Avui he anat a recollir les còpies de la tesi impresa. Com que n’eren moltes (15) i pesaven força, per tornar a la feina he agafat un taxi (havia de travessar tot Barcelona). El taxista era un d’aquells d’escoltar la COPE però, per sort, duia la ràdio parada.

El primer que m’ha preguntat era per on volia anar. Li he dit que per on cregués que era millor i ha decidit anar per l’Avinguda Diagonal. Una vegada decidit això m’ha dit que, per un recorregut tant senzill (de zona universitària al passeig marítim) no calia fer ús del GPS que duia instal·lat al cotxe. L’home tenia ganes de conversa i quan vaig sol no em molesta gens parlar amb els taxistes, ans el contrari. Ell en castellà i jo en català, i cap problema.

Seguim amb el GPS, com que semblava que el tema li feia gràcia, li he preguntat quan era que el feia servir i m’ha dit que quan va a llocs que no coneix (“dish!”). La seva frase immediata ha estat que a Catalunya, l’única pega que tenen aquests aparells és que, sinó els poses els noms dels carrers, viles i ciutats en català, no els troben. Es queixava però amb resignació, sense indignar-se.

El seu raonament era que “¡si yo siempre he escrito Vich, por qué ahora tengo que escribir Vic, si pongo Vich al GPS, no me lo encuentra!“. Em feia certa gràcia com ho deia ja que simplement s’hi resignava. Aleshores però, li he comentat que, si va a un lloc que no coneix, normalment li donaran una adreça escrita, ha assentit. Ell mateix, al moment, ha dit que allò dels noms en català era una minúcia, és més, m’ha fet gràcia perquè just després ha dit que així s’aprenia els noms en català.

Sé que és una xorrada però m’ha fet certa gràcia la situació.