Demà, en el marc de la mostra de films i documentals “Salut per al desenvolupament” (de la campanya Salut per al Desenvolupament) es projectaran els documentals “En peligro extremo” i “Nada personal”. El primer, dirigit per Rebecca Rivas, té una durada de 45 minuts i el segon, dirigit per Giulia Tamayo i Carlos Cárdenas, 21.

Les sinopsis:

En peligro extremo
El Perú presenta una de les taxes de mortalitat materna més alta de l’Amèrica del Sud. A les regions més inaccessibles del sud dels Andes, la pressió de les polítiques internacionals per aturar la mortalitat materna i infantil és alta, i sovint entra en contradicció amb les tradicions andines. A través de Judyth, una dona andina de 27 anys embarassada, el film es pregunta: és possible establir ponts entre el naixement tradicional i l’institucional, entre la medicina institucional i les tradicions mil·lenàries dels Andes?

Nada personal
Basat en la investigació sobre les irregularitats en l’aplicació del Programa Nacional de Salut Reproductiva i Planificació Familiar del Perú (1996-2000), Nada Personal recull alguns dels testimonis dels centenars de dones de les zones rurals del Perú que es van sotmetre a esterilitzacions quirúrgiques. Pràctiques abusives, sense consentiment previ, complicacions postoperatòries, morts causades per negligències, precàries condicions d’higiene… El film posa de manifest com es van dur a terme aquestes operacions, assenyala la responsabilitat del govern de Fujimori i apunta les causes que van propiciar aquest tipus d’actuacions.

Després de les projeccions i haurà una estona pel debat amb Raquel Cuentas, investigadora de l’estudi sobre les esterilitzacions quirúrgiques del qual ha sorgit el documental Nada personal i Sara Cuentas, membre de l’ONGD Intered, vocal de gènere de la FCONGD i membre del Consell assessor de la campanya.

La sessió serà al cinema Verdi Park (carrer Torrijos, 49 de Barcelona) a les 22.15h.

Ahir em van passar un enllaç a una campanya que pretén lluitar contra la bretxa digital, Informàtica solidària. La campanya, engegada per l’ONGd Banc de Recursos amb el suport de l’empresa de missatgeria MRW, es basa en recollir material informàtic en desús i enviar-lo a països en vies de desenvolupament (PVD).

Tot i que no sóc massa amic de contribuir al desenvolupament enviant allò que aquí ja no volem, en aquest cas, crec que la idea no està pas malament: aquí sempre volem l’últim crit en tecnologia i de seguida es considera obsolet allò que està prou bé com per seguir treballant.

Com dic, la idea, al meu entendre, no està pas malament. Però falla. Per què? he tafanejat el web del Banc de Recursos per veure com ho fan i m’ha entristit veure que els ordinadors enviat funcionen amb Windows i que, a més a més, els receptors, reben cursos de formació en Windows i MS Office.

Per què crec que falla si els receptors reben formació? Doncs perquè si una persona fa un curs d’informàtica en una de les aules que es munten en els PVD amb aquests ordinadors, aprendrà a fer ús de Windows i MS Office i, per tant, si aquesta persona algun dia arriba a comprar-se un ordinador, per nassos, haurà de comprar també una llicència de Windows i una altra de MS Office. Per a mi, això, és esclavitzar tecnològicament.

Entenc que aquí, a casa nostra, hi pot haver gent que treballi amb Windows per la que canviar a Linux pot ser un “petit trauma”, estàs acostumat a un sistema i unes eines i has de canviar a un altre. Però estem parlant de formació a gent dels PVD on, posats a aprendre com fer anar un ordinador, crec que seria molt més profitós ensenyar-los a fer anar un escriptori i un programari pel que després, si mai ho volen adquirir ells, no s’hi hagin de deixar un sou.

