Fa uns dies, l’Albert em comentava que tenia constància de gent que havia tingut problemes als aeroports amb aquest nous ordinadors tant lleugers. El motiu? als nens (i nenes) que de tant en tant miren la pantalla els han ensenyat que si un portàtil no té disc dur, cal fer saltar les alarmes. Aquests ordinadors lleugers no tenen disc dur i… per a aquesta gent, deuen estar considerats armes super-destructives!

Avui, nou episodi de fins a quin grau pot arribar l’absurd de la paranoia de la seguretat. Un company de feina m’ha passat un correu que m’ha sorprès (però que en certa manera també m’esperava). Comença així:

This warning follows a decision by a U.S. court on 21 April 2008 giving U.S. Customs officials the authority to examine, copy and seize travellers’ laptops, even without reasonable suspicion.

Doncs sí, a partir d’ara, al passar per una frontera dels Estats Units, l’agent fronterer tindrà dret de tafanejar la informació que portes a l’ordinador, càmera de fotos, llapis USB, iPod,… i, fins i tot, “segrestar-te l’aparell. Tot sense cap excusa ni justificació. Bé, com tot, és en pro de la seguretat.

Enllaç a una de les noticies publicades. A continuació, text complet del correu:

This warning follows a decision by a U.S. court on 21 April 2008 giving U.S. Customs officials the authority to examine, copy and seize travellers’ laptops, even without reasonable suspicion.

All travellers are therefore advised not to carry any confidential, personal information that you do not want examined by U.S. Border Protection authorities on your computer – or other electronic devices. This includes data, photographs and email stored on computers, mobile phones, BlackBerries or iPod-type devices.

This warning is not advising travellers to hide data from U.S. Border authorities, but to take steps to minimize the impact of its loss, or the inability to access it, in the event your laptop is seized.

Please pass the information on to those, in your respective organisations, who have a need to know.

De nou fa temps que no parlo de llibres. Vaig llegint, però no sempre en faig la sinopsi al bloc. A continuació, coincidint amb la Diada de Sant Jordi, recull dels llibres que he llegit aquests darrers mesos:

El Celler, de Noah Gordon.
És una mica el típic llibre que ven més per la publicitat que per la qualitat. No és un mal llibre, però tampoc és un gran llibre i, ni molt menys, és a la talla del que s’esperaria de l’autor. Un llibre distret i de lectura ràpida. Diuen les males llengües que la Generalitat ha pagat l’autor per que faci una novel·la sobre el vi i el país. Altres llengües, no tant “males”, diuen que l’editorial prepara ua reedició de la versió en català ja que l’actual (la que he llegit jo) deixa molt que desitjar. L’edició en català és molt dolenta, plena de faltes d’ortografia, traduccions massa literals, alguna castallenada i, sobretot, es carrega tot el treball de documentació que diu haver fet en Noah Gordon, no costa tant saber, per exemple, quin és el lema en català dels castellers. Com a resum, el llibre relata l’amor pel vi d’un jove que, en veure’s embolicat en un complot polític, és obligat a deixar el país. Quan torna, ha après l’art de fer vi.

Seda, d’Alessandro Barico.
Lectura dolça i tranquil·la. És una història d’amor que no ho és. Una novel·la que no ho és. Un conte? tampoc. És un llibre que explica una història amb calma, poc a poc, per gaudir-la. És un llibre dolç, lent, harmoniós. Tant curt com excel·lent.

La Piràmide, de Henning Mankell.
Com és el principi de la carrera de policia de l’inspector Kurt Wallander? Aquest llibre conté tres histories curtes que ens posen a lloc. És un retorn al passat, quan en Wallander deixa l’acadèmia i viu les seves primeres emocions al cos de policia de Malmo. És un llibre amb diferents casos i històries que, amb alguns salts temporals, ens expliquen el passat d’aquest inspector. Un bon llibre, com tots els que he llegit de l’autor.

Per més vegades que vegi el video o n’escolti la música, no puc evitar la pell de gallina… Campanades a morts, de Lluís Llach, dedicada als obrers assassinats per la policia espanola el 3 de març de 1976 a Gasteiz.

