Temps enrere em van parlar d’un vi que feien a la Toscana, a Itàlia. Aquest vi tenia la peculiaritat que era “ecològic”, fet a partir de vinyes que no havien rebut cap tipus de tractament químic. A banda, pel que em van dir, el vi era molt bo. Fins aquí perfecte. Els productors però estaven buscant gent que comercialitzés el seu vi més enllà de la Toscana i d’Itàlia.

La meva pregunta-reflexió, un vi fet de manera ecològica a la Toscana però que es ven a Catalunya, es pot considerar realment ecològic? Sí, el producte serà fet a partir de raïm que no ha rebut cap mena de tractament químic però, per dur-lo fins aquí, ha calgut un llarg viatge que porta implícit un cert nivell de contaminació.

El mateix vaig pensar ara fa uns dies, llegint un article al diari que parlava de la taxa que han de pagar els productors catalans per obtenir el segell de “producte ecològic”. Els productors es queixen de l’import de la taxa, que encareix el producte final i que, degut a això, hi ha, al mercat català, una gran entrada de productes ecològics que venen de diferents parts de l’Estat Espanyol i d’Europa. No vull entrar a parlar d’aquesta tasca, sinó de la mateixa reflexió que he fet amb el vi. Unes maduixes cultivades de manera ecològica a Huelva, per dir algun lloc, es poden considerar ecològiques si es venen a Girona?

Tant en el cas del vi com de l’exemple de les maduixes, crec que estem parlant de productes lliures de pesticides, però no ecològics. Per què? doncs perquè al meu entendre, un producte ecològic ho hauria de ser en tots els sentits. No s’hi val a conrear sense pesticides i després contaminar amb un transport. Per mi, un producte ecològic és aquell que s’ha produït de manera ecològica i es consumeix el més a prop possible del lloc de producció. Sinó, ens estem carregant l’ecologia amb el transport.

Avui és un bon dia per la ciència del país. Avui s’inaugura el Sincrotró Alba, instal·lat a Cerdanyola del Vallès. El sincrotró per si mateix ja és notícia, és la primera instal·lació científica d’aquesta magnitut que tenim a casa. Però, a més a més, l’entramat de recerca público-privada que es crearà al voltant de la instal·lació és del tot prometedor.

Avui és un bon dia, és un pas més per apostar per la ciència, per sociabilitzar la recerca i fer-la més propera a la gent.

Un any més arriba l’1 de desembre, el dia internacional de lluita contra la SIDA. Aquest matí he estat escoltant la ràdio una estona i ens han enriquit amb tot de dades interessants sobre la incidència de la malaltia a casa nostra. Han parlat del nombre de contagis (que sembla ser que és prou estable), dels tipus de relacions en les que hi ha més contagis,… però crec que no han parlat de les morts que provoca la malaltia. I, de fet, per què n’havien de parlar? aquí pràcticament es pot parlar de SIDA com a una malaltia crònica que mata només quan no hi ha tractament o quan hi ha alguna altra patologia seriosa que complica la salut del pacient.

M’alegro que s’hagi arribat a cronificar una malaltia tant seriosa, greu i important com a aquesta. Però m’entristeix que això només passi a aquí (al nord), a on la gent pot accedir a un tractament amb antiretrovirals sense cap mena de problema ni, pràcticament, cost (a Europa). La majoria de la població mundial però no pot pensar en aquesta malaltia com a quelcom crònic i banal. Per desgràcia, la malaltia causa estralls en aquells països on no es pot accedir al tractament amb tanta facilitat. En aquests països, aquesta patologia (crònica per a nosaltres) implica un fort cop econòmic, un pal a la roda en el seu desenvolupament, una gran llosa per les generacions que han de ser el futur.

I, el pitjor de tot és que, si aquí l’hem fet crònica, vol dir que hi ha un tractament, que hi ha una solució. Però és una solució discriminatòria. Una solució que no arriba a tot arreu i que merma i estronca el desenvolupament de moltes regions del planeta.

Em sembla molt bé que l’1 de desembre serveixi per recordar dades i pensar, ni que sigui per uns minuts, en la malaltia. Però crec que s’hauria de donar un tomb a la diada, un tomb reivindicatiu per a exigir que si hi ha una solcuió a un problema tant greu, aquesta arribi a tothom i a tot arreu.

