L’Església del Mar, d’Ildefonso Falcones. Parla de la història d’Arnau Espanyol, una història que transcorre el voltant de l’Església de Santa Maria del Mar, al barri de la Ribera de Barcelona.

El llibre ens transporta fins la Barcelona (i Catalunya) del segle XIV, amb els serfs i els senyors, les diferències socials, les imposicions religioses, les guerres amb Castella, i la vida a la ciutat comptal, la pesta, el Call. Un llibre que et parla de justícia i injustícia, de subordinació i rebel·lió, de gent del poble i dels governants,… un bon llibre. A més a més, cal reconèixer el mèrit de l’autor a nivell de documentació i coneixement, si bé és cert que la historia és ficció, està molt ben ubicada en un context històric i això és molt, molt bo.

La nota negativa, la traducció. Jo m’he llegit la traducció al català i, digueu-me crític, però l’he trobat plena de castellanades i coses que no m’han acabat de fer el pes. A vegades, quan trobo faltes d’ortografia o de sintaxi en un llibre m’indigno (crec que amb raó ^*), en aquest cas no hi he trobat cap falta (a banda d’algun accent) però si moltes expresions mal traduïdes, castellanades,…

Tot i aquesta darrera aportació, és un llibre que us recomano!

* sé que a tothom se li poden escapar faltes d’ortografia, jo sóc el primer, quan escric al bloc (i en general) miro de fer-ho amb una mínima qualitat ortogràfica, cosa que no treu que a vegades pugui fallar. Però, per mi, el cas d’un llibre (o qualsevol altra publicació) és diferent, no veig tant normal que un llibre, o el que sigui, suposadament sotmès a un procés d’elaboració, control,… tingui errades ortogràfiques, de sintaxi,…

L’illa de l’esperança, de Joanne Harris, és un llibre positiu però un xic depriment. Nostàlgic i somniador. Tira endavant però va enrere. Fa plorar però esperona. És un llibre que genera un torrent d’emocions i sensacions contradictòries entre elles que acaben desembocant en una mena d’esperança nosatàlgica en el futur. A superar entrebancs per fer el demà un xic millor.

La Mado, que fa deu anys havia fugit amb la seva mare, torna a Le Devin, una illa perduda i aïllada al mar del Nord. La mare ha mort i la Mado deixa el seu pis de París per tornar a la terra que l’ha vist néixer. Le Devin és una illa petita, amb dues comunitats, Les Saltans i Les Housinns, enfrontades, que lluiten per sobreviure en l’oblit. L’arribada de la Mado a l’illa suposarà una nova empenta per l’abandonada comunitat de Les Saltans, una alenada d’aire fresc. La gent, empesa per la monotonia del temps és reàcia als canvis, canvis que arrossegaran la petita comunitat a mirar endavant, a enterrar antics enfrontaments i a prosperar. Canvis però que faran ensopegar l’envellida població, però que es tornarà a aixecar. Canvis que faran que la Mado conegui el passat tràgic que turmenta el seu pare.

Un llibre per llegir i gaudir. No només és una història. És un torrent d’emocions.

Abans de la gelada és la darrera entrega de la sèrie de novel·les políciaques de l’escriptor suec Henning Mankell. Amb ella però, comença una nova saga, la de la filla del famós inspector Kurt Wallander, Linda Wallander. Linda, que tot just ha sortit de l’acadèmia de policia d’Estocolm, torna a Ystad per començar les pràctiques a la comissaria on treballa el seu pare.

En arribar al seu poble natal, Linda, es retroba amb antigues amigues, Anna i Zebram. Però, dies després, Anna desapareix misteriosament, a la vegada que Linda i el seu pare descobreixen restes d’una dona assassinada brutalment en un bosc proper. Paral·lelament, es succeeixen diferents episodis rituals que consisteixen en matar animals calant-los foc.

Els origens de tot són llunyans en el temps i en l’espai: un suposat suicidi col·lectiu a la Guyana l’any 1978. Linda, en veure’s afectada directament a causa de la desaparició de la seva antiga amiga, s’involucra en el cas, treballant al costat del seu pare, i coneix a Stefan Lindman (protagonista de El retorn del professor de ball), company de feina, amb el que es comencen a entendre.

