Ciència


Les dues ministres involucrades en la retallada de la partida pressupostària en R+D+I per l’any vinent ens han dit constantment que la retallada no afectarà ni la gent ni els projectes que ja estan engegats. Prometen que hi haurà compensacions, diners del Plan E destinats a recerca, una disminució de la pressió fiscal a les empreses que facin R+D+I (tenia entès que l’any vinent eliminaven les bonificacions fiscals per a aquestes empreses -ho dic, això, de cap-).

Però, realment és així? potser le nombre de gent no disminuirà, o ho farà “poc”, però, no disminuirà el nombre d’incorporacions a la recerca? no disminuiran el nombre de places ofertes com a Sara Borrell, Juan de la Cierva, Torres Quevedo,…? ja ho veurem.

El que puc explicar ara és el cas que em van explicar dies enrere. Una persona A que treballa en un departament B. Aquest departament té una mena d’acord amb una xarxa, C, d’àmbit estatal. Amb aquest acord, C passa uns diners anuals a B. B, amb aquests diners té contractada a la persona A. A més a més, fa poc, B s’ha compromès amb A per allargar un any més el seu contracte.

Ara ha arribat la sorpresa. L’any vinent C no passarà més diners a B. No hi ha diners. Aleshores, què passa amb A? doncs, B, el departament, ha de fer mans i mànigues per moure diners d’altres projectes per a poder seguir pagant A. Això implicarà que no es contractin noves persones que havien de treballar en aquests projectes.

Però no, la disminució de diners per R+D no afectarà les persones.

“La recerca i la innovació són crucials per al desenvolupament i el benestar de la societat. Especialment durant aquests moments difícils, quan la crisi ens ha mostrat el fracàs del model econòmic, molts països han llençat importants paquets de reforç i incentivació de la recerca. S’és conscient de que la inversió en recerca produeix un retorn molt superior, i que l’esforç addicional en aquest moment repercutirà molt positivament dintre d’uns anys, ajudant a deixar enrere les conseqüències de la crisi.

Per contra, a Espanya, arran de les primeres aproximacions cap a una retallada pressupostària en I+D, un grup d’investigadors de tot l’estat vam decidir coordinar-nos per a redactar un manifest conjunt. Un cop publicat l’esborrany dels Pressupostos, i a l’espera de la seva aprovació al Parlament, ens agradaria fer constar la nostra opinió al respecte.

Les serioses retallades previstes per als centres, que volten el 10%, juntament amb la reducció de pressupost per al MICINN, ens fan témer pel futur de la recerca al nostre país que, tot i els recents esforços governamentals, és més precària del que hauria de ser. La prestigiosa revista “Nature” va publicar l’any passat una editorial, referintse a una nova “Edat de plata” per a la recerca espanyola, lloant aquest canvi de rumb estratègic, indispensable per al creixement econòmic i com a societat. Tots aquests esforços poden diluir-se ràpidament si es materialitzen les anunciades retallades pressupostàries.

Una caiguda tant important al finançament només es pot gestionar mitjançant reduccions de plantilla i el tancament de diferents centres, alguns dels quals, de fet, ja no han aconseguit renovar el finançament per a 2010. Al marge d’aquesta curiosa ironia pressupostària, que fomenta el treball però a la vegada provoca la destrucció de llocs de treball ja existents, la pèrdua de capital humà pot conduir a una catàstrofe econòmica a mig plaç. El sector de la recerca pateix un problema molt característic, i és que quan una innovació és prou rellevant com per a canviar el món, passa automàticament a ser absorbida per la societat qui, agraïda, s’apropia d’ella.

Exemples com internet i les comunicacions mòbils, els avenços en teràpies genètiques i medicina, automatització de processos, descobriments neurològics, abaratament dels aliments i tècniques de cultiu, entre d’altres, ens han fet oblidar que l’ésser humà va viure durant molts milers d’anys sense aquest bagatge cultural. És més, tots els diners invertits en recerca no només tornen a la ciutadania en forma de millores socials, sinò també econòmiques. Les patents i béns intel·lectuals injecten un flux de diners de procedència internacional, un degoteig constant de beneficis que sobrepassa de llarg la inversió en innovació i la idea del «que inventin ells» que ha regit durant molt de temps la estratègia política d’aquest país.

