Diumenge passat, en el programa “30 minuts” es va emetre un reportatge titulat “Addictes a l’ajuda“. El periodista que condueix el reportatge es desplaça a diferents països africans per mostrar el mal ús de les ajudes financeres provinents del nord que arriben al continent africà.

La sensació que et queda després del programa és que ho fem fatal, que “allà baix” són una colla de corruptes que malbaraten els diners que els donem. En el reportatge es mostren els cotxes tot-terreny de luxe comprats pel ministeri de sanitat mentre l’hospital de referència del país no té prou diners per tirar endavant,… i així, uns quants exemples, tots ells fan referència a ajudes econòmiques (principalment de la Gran Bretanya) gestionades directament pels governs locals. Al final però, el reportatge se centra en un cas en que hi ha hagut una clara identificació d’un projecte, s’han avaluat les necessitats reals del lloc on es destinarà l’ajuda i el projecte ha estat un èxit.

Pel que conec del tema, la majoria d’ONGs treballen seguint el model del darrer exemple del reportatge. Quan han de tirar endavant un projecte, van al terreny, identifiquen clarament el problema i, amb l’ajuda d’una contrapart (entitat) local i el finançament d’aquí, el projecte funciona. Donar diners a cegues és un malbaratament, està clar, els diners seran mal gestionats, desviats,…

El reportatge és interessant, no està malament. Però dóna una visió molt negativa de la cooperació. Tot i que només parla de la cooperació financera dels governs i entitats internacionals, ho posa tot al mateix sac i, com dic, acaba deixant un mal regust de boca i una mala imatge de la cooperació internacional. I, qui pateix més greument les conseqüències d’aquesta mala imatge? les ONGs que, són precisament (en la majoria dels casos) les que treballen de la mateixa manera que el darrer cas (exitós) que mostra el reportatge.

Sí, és cert, cal plantejar què anem a fer a l’Àfrica (i a l’Amèrica llatina, Àsia,…), i fer-ho bé. Però hi ha gent que ja ho fa bé i aquesta mena de reportatges, tot i ser reals, són parcials, unifiquen coses, en barregen d’altres, i acaben fent més mal que bé.

Ahir al vespre vaig començar un curs de fotografia de natura i viatges. L’organitza l’agència de viatges Orixà i el professor és el fotògraf de natura Joan de la Malla.

De moment poca cosa puc explicar. Ahir vam fer la primera sessió i, pel que ens van dir, la més teòrica de totes. Vam parlar d’aspectes més “teòrics” de les càmeres: sensors, espais de color, iniciació a l’histograma, obertures, velocitats,… i al final vam començar a parlar de la tècnica de la fotografia de paisatges. Va ser una lliçó introductòria, per posar el grup al mateix nivell i, mentre anàvem aprenent conceptes, en Joan ens explicava exemples concrets, alguns trucs,… Va ser molt interessant!

Avui i demà hi ha dues sessions teòriques més, el cap de setmana farem una sortida pràctica de dos dies i, la setmana vinent, tres sessions teòriques més!

El curs me’l va regalar la MªElena pels 30 anys i val a dir que, tot i que com he dit, de moment només he fet una sessió… m’encanta! Seguiré informant!

Divendres passat vam anar al TNC a veure Antílops, de Henning Mankell. L’obra reflexiona sobre la cooperació del món occidental a l’Àfrica. L’acció ens situa en la darrera nit de dos cooperants de l’FMI que, després de quinze anys al continent, tornen cap a casa i han de donar la benvinguda al seu substitut. Tots ells reflexionen sobre el què han fet i el perquè, el que no han fet i les seves relacions amb la gent del país.

L’obra és una crítica i una reflexió sobre les nostres intervencions en països llunyans. Es qüestiona com podem anar a “ajudar” ingnorant la gent que ajudem. Com podem decidir des d’aquí, lluny de la realitat d’allà,… Ha de quedar clar que això no passa amb totes les formes de cooperació i, no molt menys, amb totes les entitats cooperants!Ho mostra tot d’una manera exagerada però real.

Després de l’obra hi va haver un debat amb els actors, la directora, el traductor i l’escenògraf. Durant el debat hi va haver de tot, des de cooperants que explicaven la seva visió fins  a gent que es prenia l’obra com a quelcom massa real i massa freqüent. Va ser un bon debat i, després d’una obra així, necessari.

Tant l’obra com el posterior debat van estar molt i molt bé! Fins al moment desconeixia el vessant teatral de’n Henning Mankell i no em va pas decebre!

Aquesta nit anem al teatre, a veure Antílops, de Henning Mankell. Mankell és un dels meus autors preferits. M’encanten tant les seves sèries de novel·la policíaca com les altres, les més íntimes, les de denúncia. Fa pocs dies es va estrenar el que és primera obra de teatre de’n Mankell que es representa al nostre país: Antílops.

Antílops és una crítica al neocolonialisme que fa la societat occidental a l’Àfrica d’avui. A la nostra intervenció per “explicar-los” com han de ser i què han de fer. No n’explico res més, aquesta nit l’anem a veure (regal que em va fer la MªElena pel sant) i ja us diré el què!

Per variar, fa una bona temporada que no parlo de llibres i, mira que me’n vaig llegint! Admeto que el fet de no anar cada dia amb tren fa que llegeixi un xic menys però, llegeixo.

A continuació, alguns dels llibres que m’he llegit durant el darrer any i dels que no n’he parlat encara.

El Tibet trenca el seu silenci, de Tsering Woeser.
No és una novel·la, però ens explica històries. No és un llibre de pensaments, però ens fa pensar (i indignar). El llibre és una recopilació d’escrits del bloc de Tsering Woeser, tibetana que viu per força a Pequín. Té prohibit abandonar el país i no pot tornar a trepitjar la seva terra natal, el Tibet.

El llibre recull alguns apunts del seu bloc que ens miren d’explicar l’abans i el després de les revoltes que ara fa un any van viure els carrers de Lasha i d’altres ciutats del Tibet. Ens situa en el context del Tibet ocupat per la Xina imperialista, el que hi passa, com s’hi viu, l’opressió i la negació de les llibertats més bàsiques,… i tot sobre la mentida de l’ocupant que argumenta l’ocupació justificant-se que amb ells, la gent viu millor.

El monestir proscrit, de Maria Carme Roca.
Novel·la històrica de casa nostra. Amors prohibits, crims i traicions. Narra la història d’una noia que arriba al monestir fugint d’un matrimoni imposat. El llibre et submergeix en ple segle XI, hi aparèixen personatges històrics i explica l’expulsió de les monges del Monestir de Sant Joan de les Abadeses. Bon llibre, lectura fàcil i molt interessant per qui li interessi la nostra història (a mi em va atrapar des del primer moment).

Amics absoluts, de John le Carré.
Una nova novel·la del mestre le Carré. Espies, guerra freda, revoltes, pensament,… el llibre, marca de la casa, ens situa a Munic, poc després de l’inici de la segona guerra de l’Iraq, on en Ted Mundy porta una vida més o menys normal fent de guia turístic en un castell.

L’aparició d’un antic company de lluites, en Sasha, fa recordar el passat revolucionari de’n Ted i ens porta fins al Berlín dividit de la guerra freda, ens recorda les seves aventures d’espia i contra-espia i ens situa de nou al present on els dos antic companys de lluita s’embarcaran en una nova lluita per millorar el món actual.