Farmàcia


Un any més arriba l’1 de desembre, el dia internacional de lluita contra la SIDA. Aquest matí he estat escoltant la ràdio una estona i ens han enriquit amb tot de dades interessants sobre la incidència de la malaltia a casa nostra. Han parlat del nombre de contagis (que sembla ser que és prou estable), dels tipus de relacions en les que hi ha més contagis,… però crec que no han parlat de les morts que provoca la malaltia. I, de fet, per què n’havien de parlar? aquí pràcticament es pot parlar de SIDA com a una malaltia crònica que mata només quan no hi ha tractament o quan hi ha alguna altra patologia seriosa que complica la salut del pacient.

M’alegro que s’hagi arribat a cronificar una malaltia tant seriosa, greu i important com a aquesta. Però m’entristeix que això només passi a aquí (al nord), a on la gent pot accedir a un tractament amb antiretrovirals sense cap mena de problema ni, pràcticament, cost (a Europa). La majoria de la població mundial però no pot pensar en aquesta malaltia com a quelcom crònic i banal. Per desgràcia, la malaltia causa estralls en aquells països on no es pot accedir al tractament amb tanta facilitat. En aquests països, aquesta patologia (crònica per a nosaltres) implica un fort cop econòmic, un pal a la roda en el seu desenvolupament, una gran llosa per les generacions que han de ser el futur.

I, el pitjor de tot és que, si aquí l’hem fet crònica, vol dir que hi ha un tractament, que hi ha una solució. Però és una solució discriminatòria. Una solució que no arriba a tot arreu i que merma i estronca el desenvolupament de moltes regions del planeta.

Em sembla molt bé que l’1 de desembre serveixi per recordar dades i pensar, ni que sigui per uns minuts, en la malaltia. Però crec que s’hauria de donar un tomb a la diada, un tomb reivindicatiu per a exigir que si hi ha una solcuió a un problema tant greu, aquesta arribi a tothom i a tot arreu.

Avui, tot escoltant la ràdio, he sentit una noticia relacionada amb la cimera pel canvi climàtic que es fa aquests dies a Barcelona que m’ha cridat l’atenció. La noticia feia referència als costos en salut que suposarà el canvi climàtic i es referia a l’augment de malalties concretes en zones no endèmiques (en zones on no són freqüents).

Fa temps que es parla dels canvis en les malalties degut als canvis climàtics, un exemple és la presència de malària en altiplans africans on abans no n’hi havia. Això és degut a que fins ara, el vector que transmetia la malària no podia viure en aquestes zones degut a les condicions ambientals (més fredes) però ara, amb un lleuger escalfament, ja s’hi pot desenvolupar sense problemes. Però això és a l’Àfrica i ens queda massa lluny. Tenim algun projecte que estudia les evolucions de malalties com la malària en funció del clima i la població, però ben poqueta cosa.

Però bé, si el clima canvia, les temperatures pugen i, si això li sumem el fet que cada vegada ens movem més i que visitem llocs remots i llunyans, fa que, malalties no endèmiques de zones “riques”, ens puguin portar algun problema. Només cal recordar els mals de cap del mosquit tigre (Aedes albopictus),i això que a casa nostra “només” ens molesta la picada!

Ara comencem a parlar dels costos en salut que ens pot comportar el canvi climàtic. Ara. Aquí, als “països enriquits” tenim sort de tenir maneres d’afrontar aquests costos. Però fa anys que hi ha gent que els pateix i no tenen més remei que conviure amb ells. “Oblidem” aquestes malalties, res, són coses de l’Àfrica i ens queda molt lluny! però quan ens afectin, segur que començarem a veure patents de nous medicaments (que la gent del sud tampoc podrà adquirir), i hi sabrem posar solucions. I doncs, per què no ens hi posem ja?

