De nou fa temps que no parlo de llibres. Vaig llegint, però no sempre en faig la sinopsi al bloc. A continuació, coincidint amb la Diada de Sant Jordi, recull dels llibres que he llegit aquests darrers mesos:

El Celler, de Noah Gordon.
És una mica el típic llibre que ven més per la publicitat que per la qualitat. No és un mal llibre, però tampoc és un gran llibre i, ni molt menys, és a la talla del que s’esperaria de l’autor. Un llibre distret i de lectura ràpida. Diuen les males llengües que la Generalitat ha pagat l’autor per que faci una novel·la sobre el vi i el país. Altres llengües, no tant “males”, diuen que l’editorial prepara ua reedició de la versió en català ja que l’actual (la que he llegit jo) deixa molt que desitjar. L’edició en català és molt dolenta, plena de faltes d’ortografia, traduccions massa literals, alguna castallenada i, sobretot, es carrega tot el treball de documentació que diu haver fet en Noah Gordon, no costa tant saber, per exemple, quin és el lema en català dels castellers. Com a resum, el llibre relata l’amor pel vi d’un jove que, en veure’s embolicat en un complot polític, és obligat a deixar el país. Quan torna, ha après l’art de fer vi.

Seda, d’Alessandro Barico.
Lectura dolça i tranquil·la. És una història d’amor que no ho és. Una novel·la que no ho és. Un conte? tampoc. És un llibre que explica una història amb calma, poc a poc, per gaudir-la. És un llibre dolç, lent, harmoniós. Tant curt com excel·lent.

La Piràmide, de Henning Mankell.
Com és el principi de la carrera de policia de l’inspector Kurt Wallander? Aquest llibre conté tres histories curtes que ens posen a lloc. És un retorn al passat, quan en Wallander deixa l’acadèmia i viu les seves primeres emocions al cos de policia de Malmo. És un llibre amb diferents casos i històries que, amb alguns salts temporals, ens expliquen el passat d’aquest inspector. Un bon llibre, com tots els que he llegit de l’autor.