Medi ambient


Temps enrere em van parlar d’un vi que feien a la Toscana, a Itàlia. Aquest vi tenia la peculiaritat que era “ecològic”, fet a partir de vinyes que no havien rebut cap tipus de tractament químic. A banda, pel que em van dir, el vi era molt bo. Fins aquí perfecte. Els productors però estaven buscant gent que comercialitzés el seu vi més enllà de la Toscana i d’Itàlia.

La meva pregunta-reflexió, un vi fet de manera ecològica a la Toscana però que es ven a Catalunya, es pot considerar realment ecològic? Sí, el producte serà fet a partir de raïm que no ha rebut cap mena de tractament químic però, per dur-lo fins aquí, ha calgut un llarg viatge que porta implícit un cert nivell de contaminació.

El mateix vaig pensar ara fa uns dies, llegint un article al diari que parlava de la taxa que han de pagar els productors catalans per obtenir el segell de “producte ecològic”. Els productors es queixen de l’import de la taxa, que encareix el producte final i que, degut a això, hi ha, al mercat català, una gran entrada de productes ecològics que venen de diferents parts de l’Estat Espanyol i d’Europa. No vull entrar a parlar d’aquesta tasca, sinó de la mateixa reflexió que he fet amb el vi. Unes maduixes cultivades de manera ecològica a Huelva, per dir algun lloc, es poden considerar ecològiques si es venen a Girona?

Tant en el cas del vi com de l’exemple de les maduixes, crec que estem parlant de productes lliures de pesticides, però no ecològics. Per què? doncs perquè al meu entendre, un producte ecològic ho hauria de ser en tots els sentits. No s’hi val a conrear sense pesticides i després contaminar amb un transport. Per mi, un producte ecològic és aquell que s’ha produït de manera ecològica i es consumeix el més a prop possible del lloc de producció. Sinó, ens estem carregant l’ecologia amb el transport.

Avui, tot escoltant la ràdio, he sentit una noticia relacionada amb la cimera pel canvi climàtic que es fa aquests dies a Barcelona que m’ha cridat l’atenció. La noticia feia referència als costos en salut que suposarà el canvi climàtic i es referia a l’augment de malalties concretes en zones no endèmiques (en zones on no són freqüents).

Fa temps que es parla dels canvis en les malalties degut als canvis climàtics, un exemple és la presència de malària en altiplans africans on abans no n’hi havia. Això és degut a que fins ara, el vector que transmetia la malària no podia viure en aquestes zones degut a les condicions ambientals (més fredes) però ara, amb un lleuger escalfament, ja s’hi pot desenvolupar sense problemes. Però això és a l’Àfrica i ens queda massa lluny. Tenim algun projecte que estudia les evolucions de malalties com la malària en funció del clima i la població, però ben poqueta cosa.

Però bé, si el clima canvia, les temperatures pugen i, si això li sumem el fet que cada vegada ens movem més i que visitem llocs remots i llunyans, fa que, malalties no endèmiques de zones “riques”, ens puguin portar algun problema. Només cal recordar els mals de cap del mosquit tigre (Aedes albopictus),i això que a casa nostra “només” ens molesta la picada!

Ara comencem a parlar dels costos en salut que ens pot comportar el canvi climàtic. Ara. Aquí, als “països enriquits” tenim sort de tenir maneres d’afrontar aquests costos. Però fa anys que hi ha gent que els pateix i no tenen més remei que conviure amb ells. “Oblidem” aquestes malalties, res, són coses de l’Àfrica i ens queda molt lluny! però quan ens afectin, segur que començarem a veure patents de nous medicaments (que la gent del sud tampoc podrà adquirir), i hi sabrem posar solucions. I doncs, per què no ens hi posem ja?

Recordo, quan era perit, que a vegades acompanyava el meu avi al drapaire. Els avis tenien una papereria i ja des de sempre, separaven les caixes de cartró de la resta de brossa. Agafaven la caixa més grossa i a dins hi posaven, plegades, la resta de caixes. Quan en teníem unes quantes, les duiem al drapaire, a vegades, aprofitàvem el viatge per dur-hi algun expositor ja obsolet. Recordo que m’agradava fer-ho, anàvem a cal drapaire, ens pesava el que hi duiem i ens donava uns dinerons -no era cap fortuna- (sovint, l’avi me’ls donava per haver-lo ajudat).

