Aquests dies, per enèsima vegada des que es va fer (ara fa quasi deu anys) el Pla de Bolonya ha tornat a sortir a la llum. Quan era estudiant de farmàcia, vaig ser, durant dos anys, membre de la Junta de la Facultat. Aleshores, mentre a la Junta es debatia un nou pla d’estudis (emmarcat dins les idees de Bolonya) ja hi va haver vagues per aquest pla. Mentre els estudiants representants (escollits per la comunitat estudiantil) treballàvem per fer el millor pla d’estudis possible, dins el marc que delimita l’estat, la Generalitat i el mateix pla de Bolonya, d’altres decidien convocar vagues i impedir a la resta d’anar a classe.

Sí, es dirà que aquestes vagues eren convocades pels sindicats estudiantils, i que, per tant, també representaven als estudiants. El problema és que aquests sindicats eren, sovint, presents només als claustres universitaris i llunyans al dia a dia de les facultats, deixant els espais més propers (Juntes de Facultat i Consells d’Estudi) per la resta de sindicats o grups minoritaris. En fi, la sensació era d’anar treballant dia a dia mentre “els grans” decidien guanyar protagonisme i fer, tot sovint, vagues i grans mobilitzacions al marge del dia a dia i de la comunitat universitària en si.

Seguir llegint: A propòsit de Bolonya

Sovint es diu que les patents serveixen per estimular el coneixement. Aquesta lògica diu que si algú inverteix en trobar quelcom que després pot patentar i obtenir-ne beneficis de manera monopolista (és el que fan les patents), s’estimula la inversió en recerca i desenvolupament. Les patents  es poden aplicar en diversos camps, alguns exemples són les capsuletes de la Nexpresso, les soles de les sabates Geoxx,… fins i tot les tapes del clavegueram (fixeu-vos’hi, n’hi ha que tenen gravat el lema “PATENTADO”!).

Però les patents també afecten camps com la farmàcia, on es mouen milers de milions d’euros. Un laboratori troba una nova molècula, la patenta i, durant vint anys, en té el monopoli i en pot fixar el preu que sigui. Tornant a l’inici d’aquest escrit, i amb la lògica dels defensors de les patents, si un laboratori farmacèutic pot obtenir uns beneficis (per mi obscens) d’una inversió, s’estimula que el laboratori inverteixi en noves descobertes. Així doncs, amb aquesta lògica, les patents estimulen la recerca.

Personalment no m’agraden les patents, en cap àmbit. M’agrada l’accés obert, el compartir per créixer. Però, les patents en el camp biosanitari i, sobretot, en el camp dels fàrmacs, em semblen molt poc ètiques, els fàrmacs no han de ser una simple mercaderia.  A banda d’això, em qüestiono que les patents estimulin realment el coneixement i la recerca, sinó tot el contrari. Un exemple.

Dies enrere, una companya de feina em deia que, ara fa quatre anys, va trobar una molècula amb una sèrie de propietats que la feien molt interessant. Era quelcom molt nou. Naturalment, el primer interès era publicar-ho però… no va poder ser. El seu cap va decidir que calia patentar aquella molècula i que, per tant, fins que la patent no estigués feta, no se’n podia publicar res. El temps va anar passant i la patent no sortia (temes burocràtics universitaris). Ara, no hi ha patent i la publicació que en el seu dia hagués estat una gran aportació en el seu camp, ara ja no té pràcticament cap valor com a novetat, ja hi ha hagut altra gent que ha obtingut coses similars i les han publicat (han calgut però quatre anys!).

Si en el moment de la descoberta aquesta s’hagués publicat, a banda del prestigi de la publicació, els altres grups que treballaven en el camp haurien tingut molta més informació per trobar coses similars i potser no hauríen necessitat quatre anys per arribar-hi. El coneixement en general s’hauria enriquit molt més, amb menys temps i amb menys diners. Però no, una patent (possible patent), ho va frenar.

Això sí, diuen , que les patents estimulen el coneixement.

Dies enrere ho vaig llegir al Nature News però fins avui no m’ho he mirat: Google flu trends. Ara Google també pot “predir” els brots de grip. Més que predir, l’eina permet avisar d’on i quan hi ha brots de grip i ho fa mitjançant les cerques de la gent.

Quan hi ha una “passa” de la grip, la gent té més tendència a buscar certes paraules, com ara, grip, antigripal, febre,… la sobreposició d’aquestes cerques amb la informació geogràfica del lloc des d’on es fan (quan es cerca alguna cosa a Google, aquest emmagatzema les paraules cercades i la IP de l’ordinador des d’on es fa la consulta) pot donar idea dels llocs on hi ha grip. Amb això, la gent de Google i Yahoo! han estudiat els brots de grip dels darrers anys (als Estats Units) i han comparat aquesta informació amb les dades que té el CDC d’Atlanta (organisme que controla l’evolució de les malalties). Els resultats han estat sorprenents ja que pràcticament coincideixen.

Els mètodes clàssics de control de brots de malalties es basen en la informació aportada pels diferents centres sanitaris als organismes de control. Això, requereix que passin uns dies abans no es pot declarar un brot en una zona concreta. L’eina de Google és molt més ràpida ja que, pràcticament, pot ser en temps real (la informació que donen avui és de fa tansols dos dies). Seguint amb les comparatives entre Google i CDC, el primer ha anunciat amb deu dies d’antelació, els casos de grip d’enguany.

