I me n’alegro! tant del nou look com d’haver migrat a programari lliure.

Ahir la tarda, el “nou” Canal Solidari va veure la llum i els felicito per redisseny del web. No és que l’antic fos “lleig” (a mi m’agradava), però el nou té un aire més modern (més 2.0 que es diu), de navegació més senzilla i incorpora utilitats com ara “el més llegit”, eines per difondre les notícies via xarxes socials,…

Un altre canvi més ocult però per a mi potser més significatiu ha estat la migració a programari lliure. Fins ara, Canal Solidari s’allotjava en un servidor amb Windows, des d’ahir, el servidor funciona amb Linux. Cosa que és d’agraïr i, encara més, en portals com aquests.

Felicitats!

La malalties oblidades, bàsicament tropicals, no són rentables. Afecten a milions de persones però, tot i així, hi ha escassos i antics (sovint, amb molts efectes secundaris) tractaments. Això és bàsicament perquè aquestes malalties afecten a països, a població, amb pocs recursos i, per tant, un laboratori que desenvolupi i comercialitzi un medicament per a aquesta població, rarament obtindrà els escandalosos beneficis que obté produïnt un comprimit contra la caiguda del cabell.

Això fa que, aquestes malalties tinguin, com he dit, escassos tractaments, antics i amb greus efectes secundaris. Si bé és cert que hi ha grups de recerca, tot i que són minoria, que poden fer recerca bàsica amb aquestes malalties, aquests grups no tenen, ni de bon tros, els recursos necessaris per engegar tots els engranatges necessaris per a desenvolupar un nou medicament.

Avui, fent una mica de bibliografia he trobat un article a PLoS Neglected Tropical Diseases, de finals d’agost que parla dels avenços en el desenvolupament de fàrmacs per a aquestes malalties. La lectura, llarga però interessant, resumeix el que s’ha fet i s’està fent en el desenvolupament de fàrmacs per aquestes malalties.

Ja està decidit. Ja tenim nom i és Aniol!

Pel que hem pogut llegir arreu, Aniol prové del nom romà Andeolus (un sant del segle III), amb els anys s’ha mantingut el prefix A i les consonants ND han evolucionat a NN fins que finalment s’han quedat en una N. És una variant d’Annià, que prové d’estar consagrat a Anna Perenna que se la considerava la deessa de la lluna o deessa de l’any.

A casa nostra el nom és més freqüent en terres gironines, sobretot a la Garrotxa i al Gironès, amb 77 i 62 Aniols nascuts entre els anys 2000 i 2007, respectivament. Al Barcelonès és menys freqüent, en el mateix periode en van néixer 12, el que significa un 0.19% de tots els naixements. Les dades provenen de l’IdesCAT.

Hi ha llocs ben bonics amb un “Sant Aniol” pel mig, sobretot a la Garrotja. D’una banda tenim Sant Aniol d’Aguja, a l’Alta Garrotxa i Sant Aniol de Finestres, un petit poble al sud-est de la comarca.

En fi, ara només cal que tregui el cap!

Les dues ministres involucrades en la retallada de la partida pressupostària en R+D+I per l’any vinent ens han dit constantment que la retallada no afectarà ni la gent ni els projectes que ja estan engegats. Prometen que hi haurà compensacions, diners del Plan E destinats a recerca, una disminució de la pressió fiscal a les empreses que facin R+D+I (tenia entès que l’any vinent eliminaven les bonificacions fiscals per a aquestes empreses -ho dic, això, de cap-).

Però, realment és així? potser le nombre de gent no disminuirà, o ho farà “poc”, però, no disminuirà el nombre d’incorporacions a la recerca? no disminuiran el nombre de places ofertes com a Sara Borrell, Juan de la Cierva, Torres Quevedo,…? ja ho veurem.

El que puc explicar ara és el cas que em van explicar dies enrere. Una persona A que treballa en un departament B. Aquest departament té una mena d’acord amb una xarxa, C, d’àmbit estatal. Amb aquest acord, C passa uns diners anuals a B. B, amb aquests diners té contractada a la persona A. A més a més, fa poc, B s’ha compromès amb A per allargar un any més el seu contracte.

Ara ha arribat la sorpresa. L’any vinent C no passarà més diners a B. No hi ha diners. Aleshores, què passa amb A? doncs, B, el departament, ha de fer mans i mànigues per moure diners d’altres projectes per a poder seguir pagant A. Això implicarà que no es contractin noves persones que havien de treballar en aquests projectes.

Però no, la disminució de diners per R+D no afectarà les persones.

“La recerca i la innovació són crucials per al desenvolupament i el benestar de la societat. Especialment durant aquests moments difícils, quan la crisi ens ha mostrat el fracàs del model econòmic, molts països han llençat importants paquets de reforç i incentivació de la recerca. S’és conscient de que la inversió en recerca produeix un retorn molt superior, i que l’esforç addicional en aquest moment repercutirà molt positivament dintre d’uns anys, ajudant a deixar enrere les conseqüències de la crisi.