La Marató de TV3 d’enguany està dedicada a les malalties rares, malalties que, a l’afectar una minoria de la població, no reben l’atenció ni tenen els tractaments que tenen les malalties “rentables”.

Aquestes malalties afecten una proporció molt baixa de població i això fa que no siguin “rentables” per als laboratoris farmacèutis que, desenganyem-nos, són, per norma general, els encarregats de llançar nous fàrmacs i/o tractaments al mercat. I, per tant, aquestes empreses es mouen per les regles del mercat i, on no hi ha diners, no hi inverteixen. Aquestes malalties, tot sovint, no són prou rentables i, per tant, no disposen ni de la recerca ni dels tractaments que tenen d’altres malalties. Em sona (i ara ho dic de cap) que algunes administracions donen algun tipus d’ajuda a les indústries que desenvolupen tractaments per a aquestes malalties, però, en molts casos, la recerca bàsica està encara massa endarrerida.

Hi ha però grups de recerca, tot sovint bàsica, que es dediquen a estudiar aquestes patologies, també hi ha grups de metges que miren d’identificar diferents casos i fer-ne un seguiment. I felicito tota aquesta gent, treballar en “coses” minoritaries no sempre és fàcil. I, per això m’alegro que la Marató d’enguany estigui dedicada a aquestes patologies.

Hi ha però, un altre grup de malalties “no rentables” i, en aquest cas, no són ni molt menys rares ni minoritàries: les malalties oblidades. Malalties que afecten milions de persones arreu del món però que, per desgràcia, són persones que no poden accedir a cap tractament, que no tenen poder adquisitiu per adquirir un hipotètic tractament i que, per tant, no interessen a aquells que busquen el negoci en el disseny de fàrmacs.

Com he dit, m’alegro que la Marató d’enguany tracti les malalties rares però em faria il·lusió i m’agradaria veure, en un futur, una Marató dedicada a les malalties oblidades.

La malalties oblidades, bàsicament tropicals, no són rentables. Afecten a milions de persones però, tot i així, hi ha escassos i antics (sovint, amb molts efectes secundaris) tractaments. Això és bàsicament perquè aquestes malalties afecten a països, a població, amb pocs recursos i, per tant, un laboratori que desenvolupi i comercialitzi un medicament per a aquesta població, rarament obtindrà els escandalosos beneficis que obté produïnt un comprimit contra la caiguda del cabell.

Això fa que, aquestes malalties tinguin, com he dit, escassos tractaments, antics i amb greus efectes secundaris. Si bé és cert que hi ha grups de recerca, tot i que són minoria, que poden fer recerca bàsica amb aquestes malalties, aquests grups no tenen, ni de bon tros, els recursos necessaris per engegar tots els engranatges necessaris per a desenvolupar un nou medicament.

Avui, fent una mica de bibliografia he trobat un article a PLoS Neglected Tropical Diseases, de finals d’agost que parla dels avenços en el desenvolupament de fàrmacs per a aquestes malalties. La lectura, llarga però interessant, resumeix el que s’ha fet i s’està fent en el desenvolupament de fàrmacs per aquestes malalties.

A finals del mes passat va saltar l’alarma. Venia de Mèxic i ens deia que hi havia molts morts (i encara més malalts) afectats per una nova grip, la grip porcina. De seguida van aparèixer casos als Estats Units i al Canadà, poc després a l’Estat Espanyol i així, mica en mica, anàven apareixent nous casos de la malaltia arreu del planeta.

La grip procina, coneguda com a grip A(H1N1) arreu del món i com a grip nova a l’Estat Espanyol, era una mutació del virus de la grip que afecta als porcs. El nou virus però, podia afectar persones i a la vegada hi havia indicis que la mutació havia dotat al virus de la capacitat de transmetre’s entre persones. Així doncs, hi havia indicis clars de perill de pandèmia: un nou virus contra el que no estem preparats i que, a més a més, s’encomana entre persones (cal recordar que la grip aviar, tot i ser en humans molt més virulenta, no s’encomanava entre persones).