Una història trepidant que t’atrapa des de bon principi i que et manté els nivells d’adrenalina al màxim en tot moment.

Feia ja molt temps, quasi un any, que no parlava dels llibres que llegia. No és que no me n’hagi llegit (en només dues setmanes a Suècia ja me n’he llegit dos… 1 i 2), simplement, no els he anat explicant.

Ara però, miraré de fer un exercici de síntesi i memòria i parlaré, amb un resum d’un parell de frases per llibre, dels llibres que recordo haver llegit durant aquest darrer any (no feu cas de la cronologia).

ADN, de Robin Cook.
Una parella de metges forenses investiguen les misterioses morts de paciens “sans” en un important hospital de Nova York. Les seves investigacions els portaran a descobrir una trama d’una de les principals mútues mèdiques dels Estats Units per “eliminar” gent amb risc de patir malalties genètiques. Com tots els llibres de l’autor, recomanat si t’agrada la ciència, la medicina i l’acció.

Fins que et trobi, de John Irving.
Jack Burns, un nen que viu amb sa mare per que el pare els va deixar abans que neixés, viu la infancia envoltat de dones i passa part del temps voltant per Europa, buscant el seu pare. Amb el temps, el jove Jack esdevé un actor famós, però també descobreix que la visió que tenia de les coses quan era petit no sempre és la bona. Una GRAN novela.

La cançó dels missioners, de John le Carré.
Un jove intèrpret nascut a l’Àfrica però de nacionalitat britànica, rep l’encàrrec de treballar en una conferència que suposadament ha de solucionar els conflictes del Congo. Un sindicat anònim ha d’alliberar la població, acabar amb la corrupció i deixar que es beneficiïn de les seves riqueses de minerals. Això sí, abans ha de poder explotar, durant un temps, les mines de coltan. La fidelitat al gobern britànic es barreja amb els sentiments cap a la terra on va néixer. John le Carré ens aproxima a la trista explotació del continent africà. Busqueu una mica què és això del Coltan…

El cervell de Kennedy, de Henning Mankell.
Louise Cantor és una arqueòloga sueca que treballa al Penepolès. Un dia, aprofitant que ha de viatjar al seu país natal per un congrés, decideix anar a veure el seu fill, que viu a Estocolm. En entrar al seu apartament descobreix el seu fil… mort. La Policia diu que es tracta d’un suicidi però no Louise ni el seu exmarit es deixen convèncer. La investigació del que ha passat amb el seu fill els durà fins a Moçambic (passant per Barcelona) on descobriran un centre per curar malalts de sida… estranyament lligat a la indústria farmacèutica. Mankel t’enganxa des del primer moment.

El llibreter de Kabul, d’Åsne Seierstad.
L’any 2001, la periodista noruega Åsne Seierstad passa uns mesos a Kabul, acollida per la família del llibreter Sultan Khan. En el llibre que resulta de l’experiència, Åsne ens relata la historia i el dia a dia d’aquesta gent que ha viscut castigada per les guerres i l’extremisme. Però a la vegada també ens acosta a la realitat de manca de llibertats de les dones en molts països islàmics. El llibre no em va fer el pes, però no per que no estigués bé, sinó per la indignació cap al tracte a que són sotmeses les dones. Sóc obert, entenc que al món hi ha moltes religions, les respecto, però, no puc entendre com es pot viure i assumir com a normal una realitat així.

Serrallonga, l’últim bandoler, de Llorenç Capdevila.
Un jove barceloní, en Pere Vila, assisteix a l’execució pública de’n Serrallonga. A l’escriure’n la crònica, aquesta és censurada pels dirigents de l’època. Just abans de morir, el bandoler pronuncia unes misterioses paraules que portaran en Pere Vila a investigar qui era en Serrallonga, veure per on es movia, la seva dona i, fins i tot, la seva darrera amant, la Joana. Durant la seva recerca coneix gent, gent que a vegades no és qui sembla ser, gent poderosa, gent que li posarà entrebancs i mil pegues per evitar que descobreixi tota la història. El llibre m’ha agradat però no es tracta d’una gran novel·la, és un llibre distret i interessant.

