Teatre i cinema


Aquest dissabte al vespre a casa vam veure una pel·lícula que no ens va deixar indiferents: Los niños de Huang Shi. El film relata un capítol de la segona guerra (no declarada) entre el Japó i la Xina entre els anys 1937 i 1945, la vida de George Hugg.

Hugg era un jove economista britànic que, després de passar pels Estats Units i el Japó, treballava com a periodista a la Xina en Guerra. Fent-se passar per la Creu Roja aconsegueix arribar a una zona ocupada pels japonesos, a la provincia de Shaanxi, on veu les atrocitats que està fent l’invasor contra la població local.

El jove Hugg acaba a un orfanat on ha de donar un cop de mà. Primer hi és “contra la seva voluntat”, com a jove i inexpert periodista vol anar a primera linia i explicar el que està passant. Però s’engresca amb la seva tasca amb els nens, ho canviat tot i s’hi queda. Anys després, els nacionalistes xinesos (dins la Xina també hi havia disputes) pretenen reclutar els nens per a que vagin a la guerra però George Hugg aconsegueix muntar una expedició per endur-se’ls tots, d’amagat, 1200 quilòmetres al nord, travessant alts ports de muntanya i caminant dies i dies damunt la neu.

La pel·lícula es basa en fets reals i narra la vida d’aquest jove periodista-economista que ho dóna tot per a oferir a aquest grup de nens, orfs per la guerra i cada un amb el seu trauma personal, una segona oportunitat. Si teniu ocasió, passeu pel video-club i gaudiu de les dues hores que dura.

Ara fa ja uns dies vaig acabar de llegir la tercera i darrera entrega de la trilogia Millenium de l’escriptor suec Stieg Larsson. Em vaig llegir el primer per Sant Jordi i des de finals de juliol fins ara m’he llegit el segon i el tercer.

Els tres m’han atrapat! no sabria dir si n’hi ha un que sigui millor que els altres, els tres m’han semblat molt bons. No només per la temàtica (intriga-policíaca barrejada amb xic d’informàtica, m’encanta!), sinó per tota la documentació que hi ha d’haver al darrera, per la manera en com estan escrits, en com es barregen les histories,… bons llibres!

I ahir vam anar a veure la pel·lícula de la primera entrega. És llarga, quasi dues hores i mitja! però no es fa pesada i, a més a més, crec que és una adaptació prou fidel del llibre. Tot i així, havent llegit el llibre hi ha algun detall que esperes veure a la pel·lícula i no hi és, alguna cosa canvia i canvien els pesos en importància d’alguns temes respecte el llibre. Com dic, crec que és una bona pel·lícula i una bona adaptació però, tinc la sensació que sinó t’has llegit el llibre, et perds algunes coses.

Divendres passat vam anar al TNC a veure Antílops, de Henning Mankell. L’obra reflexiona sobre la cooperació del món occidental a l’Àfrica. L’acció ens situa en la darrera nit de dos cooperants de l’FMI que, després de quinze anys al continent, tornen cap a casa i han de donar la benvinguda al seu substitut. Tots ells reflexionen sobre el què han fet i el perquè, el que no han fet i les seves relacions amb la gent del país.

L’obra és una crítica i una reflexió sobre les nostres intervencions en països llunyans. Es qüestiona com podem anar a “ajudar” ingnorant la gent que ajudem. Com podem decidir des d’aquí, lluny de la realitat d’allà,… Ha de quedar clar que això no passa amb totes les formes de cooperació i, no molt menys, amb totes les entitats cooperants!Ho mostra tot d’una manera exagerada però real.

Després de l’obra hi va haver un debat amb els actors, la directora, el traductor i l’escenògraf. Durant el debat hi va haver de tot, des de cooperants que explicaven la seva visió fins  a gent que es prenia l’obra com a quelcom massa real i massa freqüent. Va ser un bon debat i, després d’una obra així, necessari.

Tant l’obra com el posterior debat van estar molt i molt bé! Fins al moment desconeixia el vessant teatral de’n Henning Mankell i no em va pas decebre!

Aquesta nit anem al teatre, a veure Antílops, de Henning Mankell. Mankell és un dels meus autors preferits. M’encanten tant les seves sèries de novel·la policíaca com les altres, les més íntimes, les de denúncia. Fa pocs dies es va estrenar el que és primera obra de teatre de’n Mankell que es representa al nostre país: Antílops.

Antílops és una crítica al neocolonialisme que fa la societat occidental a l’Àfrica d’avui. A la nostra intervenció per “explicar-los” com han de ser i què han de fer. No n’explico res més, aquesta nit l’anem a veure (regal que em va fer la MªElena pel sant) i ja us diré el què!

Ahir, dins el cicle de cinema Refugiats: Vides en trànsit, organitzat pel CaixaFòrum de Barcelona, vam anar a veure la pel·lícula documental Vete y vive, de Radu Mihaileanu.

El film ens porta als camps de refugiats del Sudan, a mitjan dels anys 80, quan ciutadans de diferents països d’Àfrica hi cerquen refugi. Dins aquest context, milers de falasha (jueus d’origen etíop), són “transportats” cap a Israel. Un nen, negre, de nou anys, és forçat per la seva pròpia mare a abandonar el camp del sudan camí d’Israel. Allà adopta el nom de Salomó i apren falsos noms dels pares, germans i avis, per a fer-se passar per jueu.