Ara fa quasi un any, en motiu de La Marató de TV3, parlava de la filantropia a casa nostra i em queixava del poc introduïda que tenim aquí la figura del mecenatge científic. És cert, no estem ni a l’alçada d’Europa i, ni molt menys, dels Estats Units. Estem massa acostumats a viure del poder públic i a que l’Estat (o Generalitat) treballi per nosaltres.

Aques matí però, he llegit un escrit a al bloc del Prof. Enric Canela que m’ha sorprès: El mecenatge per a la recerca comença a créixer. En aquest escrit parla d’un article aparegut a La Vanguardia d’ahir en que expliquen que el mecenatge a casa nostra ha passat dels 4.2 milions d’euros el 2005 als 17.9 del 2009.

Tal com diu, encara estem per sota de molts països europeus però és una noticia que m’ha sorprès i m’ha alegrat.

Avui, tot escoltant la ràdio, he sentit una noticia relacionada amb la cimera pel canvi climàtic que es fa aquests dies a Barcelona que m’ha cridat l’atenció. La noticia feia referència als costos en salut que suposarà el canvi climàtic i es referia a l’augment de malalties concretes en zones no endèmiques (en zones on no són freqüents).

Fa temps que es parla dels canvis en les malalties degut als canvis climàtics, un exemple és la presència de malària en altiplans africans on abans no n’hi havia. Això és degut a que fins ara, el vector que transmetia la malària no podia viure en aquestes zones degut a les condicions ambientals (més fredes) però ara, amb un lleuger escalfament, ja s’hi pot desenvolupar sense problemes. Però això és a l’Àfrica i ens queda massa lluny. Tenim algun projecte que estudia les evolucions de malalties com la malària en funció del clima i la població, però ben poqueta cosa.

Però bé, si el clima canvia, les temperatures pugen i, si això li sumem el fet que cada vegada ens movem més i que visitem llocs remots i llunyans, fa que, malalties no endèmiques de zones “riques”, ens puguin portar algun problema. Només cal recordar els mals de cap del mosquit tigre (Aedes albopictus),i això que a casa nostra “només” ens molesta la picada!

Ara comencem a parlar dels costos en salut que ens pot comportar el canvi climàtic. Ara. Aquí, als “països enriquits” tenim sort de tenir maneres d’afrontar aquests costos. Però fa anys que hi ha gent que els pateix i no tenen més remei que conviure amb ells. “Oblidem” aquestes malalties, res, són coses de l’Àfrica i ens queda molt lluny! però quan ens afectin, segur que començarem a veure patents de nous medicaments (que la gent del sud tampoc podrà adquirir), i hi sabrem posar solucions. I doncs, per què no ens hi posem ja?

La Marató de TV3 d’enguany està dedicada a les malalties rares, malalties que, a l’afectar una minoria de la població, no reben l’atenció ni tenen els tractaments que tenen les malalties “rentables”.

Aquestes malalties afecten una proporció molt baixa de població i això fa que no siguin “rentables” per als laboratoris farmacèutis que, desenganyem-nos, són, per norma general, els encarregats de llançar nous fàrmacs i/o tractaments al mercat. I, per tant, aquestes empreses es mouen per les regles del mercat i, on no hi ha diners, no hi inverteixen. Aquestes malalties, tot sovint, no són prou rentables i, per tant, no disposen ni de la recerca ni dels tractaments que tenen d’altres malalties. Em sona (i ara ho dic de cap) que algunes administracions donen algun tipus d’ajuda a les indústries que desenvolupen tractaments per a aquestes malalties, però, en molts casos, la recerca bàsica està encara massa endarrerida.

Hi ha però grups de recerca, tot sovint bàsica, que es dediquen a estudiar aquestes patologies, també hi ha grups de metges que miren d’identificar diferents casos i fer-ne un seguiment. I felicito tota aquesta gent, treballar en “coses” minoritaries no sempre és fàcil. I, per això m’alegro que la Marató d’enguany estigui dedicada a aquestes patologies.