De seguida es va procedir a aïllar als malalts que presentaven símptomes de grip i que o bé havien viatjat a Mèxic o havien estat en contacte amb persones que sí que hi havien viatjat. Paral·lelament, seguint els protocols establers, l’OMS va anar elevant el risc de pandèmia fins al nivell 5, el de pandèmia imminent, en el que ens trobem ara.

La cosa sembla que, més o menys, s’ha controlat. Seguim en el nivell 5 de pandèmia, però el virus sembla ser molt menys virulent del que es temia i el nombre de nous casos no augmenta al ritme dels primers dies. Segurament hi acabarà havent una pandèmia però l’afectació serà com a molt, com la grip estacional.

A la que la cosa s’ha calmat una mica però, ja hi ha les veus que anuncien que se n’ha fet un gra massa, que tot plegat és només un muntatge per despistar de la crisi, per blocar les exportacions de carn de porc d’alguns països,… ja no entro a valorar les diferents teories conspiradores sobre l’origen del virus.

El que sí que voldria fer són algunes reflexions sobre la situació. Primer de tot, no crec que se n’hagi fet un gra massa, com a mínim, des de l’OMS: hi ha uns protocols clars i públics que indiquen quan i com s’han de delcarar els diferents nivells de risc de pandèmia i què cal fer quan es passa d’un nivell a l’altre. En segon lloc, estem parlant d’un virus nou, els virus són patògens altament mutables i que a vegades costa de predir què faran i com aniran. És molt difícil saber com reaccionarà el cos humà davant d’un nou patogen i, és més, qui sap si en plena expansió, un nou virus que sembla poc greu, fa una nova mutació i es torna més virulent?

Així doncs, trobo ben normal que en aquests casos s’aïllin els malalts, les autoritats sanitàries es posin en contacte amb les persones que han estat en contacte amb un cas confirmat,… No podríem pensar que, potser, si la cosa no ha anat més enllà és perquè s’ha actuat com cal?

La meitat del premi Nobel de medicina d’enguany ha estat pel científic alemany Harald zur Hausen, “pel descobriment que el virus del papiloma humà causa el càncer de coll d’úter”.

Paral·lelament, la companyia sueco-americana AstraZeneca comercialitza, des de fa uns mesos, la vacuna contra aquest virus. A Europa es coneix com a Cerverix i als Estats Units com a Gardasil. A Catalunya, la vacuna s’ha inclòs al calendari de vacunacions.

Així doncs, es pot pensar que aquesta meitat del premi pot afavorir la companyia farmacèutica. Doncs bé, ara s’ha sapigut que fa uns mesos, alguns organismes depenent dels Nobel, van rebre donacions d’aquesta companyia. Ara s’ha obert una investigació criminal sobre el tema per estudiar si aquestes relacions econòmiques poden incórrer en algun delicte de conflicte d’interessos.

A més a més, el possible conflicte d’interessos podria anar més enllà ja que, un dels memebres del jurat, l’investigador de l’Institut Karolinska Bo Angelin, també treballa per la companyia. Un altre membre del comitè dels Nobel de Medicina hauria fet de consultor per la mateixa empresa l’any 2006.

En parlen diferents mitjans:

Caldrà veure com evoluciona el tema, si va més enllà i fins on arriba. Personalment, espero que no passi d’aquí, que, realment, es provi que no hi ha cap relació i que la reputació dels premis no quedi en entredit.

Avui, dins el marc de la campanya Salut per al desenvolupament, tindrà lloc la taula rodona: La propietat intel·lectual en l’accés als medicaments: perspectives de futur. Aquesta és la tercera i darrera taula rodona del primer any de campanya, dedicat a l’accés als medicaments. En ella s’abordaran les perspectives de futur de la propietat intel·lectual en l’accés als medicaments i es debatran les eines disponibles o que s’estan debatent en l’àmbit internacional.