Passats els anys els drapaires van anar plegant i van començar a aparèixer contenidors blaus. Eren com els verds, de vidre (que ja n’hi havia algun), però en comptes d’un foradet rodó, en tenien un de rectangular. Aleshores es va acabar allò de plegar totes les caixes i posar-les dins d’una de més gran. Ara tocava llençar les caixes una a una. Era un pal i molt incòmode, però els meus avis (tot i no ser precisament ecologistes), seguient tenint la paciència de llençar les caixes de cartró separades de la resta de la brossa, sempre ho havien fet així. El que ja no podien fer era separar els expositors (que contenien ferro i plàstic) i ho acabaven deixant al costat dels contenidors de brossa general.

Temps després, aleshores això de la recollida selectiva ja començava a vendre i els contenidors de colors es van anar escampant, van venir uns polítics i els van dir que a partir d’aquell moment, els meus avis -ja grans i amb la botiga que era més una càrrega que un negoci-, com a botiguers, els caldria pagar a una empresa per que els recollís els seus residus ja que deixar el cartró als contenidors blaus donava més feina als serveis municipals i que no era just. Com a botiguers ja pagaven els seus impostos, però no teníen dret a fer servir els contenidors de l’ajuntament. Aquí es va acabar la seva peculiar recollida selectiva. La botiga estava força apagada i ja no generaven el mateix volum de residus que anys enrere. Fa un parell d’anys la meva àvia va decidir plegar.

Ells de sempre havien fet la seva peculiar recollida selectiva. No ho feien, ni molt menys, pels diners que els donava el drapaire, quatre duros que donaven a un dels seus néts per la gran ajuda de dur-hi les caixes!, ho feien, simplement, per que ho veien com la cosa més normal del món. L’aparició dels contenidors de colors va acabar amb aquella recollida.

Avui els carrers són plens de contenidors de colors: blaus, verds, vermells, grisos, marrons,… però és quelcom, simplement “guai”. Per què? doncs per que, els únics contenidors “normals” (que es poden obrir bé) segueixen sent els de brossa general, mentre que la resta segueixen sent “especials”. Els de vidre amb el seu foradet (els únics que crec que estan bé). Els de plàstic amb els seus dos orificis (prou petits com per que hagis de fer un esforç per entafonar-hi la bossa) i amb els respalls que et mullen quan ha plogut. Els de paper, el mateix. A casa fem separació de residus i, si es fa ben feta, t’adones que l’únic contenidor que estaria justificat que fos amb “petit forat”, és precisament el que no ho és: el de la brossa general.

Si la recollida selectiva és quelcom que s’ha de veure com a normal, rutinari, per que no igualem els contenidors. Els colors són lògics i normals. El de vidre també. Però, i els del plàstic? i el del paper? per que els seguim mantenint “diferenciats”, tant diferenciats que són un problema si fas una bona tria. Acabes amb una mini-bosseta de brossa general (bàsicament orgànica -que encara no podem destriar-) que pots posar dins un contenidor que s’obre sense problemes, i amb unes bosses ja més grosses de plàstic i/o paper que has d’empènyer fort per posar-les dins el seu contenidor.

Els meus avis, fa ja molts anys, feien una certa recollida selectiva sense cap finalitat ecologista (si separaven el paper i cartó en facilitaven la seva recuperació), ara fem una mena de recollida selectiva tenyida d’ecologisme “guai”. Queda “moníssim”, tenir un repertori de contenidors de colors i formes diferents. No cal avançar mirant al passat, però sí aprenent-ne.

Les darreres setmanes han estat plujoses. Han caigut aiguats forts, grans quantitats d’aigua, dies de xim-xim,… ja va bé! Portem temps de sequera i una mica d’aigua no va gens malament. La sequera dels darrers mesos ha deixat els nostres embassaments a nivells molt baixos. Segons ens diuen els polítics, si no disminuim el consum d’aigua, caldrà fer restriccions.

Darrerament ha plogut força, podem respirar, ja, tranquils? No. L’aigua caiguda és molt bona però, al caure pràcticament només al litoral, no serveix per omplir els embassaments. Per omplir els reservoris d’aigua del país caldrien pluges a les capçaleres dels rius (i que ara que ve l’hivern caigui força neu, que serà aigua a la primavera!). Els diferents serveis metereològics, així com els polítics de torn ens avisen que les pluges caigudes no milloren la situació hídrica del país i que el nivell dels embassaments segueix baixant.