Per tot això, els investigadors creiem necessària més atenció per part del Govern, a qui reclamem, com a mínim, equitat pressupostària. Som conscients de que en una situació de crisi internacional no és sostenible demanar grans augments de finançament, però temem que les actuals retallades comprometin el futur de l’economia espanyola que, a mig plaç, necessitarà de sectors de futur per a sortir definitivament d’aquest clot i obtenir respecte i projecció internacional en aquest nou món de la recerca i desenvolupament.”

http://manifiesto.wikispaces.com/Manifiesto

L’Estat Espanyol no ha destacat mai per ser una potència en recerca. No és que no hi hagi gent capacitada (tot el contrari), però no hi ha hagut mai un suport institucional (i econòmic) com cal. Durant anys, el que s’ha fet aquí ha estat fruit del sacrifici i de la imaginació (per quadrar números i treballar sota mínims) de moltes persones. I, qui ha decidit no treballar en aquestes condicions, ha anat a triomfar a l’estranger.

Això era així fins que l’any 2004 hi va haver un fort canvi de tendència. Una aposta clara per l’R+D+I. Això es va traduïr en un augment considerable de la inversió de l’Estat en recerca. Programes amb bones dotacions econòmiques, suport als centres de recerca i universitats, posicions laborals més estables i menys precàries,… i, tot això s’ha anat traduïnt en tornades de la gent que havia decidit marxar, en centres i grups d’excel·lència, en gent, estrangera, que volia venir aquí a fer post-docs,…

I ara, què? Aquest aquest any l’augment de despesa ja ha patit una sotregada amb una congelació de la seva dotació econòmica. Ara, quan es comencen a perfilar els pressupostos de l’any vinent, sembla ser que els números començaran a decréixer i possiblement la disminució serà de fins un 15%!!!

Suposo que es traduirà en menys diners per la gestió de les universitats i centres de recerca, una retallada en despeses de personal,… Però, no gaire lluy de tot això, les conseqüències poden ser pitjor: qui havia apostat per nosaltres, en sortirà escaldat. Els investigadors que havien decidit tornar, si marxen, ja els hem vist prou.

La ciència es basa en la paciència, la imaginació i la passió. Es construeix poc a poc, molt a poc a poc. Però és molt fàcil ensorrar-la. I, aixecar-se després de la patacada pot ser dolorós.

La ciència no necessita tisores!

Diversos articles apareguts aquests dies al diari El País fan preveure el que ens depara el futur, científicament parlant, als que fem recerca a l’Estat Espanyol. Res de bo.

Els darrers anys han estat anys bons pel que fa a augment de presupostos, creació d’una carrera investigadora al marge de la funcionarial, projectes a llarg termini,… Aquesta tendència, iniciada en la primera legislatura d’en Zapatero, es va ja trencar el 2008, amb un creixement quasi nul pel que fa a la partida pressupostària destinada a la ciència. Ara tot indica que, de cara als pressupostos de l’any vinent, aquesta partida es pot patir una reducció de fins un 37%.

Està clar, cal pagar plans E i coses similars. Plans però que no fan més que allargar l’agonia d’un sector que està condemnat a no ser el futur. I que, com a moneda de canvi es fa servir el que s’hauria de plantejar com el futur, el coneixement.

Un article del Prof. Guinovart en parla i compara l’estalvi que suposaria aquesta retallada en el pressupost de la ciència… 580 milions d’euros. És a dir, el que costen sis Ronaldos.

A finals del mes passat va saltar l’alarma. Venia de Mèxic i ens deia que hi havia molts morts (i encara més malalts) afectats per una nova grip, la grip porcina. De seguida van aparèixer casos als Estats Units i al Canadà, poc després a l’Estat Espanyol i així, mica en mica, anàven apareixent nous casos de la malaltia arreu del planeta.