La taula rodona estarà moderada per Joan Rovira, professor emèrit d’Economia Teòrica de la Universitat de Barcelona i membre del Consell Assessor de la campanya i hi intervindran Ellen’T Hoen, responsable de relacions institucionals de la campanya per a l’Accés als medicaments essencials de Metges Sense Fronteres, Sandra Negro, professora de Dret Internacional Públic de la Universitat de Buenos Aires (Argentina) i assessora de diverses agències internacionals, especialitzada en qüestions d’integració econòmica i dret del comerç internacional i Judit Rius, advocada de Knowledge Ecology Internacional i membre del Consell Assessor de la campanya.

La cita és avui, a les 19h a la sala d’actes de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya (carrer Girona, 20 de Barcelona).

Sovint es diu que les patents serveixen per estimular el coneixement. Aquesta lògica diu que si algú inverteix en trobar quelcom que després pot patentar i obtenir-ne beneficis de manera monopolista (és el que fan les patents), s’estimula la inversió en recerca i desenvolupament. Les patents  es poden aplicar en diversos camps, alguns exemples són les capsuletes de la Nexpresso, les soles de les sabates Geoxx,… fins i tot les tapes del clavegueram (fixeu-vos’hi, n’hi ha que tenen gravat el lema “PATENTADO”!).

Però les patents també afecten camps com la farmàcia, on es mouen milers de milions d’euros. Un laboratori troba una nova molècula, la patenta i, durant vint anys, en té el monopoli i en pot fixar el preu que sigui. Tornant a l’inici d’aquest escrit, i amb la lògica dels defensors de les patents, si un laboratori farmacèutic pot obtenir uns beneficis (per mi obscens) d’una inversió, s’estimula que el laboratori inverteixi en noves descobertes. Així doncs, amb aquesta lògica, les patents estimulen la recerca.

Personalment no m’agraden les patents, en cap àmbit. M’agrada l’accés obert, el compartir per créixer. Però, les patents en el camp biosanitari i, sobretot, en el camp dels fàrmacs, em semblen molt poc ètiques, els fàrmacs no han de ser una simple mercaderia.  A banda d’això, em qüestiono que les patents estimulin realment el coneixement i la recerca, sinó tot el contrari. Un exemple.

Dies enrere, una companya de feina em deia que, ara fa quatre anys, va trobar una molècula amb una sèrie de propietats que la feien molt interessant. Era quelcom molt nou. Naturalment, el primer interès era publicar-ho però… no va poder ser. El seu cap va decidir que calia patentar aquella molècula i que, per tant, fins que la patent no estigués feta, no se’n podia publicar res. El temps va anar passant i la patent no sortia (temes burocràtics universitaris). Ara, no hi ha patent i la publicació que en el seu dia hagués estat una gran aportació en el seu camp, ara ja no té pràcticament cap valor com a novetat, ja hi ha hagut altra gent que ha obtingut coses similars i les han publicat (han calgut però quatre anys!).

Si en el moment de la descoberta aquesta s’hagués publicat, a banda del prestigi de la publicació, els altres grups que treballaven en el camp haurien tingut molta més informació per trobar coses similars i potser no hauríen necessitat quatre anys per arribar-hi. El coneixement en general s’hauria enriquit molt més, amb menys temps i amb menys diners. Però no, una patent (possible patent), ho va frenar.

Això sí, diuen , que les patents estimulen el coneixement.

Dijous passat, dins el cicle Mostra de films i documentals “Salut per al desenvolupament”, es va projectar el documental “El costat fosc dels assajos clínics”, de la BBC. El documental qüestiona l’ètica dels assajos clínics que alguns laboratoris duen a terme a l’Índia. Amb alguns exemples, s’explica que sovint, el consentiment informat dels pacients no és tant “informat” com hauria de ser, se’ls ofereixen participar en assajos com a medicació,…

Després de la pel·lícula, com en totes les sessions del cicle, hi va haver una estona de debat. Aquesta vegada, degut a la presència d’algunes persones provinents de la indústria farmacèutica, va ser especialment interessant. Un dels arguments de la indústria era que, si a l’Índia el govern permetia aquestes situacions, no era culpa seva, sinó del govern indi, per permetre-ho.