La pell de la revolta, Jordi Sierra i Fabra.
El 23 de febrer de 1905, un nen d’onze anys de la colònia Güell cau dins un diposit de tint bullint. L’única cosa que el pot salvar és un transplantament de pell. Molts obrers de la colònia, el capellà i fins i tot els fills dels amos, es presenten voluntaris per donar un trosset de la seva pell. Aquest fet enllaça amb la setmana tràgica de principis de segle. La història d’una família de la colònia, l’anada cap a la ciutat d’alguns dels seus fills, les lluites al carrer,… Un llibre que m’ha agradat molt, però també m’ha fet tocar de peus a terra i em fa adonar que des de ja fa molts anys, lluitem, suem, treballem,… però poc després seguim igual.

(hi ha més llibres però… ara mateix no em venen al cap. Espero fer memòria i anar actualitzant l’apunt)

Apassionant. El retorn del professor de ball, del suec Henning Mankell, et fa estar atent des de la primera paraula fins la darrera. Vius amb intensitat cada pàràgraf, cada pàgina… de vegades fins i tot et despistes una mica, mires de posar-te a la pell dels diferents personatges per veure què deu estar pensant,… pateixes quan saps que algú va directe cap el perill i, fins i tot, arribes a sentir certa simpatia per un dels assassins.

El llibre comença l’any 1945, acabada la segona guerra mundial un botxí anglès va a una presó alemanya per fer la seva feina. Cinquanta anys després, a la zona central de Suècia, un ex-policia és brutalment assassinat. Un antic company de feina, Stefan Lindman, que està de baixa i que treballa a la policia de Boras, sent curiositat per la investigació, s’hi posa i cada passa l’aboca un pèl més a no poder sortir del cas i a donar un cop de mà als agents que porten el cas.

L’assassinat engega una cadena d’aconteixements que arrossegaran als protagonistes cinquanta anys enrere, lligaran la mort de l’expolicia amb els col·laboracionistes de la segona guerra mundial i a xarxes neonaxis del present.

Una historia per viure amb intensitat i un deu magistral al seu autor.

El títol crec que ho diu tot, Jo vaig ser un nen soldat, de Licien Badjoko (amb la col·laboració de la periodista Katia Clarens) explica la historia de Lucien, un ex-nen soldat.

Sovint, quan llegeixo un llibre, admiro, a banda de l’habilitat amb les paraules que en pugui tenir l’autor, la seva imaginació. Llegint Jo vaig ser un nen soldat sovint he hagut d’aturar-me i pensar “no és imaginació, explica la seva vida”. Lucien explica la seva vida com a nen soldat, com va entrar a l’exèrcit i com en va sortir. Ens ho explica sense cap intenció de fer-nos llàstima, parla del que ha viscut, tal com ho ha viscut.

Una de les coses però que més m’ha sorprès (a banda de les brutalitats que explica que va fer, la guerra en sí ja és una de les brutalitats més absurdes que hi ha), ha estat que es va allistar voluntàriament! Després ja no en podia sortir, però, de bones a primeres hi va anar voluntàriament. Volia ser un heroi. Alliberar el seu país. Fer com fan els herois de les películes i video-jocs. Després va agafar el fusell i ja no podia parar. Fins que se’n va sortir, va ser un dels pocs afortunats, i actualment estudia dret.

Aquesta darrera frase crec que pot fer pensar: fer com a les pel·lícules i als videojocs.

Tot i que fa ja força dies que me’l vaig llegir, m’agradaria parlar d’un llibre, 1984, de George Orwell. Per ser breus, m’ha decebut. Ha estat en certa manera el típic llibre del que esperes molt però a l’hora de la veritat te l’acabes pel simple fet de saber com acaba.

No és que estigui mal escrit, ni molt menys! però és un llibre pessimista, que sí, és cert, fa pensar una mica, però no anima, ans el contrari. La gent lluita per quelcom en el que creu però al final s’acaba integrant en el sistema i esdevenint víctima d’aquest. Una vesió pessimista del que pot ser un futur on la gent no té opinió, on pensar és castigat i on el simple fet de viure es redueix a complir amb allò que et demanen o obliguen.

Després de llegir-lo he tingut la sensació que llegia la continuació de Rebel·lió a la granja, del mateix autor. Després d’una revolta en que la gent s’aixeca contra el sistema, uns quants es rebel·len contra els seus companys, els desbanquen i acaben organitzan quelcom pitjor del que teníen.

