cosa fins que he llegit aquesta noticia de Vilaweb. Tant Indonèsia com Pàpua eren colònies neederlandeses. L’any 1949, els Països Baixos van marxar d’Indonèsia i restaren a Pàpua fins el 1961. En retirar-se de Pàpua, aquesta part de l’illa fou ràpidament envaida i ocupada militarment per Indonèsia.

L’any 1969 hi hagué el que es coneix com a l’Acte de la lliure elecció (Act Free Choice) en que la independència de Pàpua va ser sotmesa a referèndum, en principi, sota la tutela de les Nacions Unides. Només es va permetre votar a un 1% de la població (700.000 persones en aquell moment) i el resultat no va ser favorable per les espectatives d’independència.

Des d’aleshores, l’exèrcit indonesi està duent a terme una dura campanya d’assassinats, segrestos, tortures i represió de la gent de Pàpua. Els independentistes de Pàpua, com a resposta a l’ocupació militar es varen organitzar en una guerrilla que lluita contra l’exèrcit indonesi. El novembre de 2001, el lider independentista, Theys Eluay, fou segrestat, torturat i assassinat pels ocupants indonesis.

La situació de la població ve a ser la que podíem trobar al Timor abans del referèndum d’independència de l’any 1999. El motiu principal de la no acceptació de la independència de Pàpua és econòmic. L’oest de l’illa és ric en recursos minerals, com ara, or.

Podeu trobar més informació a la pàgina de la FreeWestPapua. Si bé la biodiversitat ha rebut una molt bona notícia, encara tenim molt camí per recórrer en quelcom que hauria de passar per damunt de tot: les llibertats individuals de les persones.

Avui he llegit l’estrena del Jordi al grup Nació Digital amb un article que porta per títol Benzina massa barata. Com era d’esperar, un article de qualitat, amb marca de la casa. Un article amb que comparteixo plenament la idea de fons, però discrepo (positivament) de la metodologia amb la qual dur a terme aquesta idea.

A veure, si tens un grup de persones i vols que en comptes de fer l’acció A facin l’acció B tens dues maneres d’actuar. Una és dificultant molt la A i una altra, molt més positiva, crec, és afavorir la B. D’aquesta manera la majoria de gent emprarà la B i aquella gent que per força hagi de recórrer a la A ho podrà fer sense més inconvenients.

Està clar que cal apostar fermament per reduïr l’ús del cotxe i potenciar l’ús del tansport públic. Cal afavorir l’eficiència i l’ús racional dels recursos. Però no crec que la “prohibició” sigui la solució. La gent té cap i pensa i cal ser conscients, conscienciar a la població. Però conscienciar està molt lluny de forçar, de prohibir.

Per altra banda, el canvi del model eneregètic està, per desgràcia, sobretot en mans d’aquells que es beneficien del sistema. Aquells que van a fer la guerra a Irak, que van fer que passés el que va passar (i tornarà a passar) amb el Prestige,… Crec en la força de les perones, que en més d’una ocasió ha demostrat tenir gran empenta i efectivitat i espero que algun dia arribem a ser prou conscients (i a la vegada tinguem els mitjans) per a fer canviar el nostre model energètic.

D’acord que a Barcelona ciutat el transport públic no està tant malament, però només cal allunyar-se uns quilòmetres per veure que no tot són flors i violes i, per desgràcia, per més car que sigui cada dia, l’ús del cotxe tot sovint es fa imprescindible.

Fa uns dies ja parlava en un escrit que la població que més pateix els efectes d’aquest model energètic insostenible són precisament les persones que no gaudeixen de cap dels avantatges que pot aportar aquest model. Persones amb les que tenim un deute ecològic que no sé si s’eixugaria amb la suma de tot el deute extern, espero que algun dia els podem recompensar.

Ja està en dansa la vint-i-tresena tempesta tropical amb nom de la temporada, la segona que adapta una lletra de l’alfabet grec: Beta.

Enguany ha estat la primera vegada, des que es posa noms a les depresions torpicals, que s’ha hagut de recórrer a l’alfabet grec. Quan fa encara no una setmana que “Wilma” colpejava el Yucatán i el sud de La Florida, ja anem per la segona amb nom de lletra (primer va ser Alpha, fa tansols dos o tres dies). Ha estat també l’any en que més tempestes tropicals s’han convertit en huracans (alguns de màxima categoria).

No vull entrar a valorar si el canvi climàtic i té quelcom a veure, alguns diuen que sí i d’altres diuen que no. Jo no hi entenc prou com per tenir una opinió ferma. Però, el que està clar és que el canvi climàtic, l’escalfament del planeta, afecta directament la temperatura de l’aigua del mar i a la vegada, com més calenta està la superficie del mar, més tempestes (i més fortes) es poden formar. Cal pensar-hi.