Aquesta eina no pot substituir, en cap cas, els mètodes clàssics de control de malalties ja que són molt més fiables (recordo que Google flu trends funciona a partir de les cerques que fan els usuaris i usuàries del cercador i són estimacions) però sí que poden ajudar i anticipar la resposta en casos de pandèmies greus.

De moment només està disponible pels Estats Units.

Me’l van regalar ara fa uns dies, per la tesi i… un regal molt encertat! El llibre, escrit per un dels pares de l’estructura de l’ADN, en James Watson, explica, precisament, com van arribar a l’estructura de la doble hèlix.

La història comença amb l’arribada d’en Watson a Europa, com a post-doc, amb una beca del govern dels Estats Units. Va explicant els seus canvis de laboratori, reunions, recerca, gent,… fins arribar a la cursa final per a desxifrar l’estructura de l’ADN, explicant totes les teories i models previs a l’estructura definitiva.

A banda de ser una lectura divulgativa molt interessant (i ben escrita), és un llibre curiós de llegir perquè et mostra el Cambridge de principis dels cinquanta. Els laboratoris, la feina, com es feia recerca en aquella època i, entre d’altres coses, viu el descobriment de l’estructura hèlix alfa (de les proteïnes) per part de’n Linus Pauling. En la història que s’hi explica es parla de descobriments que ara se’ns ensenyen a l’institut i la facultat, de les relacions entre els científics de l’època, de les cartes que s’enviaven per discutir diferents temes de la seva recerca,…

És un llibre de lectura senzilla (tot i que admeto que cal un mínim -mooolt poquet!- coneixement per seguir-lo), interessant científicament però també molt curiós des del punt de vista històric.

Dijous passat, dins el cicle Mostra de films i documentals “Salut per al desenvolupament”, es va projectar el documental “El costat fosc dels assajos clínics”, de la BBC. El documental qüestiona l’ètica dels assajos clínics que alguns laboratoris duen a terme a l’Índia. Amb alguns exemples, s’explica que sovint, el consentiment informat dels pacients no és tant “informat” com hauria de ser, se’ls ofereixen participar en assajos com a medicació,…

Després de la pel·lícula, com en totes les sessions del cicle, hi va haver una estona de debat. Aquesta vegada, degut a la presència d’algunes persones provinents de la indústria farmacèutica, va ser especialment interessant. Un dels arguments de la indústria era que, si a l’Índia el govern permetia aquestes situacions, no era culpa seva, sinó del govern indi, per permetre-ho.

Jo em pregunto. Si vaig a 120 Km/h per una carretera on el límit és 80Km/h i on sé que mai hi ha controls de velocitat i tinc un accident, de qui és culpa? segons l’argument exposat en el debat, la culpa seria del govern… per no controlar la meva velocitat en aquesta carretera. Jo diria que la culpa és meva, per abusar d’una vulnerabilitat, que és no controlar la velocitat.

És més, si la indústria farmacèutica tria països com l’Índia per a dur a terme assajos clínics, segur que és perquè li surt a compte(*), entre d’altres coses perquè hi ha menys control institucional sobre el que es fa en aquests assajos, i elles, n’abusen.

* Fer un assaig clínic aquí implica moltes responsabilitats, controls, que sotmetre’s a un assaig no sigui una alternativa per no poder pagar un tractament, bona informació, assegurances,… tot això és molt més senzill en països on hi ha menys control o bé els recursos del país dificulten aquest control. A més  a més, països altament poblats i amb una poder adquisitiu molt baix, fa que es tingui molta gent “verge de medicació”, gent que no s’està tractant amb res, de manera que els resultats de l’assaig, són molt més valuosos ja que no hi ha interaccions del fàrmac testejat amb d’altres fàrmacs. I, el més trist, la manca de recursos de la població fa que, sotmetre’s a un assaig sigui l’única manera d’accedir a un tractament, cosa totalment acceptable.

A Santa Cruz de Tenerife sembla que no ho tenen tant clar. Dies enrere, en un ple municipal, com a resposta a quant immobles hi ha al municipi a nom d’ONGs, la regidora de torn va anunciar que, si bé hi ha locals a nom de Creu Roja, no n’hi ha cap a nom d’ONG.

Sense comentaris.

Aquest dijous comença, al cinema Verdi Park de Barcelona, la mostra de films i documentals Salut per al desenvolupament, enmarcada dins la campanya que porta el mateix nom.

Al Barcelona hi haurà quatre passis (els dijous del mes de novembre) tots a les 22.15h. En el primer es projectarà la pel·lícula “El jardinero fiel”, adaptació cinematogràfica del llibre de John Le Carré. Les altres setmanes es projectaran els documentals “El costat fosc dels assajos clínics”, “Morir-se pels medicaments” i “Salut per vendre”. Després de cada pel·lícula hi haurà un debat amb persones vinculades a la pel·lícula o projecció.

A banda de Barcelona, el cicle també anirà fins a Vic (Universitat de Vic) i Amposta (Universitat Rovira i Virgili). A Vic (els dimecres 19 i 26 de novembre) es podran veure “Morir-se pels medicaments” i “Salut per vendre” i, a Amposta (el dimecres 19 de novembre), “Silêncio da mulher” i “Mimi, la joie”.

Des d’aquí podeu descarregar el programa complet de la mostra. L’entrada és gratuïta.