Heu vist la pel·lícula “Robots”? el “dolent” té el control de la societat (que són robots). Fins al moment, l’empresa que ho controla tot ofereix actualitzacions, que són molt cares però actualitza els robots, i ofereix també peces de recanvi, més econòmiques i que a la vegada permeten reparar els robots que no funcionen bé. Un bon dia, aquesta empresa, controlada pel “dolent”, decideix que deixarà de fer recanvis i només oferirà “actualitzacions”,  obligant a tothom a consumir aquestes actualitzacions i, si no t’actualitzes, com que no et pots reparar… a la brossa. Tot depèn d’una empresa que pot fer i desfer.

Microsoft ha anunciat que el 30 de juny retirarà Windows XP del mercat i l’abril de l’any vinent li deixarà de donar suport. Això vol dir que, passat el 30 de juny d’enguany, ja no serà possible comprar cap llicència del Windows XP i que, a partir de l’abril de l’any vinent ja no hi haurà actualitzacions del sistema, serà declarat obsolet. A la pràctica això implica que, si vols seguir sent client de Microsoft, per nassos, t’has de passar al Vista.

Una companyia que ho controla. Una companyia que, per motius econòmics propis decideix quan t’has de canviar de sistema operatiu, quan has de renovar l’ordinador per que l’actual ja no suporta el sistema operatiu al que et veuràs forçat a moure’t.

Sembla ser que el Vista no agrada (no en tinc ni idea, ni sé com va ni tinc intenció d’apendre’n). La gent no el vol i fa els possibles per evitar-lo. Jo mateix, si per nassos he d’ajudar algú amb un Windows, “l’obligo” a posar XP. Però la gent es queixa de quelcom que ja se sabia: si depens de la multinacional, allà tu! S’han creat campanyes de recollides de signatures, Save XP, bramen algunes. Tot per “forçar” a Microsoft a no retirar l’XP, cosa que suposadament obligaria als usuaris a emprar el Vista.

Entenc que a la gent no li agradi Vista: arrossega errors d’antigues versions, consumeix una quantitat descomunal de recursos (per coses que Linux fa amb molts menys i des de fa ja temps), canvia la manera de fer de moltes coses,… Però, no sé, si ets client d’una multinacional que et lliga a ells (lògic, la pela és la pela), allà tu.

Si ets capaç de codificar la teva informació (documents, fulls de càlcul,…) en formats que només una empresa pot desxifrar, si permets que el teu ordinador enviï de tot a través de la xarxa (per què carai el Word s’ha de connectar a internet?!), si no saps i no pots saber com és el sistema que fa anar el teu ordinador,… en fi, si assumeixes aquestes retallades de llibertat, per que ara et queixes quan Microsoft et força a canviar de sistema operatiu?

Si no t’agrada, deixa’l. I punt.

Dues premises. A) poca cosa es pot fer dins del ministeri de la guerra, i tampoc entenc el sentit ni de l’exèrcit ni del ministeri en qüestió. B) realment volem que hi hagi catalans com a ministres del govern de l’imperiet de ponent?

Gran missió d’una ministra catalana a Madrid: tenir més dones als alts càrrecs de l’exèrcit. Gran propòsit. Però… i? si això és tot el que podem esperar dels ministres catalans, malament anem. Sincerament, m’ha decebut. N’esperava quelcom més “productiu”, que ajudés més i de debò a la societat.

Avui, a El Periodico (dels socialistes de Catalunya), entrevisten Hashim Taçi, primer ministre de Kosovo. Hi ha una part a la que ha anat directe quan he entrat a la pagina de l’entrevista: Estat espanol, Catalunya i Euskadi.

–Espanya no ho ha fet. (parla del reconeixement)
–Però ho farà. Espanya ens presta molt suport i ens reconeixerà molt aviat, perquè les relacions són estupendes. Vull agrair al Govern i al poble espanyol la tasca meravellosa que estan fent els soldats espanyols 500 a Kosovo oest. El seu país accepta la nostra independència, però espera el moment més adequat per fer-ho formalment. Espanya és un país amic.

