Ahir pel matí, la NASA va enlairar l’OCO (Orbiting Carbon Observatory), un satèl·lit que havia de fer un mapat, en temps pràcticament real de les concentracions de diòxid de carboni a la Terra.

Quan s’enlaira un satèl·lit a l’espai, aquest és propulsat per un coet, que el porta a dins. En condicions normals, una vegada enlairat, la càpsula transportadora del coet, s’obre i deixa el satèl·lit en òrbita mentre el coet cau al mar. Ahir, per quelcom que encara no se sap, la càpsula no es va obrir i l’OCO, va anar a parar al mar, prop de l’Antàrtida, juntament amb el coet que el transportava.

L’OCO era una missió interessant, fent una òrbita polar (i no equatorial, com fan la majoria de satèl·lits de telecomunicacions), havia de permetre fer un mapa de la concentració de diòxid de carboni al planeta cada 16 dies. Aquests mapes haurien d’haver permès identificar, a banda dels punts de més emissió (per aquests no cal un satèl·lit), els punts on s’absorveix més CO₂ (segurament, oceans i grans masses forestals). La identificació d’aquests punts podria haver permès estudiar-los i potenciar-los, de cara a reduir les concentracions de diòxid de carboni a l’atmosfera.