Hi ha però, un altre grup de malalties “no rentables” i, en aquest cas, no són ni molt menys rares ni minoritàries: les malalties oblidades. Malalties que afecten milions de persones arreu del món però que, per desgràcia, són persones que no poden accedir a cap tractament, que no tenen poder adquisitiu per adquirir un hipotètic tractament i que, per tant, no interessen a aquells que busquen el negoci en el disseny de fàrmacs.

Com he dit, m’alegro que la Marató d’enguany tracti les malalties rares però em faria il·lusió i m’agradaria veure, en un futur, una Marató dedicada a les malalties oblidades.

La malalties oblidades, bàsicament tropicals, no són rentables. Afecten a milions de persones però, tot i així, hi ha escassos i antics (sovint, amb molts efectes secundaris) tractaments. Això és bàsicament perquè aquestes malalties afecten a països, a població, amb pocs recursos i, per tant, un laboratori que desenvolupi i comercialitzi un medicament per a aquesta població, rarament obtindrà els escandalosos beneficis que obté produïnt un comprimit contra la caiguda del cabell.

Això fa que, aquestes malalties tinguin, com he dit, escassos tractaments, antics i amb greus efectes secundaris. Si bé és cert que hi ha grups de recerca, tot i que són minoria, que poden fer recerca bàsica amb aquestes malalties, aquests grups no tenen, ni de bon tros, els recursos necessaris per engegar tots els engranatges necessaris per a desenvolupar un nou medicament.

Avui, fent una mica de bibliografia he trobat un article a PLoS Neglected Tropical Diseases, de finals d’agost que parla dels avenços en el desenvolupament de fàrmacs per a aquestes malalties. La lectura, llarga però interessant, resumeix el que s’ha fet i s’està fent en el desenvolupament de fàrmacs per aquestes malalties.

Les dues ministres involucrades en la retallada de la partida pressupostària en R+D+I per l’any vinent ens han dit constantment que la retallada no afectarà ni la gent ni els projectes que ja estan engegats. Prometen que hi haurà compensacions, diners del Plan E destinats a recerca, una disminució de la pressió fiscal a les empreses que facin R+D+I (tenia entès que l’any vinent eliminaven les bonificacions fiscals per a aquestes empreses -ho dic, això, de cap-).

Però, realment és així? potser le nombre de gent no disminuirà, o ho farà “poc”, però, no disminuirà el nombre d’incorporacions a la recerca? no disminuiran el nombre de places ofertes com a Sara Borrell, Juan de la Cierva, Torres Quevedo,…? ja ho veurem.

El que puc explicar ara és el cas que em van explicar dies enrere. Una persona A que treballa en un departament B. Aquest departament té una mena d’acord amb una xarxa, C, d’àmbit estatal. Amb aquest acord, C passa uns diners anuals a B. B, amb aquests diners té contractada a la persona A. A més a més, fa poc, B s’ha compromès amb A per allargar un any més el seu contracte.

Ara ha arribat la sorpresa. L’any vinent C no passarà més diners a B. No hi ha diners. Aleshores, què passa amb A? doncs, B, el departament, ha de fer mans i mànigues per moure diners d’altres projectes per a poder seguir pagant A. Això implicarà que no es contractin noves persones que havien de treballar en aquests projectes.

Però no, la disminució de diners per R+D no afectarà les persones.

“La recerca i la innovació són crucials per al desenvolupament i el benestar de la societat. Especialment durant aquests moments difícils, quan la crisi ens ha mostrat el fracàs del model econòmic, molts països han llençat importants paquets de reforç i incentivació de la recerca. S’és conscient de que la inversió en recerca produeix un retorn molt superior, i que l’esforç addicional en aquest moment repercutirà molt positivament dintre d’uns anys, ajudant a deixar enrere les conseqüències de la crisi.

Per contra, a Espanya, arran de les primeres aproximacions cap a una retallada pressupostària en I+D, un grup d’investigadors de tot l’estat vam decidir coordinar-nos per a redactar un manifest conjunt. Un cop publicat l’esborrany dels Pressupostos, i a l’espera de la seva aprovació al Parlament, ens agradaria fer constar la nostra opinió al respecte.

