El dissabte passat vam anar al CaixaFòrum a veure una exposició del fotògraf Bru Rovira: Maternitats. L’exposició se centra en la relació mare nadó i en com és aquesta en situacions extremes, com ara una presó, un conflicte bèl·lic, una mare malalta de SIDA, els camps de refugiats,…

El curiós a més a més, és que cada fotografia s’acompanya d’un petit audiovisual, una senzilla explicació de la fotografia, en què l’autor explica la imatge i alguna anècdota que pugui tenir.

L’exposició està oberta fins el proper 12 d’octubre.

Avui he descobert un mòdul de Python amb una funció molt i molt interessant re.split. Segurament és una xorrada, però és ben útil. Per què? per que separa elements d’una cadena fent ús de diferents patrons. La funció que jo emprava fins al moment, split, és útil quan per separar una cadena hi ha només un element comú.

Continua llegint: Python, “splits” amb expresions regulars

Avui he anat a recollir les còpies de la tesi impresa. Com que n’eren moltes (15) i pesaven força, per tornar a la feina he agafat un taxi (havia de travessar tot Barcelona). El taxista era un d’aquells d’escoltar la COPE però, per sort, duia la ràdio parada.

El primer que m’ha preguntat era per on volia anar. Li he dit que per on cregués que era millor i ha decidit anar per l’Avinguda Diagonal. Una vegada decidit això m’ha dit que, per un recorregut tant senzill (de zona universitària al passeig marítim) no calia fer ús del GPS que duia instal·lat al cotxe. L’home tenia ganes de conversa i quan vaig sol no em molesta gens parlar amb els taxistes, ans el contrari. Ell en castellà i jo en català, i cap problema.

Seguim amb el GPS, com que semblava que el tema li feia gràcia, li he preguntat quan era que el feia servir i m’ha dit que quan va a llocs que no coneix (“dish!”). La seva frase immediata ha estat que a Catalunya, l’única pega que tenen aquests aparells és que, sinó els poses els noms dels carrers, viles i ciutats en català, no els troben. Es queixava però amb resignació, sense indignar-se.

El seu raonament era que “¡si yo siempre he escrito Vich, por qué ahora tengo que escribir Vic, si pongo Vich al GPS, no me lo encuentra!“. Em feia certa gràcia com ho deia ja que simplement s’hi resignava. Aleshores però, li he comentat que, si va a un lloc que no coneix, normalment li donaran una adreça escrita, ha assentit. Ell mateix, al moment, ha dit que allò dels noms en català era una minúcia, és més, m’ha fet gràcia perquè just després ha dit que així s’aprenia els noms en català.

Sé que és una xorrada però m’ha fet certa gràcia la situació.

Aquest cap de setmana ha tocat muntanya. La MªElena i jo, amb un parell d’amics (la Laura i el Guillem) hem anat a Andorra. La idea inicial era fer el circ de Pessons però, l’amenaça de mal temps, el fred i la neu que ja hi ha a les cares nord ens va fer rebaixar les expectatives i fer “només” el cim de Montmalús. Tot i així… ja tocava fer un cim! des del mes de febrer-març que la MªElena i jo no arribaven a dalt de cap muntanya (tot i que al juliol vam fer un intent de la Punta alta i a l’agost vam fer el coll d’Stock La, a l’Índia): l’època fosca d’escriptura de tesi va limitar molt les sortides…

L’excursió la vam fer el dissabte. Vam sortir de l’aparcament de Grau Roig cap a les nou del matí. Encara feia sol però ja bufava un vent força fred i els núvols foscos s’anaven acostant. Des de l’aparcament (a uns 2100 m) s’agafa una pista que surt a l’esquerra d’uns telecadires. S’ha d’anar seguint la pista fins que s’arriba a un petit estany, on s’acaba la pista i hi ha també el final d’uns remuntadors. El darrer tram de la pista coincideix amb el recorregut del GR7.

Des de l’estany ja es veu el cim. Cal anar seguint direcció al Coll de Montmalús, a l’esquerra del cim. El camí no està molt marcat però no té pèrdua. Quan s’arriba al coll la vista és espectacular. Al sud es veu l’estany de Montmalús, el més gran d’Andorra. Per arribar al cim des del coll només calen uns deu minuts.

És una ascensió relativament senzilla que es pot fer amb un matí. Per nosaltres, la pega principal va ser el mal temps (la previsió) i el vent, que bufava fort i fred. Tot i així, em va agradar. Vam fer un cim (que en teníem ganes), caminar, veure paisatge i trepitjar neu! Un bon cap de setmana.

Doncs sí! fa una setmana recollia les coses al despatx de Tarragona i dilluns me n’anava de post-doc. I, com que m’agrada fer les coses al l’inrevés, el post-doc el faig més a prop de casa que no pas la tesi. :-)

Dilluns passat vaig començar al Laboratori de Quimiogenòmica del GRIB (Grup de Recerca en Informàtica Biomèdica). El laboratori és al PRBB, un edifici bastant txulo, davant del mar i a un quart d’hora de casa si hi vaig amb metro!

La temàtica del post-doc és molt diferent a la de la tesi. Segueixo en el món de la ciència computacional, però ara he abandonat la quàntica per, en certa manera, la recerca de fàrmacs. Principalment treballaré en dos projectes, l’un encarat a programar eines per manipular SMILES (una manera d’anomenar les molècules químiques) i un altre més aplicat a la recerca de fàrmacs en el camp de l’oncologia.

La tesi (que encara no he defensat) m’ha agradat, he fet coses molt interessants i, per ser farmacèutic, he jugat molt dins el món de la química quàntica. Però ara tenia ganes de fer quelcom més aplicat, més encarat a la sanitat i crec que he tingut sort de trobar aquesta opció.

Encara és aviat per valorar, però de moment n’estic content. Porto uns dies inmers en el món de Python (un llenguatge de programació) i jugant a manipular molècules senzilles. El que sí que he notat és que… treballar a prop de casa… és un punt! :-)

Sí! ja tinc data per la lectura de la tesi, serà el dijous 16 d’octubre, a l’ICIQ (a Tarragona). L’hora encara no és 100% segura però té números de ser a les 11.30. Aquests dies començaré a preparar la presentació… a veure si faig quelcom que faci patxoca!