El pitjor de tot però és que sempre plou sobre mullat i els que més pateixen aquestes desgràcies són aquells que menys recursos tenen per fer-hi front. Primer van ser Katrina i Rita, colpejant la zona de Nova Orleans (una de les ciutats més pobres dels poderosos Estats Units), després Stan que va afectar sobretot el Salvador, Chiapas, fa poquet, Wilma: el Yucatán i Cuba, i ara, Beta: Nicaragua.

Les diferències són fins i tot dins els mateixos països. Als Estats Units, mentre la gent del sud de La Florida es queixa per que no té benzina ni electricitat (ei, que no dic que no sigui greu, eh!) a Nova Orleans encara estan bombant aigua. Penseu una mica en qui és el gobernador de La Florida.

Qui ho passa més malament però és la gent de països com el Salvador, Nicaragua, Haití, Cuba, Honduras, Guatemala, Belice, Mèxic… on la majoria de població viu sota pobresa, s’aixequen cada matí sense saber què menjaran (si ho fan). I, quan s’acosta un huracà o tempesta, es preparen amb els seus escassos recursos, deixen casa seva, si hi són a temps, tot el que tenen queda enrere i quan tornin, aquells que tornin, segurament hauran perdut el poc que tenien.

I el més greu de tot plegat és que, si hi ha relació amb el canvi climàtic, per poca i insignificant que sigui, qui ho paga més és la gent d’aquests països, gent que de ben segur, no té res a veure amb l’augment de temperatura del planeta. D’això se’n diu deute ecològic, i ningú ho té en compte. Això sí, segurament, si la desgràcia és prou greu, el Banc Mundial o el Fons Monetari Internacional (FMI) farà “l’esforç” d’ajudar a aquests països, bé, mai sense colar empreses o serveis propis i carregar aquesta “ajuda” amb una bona quantitat d’interessos que encara endeuti més aquella gent que amb prou feines pot menjar.

Ara és Beta contra Nicaragua, ahir Stan contra el Salvador,… algú els “pagarà” tot això a aquesta gent? Els crèdits del Banc Mundial i l’FMI no conten, per molt que se’ls disfressi d’ajuda.

Hi ha coses que a vegades estan al límit de la nostra comprensió o fins i tot al límit d’intromisió en la natura, però que l’evolució i la tècnica ens han ensenyat a controlar i a manipular. Podem arribar a treballar fins i tot amb partícules dels nuclis dels àtoms, quelcom molt petit, quasi inexistent i insignificant, que pràcticament escapa de la nostra comprensió humana, però a la vegada molt poderós.

Què passa però si poses totes aquestes partícules juntes i les estimules, les fas xocar les unes amb les altres. Una pica contra una altra, la divideix en molts trossets que piquen contra d’altres que tambés es divideixen,… Si això està sota control és una inmensa font d’energia. Això sí, si es tracta amb respecte i sota control.

Són coses que, ens agradi o no, si les tractem amb el respecte que es mereixen poden ser molt bones. Ara bé, quan se’n fa un ús inadequat en forma d’armes o quan se n’abusa i se li perd el respecte a favor del rendiment econòmic, esdevé destructiu i la natura s’escapa del control de l’Home i es torna contra nostra mostrant-nos la pitjor de les seves cares.

Tres noms. Hiroshima. Nagasaki. Chernobyl.

Malauradament la història ens ha ensenyat que l’ambició acostuma a passar per davant de la seguretat. Per tant, per evitar temptacions acaba esdevenint molt més segur tancar totes les centrals nuclears, per molta confiança que tinguem en la ciència i la tècnica. Senyors que maneu tant, deixareu de provar sort amb Vandellós II?, la natura ens pot aportar moltes coses, però si se n’abusa se’ns fa incontrolable i molt perillosa.

·Investiguen un incident al sistema d’autorefrigeració de la central nuclear Vandellòs II (12 d’octubre)

·Vandellòs ha sofert una avaria al sistema d’actuació automàtica mentre feia proves de recàrrega(6 de juliol)

·Destituïts el director de Vandellòs II i dos directius més després de l’incident de l’estiu(28 de juny)

·Revelen que la central de Vandellòs va tenir una altra avaria el maig del 2004(23de maig)

·Vandellòs II va operar amb un dels sistemes de refrigeració amb problemes de corrosió(4 de maig)

·La presidenta del CSN diu que ha perdut la confiança en la direcció de Vandellòs II(25 d’abril)

·L’incident de l’estiu a Vandellòs podria ser el segon més greu de la història nuclear a Espanya(13 d’abril)

·El Consell de Seguretat Nuclear critica que Vandellòs II prima l’economia a la seguretat(7 d’abril)

Hiroshima. Nagasaki. Chernobyl… Vandellós?

« Previous PageNext Page »