A banda d’aquesta consideració, sovint, quan una empresa o una persona particular es desfan d’un equip informàtic, assumint que aquest funciona i no està espatllat, és perquè volen quelcom millor, amb més potència i que pugui córrer sistemes operatius que requereixen més recursos, programes amb millors gràfics,… Un exemple seria la migració d’una empresa de Windows XP a Windows Vista. Aquesta empresa allibera uns ordinadors que no poden funcionar amb Windows Vista, porten un sistema operatiu, Windows XP que, d’aquí alguns mesos passarà a ser obsolet, sense suport ni actualitzacions de seguretat, deixant obsolet l’equip. Vull remarcar que si Windows XP no es considera ja obsolet (Microsoft ho volia fer fa uns mesos) és perquè molts usuaris no han volgut passar-se a Vista i en qüestió de mesos l’empresa alliberarà una nova versió del seu sistema operatiu. Aleshores, aquesta aula fa formació en un sistema operatiu obsolet i quan els usuaris es comprin un ordinador, hauran de pagar les respectives llicències i, a més a més, segurament el sistema operatiu de l’ordinador que comprin serà ben diferent del que han après (en migracions d’XP a Vista sí que hi ha hagut autèntics traumes…). Un ordinador amb Linux pot durar molts més anys sense ser obsolet.

Com dic, aquests tipus de campanyes em semblen bé (tot i que no considero gens vàlid donar allò que ja no volem en d’altres camps -medicaments,…-). Però crec que s’haurien de fer d’una manera diferent, no creant les dependències, esclavatge, tecnològiques que es creen fent-ho com es fa ara.

Demà, dins de la mostra de films i documentals “Salut per al desenvolupament” (de la campanya Salut per al Desenvolupament) es projectarà el documental “Silêncio da mulher“, de Gabriel Mondlane. El documental, produït per Medicus Mundi Catalunya té una durada de 45 minuts.

Sinopsi

Marta és una dona jove que viu amb el seu marit i la seva família en una zona rural del sud de Moçambic. Quan queda embarassada per primera vegada, descobreix que és seropositiva. A partir d’aquí, Marta haurà de lluitar contra les barreres i els tabús que envolten el tema del VIH/SIDA a l’Àfrica subsahariana, i prevenir la transmissió del virus al nadó. El film és el resultat d’un procés interactiu entre els investigadors i les investigadores socials, el director, els actors i les actrius i l’audiència, que es configura com una eina de debat i reflexió.

Després del documental hi haurà un debat amb Gabriel Mondlane, director de “Silêncio da mulher” i Cristina Álvarez, metgessa i antropòloga i coordinadora de la investigació sociosanitària de la qual ha sorgit el documental i membre del Consell assessor de la campanya.

La sessió serà al cinema Verdi Park (carrer Torrijos, 49 de Barcelona) a les 22.15h.

A finals del mes passat va saltar l’alarma. Venia de Mèxic i ens deia que hi havia molts morts (i encara més malalts) afectats per una nova grip, la grip porcina. De seguida van aparèixer casos als Estats Units i al Canadà, poc després a l’Estat Espanyol i així, mica en mica, anàven apareixent nous casos de la malaltia arreu del planeta.

La grip procina, coneguda com a grip A(H1N1) arreu del món i com a grip nova a l’Estat Espanyol, era una mutació del virus de la grip que afecta als porcs. El nou virus però, podia afectar persones i a la vegada hi havia indicis que la mutació havia dotat al virus de la capacitat de transmetre’s entre persones. Així doncs, hi havia indicis clars de perill de pandèmia: un nou virus contra el que no estem preparats i que, a més a més, s’encomana entre persones (cal recordar que la grip aviar, tot i ser en humans molt més virulenta, no s’encomanava entre persones).

De seguida es va procedir a aïllar als malalts que presentaven símptomes de grip i que o bé havien viatjat a Mèxic o havien estat en contacte amb persones que sí que hi havien viatjat. Paral·lelament, seguint els protocols establers, l’OMS va anar elevant el risc de pandèmia fins al nivell 5, el de pandèmia imminent, en el que ens trobem ara.

La cosa sembla que, més o menys, s’ha controlat. Seguim en el nivell 5 de pandèmia, però el virus sembla ser molt menys virulent del que es temia i el nombre de nous casos no augmenta al ritme dels primers dies. Segurament hi acabarà havent una pandèmia però l’afectació serà com a molt, com la grip estacional.

