Fa uns mesos un incendi va tenir unes conseqüències fatals en cegar la vida de cinc bombers i deixar-ne un sisè greument ferit. Els polítics, des del seu despatx van tancar el tema culpant un llamp. La gent del sud advertia que s’equivocaven. Però tema tancat.

Setmanes després, al lloc on van quedar atrapats els bombers morts, hi van aparèixer tot de proves i utensilis amagats. la gent del sud seguia reclamant que quelcom no lligava.

Ara una jutgesa ha obert la caixa dels trons. Els Mossos han fet la seva feina i hi ha dos detinguts. El sud demana responsabilitats. “Ho sento, ens vam equivocar” i aquí no passa res. Ara la culpa no és d’un llamp, ja ho deia la gent del sud. Ara el polític ho ha de reconèixer i acceptar.

En ple merder es fa públic que a la zona cremada, un espai natural protegit, el polític hi va autoritzar una mina. La gent del sud no la vol, els gestors del parc no la volen, els tribunals no l’aproven. Però el polític l’autoritza. El sud, castigat per l’amenaça d’un parc eòlic, cremat per un foc polititzat ara serà estripat per una mina autoritzada per un polític des del despatx.

La gent, el territori, té un límit. I el polític està tensant massa la corda. N’hi ha que demanen responsabilitats. N’hi ha que ho arreglen amb un “ho sento, m’he equivocat” però que continuen amb els plans eòlics i miners i els polítics, d’esquena al territori, fan com s’hi no hi veiessin res.