És cert, si només plou al litoral, els embassaments no reben aigua. Però, algú s’ha parat a pensar que, si bé amb els aiguats al litoral no podem augmentar el nivell dels nostres embassaments sí que podem fer que aquest disminueixi menys? algun d’aquests polítics alarmants s’ha parat a pensar que si plou no cal engegar els sistemes de rec, que no cal regar la gespa,…?

Cal mullar sobre mullat? això sí, mentre cada dia veig com la Rambla nova de Tarragona la gespa (i l’asfalt) es rega, al meu centre de treball (públic) els aspersos no paren,… els ciutadans hem d’estalviar!

Quan plou, no cal regar! i, no regar, ens ajuda a estalviar una mica d’aigua.

Fa un parell de dies, alguns mitjans ens despertaven amb una notícia apareguda a la revista New Scientist: el desgel dels pols va molt més ràpid del que ens pensàvem.

Last month, just 4.28 million square kilometres of ice covered the Arctic ocean, 23 per cent less than the previous record low, set in 2005, and 39 per cent less than the average annual minimum between 1979 and 2000.

A banda dels problemes que això pot comportar a nivell de l’augment del nivell dels mars i oceans (que pot comportar la desaparició d’illes i comunitats senceres), el fet que ens desaparegui el gel dels pols té un altre efecte (que es retroalimenta) altament negatiu: la disminució del retorn de radiacions solars.

M’explico. Un cos que rep radiacions, s’escalfa. El nivell de radiacions rebudes i retornades determinarà l’escalfament d’aquest cos. És a dir, com més radiació sigui capaç de retornar (reflectir) menys s’escalfarà. A aquest nivell, els gasos d’efecte hivernacle són importants ja que deixen passar aquestes radiacions cap a la terra però no les deixen retornar a l’espai, cosa que suposa que el cos (la Terra) que envolten aquests gasos, s’escalfi. El mateix passa si agafem un mirall i un tros de plàstic negre i els posem al sol: el primer no s’escalfarà (o ho farà molt poquet), mentre que el segon, com que no retorna pràcticament cap radiació, s’escalfarà molt més.

Dijous de la setmana passada, als JOCS, ens van fer adonar de quelcom que sovint ens passa per alt però que és molt imporant: l’index de reflexió del gel i de l’aigua. Al nostre planeta tenim terra, mar i gel. La primera retorna radiacions però en menor grau que els dos segons, per tant, com més terra, més escalfament. Però, entre els dos segons -aigua i gel- també hi ha grans diferències (no en recordo les dades numèriques), aneu a veure un llac a l’hivern (cobert de gel i neu) i a l’estiu, oi que no enlluernen igual? Doncs bé, la preocupació, a banda de la pujada del nivell del mar, que comporta el desgel dels pols és la disminució de les radiacions retornades a l’espai. Això fa que el planeta (el cos) retorni menys radiacions i, per tant, contribuïm al seu escalfament. El pitjor de tot: es retroalimenta. Com menys radiacions retorni, més escalfament. A més escalfament, menys gel. A menys gel, més calor,…

El canvi climàtic està de moda (amb aquest comentari no vull dir que no em preocupi, tot el contrari) i avui ha estat el tema central del JOCS (JOrnada Catalana de Supercomupació), organitzada pel CESCA, d’enguany. S’ha celebrat aquest matí, al Parc Científic de Barcelona.

Els models climàtics, les prediccions de cap a on va el clima, com canviarà, quins factors l’alteren, fan pujar la temperatura, la podríen fer baixar,… i quines conseqüències té tot plegat, per exemple, sobre les pluges, la pressió atmosfèrica i el nivell del mar, és quelcom cada dia més necessari. Com podem determinar si els gasos d’efecte hivernacle són els responsables de l’escalfament del planeta? com podem saber si la influència de l’home hi té alguna cosa a veure? Aquestes i moltes més preguntes poden ser resoltes perls models climàtics.

Una eina vital per a fer aquestes prediccions és la supercomputació. Els primers models, de fa ja anys tenien grans mancances i limitacions, degut als límits dels ordinadors del moment (afirmació que segurament faran els científics del futur sobre el present). Actualment, les grans màquines de les que disposem ens ajuden a fer prediccions de gran qualitat, a més poder de càlcul, més variables i més resolució (regions més delimitades).

