Fa temps que em queixo que les administracions obliguin a la ciutadania a fer servir un programari o un altre per tal d’accedir als seus serveis que, fet i fet, són de la pròpia ciutadania. Així doncs, de la mateixa manera que em queixo quan em forcen a emprar el Word de Microsoft per omplir un document per sol·licitar un projecte, també trobo just queixar-me quan m’obliguen a fer ús del Microsoft Internet Explorer per a accedir a algun servei públic. Cap dels dos és “gratuït”.
En el cas del Word està clar: cal pagar per tal de tenir una llicència i utilitzar-lo. En el cas de l’Internet Explorer és una mica més difús. Si bé, ara per ara no cal pagar per fer-lo servir, tenir-lo implica tenir instal·lada alguna versió de Windows i, per tant, passar per caixa.
Però, per què comento que l’Internet Explorer és gratuït “ara per ara”? Doncs perquè ahir em vaig sorprendre en descobrir que ara calia pagar per fer servir l’Outlook (el programa client de correu electrònic de Microsoft). Fins ara jo sempre havia cregut que l’Outlook o, com a mínim alguna de les seves versions, era “gratuït” però, ahir, en anar a comprar un ordinador i la respectiva llicència per l’Office vaig preguntar quina diferència hi havia entre la versió d’Office que agafava jo i algunes altres: l’Outlook. Si volia una versió Office que portés l’Outlook (que no és el cas), havia d’agafar un Office professional, molt més car.
Això lliga clarament amb la política de l’empresa: ofereixo quelcom més o menys gratuït durant molt de temps i, quan la gent hi estigui ben enganxada, començo a cobrar. Amb Windows han fet el mateix, han permès durant anys, que la gent a casa el tingués pirata, l’objectiu era que la gent s’hi enganxés i no pogués viure sense aquest sistema operatiu. Això implicava que, a les feines, aquesta gent també hagués de treballar amb Windows, aquí amb una mica més de control sobre les llicències. I, ara, en els darrers mesos (i algun any), ja tothom ha de passar per caixa, el control sobre llicències és quasi total (les bones i permanents connexions a internet ajuden a controlar). Tothom (o quasi tothom) hi està ben enganxat.
I, per tant, què ens fa pensar que no passarà el mateix amb l’Internet Explorer? Per sort, per tot hi ha alternatives lliures. Si bé pel sistema operatiu poden ser una mica més “inaccessibles”, amb el correu i la navegació les alternatives són fàcils d’emprar i estan a l’abast de tothom. Només cal que algunes empreses i institucions públiques no ens obliguin a ser clients de Microsoft per a accedir als seus serveis en línia.
Ahir vaig rebre un correu d’Skype demanant-me si volia omplir una enquesata, res, deu minuts fent quatre clics. La curiositat (que em va agradar) és que quan posaves una puntuació negativa a alguna cosa, et deixaven dir el perquè. Vaig puntuar i comentar negativament un parell de coses: seguretat i el programa client de Linux.
Seguretat? Skype fa servir un protocol privat. Tot el que sabem és que empra la tecnologia 2P2 (connecta els dos ordinadors -en cas de converses des d’ordinadors- directament) i prou. No se’n sap res méd. I, per tant, tampoc sabem si l’empresa té algun tipus de control o registre sobre elles i el seu contingut. Per les comunicacions d’aquest tipus hi ha altres protocols estandaritzats i oberts.
El client? per emprar Skype cal fer servir, forçadament, el seu programa. He fet servir altres empreses de comunicació similars i totes, emprant protocols oberts, m’han permès fer servir el programa que vulgui. Skype no. El seu protocol és seu i només pots emprar el seu programa. El client de Linux el tenen força abandonat però, com que no en podem fer servir cap més, no tenim alternativa.