La grip procina, coneguda com a grip A(H1N1) arreu del món i com a grip nova a l’Estat Espanyol, era una mutació del virus de la grip que afecta als porcs. El nou virus però, podia afectar persones i a la vegada hi havia indicis que la mutació havia dotat al virus de la capacitat de transmetre’s entre persones. Així doncs, hi havia indicis clars de perill de pandèmia: un nou virus contra el que no estem preparats i que, a més a més, s’encomana entre persones (cal recordar que la grip aviar, tot i ser en humans molt més virulenta, no s’encomanava entre persones).

De seguida es va procedir a aïllar als malalts que presentaven símptomes de grip i que o bé havien viatjat a Mèxic o havien estat en contacte amb persones que sí que hi havien viatjat. Paral·lelament, seguint els protocols establers, l’OMS va anar elevant el risc de pandèmia fins al nivell 5, el de pandèmia imminent, en el que ens trobem ara.

La cosa sembla que, més o menys, s’ha controlat. Seguim en el nivell 5 de pandèmia, però el virus sembla ser molt menys virulent del que es temia i el nombre de nous casos no augmenta al ritme dels primers dies. Segurament hi acabarà havent una pandèmia però l’afectació serà com a molt, com la grip estacional.

A la que la cosa s’ha calmat una mica però, ja hi ha les veus que anuncien que se n’ha fet un gra massa, que tot plegat és només un muntatge per despistar de la crisi, per blocar les exportacions de carn de porc d’alguns països,… ja no entro a valorar les diferents teories conspiradores sobre l’origen del virus.

El que sí que voldria fer són algunes reflexions sobre la situació. Primer de tot, no crec que se n’hagi fet un gra massa, com a mínim, des de l’OMS: hi ha uns protocols clars i públics que indiquen quan i com s’han de delcarar els diferents nivells de risc de pandèmia i què cal fer quan es passa d’un nivell a l’altre. En segon lloc, estem parlant d’un virus nou, els virus són patògens altament mutables i que a vegades costa de predir què faran i com aniran. És molt difícil saber com reaccionarà el cos humà davant d’un nou patogen i, és més, qui sap si en plena expansió, un nou virus que sembla poc greu, fa una nova mutació i es torna més virulent?

Així doncs, trobo ben normal que en aquests casos s’aïllin els malalts, les autoritats sanitàries es posin en contacte amb les persones que han estat en contacte amb un cas confirmat,… No podríem pensar que, potser, si la cosa no ha anat més enllà és perquè s’ha actuat com cal?

La setmana passada vaig estar de congrés. Vaig assistir al “27th Noordwijkerhout-Camerino-Cyprus Symposium, Trends in drug research”. Era el meu primer congrés com a post-doc i, per tant, la primera vegada que assistia a un congrés de química mèdica. El congrés en general em va agradar, vaig aprendre (com dic, era el primer congrés del tema al que anava) però em va decebre el poc intercanvi de coneixement que hi va haver.

M’explico. Fins ara, els congressos als que he anat, a gent, en fer una xerrada exposava un problema, explicava amb força detall la metodologia emprada per abordar-lo i, finalment, mosatrava uns resultats i conclusions. En el congrés de la setmana passada, en general, no va ser així. En la majoria de xerrades se’ns exposava un problema, una caixa negra el resolia i al final, se’ns mostraven uns resultats i unes conclusions. I, a més a més, sovint, sense massa detalls per qüestions de “propietat intel·lectual”.

El per què? doncs, perquè la majoria de xerrades la feien laboratoris farmacèutics. I és aquí on rau el problema. Entenc que en aquests tiups de congressos hi ha d’haver presència de la indústria, em sembla bé i tot! també puc arribar a entendre que, quan un laboratori fa una xerrada, no expliqui tots els detalls. Però, el que ja no entenc és com pot ser que en un congrés, la gran majoria de xerrades les facin laboratoris farmacèutics i que, per tant, el nivell d’intercanvi de coneixement sigui tant baix.