El principal avantatge d’aplicar la supercomputació en aquest camp és que ens permet saber com afecten els canvis al clima mundial. Els models (validats empíricament) parteixen de càlculs fets sense res que distorsioni, només amb l’energia solar i, a partir d’aquí s’hi apliquen distorsions com ara gasos d’efecte hivernacle, erupcions volcàniques, …

Avui, durant els JOCS, diferents investigadors ens han explicat què fan i com. Alguns han parlat d’aplicacions directes de la supercomputació en el camp de la climatologia, demostrant, sense deixar lloc al dubte, que els principals responsables de l’augment de la temperatura del planeta són els gasos d’efecte hivernacle. D’altres xerrades han estat de menys aplicació directa i de més explicació teòrica (quines reaccions hi ha al medi ambient, per exemple), per a mi un xic més aburrides però prou interessants.

Dilluns pel matí, quan tot escoltant la ràdio vaig assabentar-me de la greu apagada elèctrica de Barcelona vaig fer-me una “auto-guguesca”: quan trigarien els nostres polítics demagogs en parlar de la MAT (linua de Molt Alta Tensió)?. I no han trigat massa. Molts, de tots els colors, ja s’han omplert la boca de frases com ara “la MAT ho hauria evitat”, això passa per culpa de la cultura del no (que diu no a la MAT)”,… i altres coses similars. Sense sentit.

La MAT no hauria servit de res. La MAT simplement perpetua un model que (a banda del dèficit d’inversions que pateix el cas concret de Catalunya) és obsolet i afavoreix situacions com la d’aquests dies. La MAT només servirà per intercanviar energia entre els estats espanols i francès (i, possiblement, per afavorir, en un futur, la importació d’energia des del nord d’Àfrica cap a Europa). Podem tenir mola MAT, moure molta energia amunt i avall però… què passa si cau la linia? se’n va tot el sistema en orris.

Aquest matí, pensant i reflexionant sobre el tema, he trobat aquest article d’ecologistes de Catalunya. Reflexiona sobre el model actual i hi aporta solucions i idees. Una alternativa a la cultura de la MAT és, bé, hauria de ser, la Generació Distribuïda (GD). És a dir, tenir una xarxa de microgeneració. Centralitzar la generació d’energia i allunyar-la del punt de consum, l’única cosa que fa és facilitar les incidències com la d’aquests dies i encarir el procés, tant econòmicament com ambientalment.

La GD distribuïda consisteix en tenir “micro-generadors” d’electricitat. En el cas de Barcelona, tenir plaques solars amb acumuladors als terrats dels edificis (públics, privats, fàbriques,…), instal·lar un parc eòlic al port, tenir generadors amb gas a hospitals i centres similars (el calor que desprenen es podria aprofitar per calefacció),… tots ben interconnectats. Així, en cas de caiguda, la xarxa es d’autocompensaria. El model actual fa que, en cas de caiguda (reitero, el cas de Catalunya, a més a més, arrossega una manca greu d’inversions), tot caigui.

Es pot fer un paral·lelisme amb internet: una xarxa d’ordinadors interconnectats: si en cau un, la resta segueixen. Un exemple. Fa tres anys, a finals del 2004, Nicaragua només estava connectat a internet per un cable submarí que connectava el país amb Cuba. Tenia altres accessos però eren completament deficients. Aquest cable es va trencar i el país va estar tres-quatre dies completament aïllat. Ara han potenciat altres connexions i en cas que en caigui una, les altres poden compensar.

En països com Holanda i Dinamarca, aquest tipus de generació aporta fins a un 60% de l’energia que es consumeix. El Pla nacional d’energia de Catalunya, només ho esmenta i d’esquitllada. Està clar que tot passa, primer, per una reducció (o estancament) del consum (no es pot créixer eternament), però també cal una gestió racional, que aprofiti la ciència i la tècnica per tenir un desenvolupament més sostenible, equilibrat i, a la vegada, segur.

Viure una temporada a Estocolm et permet tenir la sensació d’estar envoltat per la natura. A quatre passes d’on siguis tens un bosquet, un prat o un gran parc. Contacte i respecte total i constant per allò que ens envolta. Aire fresc i net. El cap de setmana passat vaig anar fins a Gålö, una península al sud d’Estocolm, per veure com és una reserva natural en una societat que, ja de per si, cuida tant el medi que l’envolta. Natura sobre natura.

Gålö (mapa), és una petita península, el seu perímetre té uns 50Km, que és al uns 30 Km al sud d’Estocolm. És fàcilment accessible tant amb cotxe com amb transport públic (tren+bus, uns 50 minuts). Pràcticament tota l’illa és una reserva natural però, tot i això, l’accés és obert i lliure quasi a tot arreu, excepte en petites zones, reserves d’aus, on et demanen que entre l’1 d’abril i el 31 de juliol no hi entris.