Això de l’Skype és només un exemple. I a què ve això, ara? Doncs que auest matí he llegit un article de l’Albert on parla de la neutralitat a la xarxa i de com les grans companyies (i alguns governs) volen tallar i controlar la llibertat que implica internet. A banda dels temes polítics (Xina, Índia,…), les companyies que poden arribar a controlar Internet ho poden fer perquè tenen un “monopoli” en els seus terrenys. Des de Microsoft que decideix quan t’has de canviar d’ordinador (això sí, tothom segueix emprant l’Office), fins a Apple que decideix què instal·les i que no instal·les al teu iPhone (cosa que no entenc, si tu et compres un aparell, hi has de poder posar el que vulguis!). Bé, i passant per Google, Facebook i moltes altres empreses. Pràcticament qualsevol decisió que prenguin aquestes copanyies afectarà internet. Google pot donar prioritat a uns resultats, no mostrar-ne d’altres, Facebook pot canviar les polítiques de privacitat,…
Imagineu que Skype fes servir un protocol obert. Els milions de clients d’Skype podrien interactuar amb els clients d’altres empreses (no m’imagino un client de Movistar no podent parlar amb un de Vodafone o Orange), jo podria fer servir el programa client que més m’agradés. El mateix passa amb Facebook, i si els usuaris de diferents xarxes socials poguessin interactuar entre ells?. Aleshores, cada persona (client) podria triar aquell que més li agrada i no aquell que per nassos ha de fer servir per a poder-se comunicar amb la majoria de gent.
Un dels meus avis sempre deia que els polítics “ho fan tot pel poble però sense el poble”. De petit havia patit la crueltat de la guerra civil i la dura post-guerra que la va seguir. Estava decebut dels polítics i les seves promeses. Quan el meu avi me la deia em dolia, jo no creia (ni crec) que tot hagi de ser així.
Aquest dissabte (la Diada) però, em va venir al cap aquesta frase. Jo no he anat mai a veure l’ofrena floral que es fa per la Diada a Barcelona i enguany hi he anat per primera vegada, amb la MªElena i l’Aniol.
Ens havien avisat que enguany hi havia un gran perímetre de seguretat però que, entrant pel carrer Girona no tindríem cap problema. Asseiem l’Aniol al cotxet i agafem el metro cap a Plaça de Tetuan. A l’arribar al carrer Girona, unes tanques vigilades per un nombre prou elevat de Mossos d’Esquadra ens impedeix el pas, només poden passar grups que vagin a fer ofrenes. Però, no hi pot entrar ningú més? no pot la gent, el poble, acostar-se a veure les ofrenes?
Un grup d’àvies molt enfadades “planten cara” als Mossos i aquests, al final, les deixen passar (no deuen suposar cap perill) i, de passada, una parella amb un cotxet amb un nen de quasi deu mesos entra al perímetre de seguretat. Vam arribar al costat de les càmeres de Televisió de Catalunya, vam veure com Esquerra (Republicana de Catalunya) feia l’ofrena, seguida d’UGT (que van barrejar vaga i Diada), Solidaritat Catalana, els Castellers de Barcelona i una llarga cua d’entitats esperenat per fer la seva ofrena.
En Jordi, un amic que va fer una ofrena amb l’entitat cultural per la que treballa ens va explicar que vam tenir sort d’arribar on vam arribar. Que enguany només es podien acostar al monument les entitats i partits que anaven a fer una ofrena. Que els del PSOE-C i ICV s’havien endut una escridassada però a molta distància (el cordó de seguretat estava molt lluny del monument).
I jo em pregunto, per què? quin sentit té fer una ofrena així? Enguany no hi ha hagut titulars d’escridassades i és que enguany el “poble” no ha pogut assistir a l’ofrena. Quin sentit té? Com poden uns partits polítics d’esquerres allunyar el poble d’un acte així? els fa por? tenen la pell tant fina que no poden aguantar quatre crits?
Que els partits posen els seus interessos particulars per damunt dels de país no és quelcom massa nou. No tota la classe política ni tots els partits pensen només en ells però, sovint, la sensació és aquesta.
Un exemple és el del Ministre Corbacho, que deixa el ministeri per “ajudar” al PSC en les properes eleccions. No dic que un ministre no es pugui presentar a unes eleccions però, la sensació que deixa (sobretot pel que s’ha dit), és que deixa el ministeri per donar un cop de mà PSOE de Catalunya. Crec que, un canvi de ministre sempre suposa un petit trasbals pel govern d’un país. Implica una nova persona, un canvi en la manera de fer, una aturada perquè la nova persona s’incorpori a la rutina del nou càrrec,… i, la cosa s’agreuja encara més quan es parla d’un ministre de treball d’un govern espanyol, amb una economia que no funciona i un atur desbocat.
No és que consideri al Sr. Corbacho com a un bon ministre, si m’he de refiar dels números (l’atur), de moment, poca cosa positiva es pot dir del ministre. Però, tot i així, crec que un canvi en aquest ministeri no és el millor que hi pot haver en aquest moment. I en aquest cas, posa clarament l’interès de partit per damunt del del país. I això no em sembla bé.
