En algunes ocasions he tastat Ubuntu. De fet, és la distribució que hi ha instal·lada al PC de casa. Ubuntu és un “Linux fàcil”, permet que la gent entri al món de Linux per una porta que costa menys d’obrir, molta gent no hauria tastat Linux si no fos per Ubuntu. Jo mateix, no sé si a l’ordinador de casa tindria un Linux sinó fos per Ubuntu, és un ordinador del qual jo no en sóc l’usuari principial. Ara bé, no hi tinc instal·lada, ni molt menys, la darrera versió, hi ha una 6.10 6.06 (crec) que té suport a llarg termini i que no m’obliga a actualitzar cada sis mesos.

Però, què està passant? La idea d’Ubuntu m’encanta! al principi em va fascinar, ho havia parlat algunes vegades amb l’Oriol: una distribució per tothom! que tothom, o pràcticament tothom, pot fer servir sense problemes! Però, poc a poc, vaig descobrir que la distribució començava a tenir “tics” que no em feien el pes. Massa problemes a fer upgrades de versions, que a la vegada eren forçats cada sis mesos (excepte a la 6.10 6.06), problemes sense solucionar ja que, total, si al cap de sis mesos tenim versió nova!,… El que va començar sent un forl de Debian molt bo, se’n va anar allunyant.

En fi, Ubuntu segueix sent una molt bona distribució per aquells o aquelles que comencen amb Linux, però, tinc la sensació que perd allò que m’agrada del programari lliure, el tothom per tothom. En Jordi Mas ha escrit un apunt al bloc que, en certa manera, resumeix això que comento i ho comparteixo plenament.

Cal recuperar la màgia d’Ubuntu o, si més no, si els de Canonical ens fallen, aprofitar tot el gran potencial humà que han generat.