Aquí hi conviuen petites platges d’herba i sorra, camps, boscos, i algun petit embarcador. És una explosió de natura i tranquil·litat. Tot el que t’envolta és verdor, et pots perdre passejant pels seus senders, anant amb bicicleta per les carreteretes que la travessen, o descobrint-la amb barca des del mar. Està clar que es nota la presència humana, però amb respecte. Pots acampar, un màxim de dos dies, a quasi tot arreu. Hi ha casetes, però discretes i sense aglomeracions. No hi ha brutícia.

A un dels extrems de la península hi ha Skälåker, una platja d’herba i sorra, un aparcament, un bar i un càmping (en suec). Aquí s’hi pot arribar amb bus (n’hi ha tres o quatre al dia), i és una destinació d’aire lliure molt freqüent a la zona d’Estocolm. És un lloc on el contacte amb la natura està garantit. On pots relaxar-te, caminar, nedar i descobrir.

En fi, natura sobre natura. Una reserva natural en un lloc on ja de per si s’estimen allò que ens envolta, és un paradís, un oasi verd on fer una escapada quan necessitis allunyar-te de la ciutat. Com a detall final, pel que m’han comentat, pràcticament tot l’arxipèlag és així.

Avui, a Vilaweb, ens ofereixen un vídeo força interessant: El retorn del falcó pelegrí a Barcelona. Cal dir que m’ha sorprès, ja que normalment no tracten aquests temes. Un reportatge interessant i de prou qualitat.

Fins a mitjan anys setanta hi havia hagut falcons pelegrins a Barcelona. Però la dictadura franquista va afavorir-ne la caça legal fins a fer-los desaparèixer. Però avui, mercès a un procés de reintroducció engegat el 1999, ja torna a criar a la ciutat: n’hi ha quatre parelles i una vintena de caps. En aquest vídeo, que mostra els falcons de Montjuïc, els biòlegs dissenyadors i executors del projecte expliquen com s’ha recuperat el falcó.

El projecte fou proposat per l’empresa d’estudis ambientals Thalassia i va rebre el suport de l’ajuntament.

Cada vegada ho tinc més clar: evolucionem a mitges. No aprofitem al 100% els avenços de la tecnologia i la ciència. En Jordi, amb un escrit al seu bloc que parla de la propaganda electoral m’hi ha fet pensar.

A l’escrit comenta que aquesta campanya electoral, a casa seva ha arribat, aproximadament, un quilo set-cents grams de propaganda electoral. Un quilo set-cents grams de paper, més el cost energètic de la seva impresió i transport i, un detall important, gestió posterior d’aquests residus. Una barbaritat! tot i que, com ens explica, viu en un poble on només s’hi presenten set candidatures. No vull ni imaginar el que deu haver arribat a casa, a Barcelona,…

Al final de l’escrit apunta a una alternativa, per mi, perfectament viable i lloable: fer un enviament conjunt de totes les candidatures amb un resum de què proposa cadascuna. Si algú vol més informació, aprofitem el progrés i que visiti la web en qüestió. Està clar que els partits han de donar a conèixer les seves propostes, aquesta seria una bona via que, a la vegada, donaria exemple de la sostenabilitat de la que molts presumeixen.

Ara fa uns anys, quan internet no era quelcom generalitzat, podia tenir alguna mena de sentit repartir tanta propaganda. Hi havia la despesa ambiental de la propaganda i llestos. Actualment s’hi han afegit les webs dels partits més les webs que fan per l’ocasió. Això suposa un increment molt elevat del cost ambiental: enregia dels servidors, energia de la refrigeració dels servidors, gestió de l’empresa,… només com a exemple, el data center on s’allotja aquest loc genera tant diòxid de carboni com 545 cases mitjanes.

Doncs bé, hem afegit aquest cost ambiental, els dels data centers, a les campanyes electorals. Potser és insignificant respecte el gran volum de webs que hi ha, però és, i cal tenir-ho en compte. Si evolucionéssim bé, crec que el més indicat seria pensar: molt bé, ara afegim la tecnologia a les campanyes, doncs retallem publicitat en paper. Dur a terme la proposta de’n Jordi seria aprofitar el progrés, evolucionar de manera més o menys intel·ligent. Però no. Fins ara teníem propaganda en paper i, en comptes de substituïr-la, ni que sigui només en part, hi hem afegit la tecnologia. Estem desaprofitant el progrés, evolucionant malament i hipotecant-nos el futur.

Next Page »