Dijous passat, dins el cicle Mostra de films i documentals “Salut per al desenvolupament”, es va projectar el documental “El costat fosc dels assajos clínics”, de la BBC. El documental qüestiona l’ètica dels assajos clínics que alguns laboratoris duen a terme a l’Índia. Amb alguns exemples, s’explica que sovint, el consentiment informat dels pacients no és tant “informat” com hauria de ser, se’ls ofereixen participar en assajos com a medicació,…

Després de la pel·lícula, com en totes les sessions del cicle, hi va haver una estona de debat. Aquesta vegada, degut a la presència d’algunes persones provinents de la indústria farmacèutica, va ser especialment interessant. Un dels arguments de la indústria era que, si a l’Índia el govern permetia aquestes situacions, no era culpa seva, sinó del govern indi, per permetre-ho.

Jo em pregunto. Si vaig a 120 Km/h per una carretera on el límit és 80Km/h i on sé que mai hi ha controls de velocitat i tinc un accident, de qui és culpa? segons l’argument exposat en el debat, la culpa seria del govern… per no controlar la meva velocitat en aquesta carretera. Jo diria que la culpa és meva, per abusar d’una vulnerabilitat, que és no controlar la velocitat.

És més, si la indústria farmacèutica tria països com l’Índia per a dur a terme assajos clínics, segur que és perquè li surt a compte(*), entre d’altres coses perquè hi ha menys control institucional sobre el que es fa en aquests assajos, i elles, n’abusen.

* Fer un assaig clínic aquí implica moltes responsabilitats, controls, que sotmetre’s a un assaig no sigui una alternativa per no poder pagar un tractament, bona informació, assegurances,… tot això és molt més senzill en països on hi ha menys control o bé els recursos del país dificulten aquest control. A més  a més, països altament poblats i amb una poder adquisitiu molt baix, fa que es tingui molta gent “verge de medicació”, gent que no s’està tractant amb res, de manera que els resultats de l’assaig, són molt més valuosos ja que no hi ha interaccions del fàrmac testejat amb d’altres fàrmacs. I, el més trist, la manca de recursos de la població fa que, sotmetre’s a un assaig sigui l’única manera d’accedir a un tractament, cosa totalment acceptable.