Ja el tenim aquí! de fet, el tenim aquí des del passat 13 de novembre. N’hauria volgut parlar abans (me’n moria de ganes) però, com em va dir ja fa mesos un amic meu: “això de ser pare mola, però porta molta feina”. L’Aniol va néixer a les set menys deu del vespre, va pesar 3.040 Kg i mesurar 48 cm.

No sé massa què explicar ni com fer-ho, costa explicar-ho en paraules. Estem contents, emocionats, satisfets,… en fi, que ens cau la baba cada vegada que el mirem. Tot i que hi ha alguns moments d’atabalament per la novatada de l’experiència, ens en sortim prou bé. El noi dorm força,rondina poques vegades i menja prou bé.

El que de moment és el més dur és el dormir per la nit. No és que es porti molt malament, però cada dues-tres hores, nota la panxa buida i rondina. Això de no dormir una nit seguida costa de païr :-)

Suposo que si dic “Billie the vision and the dancers” a algú li sonarà com a un grup que va actuar per la Mercè, a l’antiga fàbrica Damm. Alguns potser l’associaran amb una cançó amb una tonada que enganxa. Però segur que tothom, en sentir la cançó (Summercat), l’associarà a un popular espot televisiu d’aquest estiu.

He de dir que, en part, gràcies a aquest espot, he fet una descoberta genial! un grup que enganxa. Un grup suec, que canta en anglès, amb lletres que s’entenen, música fresca i agradable. M’agrada! Però, dic que l’he descobert només “en part” gràcies a l’espot televisiu perquè, el fet decisiu per descobrir aquest grup ha estat poder-lo escoltar i tenir totes les seves cançons a l’ordinador, de franc i sense fer res alegal.

Aquesta gent són prou oberts de mires com per veure que el negoci de viure de vendre la música s’acaba. Molts insisteixen en mantenir aquesta hegemonia (grans discogràfiques i fosques societats d’autors), dictant el compàs del que s’ha d’escoltar i quan. En canvi aquest grup suec pensa diferent. Tenen clar que han de viure dels concerts i, com pot s’ho poden fer per què la gent els conegui i pagui per contractar-los o anar-los a veure? oferint la seva música per internet i de manera gratuïta.

Obrint la música i fent-la lliure fan que la gent els conegui. Si bé és cert que també es poden comprar els seus discs o bé “pagar el que es vulgui” tot fent un donatiu per internet, obir la seva música els ha acostat a molta més gent.

Crec que són maneres de veure el negoci en futur. Maneres, de poder fer realment el que volen i deixar que sigui la gent qui decideixi (i no una discogràfica moguda pel mercat). Us en recomano totes les cançons!

Ara fa quasi un any, en motiu de La Marató de TV3, parlava de la filantropia a casa nostra i em queixava del poc introduïda que tenim aquí la figura del mecenatge científic. És cert, no estem ni a l’alçada d’Europa i, ni molt menys, dels Estats Units. Estem massa acostumats a viure del poder públic i a que l’Estat (o Generalitat) treballi per nosaltres.

Aques matí però, he llegit un escrit a al bloc del Prof. Enric Canela que m’ha sorprès: El mecenatge per a la recerca comença a créixer. En aquest escrit parla d’un article aparegut a La Vanguardia d’ahir en que expliquen que el mecenatge a casa nostra ha passat dels 4.2 milions d’euros el 2005 als 17.9 del 2009.

Tal com diu, encara estem per sota de molts països europeus però és una noticia que m’ha sorprès i m’ha alegrat.

Avui, tot escoltant la ràdio, he sentit una noticia relacionada amb la cimera pel canvi climàtic que es fa aquests dies a Barcelona que m’ha cridat l’atenció. La noticia feia referència als costos en salut que suposarà el canvi climàtic i es referia a l’augment de malalties concretes en zones no endèmiques (en zones on no són freqüents).

Fa temps que es parla dels canvis en les malalties degut als canvis climàtics, un exemple és la presència de malària en altiplans africans on abans no n’hi havia. Això és degut a que fins ara, el vector que transmetia la malària no podia viure en aquestes zones degut a les condicions ambientals (més fredes) però ara, amb un lleuger escalfament, ja s’hi pot desenvolupar sense problemes. Però això és a l’Àfrica i ens queda massa lluny. Tenim algun projecte que estudia les evolucions de malalties com la malària en funció del clima i la població, però ben poqueta cosa.

Però bé, si el clima canvia, les temperatures pugen i, si això li sumem el fet que cada vegada ens movem més i que visitem llocs remots i llunyans, fa que, malalties no endèmiques de zones “riques”, ens puguin portar algun problema. Només cal recordar els mals de cap del mosquit tigre (Aedes albopictus),i això que a casa nostra “només” ens molesta la picada!

Ara comencem a parlar dels costos en salut que ens pot comportar el canvi climàtic. Ara. Aquí, als “països enriquits” tenim sort de tenir maneres d’afrontar aquests costos. Però fa anys que hi ha gent que els pateix i no tenen més remei que conviure amb ells. “Oblidem” aquestes malalties, res, són coses de l’Àfrica i ens queda molt lluny! però quan ens afectin, segur que començarem a veure patents de nous medicaments (que la gent del sud tampoc podrà adquirir), i hi sabrem posar solucions. I doncs, per què no ens hi posem ja?

La Marató de TV3 d’enguany està dedicada a les malalties rares, malalties que, a l’afectar una minoria de la població, no reben l’atenció ni tenen els tractaments que tenen les malalties “rentables”.

Aquestes malalties afecten una proporció molt baixa de població i això fa que no siguin “rentables” per als laboratoris farmacèutis que, desenganyem-nos, són, per norma general, els encarregats de llançar nous fàrmacs i/o tractaments al mercat. I, per tant, aquestes empreses es mouen per les regles del mercat i, on no hi ha diners, no hi inverteixen. Aquestes malalties, tot sovint, no són prou rentables i, per tant, no disposen ni de la recerca ni dels tractaments que tenen d’altres malalties. Em sona (i ara ho dic de cap) que algunes administracions donen algun tipus d’ajuda a les indústries que desenvolupen tractaments per a aquestes malalties, però, en molts casos, la recerca bàsica està encara massa endarrerida.

Hi ha però grups de recerca, tot sovint bàsica, que es dediquen a estudiar aquestes patologies, també hi ha grups de metges que miren d’identificar diferents casos i fer-ne un seguiment. I felicito tota aquesta gent, treballar en “coses” minoritaries no sempre és fàcil. I, per això m’alegro que la Marató d’enguany estigui dedicada a aquestes patologies.

Hi ha però, un altre grup de malalties “no rentables” i, en aquest cas, no són ni molt menys rares ni minoritàries: les malalties oblidades. Malalties que afecten milions de persones arreu del món però que, per desgràcia, són persones que no poden accedir a cap tractament, que no tenen poder adquisitiu per adquirir un hipotètic tractament i que, per tant, no interessen a aquells que busquen el negoci en el disseny de fàrmacs.

Com he dit, m’alegro que la Marató d’enguany tracti les malalties rares però em faria il·lusió i m’agradaria veure, en un futur, una Marató dedicada a les malalties oblidades.