Per contra, a Espanya, arran de les primeres aproximacions cap a una retallada pressupostària en I+D, un grup d’investigadors de tot l’estat vam decidir coordinar-nos per a redactar un manifest conjunt. Un cop publicat l’esborrany dels Pressupostos, i a l’espera de la seva aprovació al Parlament, ens agradaria fer constar la nostra opinió al respecte.

Les serioses retallades previstes per als centres, que volten el 10%, juntament amb la reducció de pressupost per al MICINN, ens fan témer pel futur de la recerca al nostre país que, tot i els recents esforços governamentals, és més precària del que hauria de ser. La prestigiosa revista “Nature” va publicar l’any passat una editorial, referintse a una nova “Edat de plata” per a la recerca espanyola, lloant aquest canvi de rumb estratègic, indispensable per al creixement econòmic i com a societat. Tots aquests esforços poden diluir-se ràpidament si es materialitzen les anunciades retallades pressupostàries.

Una caiguda tant important al finançament només es pot gestionar mitjançant reduccions de plantilla i el tancament de diferents centres, alguns dels quals, de fet, ja no han aconseguit renovar el finançament per a 2010. Al marge d’aquesta curiosa ironia pressupostària, que fomenta el treball però a la vegada provoca la destrucció de llocs de treball ja existents, la pèrdua de capital humà pot conduir a una catàstrofe econòmica a mig plaç. El sector de la recerca pateix un problema molt característic, i és que quan una innovació és prou rellevant com per a canviar el món, passa automàticament a ser absorbida per la societat qui, agraïda, s’apropia d’ella.

Exemples com internet i les comunicacions mòbils, els avenços en teràpies genètiques i medicina, automatització de processos, descobriments neurològics, abaratament dels aliments i tècniques de cultiu, entre d’altres, ens han fet oblidar que l’ésser humà va viure durant molts milers d’anys sense aquest bagatge cultural. És més, tots els diners invertits en recerca no només tornen a la ciutadania en forma de millores socials, sinò també econòmiques. Les patents i béns intel·lectuals injecten un flux de diners de procedència internacional, un degoteig constant de beneficis que sobrepassa de llarg la inversió en innovació i la idea del «que inventin ells» que ha regit durant molt de temps la estratègia política d’aquest país.

Per tot això, els investigadors creiem necessària més atenció per part del Govern, a qui reclamem, com a mínim, equitat pressupostària. Som conscients de que en una situació de crisi internacional no és sostenible demanar grans augments de finançament, però temem que les actuals retallades comprometin el futur de l’economia espanyola que, a mig plaç, necessitarà de sectors de futur per a sortir definitivament d’aquest clot i obtenir respecte i projecció internacional en aquest nou món de la recerca i desenvolupament.”

http://manifiesto.wikispaces.com/Manifiesto

L’Estat Espanyol no ha destacat mai per ser una potència en recerca. No és que no hi hagi gent capacitada (tot el contrari), però no hi ha hagut mai un suport institucional (i econòmic) com cal. Durant anys, el que s’ha fet aquí ha estat fruit del sacrifici i de la imaginació (per quadrar números i treballar sota mínims) de moltes persones. I, qui ha decidit no treballar en aquestes condicions, ha anat a triomfar a l’estranger.

Això era així fins que l’any 2004 hi va haver un fort canvi de tendència. Una aposta clara per l’R+D+I. Això es va traduïr en un augment considerable de la inversió de l’Estat en recerca. Programes amb bones dotacions econòmiques, suport als centres de recerca i universitats, posicions laborals més estables i menys precàries,… i, tot això s’ha anat traduïnt en tornades de la gent que havia decidit marxar, en centres i grups d’excel·lència, en gent, estrangera, que volia venir aquí a fer post-docs,…

I ara, què? Aquest aquest any l’augment de despesa ja ha patit una sotregada amb una congelació de la seva dotació econòmica. Ara, quan es comencen a perfilar els pressupostos de l’any vinent, sembla ser que els números començaran a decréixer i possiblement la disminució serà de fins un 15%!!!

Suposo que es traduirà en menys diners per la gestió de les universitats i centres de recerca, una retallada en despeses de personal,… Però, no gaire lluy de tot això, les conseqüències poden ser pitjor: qui havia apostat per nosaltres, en sortirà escaldat. Els investigadors que havien decidit tornar, si marxen, ja els hem vist prou.

La ciència es basa en la paciència, la imaginació i la passió. Es construeix poc a poc, molt a poc a poc. Però és molt fàcil ensorrar-la. I, aixecar-se després de la patacada pot ser dolorós.

La ciència no necessita tisores!