Això fa que, aquestes malalties tinguin, com he dit, escassos tractaments, antics i amb greus efectes secundaris. Si bé és cert que hi ha grups de recerca, tot i que són minoria, que poden fer recerca bàsica amb aquestes malalties, aquests grups no tenen, ni de bon tros, els recursos necessaris per engegar tots els engranatges necessaris per a desenvolupar un nou medicament.

Avui, fent una mica de bibliografia he trobat un article a PLoS Neglected Tropical Diseases, de finals d’agost que parla dels avenços en el desenvolupament de fàrmacs per a aquestes malalties. La lectura, llarga però interessant, resumeix el que s’ha fet i s’està fent en el desenvolupament de fàrmacs per aquestes malalties.

Fa uns dies, la mateixa revista n’ha publicat un de molt similar: Ten Simple Rules for Aspiring Scientists in a Low-Income Country (deu normes senzilles per ser un científic en un país en desenvolupament). L’article no deixa de ser “curiós” i, igual que el que comentava fa uns mesos, interessant. De fet, l’article reflexa una de les coses que, diu, cal tenir en compte: fer-se veure i explicar-se al món.

Continua llegint: Com ser un bon científic en un país en desenvolupament

Article complet: Ciència i desenvolupament. Un cas pràctic: Cuba

Article complet: PLoS Neglected Tropical Diseases

Article complet: Malària i Tripanosomiasi africana, dos articles interessants

Article complet: Xampinyons antioxidants (i no ho sabíem!)

Article complet: Article interessant: Computer simulations on enzyme catalysis: methods, progress, and insights

Per què en parlo? doncs per què, encara que hi hagi molts autors i el tema no tingui res a veure amb la meva tesi, és el primer article on apareix el meu nom. L’article és una col·laboració amb un grup d’orgànics (sense cap menyspreu, quan dic orgànics, em refereixo a gent experimental que treballa en química orgànica) de Madrid, la cap dels quals, es va trobar un dels meus directors de tesi en un congrés ara fa més de quatre anys, la conseqüència de la trobada van ser uns càlculs que han acabat formant part de l’article.

Llegir més

Quan arriba a la revista, l’editor (en la majoria dels casos) fa un primer filtre. Si el passes, envia l’article als revisors, que faran els seus comentaris i opinaran sobre l’article. Un revisor pot demanar correccions menors, correccions més importants o, fins i tot, suggerir que l’article sigui refusat.

Llegir més

Fer anar enrere el desenvolupament cel·lular per desdiferenciar de nou una cèl·lula ja diferenciada… Com vaig dir en el seu dia, això obre moltes portes a la recerca amb cèl·lules mare sense haver de recórrer a la clonació, evitant així les excuses ètico-religioses. Tot i això, aquesta descoberta, crec, que no hauria d’aturar la recerca que s’està duent a terme en el camp de la clonació terapèutica. La desdiferenciació, obtenir cèl·lules mare a partir de cèl·lules ja diferenciades, és un gran avenç, un gran pas endavant, però seria absurd limitar-se a una tenica i, més encara, quan aquesta encara té molt camí per recórrer. Per què dic això? per que poc després que es publiquessin els articles a la xarxa, el govern espanol va aprovar la llei que acceptava la clonació terapèutica i diferents grups conservadors es van afanyar a dir que la llei era innecessària ja que hi havia altres mitjans (el que avui es presenta).

*: sovint passa, i cada vegada més, que les revistes publiquen avans els articles on line que no pas en paper. A mesura que van acceptant i paginant articles els van publicant a la xarxa i, sovint, mesos després, apareixen en paper. En el seu dia, me’n vaig assabentar llegint el portal de notícies de Nature (molt interessant) i anant després a les publicacions en linia. Suposo que els mitjans més generalistes, estan al dia del que passa a les edicions en paper.