Diumenge passat, en el programa “30 minuts” es va emetre un reportatge titulat “Addictes a l’ajuda“. El periodista que condueix el reportatge es desplaça a diferents països africans per mostrar el mal ús de les ajudes financeres provinents del nord que arriben al continent africà.

La sensació que et queda després del programa és que ho fem fatal, que “allà baix” són una colla de corruptes que malbaraten els diners que els donem. En el reportatge es mostren els cotxes tot-terreny de luxe comprats pel ministeri de sanitat mentre l’hospital de referència del país no té prou diners per tirar endavant,… i així, uns quants exemples, tots ells fan referència a ajudes econòmiques (principalment de la Gran Bretanya) gestionades directament pels governs locals. Al final però, el reportatge se centra en un cas en que hi ha hagut una clara identificació d’un projecte, s’han avaluat les necessitats reals del lloc on es destinarà l’ajuda i el projecte ha estat un èxit.

Pel que conec del tema, la majoria d’ONGs treballen seguint el model del darrer exemple del reportatge. Quan han de tirar endavant un projecte, van al terreny, identifiquen clarament el problema i, amb l’ajuda d’una contrapart (entitat) local i el finançament d’aquí, el projecte funciona. Donar diners a cegues és un malbaratament, està clar, els diners seran mal gestionats, desviats,…

El reportatge és interessant, no està malament. Però dóna una visió molt negativa de la cooperació. Tot i que només parla de la cooperació financera dels governs i entitats internacionals, ho posa tot al mateix sac i, com dic, acaba deixant un mal regust de boca i una mala imatge de la cooperació internacional. I, qui pateix més greument les conseqüències d’aquesta mala imatge? les ONGs que, són precisament (en la majoria dels casos) les que treballen de la mateixa manera que el darrer cas (exitós) que mostra el reportatge.

Sí, és cert, cal plantejar què anem a fer a l’Àfrica (i a l’Amèrica llatina, Àsia,…), i fer-ho bé. Però hi ha gent que ja ho fa bé i aquesta mena de reportatges, tot i ser reals, són parcials, unifiquen coses, en barregen d’altres, i acaben fent més mal que bé.