Cultura


Massa tard per descobrir la seva faceta de cantautor.

“…habra un dia en que todos al levantar la vista veremos una tierra que ponga libertatd…”

Aquest dissabte al vespre a casa vam veure una pel·lícula que no ens va deixar indiferents: Los niños de Huang Shi. El film relata un capítol de la segona guerra (no declarada) entre el Japó i la Xina entre els anys 1937 i 1945, la vida de George Hugg.

Hugg era un jove economista britànic que, després de passar pels Estats Units i el Japó, treballava com a periodista a la Xina en Guerra. Fent-se passar per la Creu Roja aconsegueix arribar a una zona ocupada pels japonesos, a la provincia de Shaanxi, on veu les atrocitats que està fent l’invasor contra la població local.

El jove Hugg acaba a un orfanat on ha de donar un cop de mà. Primer hi és “contra la seva voluntat”, com a jove i inexpert periodista vol anar a primera linia i explicar el que està passant. Però s’engresca amb la seva tasca amb els nens, ho canviat tot i s’hi queda. Anys després, els nacionalistes xinesos (dins la Xina també hi havia disputes) pretenen reclutar els nens per a que vagin a la guerra però George Hugg aconsegueix muntar una expedició per endur-se’ls tots, d’amagat, 1200 quilòmetres al nord, travessant alts ports de muntanya i caminant dies i dies damunt la neu.

La pel·lícula es basa en fets reals i narra la vida d’aquest jove periodista-economista que ho dóna tot per a oferir a aquest grup de nens, orfs per la guerra i cada un amb el seu trauma personal, una segona oportunitat. Si teniu ocasió, passeu pel video-club i gaudiu de les dues hores que dura.

Suposo que si dic “Billie the vision and the dancers” a algú li sonarà com a un grup que va actuar per la Mercè, a l’antiga fàbrica Damm. Alguns potser l’associaran amb una cançó amb una tonada que enganxa. Però segur que tothom, en sentir la cançó (Summercat), l’associarà a un popular espot televisiu d’aquest estiu.

He de dir que, en part, gràcies a aquest espot, he fet una descoberta genial! un grup que enganxa. Un grup suec, que canta en anglès, amb lletres que s’entenen, música fresca i agradable. M’agrada! Però, dic que l’he descobert només “en part” gràcies a l’espot televisiu perquè, el fet decisiu per descobrir aquest grup ha estat poder-lo escoltar i tenir totes les seves cançons a l’ordinador, de franc i sense fer res alegal.

Aquesta gent són prou oberts de mires com per veure que el negoci de viure de vendre la música s’acaba. Molts insisteixen en mantenir aquesta hegemonia (grans discogràfiques i fosques societats d’autors), dictant el compàs del que s’ha d’escoltar i quan. En canvi aquest grup suec pensa diferent. Tenen clar que han de viure dels concerts i, com pot s’ho poden fer per què la gent els conegui i pagui per contractar-los o anar-los a veure? oferint la seva música per internet i de manera gratuïta.

Obrint la música i fent-la lliure fan que la gent els conegui. Si bé és cert que també es poden comprar els seus discs o bé “pagar el que es vulgui” tot fent un donatiu per internet, obir la seva música els ha acostat a molta més gent.

Crec que són maneres de veure el negoci en futur. Maneres, de poder fer realment el que volen i deixar que sigui la gent qui decideixi (i no una discogràfica moguda pel mercat). Us en recomano totes les cançons!

Ara fa ja uns dies vaig acabar de llegir la tercera i darrera entrega de la trilogia Millenium de l’escriptor suec Stieg Larsson. Em vaig llegir el primer per Sant Jordi i des de finals de juliol fins ara m’he llegit el segon i el tercer.

Els tres m’han atrapat! no sabria dir si n’hi ha un que sigui millor que els altres, els tres m’han semblat molt bons. No només per la temàtica (intriga-policíaca barrejada amb xic d’informàtica, m’encanta!), sinó per tota la documentació que hi ha d’haver al darrera, per la manera en com estan escrits, en com es barregen les histories,… bons llibres!

I ahir vam anar a veure la pel·lícula de la primera entrega. És llarga, quasi dues hores i mitja! però no es fa pesada i, a més a més, crec que és una adaptació prou fidel del llibre. Tot i així, havent llegit el llibre hi ha algun detall que esperes veure a la pel·lícula i no hi és, alguna cosa canvia i canvien els pesos en importància d’alguns temes respecte el llibre. Com dic, crec que és una bona pel·lícula i una bona adaptació però, tinc la sensació que sinó t’has llegit el llibre, et perds algunes coses.