A Israel aprèn les tradicions i pràctiques jueves amagant el seu passat cristià. Es veurà rebutjat per aquells a qui vol seguir, el seu secret l’engabiarà al passat i, tot i ser acollit per una nova família, no se sent d’enlloc, marginat i apartat, sense rumb i amb un passat lluny de la seva suposada terra d’acollida.

Una pel·lícula llarga, 148 minuts, però amena, dramàtica, plena de sentiments. Una d’aquelles pel·lícules que no et deixa indiferent, però tampoc et fa pensar “pobre noi”, força i dramatisme, sensació de responsabilitat per passivitat. Un film fora dels circuits comercials però que, si teniu temps i ocasió de veure, us la recomano.

Ahir la nit, aprofitant que al cinema Renoir Floridablanca (el tenim molt a prop de casa) els dilluns és el dia de l’espectador, vam anar a veure Ficció, de Cesc Gay.

La pel·lícula parla d’un guionista, casat i amb dos fills, que en plena crisi dels quaranta se’n va a passar uns dies a casa d’un amic seu a Lles de Cerdanya. Allà espera trobar-hi la tranquil·litat i pau que necessita per acabar el seu darrer guió.

Les coses no van com haurien d’anar. No li arriba la inspiració i coneix la Mònica, una dona que també està de pas, que li canviarà completament els plans. Compartint passejades, sortides a la muntanya, sopars,… neix el desig i l’enamorament. El sentiment creix i creix, sense arribar a expressar-se. Passada una setmana, amb l’arribada de la dona i els fills d’ell i el comiat d’ella, els dos s’acomiaden parlant i compartint el que han sentit.

L’Àlex, el guionista tímid i introvertit que havia d’acabar el guió de la seva darrera pel·licula marxa sense fer la feina però amb una bona idea per la següent: la història del que acaba de viure.

La pel·lícula, per mi un pèl lenta, parla dels petits i secrets enamoraments que hi pot haver fora de la vida de parella. Petites passions que no ‘acostumen a veure al cinema ni al teatre on aquests tipus d’emocions s’acaben coneixent per que suposen un trencament. Aquí, en Cesc Gay ens mostra dues persones ja de certa edat, amb els seus propis compromisos, que es coneixen, s’enamoren, però mantenen aquest enamorament en secret, un secret que els acompanyarà mentre els dos segueixen els seus camins.

Com a afegitó, detall que m’atreia de la pel·lícula: el lloc, Lles de Cerdanya. La Cerdanya m’agrada, l’he recorregut molt i veure els seus paisatges, carrers i, fins i tot , alguna cara coneguda, sempre fa gràcia.

Ah! i com dirien alguns, al final hi surt ella. :-)

En Lonquin parla de la pel·lícula Salvador (Puig Antich), pel·lícula que ens recomana. La tinc a la llista de pel·lícules per anar a veure però, avui, remenant el ciberespai, m’he passejat per la web i, per anar fent boca, he vist el trailer. El podeu veure aquí. La cosa promet.

Fa temps em vaig llegir el llibre i he de dir que em va agradar. Em va atrapar. Ara, després de força temps s’estrena la pel·lícula. De moment no ha tingut massa bona crítica però, la cinta, després de l’èxit del llibre, té la fama garantida. A més a més, alguns mitjans sensacionalistes asseguren que l’èxit el garanteix la “polèmica” o crítica dels radicals.

Jo he estat mirant la cartellera per, demà al vespre, anar-la a veure. Em té intrigat i em ve de gust veure-la. El que em preocupa però és que tot buscant la cartellera no he sabut veure que hi hagi una versió en català. I, per a mi, això és “polèmica”, això és preocupant, però, ni els sensacionalistes que he dit abans, ni els de Vilaweb, en diuen res. Me la rebufa que els de l’Opus o el Papa “prohibeixin” el llibre o la pel·lícula, en canvi m’amoïna que no hi hagi cap còpia en català d’una pel·lícula que, de ben segur, omplirà unes quantes sales.

ctt.jpegAquest cap de setmana, aprofitant que fa molt poquet que m’he acabat el llibre, he anat amb la MªElena a veure l’adaptació cinematogràfica que porta per títol el mateix nom: The constant gardener.

Tot i que, com és normal, hi ha punts on la pel·lícula i el llibre difereixen, bàsicament, el llibre és molt més detallat, l’adaptació és molt fidel a la novel·la original. A la pel·lícula les emocions encara són més intenses (hi ha moments molt durillos). Una molt bona adaptació d’una gran historia.

Si teniu un moment, us recomano que l’aneu a veure, no us decepcionarà.

Ahir la nit, una setmana després de la seva estrena aquí els Estats Units, vaig anar a veure “Harry Potter and the Goblet of fire, o el que és el mateix, “Harry Potter i el calze de foc”.

Naturalment no vaig tenir més remei que veure-la en anglès i sense subtítols (m’agraden les versions originals però… amb subtítols!!!). Tot i així vaig disfrutar durant les més de dues hores que dura la pel·lícula. Bé, cal dir que en algun moment em vaig perdre una mica… el meu anglès científic no dóna per tant.

Ara fa alguns anys vaig anar a veure la primera entrega, que em va agradar moltíssim, i ja no n’havia vist cap més. Diuen que segones parts no han estat mai bones, no ho sé, no l’he vist, però sí que puc dir que amb la quarta podeu passar una bona estona.

Recomanable.

Next Page »