Les serioses retallades previstes per als centres, que volten el 10%, juntament amb la reducció de pressupost per al MICINN, ens fan témer pel futur de la recerca al nostre país que, tot i els recents esforços governamentals, és més precària del que hauria de ser. La prestigiosa revista “Nature” va publicar l’any passat una editorial, referintse a una nova “Edat de plata” per a la recerca espanyola, lloant aquest canvi de rumb estratègic, indispensable per al creixement econòmic i com a societat. Tots aquests esforços poden diluir-se ràpidament si es materialitzen les anunciades retallades pressupostàries.

Una caiguda tant important al finançament només es pot gestionar mitjançant reduccions de plantilla i el tancament de diferents centres, alguns dels quals, de fet, ja no han aconseguit renovar el finançament per a 2010. Al marge d’aquesta curiosa ironia pressupostària, que fomenta el treball però a la vegada provoca la destrucció de llocs de treball ja existents, la pèrdua de capital humà pot conduir a una catàstrofe econòmica a mig plaç. El sector de la recerca pateix un problema molt característic, i és que quan una innovació és prou rellevant com per a canviar el món, passa automàticament a ser absorbida per la societat qui, agraïda, s’apropia d’ella.

Exemples com internet i les comunicacions mòbils, els avenços en teràpies genètiques i medicina, automatització de processos, descobriments neurològics, abaratament dels aliments i tècniques de cultiu, entre d’altres, ens han fet oblidar que l’ésser humà va viure durant molts milers d’anys sense aquest bagatge cultural. És més, tots els diners invertits en recerca no només tornen a la ciutadania en forma de millores socials, sinò també econòmiques. Les patents i béns intel·lectuals injecten un flux de diners de procedència internacional, un degoteig constant de beneficis que sobrepassa de llarg la inversió en innovació i la idea del «que inventin ells» que ha regit durant molt de temps la estratègia política d’aquest país.

Per tot això, els investigadors creiem necessària més atenció per part del Govern, a qui reclamem, com a mínim, equitat pressupostària. Som conscients de que en una situació de crisi internacional no és sostenible demanar grans augments de finançament, però temem que les actuals retallades comprometin el futur de l’economia espanyola que, a mig plaç, necessitarà de sectors de futur per a sortir definitivament d’aquest clot i obtenir respecte i projecció internacional en aquest nou món de la recerca i desenvolupament.”

http://manifiesto.wikispaces.com/Manifiesto

L’Estat Espanyol no ha destacat mai per ser una potència en recerca. No és que no hi hagi gent capacitada (tot el contrari), però no hi ha hagut mai un suport institucional (i econòmic) com cal. Durant anys, el que s’ha fet aquí ha estat fruit del sacrifici i de la imaginació (per quadrar números i treballar sota mínims) de moltes persones. I, qui ha decidit no treballar en aquestes condicions, ha anat a triomfar a l’estranger.

Això era així fins que l’any 2004 hi va haver un fort canvi de tendència. Una aposta clara per l’R+D+I. Això es va traduïr en un augment considerable de la inversió de l’Estat en recerca. Programes amb bones dotacions econòmiques, suport als centres de recerca i universitats, posicions laborals més estables i menys precàries,… i, tot això s’ha anat traduïnt en tornades de la gent que havia decidit marxar, en centres i grups d’excel·lència, en gent, estrangera, que volia venir aquí a fer post-docs,…

I ara, què? Aquest aquest any l’augment de despesa ja ha patit una sotregada amb una congelació de la seva dotació econòmica. Ara, quan es comencen a perfilar els pressupostos de l’any vinent, sembla ser que els números començaran a decréixer i possiblement la disminució serà de fins un 15%!!!

Suposo que es traduirà en menys diners per la gestió de les universitats i centres de recerca, una retallada en despeses de personal,… Però, no gaire lluy de tot això, les conseqüències poden ser pitjor: qui havia apostat per nosaltres, en sortirà escaldat. Els investigadors que havien decidit tornar, si marxen, ja els hem vist prou.

La ciència es basa en la paciència, la imaginació i la passió. Es construeix poc a poc, molt a poc a poc. Però és molt fàcil ensorrar-la. I, aixecar-se després de la patacada pot ser dolorós.

La ciència no necessita tisores!