A la que la cosa s’ha calmat una mica però, ja hi ha les veus que anuncien que se n’ha fet un gra massa, que tot plegat és només un muntatge per despistar de la crisi, per blocar les exportacions de carn de porc d’alguns països,… ja no entro a valorar les diferents teories conspiradores sobre l’origen del virus.

El que sí que voldria fer són algunes reflexions sobre la situació. Primer de tot, no crec que se n’hagi fet un gra massa, com a mínim, des de l’OMS: hi ha uns protocols clars i públics que indiquen quan i com s’han de delcarar els diferents nivells de risc de pandèmia i què cal fer quan es passa d’un nivell a l’altre. En segon lloc, estem parlant d’un virus nou, els virus són patògens altament mutables i que a vegades costa de predir què faran i com aniran. És molt difícil saber com reaccionarà el cos humà davant d’un nou patogen i, és més, qui sap si en plena expansió, un nou virus que sembla poc greu, fa una nova mutació i es torna més virulent?

Així doncs, trobo ben normal que en aquests casos s’aïllin els malalts, les autoritats sanitàries es posin en contacte amb les persones que han estat en contacte amb un cas confirmat,… No podríem pensar que, potser, si la cosa no ha anat més enllà és perquè s’ha actuat com cal?

La setmana passada vaig estar de congrés. Vaig assistir al “27th Noordwijkerhout-Camerino-Cyprus Symposium, Trends in drug research”. Era el meu primer congrés com a post-doc i, per tant, la primera vegada que assistia a un congrés de química mèdica. El congrés en general em va agradar, vaig aprendre (com dic, era el primer congrés del tema al que anava) però em va decebre el poc intercanvi de coneixement que hi va haver.

M’explico. Fins ara, els congressos als que he anat, a gent, en fer una xerrada exposava un problema, explicava amb força detall la metodologia emprada per abordar-lo i, finalment, mosatrava uns resultats i conclusions. En el congrés de la setmana passada, en general, no va ser així. En la majoria de xerrades se’ns exposava un problema, una caixa negra el resolia i al final, se’ns mostraven uns resultats i unes conclusions. I, a més a més, sovint, sense massa detalls per qüestions de “propietat intel·lectual”.

El per què? doncs, perquè la majoria de xerrades la feien laboratoris farmacèutics. I és aquí on rau el problema. Entenc que en aquests tiups de congressos hi ha d’haver presència de la indústria, em sembla bé i tot! també puc arribar a entendre que, quan un laboratori fa una xerrada, no expliqui tots els detalls. Però, el que ja no entenc és com pot ser que en un congrés, la gran majoria de xerrades les facin laboratoris farmacèutics i que, per tant, el nivell d’intercanvi de coneixement sigui tant baix.

Això és el que m’ha falalt d’aquest congrés. Com en molts congressos, hi havia expositors de diferents laboratoris i empreses, cosa que em sembla bé ja que són patrocinadors. Però, d’aquests expositors, tots, van xerrar (això ja em sona a “si pagues per un expositor, podràs xerrar”), però, a més a més, hi havia patrocinadors dels que… tots, també van xerrar.

Tinc la sensació que, qui ha xerrat ha estat perquè ha pagat. La gran majoria de xerrades eren d’empreses i, per tant, explicàven ben poc. I, de les poques universitats que han xerrat, quasi totes han mostrat resultats de col·laboracions fetes amb els laboratoris i on molts detalls no eren explicats per “no violar la propietat intel·lectual”.

Quan pagues per anar a un congrés pots entendre que hi haurà uns patrocinadors, que algunes xerrades les faran ells,… però, a canvi, esperes aprendre, veure coneixement. Aquests dies, he après, no ho nego (com he dit, era el meu primer congrés del tema), però m’he quedat una mica amb la sensació que hem pagat un congrés per anar a una fira de mostres on, tot de comercials encorbatats (sí, la majoria homes i ben “entrajats”), ens expliquin les meravelles que fan les seves empreses, però que ens les expliquin agafant com a exemples antics projectes solucionats per caixes negres.