Ahir es va presentar la “Biblioteca digital mundial“, una biblioteca digital que recull milers de documents de diferents llocs, temes i dates.

La biblioteca va sorgir ara fa quasi quatre anys, quan el bibliotecari de la biblioteca del Congrés dels Estats Units va mencionar la idea en un discurs davant la comissió nacional per la UNESCO. Poc a poc, la idea va anar prenent forma i, amb la col·laboració de poc més de trenta institucions, amb el suport de la UNESCO, ahir es va arribar a presentar.

Tots els documents estan classificats per temes, llocs, dates,… es poden filtrar els continguts aplicant més d’un filtre (com ara, un període històric i un tema concret). Quan es clica sobre un document, que pot ser un mapa, una carta, un llibre, la primera pàgina mostra una mica d’informació, com ara un petit resum a mode de sumari, la data de publicació, l’idioma,… Després es pot “navegar” pel document. Una interfície molt fàcil de fer servir permet passar pàgines, ampliar, desplaçar una pàgina dins la pantalla,…

És una eina molt interessant, per matar curiositats, per llegir quelcom que cridi l’atenció i… simplement, per passar l’estona gaudint de pàgines de llibres antics, veure mapes històrics, cartes de personatges del passat,… Jo he estat una bona estona passant planes a antics llibres de ciència!

Divendres passat vam anar al TNC a veure Antílops, de Henning Mankell. L’obra reflexiona sobre la cooperació del món occidental a l’Àfrica. L’acció ens situa en la darrera nit de dos cooperants de l’FMI que, després de quinze anys al continent, tornen cap a casa i han de donar la benvinguda al seu substitut. Tots ells reflexionen sobre el què han fet i el perquè, el que no han fet i les seves relacions amb la gent del país.

L’obra és una crítica i una reflexió sobre les nostres intervencions en països llunyans. Es qüestiona com podem anar a “ajudar” ingnorant la gent que ajudem. Com podem decidir des d’aquí, lluny de la realitat d’allà,… Ha de quedar clar que això no passa amb totes les formes de cooperació i, no molt menys, amb totes les entitats cooperants!Ho mostra tot d’una manera exagerada però real.

Després de l’obra hi va haver un debat amb els actors, la directora, el traductor i l’escenògraf. Durant el debat hi va haver de tot, des de cooperants que explicaven la seva visió fins  a gent que es prenia l’obra com a quelcom massa real i massa freqüent. Va ser un bon debat i, després d’una obra així, necessari.

Tant l’obra com el posterior debat van estar molt i molt bé! Fins al moment desconeixia el vessant teatral de’n Henning Mankell i no em va pas decebre!

Aquesta nit anem al teatre, a veure Antílops, de Henning Mankell. Mankell és un dels meus autors preferits. M’encanten tant les seves sèries de novel·la policíaca com les altres, les més íntimes, les de denúncia. Fa pocs dies es va estrenar el que és primera obra de teatre de’n Mankell que es representa al nostre país: Antílops.

Antílops és una crítica al neocolonialisme que fa la societat occidental a l’Àfrica d’avui. A la nostra intervenció per “explicar-los” com han de ser i què han de fer. No n’explico res més, aquesta nit l’anem a veure (regal que em va fer la MªElena pel sant) i ja us diré el què!

Per variar, fa una bona temporada que no parlo de llibres i, mira que me’n vaig llegint! Admeto que el fet de no anar cada dia amb tren fa que llegeixi un xic menys però, llegeixo.

A continuació, alguns dels llibres que m’he llegit durant el darrer any i dels que no n’he parlat encara.

El Tibet trenca el seu silenci, de Tsering Woeser.
No és una novel·la, però ens explica històries. No és un llibre de pensaments, però ens fa pensar (i indignar). El llibre és una recopilació d’escrits del bloc de Tsering Woeser, tibetana que viu per força a Pequín. Té prohibit abandonar el país i no pot tornar a trepitjar la seva terra natal, el Tibet.

El llibre recull alguns apunts del seu bloc que ens miren d’explicar l’abans i el després de les revoltes que ara fa un any van viure els carrers de Lasha i d’altres ciutats del Tibet. Ens situa en el context del Tibet ocupat per la Xina imperialista, el que hi passa, com s’hi viu, l’opressió i la negació de les llibertats més bàsiques,… i tot sobre la mentida de l’ocupant que argumenta l’ocupació justificant-se que amb ells, la gent viu millor.