Això és el que m’ha falalt d’aquest congrés. Com en molts congressos, hi havia expositors de diferents laboratoris i empreses, cosa que em sembla bé ja que són patrocinadors. Però, d’aquests expositors, tots, van xerrar (això ja em sona a “si pagues per un expositor, podràs xerrar”), però, a més a més, hi havia patrocinadors dels que… tots, també van xerrar.

Tinc la sensació que, qui ha xerrat ha estat perquè ha pagat. La gran majoria de xerrades eren d’empreses i, per tant, explicàven ben poc. I, de les poques universitats que han xerrat, quasi totes han mostrat resultats de col·laboracions fetes amb els laboratoris i on molts detalls no eren explicats per “no violar la propietat intel·lectual”.

Quan pagues per anar a un congrés pots entendre que hi haurà uns patrocinadors, que algunes xerrades les faran ells,… però, a canvi, esperes aprendre, veure coneixement. Aquests dies, he après, no ho nego (com he dit, era el meu primer congrés del tema), però m’he quedat una mica amb la sensació que hem pagat un congrés per anar a una fira de mostres on, tot de comercials encorbatats (sí, la majoria homes i ben “entrajats”), ens expliquin les meravelles que fan les seves empreses, però que ens les expliquin agafant com a exemples antics projectes solucionats per caixes negres.

Ahir pel matí, la NASA va enlairar l’OCO (Orbiting Carbon Observatory), un satèl·lit que havia de fer un mapat, en temps pràcticament real de les concentracions de diòxid de carboni a la Terra.

Quan s’enlaira un satèl·lit a l’espai, aquest és propulsat per un coet, que el porta a dins. En condicions normals, una vegada enlairat, la càpsula transportadora del coet, s’obre i deixa el satèl·lit en òrbita mentre el coet cau al mar. Ahir, per quelcom que encara no se sap, la càpsula no es va obrir i l’OCO, va anar a parar al mar, prop de l’Antàrtida, juntament amb el coet que el transportava.

L’OCO era una missió interessant, fent una òrbita polar (i no equatorial, com fan la majoria de satèl·lits de telecomunicacions), havia de permetre fer un mapa de la concentració de diòxid de carboni al planeta cada 16 dies. Aquests mapes haurien d’haver permès identificar, a banda dels punts de més emissió (per aquests no cal un satèl·lit), els punts on s’absorveix més CO2 (segurament, oceans i grans masses forestals). La identificació d’aquests punts podria haver permès estudiar-los i potenciar-los, de cara a reduir les concentracions de diòxid de carboni a l’atmosfera.

Avui és un dia especial, toca canviar de dècada. Així que…

[alfons@localhost~]$ uptime
30 years, 0 days, 9:21, 1 user, load average: 1.25, 1.12, 0.97

I, ja que parlo de dates, aquesta nit passarà un fet curiós (amb cert nivell de frikisme). La base del temps de UNIX són les 00:00:00 de l’1 de gener de 1970 i, a partir d’aquí, per calcular la data i hora actual, cal contar els segons de diferència. La nit que ve, quan passin 31 minuts i 30 segons de les dotze, haurem passat 1234567890 segons des de l’1 de gener de 1970. Correlació curiosa.

$ date ; date +%s
Sat Feb 14 00:31:30 CET 2009
1234567890

Crec que és hora d’explicar amb calma i una mica detalladament, amb llenguatge planer, a què em dedico, què faig al laboratori/despatx. Primer però, per posar-nos en situació, començaré parlant de la tesi i miraré d’explicar a què m’he dedicat durant els darrers cinc anys.

El mes d’octubre passat vaig acabar una tesi en química computacional. Què vol dir això? doncs que vaig fer una tesi on aplicava mètodes de la química computacional a resoldre problemes químics o bioquímics reals. Com ho feia? introduint una sèrie de molècules (un fitxer amb coordenades espaials “xyz” de la molècula a estudiar) a l’ordinador que, mitjançant uns determinats programes, obtenia l’estructura molecular de menys energia.