–Els nacionalistes catalans i bascos veuen Kosovo amb simpatia.
–Kosovo és un cas únic i no es pot equiparar amb altres realitats. La perspectiva dels països és la civilització i la integració, i no el nacionalisme…

–Vostè va ser nacionalista.
–No, només he sigut patriota. La nostra comunicació serà sempre amb el Govern d’Espanya i ningú més, com correspon a dos països sobirans. Tenim unes relacions boníssimes amb Madrid i jo espero que Espanya sigui cada vegada més present a Kosovo, tant en el terreny econòmic com en el diplomàtic.

Que ràpid han adoptat els “tics” dels estats. Em sembla que deixaré de veure Kosovo amb tanta simpatia. Si tanta integració volen, que tornin cap a Sèrbia. Gràcies.

Els ordinadors de sobretaula que tenim a la feina són de “leasing”. No són nostres, es paguen X diners al mes a una empresa que ens els lloga. Això va bé en el sentit que, si et peta quelcom, al moment t’ho substitueixen. Com a inconvenient té que tots tenim el mateix ordinador, des de la recepcionista fins als químics teòrics… però l’ús que en fem no és el mateix (jo ja n’he cremat alguns).

Una cosa “bona” és que es renoven cada tres anys. Insostenible, sí! jubilar, simplement per que toca, una màquina cada tres anys no em sembla bé. Però, si es mira què es fa de les màquines que es treuen… no està tant malament: s’ofereixen als treballadors.

Quan una màquina ja fa tres anys que està instal·lada és retirada, es revisa que estigui en bon estat i, si és així, s’ofereix als treballadors del centre la possibilitat de recompra pel preu simbòlic de 20 euros!

Avui m’han entregat la meva. No és un súper-ordinador però anirà bé. El monitor, un TFT de 17′ substituirà al de tub que ens ocupa mitja taula de l’estudi. El teclat també ocuparà el lloc de l’actual que no és massa còmode. El disc dur i la memòria serviran per ampliar les capacitats del PC que ja tenim a casa. No substitueixo l’ordinador, el que tenim és una torre més o menys grossa i ben ventilada, el que m’ofereixen és petit, de disseny, al meu entendre, dolent, que peta la placa si n’abuses (els condensadors són a la sortida d’un ventilador…).

Així que, per 20 euros, canvi de monitor (a un TFT) i ampliació de l’ordinador!

En algunes ocasions he tastat Ubuntu. De fet, és la distribució que hi ha instal·lada al PC de casa. Ubuntu és un “Linux fàcil”, permet que la gent entri al món de Linux per una porta que costa menys d’obrir, molta gent no hauria tastat Linux si no fos per Ubuntu. Jo mateix, no sé si a l’ordinador de casa tindria un Linux sinó fos per Ubuntu, és un ordinador del qual jo no en sóc l’usuari principial. Ara bé, no hi tinc instal·lada, ni molt menys, la darrera versió, hi ha una 6.10 6.06 (crec) que té suport a llarg termini i que no m’obliga a actualitzar cada sis mesos.

Però, què està passant? La idea d’Ubuntu m’encanta! al principi em va fascinar, ho havia parlat algunes vegades amb l’Oriol: una distribució per tothom! que tothom, o pràcticament tothom, pot fer servir sense problemes! Però, poc a poc, vaig descobrir que la distribució començava a tenir “tics” que no em feien el pes. Massa problemes a fer upgrades de versions, que a la vegada eren forçats cada sis mesos (excepte a la 6.10 6.06), problemes sense solucionar ja que, total, si al cap de sis mesos tenim versió nova!,… El que va començar sent un forl de Debian molt bo, se’n va anar allunyant.

En fi, Ubuntu segueix sent una molt bona distribució per aquells o aquelles que comencen amb Linux, però, tinc la sensació que perd allò que m’agrada del programari lliure, el tothom per tothom. En Jordi Mas ha escrit un apunt al bloc que, en certa manera, resumeix això que comento i ho comparteixo plenament.

Cal recuperar la màgia d’Ubuntu o, si més no, si els de Canonical ens fallen, aprofitar tot el gran potencial humà que han generat.