El monestir proscrit, de Maria Carme Roca.
Novel·la històrica de casa nostra. Amors prohibits, crims i traicions. Narra la història d’una noia que arriba al monestir fugint d’un matrimoni imposat. El llibre et submergeix en ple segle XI, hi aparèixen personatges històrics i explica l’expulsió de les monges del Monestir de Sant Joan de les Abadeses. Bon llibre, lectura fàcil i molt interessant per qui li interessi la nostra història (a mi em va atrapar des del primer moment).

Amics absoluts, de John le Carré.
Una nova novel·la del mestre le Carré. Espies, guerra freda, revoltes, pensament,… el llibre, marca de la casa, ens situa a Munic, poc després de l’inici de la segona guerra de l’Iraq, on en Ted Mundy porta una vida més o menys normal fent de guia turístic en un castell.

L’aparició d’un antic company de lluites, en Sasha, fa recordar el passat revolucionari de’n Ted i ens porta fins al Berlín dividit de la guerra freda, ens recorda les seves aventures d’espia i contra-espia i ens situa de nou al present on els dos antic companys de lluita s’embarcaran en una nova lluita per millorar el món actual.

Me’l van regalar ara fa uns dies, per la tesi i… un regal molt encertat! El llibre, escrit per un dels pares de l’estructura de l’ADN, en James Watson, explica, precisament, com van arribar a l’estructura de la doble hèlix.

La història comença amb l’arribada d’en Watson a Europa, com a post-doc, amb una beca del govern dels Estats Units. Va explicant els seus canvis de laboratori, reunions, recerca, gent,… fins arribar a la cursa final per a desxifrar l’estructura de l’ADN, explicant totes les teories i models previs a l’estructura definitiva.

A banda de ser una lectura divulgativa molt interessant (i ben escrita), és un llibre curiós de llegir perquè et mostra el Cambridge de principis dels cinquanta. Els laboratoris, la feina, com es feia recerca en aquella època i, entre d’altres coses, viu el descobriment de l’estructura hèlix alfa (de les proteïnes) per part de’n Linus Pauling. En la història que s’hi explica es parla de descobriments que ara se’ns ensenyen a l’institut i la facultat, de les relacions entre els científics de l’època, de les cartes que s’enviaven per discutir diferents temes de la seva recerca,…

És un llibre de lectura senzilla (tot i que admeto que cal un mínim -mooolt poquet!- coneixement per seguir-lo), interessant científicament però també molt curiós des del punt de vista històric.

Avui he anat a recollir les còpies de la tesi impresa. Com que n’eren moltes (15) i pesaven força, per tornar a la feina he agafat un taxi (havia de travessar tot Barcelona). El taxista era un d’aquells d’escoltar la COPE però, per sort, duia la ràdio parada.

El primer que m’ha preguntat era per on volia anar. Li he dit que per on cregués que era millor i ha decidit anar per l’Avinguda Diagonal. Una vegada decidit això m’ha dit que, per un recorregut tant senzill (de zona universitària al passeig marítim) no calia fer ús del GPS que duia instal·lat al cotxe. L’home tenia ganes de conversa i quan vaig sol no em molesta gens parlar amb els taxistes, ans el contrari. Ell en castellà i jo en català, i cap problema.

Seguim amb el GPS, com que semblava que el tema li feia gràcia, li he preguntat quan era que el feia servir i m’ha dit que quan va a llocs que no coneix (“dish!”). La seva frase immediata ha estat que a Catalunya, l’única pega que tenen aquests aparells és que, sinó els poses els noms dels carrers, viles i ciutats en català, no els troben. Es queixava però amb resignació, sense indignar-se.

El seu raonament era que “¡si yo siempre he escrito Vich, por qué ahora tengo que escribir Vic, si pongo Vich al GPS, no me lo encuentra!“. Em feia certa gràcia com ho deia ja que simplement s’hi resignava. Aleshores però, li he comentat que, si va a un lloc que no coneix, normalment li donaran una adreça escrita, ha assentit. Ell mateix, al moment, ha dit que allò dels noms en català era una minúcia, és més, m’ha fet gràcia perquè just després ha dit que així s’aprenia els noms en català.

Sé que és una xorrada però m’ha fet certa gràcia la situació.

Next Page »