Un llibre que pot donar una visió pessimista de la realitat, en cap moment esperona a lluitar i a defensar allò que creiem. En fi, no m’ha fet el pes.

El Jardiner constant és el títol del darrer llibre que m’he llegit. Escrit per John le Carre, aquest és el llibre en que s’inspira la pel·lícula The constant gardener, estrenada a finals de l’any passat.

Tessa Quayle, la dona d’un diplomàtic britànic a Kenya, Justin Quayle, és trobada morta, assassinada. L’home que l’acompanyava, l’Arnold Blum, ha desaparegut. Els dos, que treballaven en el món de la cooperació a Kenya i el sud del Sudan, investigaven les proves que fa un laboratori farmacèutic amb un nou medicament contra la tuberculosi: Dypraxa.

Amb l’escusa de que si els africans malats de tuberculosi no es tracten moriran igualment, la KVH, un laboratori farmacèutic, amb l’ajuda de la britànica Three Bees, està provant un nou medicament al continent Africà. Aquestes proves, aplicades amb dubtosos criteris ètics, maten a molta gent. La Tessa i l’Arnold, en descobrir-ho i denunciar-ho, són assasinats.

En Justin, del que tothom espera que asusmeixi la mort de la seva dona i seueixi endavant, comença a investigar què ha passat. Estudia les investigacions de Tessa i Arnorld, les males jugades de les farmacèutiques,… tot, sota uns ulls que el segueixen i l’avisen amenaçant, de molt a prop.

Un gran llibre. Demana ser llegit amb calma i concentració. Però fa pensar, indignar i reflexionar.

Aquest és el títol del darrer llibre de Dan Brown que ha estat traduït al català (tot i ser el primer que va escriure). Me l’acabo de llegir i he de dir que no m’ha decebut gens. En Xavi Caballé deia fa unes setmanes que el llibre té una “temàtica que serà de l’interès de molts lectors d’aquesta web (la de’n Xavi)” i no anava pas errat!

Els fets passen a la seu de l’Agència Nacional de Seguretat (NSA) i a Sevilla. A la NSA, la Susan Fletcher, una criptògrafa, i el seu cap treballen per descobrir la clau d’un algoritme d’encriptació que revolucionarà el món de la criptografia. Paral·lelament, a Sevilla, en David Becker (xicot de la Susan) busca un anell propietat d’Ensei Tankado, desenvolupador del nou algoritme i que ha mort misteriosament.

Un molt bon llibre, per mi, potser el millor dels de’n Brown, tot i que admeto que la temètica t’ha d’agradar i que potser, per aquest motiu, costarà més que arribi al gran públic. Crec que els misteris de l’Església poden atraure més al públic en general que no pas els ordinadors i la criptografia. Amb Fortalesa digital jo he disfrutat de valent! Misteri al voltant de la criptografia i la informàtica, i… de passada, com diu l’Oriol, carrega (pel meu gust, en algun punt una mica massa) contra la sanitat espanyola i la Guàrdia Civil.

Lectura en un temps rècord per a mi: una setmana.

Abans de marxar cap a Atlanta, els amics em van fer una sorpresa: em van regalar el darrer llibre d’Albert Sánchez Piñol, Pandora al Congo. Ara fa algunes setmanes ja que l’he acabat.

El llibre, a l’igual que el seu predecessor, La pell freda, és molt entretingut i amè. En aquest cas però, l’autor encara porta més enllà la imaginació i entortolliga una mica més la història. Si a La pell freda els éssers que sortien del mar eren reals, a Pandora al Congo, els nous éssers, que ara surten de sota terra, són fruït de la imaginació d’un advocat i un delinqüent que enreden a un jove escriptor per que ho expliqui en un llibre per ajudar així a l’assasí Marcus Garvey(*).

Com a nota negativa però cal dir que, si t’has llegit la pell freda hi ha escenes que ja t’imagines com aniran abans de llegir-les. Hi ha alguns passatges massa similars i perden la novetat que i l’intriga que teníen en llegir el primer llibre de la sèrie. Però bé, a banda d’això, que tanmateix, també crec que és un xic inevitable, el llibre m’ha agradat molt. Ara caldrà esperar al tercer.

————-
*: em sembla que aquesta frase aporta massa… si t’estàs llegint el llibre no la llegeixis. :-)