Fins ara he mirat d’entendre la paraula de moda i que surt a totes les xerrades i reunions: retallades. No és bo estirar més el braç que la màniga i, tot i que entenc que una aturada en sec i brutal de la despesa pública no ens treurà del pou, tampoc ens podem endeutar eternament.

Fins ara ho he entès, ho he tolerat. De la mateixa manera que fins ara he tolerat pagar peatges (tot i que cada vegada més, si hi ha alternativa viable, me’ls estalvio), he tolerat tenir un servei de trens regionals i rodalies nefast, he tolerat el cèntim sanitari de la benzina,… He tolerat una primera fornada de retallades. Una segona. I ara, una tercera?

L’Estat espanyol deu a Catalunya els diners de la clàusula addicional tercera de l’any, sinó vaig errat, 2009. Uns diners primer per infraestructures però que si passats dos (?) anys no s’han pagat, la Generalitat els pot gestionar com vulgui. Ens deu alguna clàusula addicional tercera més, tampoc pagada ni pressupostada. Ens deu una inversió en rodalies no executada, despeses sanitàries de residents a d’altres comunitats i atesos a Catalunya, Universitats,…. I, fins i tot, tot i que diuen que depèn d’interpretacions, el fons de competitivitat (que, pel que tinc entès, té de termini fins el 2013 per pagar).

Som una de les regions europees que paga més impostos. Segurament, per no dir “segur”, una de les regions europees amb més dèficit fiscal. ho tolerem, ho aguantem.

Dies enrere llegia a l’Ara un hipotètic pla B del Govern de la Generalitat. Aquest pla consistia en negociar amb Madrid un nou pacte fiscal (ja no parlen ni de concert econòmic) i, si Madrid no l’acceptava, cap a final d’any, engegar el pla B, convocar elecions o fer un referèndum i legislar directament des del Parlament. He de reconèixer que aquesta espurna de valentia em va desconcertar en positiu.

Però tot segueix igual. Aquí retallem, paguem i paguem. Sóc partidari de negociar les coses però ja cansa. La societat catalana està cada dia més desmotivada. Qui es desgasta és, sobretot, el nostre autogovern. Primer perquè des de l’Estat, sigui del color polític que sigui, no el respecten, no li paguen els deutes i, a més a més, ens exigeixen compromisos de dèficit. Acaben fent que el nostre President sigui un simple executor del que ens demanen des de l’Estat. I, segon, perquè moviments com el 15M (molt legítims), no plantegen el problema de fons que té el país, el finançament. Siplement, ataquen l’autogovern, el critiquen (les seves polítiques) i no es plantegen solucions de base com podria ser una millora del finançament que no ens forcés a aplicar aquestes polítiques. Existiria aquest col·lectiu en una Catalunya independent? caldria retallar, retallar i retallar? També he de dir que cansa pagar cada dia una mica més i rebre una mica menys.

Ara, tercera onada de les famoses retallades. Cap cop de puny a la taula. L’Estat no paga però exigeix i aquí assumim les exigències. Podria tolerar aquesta tercera tongada de restriccions, però si fossin realment necessàries. Sinó s’estiguessin llençant els diners fent AVEs buits, mantenint la Corona, mantenint un exèrcit una de les missions del qual és “mantenir la unidad y integridad del territorio español”.

Cada vegada som menys les persones que tenim cert optimisme. I aquest optimisme s’apaga. L’única cosa que el podria tornar a encendre, que ens donaria motius per seguir treballant pel país, per fer el possible per generar llocs de treball qualificats i per creure en un projecte, seria un cop de puny a la taula. Un “diguem prou”. Un #tirempeldret