Bé, i què és això de l’estructura molecular de menys energia? una molècula, com tot, tendeix a estar en una forma que impliqui la menor energia possible. Com a exemple, penseu en la cera d’una espelma. Quan tenim l’espelma en forma d’espelma, la cera és sòlida però, si li administrem energia, l’excitem, passarà a una forma de més energia, líquida que, quan es refredi, tornarà a l’estat de menys energia, sòlid (tot i que haurà patit una transformació i tindrà una forma diferent a la inicial). Els programes que he emprat per fer els meus “càlculs” busquen quina estructura molecular té la mínima energia.

I què n’he fet d’aquestes estructures de mínima energia? Estudiar reaccions. Una reacció química és un procés de tres etapes. Es comença amb uns reactius per separat (l’espelma i el foc -sense que hagin entrat en contacte-) i s’acaba amb uns productes (l’espelma ja apagada amb una forma diferent a la inicial). Pel mig hi ha hagut un estat excitat anomenat estat de trancisió (l’espelma cremant). Amb l’ordinador es poden estudiar aquests tres estats d’una reacció i analitzar-la així, amb molt detall.

Els mètodes computacionals, sovint, ajuden a entendre el perquè una reacció té lloc en unes circumstàncies i no en unes altres, a analitzar les diferents vies per les que pot anar una reacció, perquè el producte d’una reacció és diferent a l’esperat,…

Durant la tesi, he aplicat aquests mètodes a entendre diferents sistemes de química orgànica i bioquímica. El protagonista ha estat un aminoàcid anomenat selenocistgeïna, aquest és un aminoàcid peculiar, poc freqüent i present en proteïnes que catal·litzen (controlen) reaccions on hi ha intercanvi d’electrons. Doncs bé, la selenocisteïna és molt similar a un altre aminoàcid anomenat cisteïna, però el primer té seleni on el segon hi té sofre. Aquest apartat de la tesi compara (analitzant totes les etapes d’una reacció catal·litzada per un enzim que conté selenocisteïna) quins avantatges té el seleni en front del sofre. Els resultats que tinc de moment mostren que el sistema amb seleni perd els electrons més fàcilment que no pas el sistema amb sofre.

A banda del tema anterior, col·laborant amb dos grups experimentals (dels que treballen amb tubs d’assaig i provetes), la tesi presenta l’estudi de tres reaccions orgàniques: la síntesi de 4-helicenoquinones, la síntesi de 5-helicenoquinones i l’ús de sals de guanidini com a catal·litzadors. En aquests tres projectes s’ha estudiat el perquè de determinats resultats experimentals, clarificant els processos intermitjos de la reacció i justificant el perquè d’algunes de les característiques dels productes.

En la propera entrega parlaré del que faig actualment a la feina.

La meitat del premi Nobel de medicina d’enguany ha estat pel científic alemany Harald zur Hausen, “pel descobriment que el virus del papiloma humà causa el càncer de coll d’úter”.

Paral·lelament, la companyia sueco-americana AstraZeneca comercialitza, des de fa uns mesos, la vacuna contra aquest virus. A Europa es coneix com a Cerverix i als Estats Units com a Gardasil. A Catalunya, la vacuna s’ha inclòs al calendari de vacunacions.

Així doncs, es pot pensar que aquesta meitat del premi pot afavorir la companyia farmacèutica. Doncs bé, ara s’ha sapigut que fa uns mesos, alguns organismes depenent dels Nobel, van rebre donacions d’aquesta companyia. Ara s’ha obert una investigació criminal sobre el tema per estudiar si aquestes relacions econòmiques poden incórrer en algun delicte de conflicte d’interessos.

A més a més, el possible conflicte d’interessos podria anar més enllà ja que, un dels memebres del jurat, l’investigador de l’Institut Karolinska Bo Angelin, també treballa per la companyia. Un altre membre del comitè dels Nobel de Medicina hauria fet de consultor per la mateixa empresa l’any 2006.

En parlen diferents mitjans:

Caldrà veure com evoluciona el tema, si va més enllà i fins on arriba. Personalment, espero que no passi d’aquí, que, realment, es provi que no hi ha cap relació i que la reputació dels premis no quedi en entredit.

« Previous PageNext Page »