Jo em pregunto. Si vaig a 120 Km/h per una carretera on el límit és 80Km/h i on sé que mai hi ha controls de velocitat i tinc un accident, de qui és culpa? segons l’argument exposat en el debat, la culpa seria del govern… per no controlar la meva velocitat en aquesta carretera. Jo diria que la culpa és meva, per abusar d’una vulnerabilitat, que és no controlar la velocitat.

És més, si la indústria farmacèutica tria països com l’Índia per a dur a terme assajos clínics, segur que és perquè li surt a compte(*), entre d’altres coses perquè hi ha menys control institucional sobre el que es fa en aquests assajos, i elles, n’abusen.

* Fer un assaig clínic aquí implica moltes responsabilitats, controls, que sotmetre’s a un assaig no sigui una alternativa per no poder pagar un tractament, bona informació, assegurances,… tot això és molt més senzill en països on hi ha menys control o bé els recursos del país dificulten aquest control. A més  a més, països altament poblats i amb una poder adquisitiu molt baix, fa que es tingui molta gent “verge de medicació”, gent que no s’està tractant amb res, de manera que els resultats de l’assaig, són molt més valuosos ja que no hi ha interaccions del fàrmac testejat amb d’altres fàrmacs. I, el més trist, la manca de recursos de la població fa que, sotmetre’s a un assaig sigui l’única manera d’accedir a un tractament, cosa totalment acceptable.

Dies enrere, dins el marc de la campanya Salut per al desenvolupament, va tenir lloc la taula rodona Assajos clínics i medicaments: ètica i informació. La sessió es va fer a l’auditori del PRBB. L’acte el va presentar la MªElena (coordinadora de la campanya) i el va moderar el farmacòleg clínic Magí Farré, investigador de l’IMIM.

La xerrada va abordar diferents aspectes relacionats amb “informació i medicaments”. Des de la transparència dels assajos clínics (condicions ètiques, publicació dels estudis,…) fins al màrqueting dels medicaments. Primer va intervenir en Richard Smith, director de United Health Europe i membre de l’equip editor de les revistes de PLoS (Public Library of Sciences). Ell va parlar sobretot de la transparència dels assajos clínics, de les publicacions dels biaxos que es produeixen en aquest tipus d’estudis, quasi sempre, pagats per la indústria.

En segon lloc va parlar Annelies den Boer, coordinadora de projectes de medicaments de l’organització Wemos. Ella va parlar, bàsicament, de les condicions ètiques d’aquests assajos en els països en vies de desenvolupament.

Finalment va intervenir Christian Wagner-Ahlfs, de l’organització BUKO Pharma-Kampagne, que va parlar del màrqueting dels medicaments, posant alguns exemples molt gràfics.

Després de les exposicions dels ponents hi va haver un torn obert de paraules.

La idea general que em va quedar de la sessió és que, primer de tot, els assajos clínics hauríen de ser sempre públics (i a ser possible seguint els models d’accés obert que té PLoS) i neutres, és a dir, desvinculats econòmicament de la indústria farmacèutica. En segon lloc, es facin on es facin, han de seguir uns mínims ètics. I, finalment, els medicaments no són un producte de mercat del que se’n pugui fer publicitat a qualsevol preu.

El proper acte de la campanya, serà dimecres vinent (15 d’octubre a les 21h) al Col·legi Oficial de Farmacèutics de Barcelona i abordarà el problema de l’accés als medicaments explicant-ne dos casos concrets: nicaragua i Moçambic

Next Page »