Recordo, quan era perit, que a vegades acompanyava el meu avi al drapaire. Els avis tenien una papereria i ja des de sempre, separaven les caixes de cartró de la resta de brossa. Agafaven la caixa més grossa i a dins hi posaven, plegades, la resta de caixes. Quan en teníem unes quantes, les duiem al drapaire, a vegades, aprofitàvem el viatge per dur-hi algun expositor ja obsolet. Recordo que m’agradava fer-ho, anàvem a cal drapaire, ens pesava el que hi duiem i ens donava uns dinerons -no era cap fortuna- (sovint, l’avi me’ls donava per haver-lo ajudat).

Passats els anys els drapaires van anar plegant i van començar a aparèixer contenidors blaus. Eren com els verds, de vidre (que ja n’hi havia algun), però en comptes d’un foradet rodó, en tenien un de rectangular. Aleshores es va acabar allò de plegar totes les caixes i posar-les dins d’una de més gran. Ara tocava llençar les caixes una a una. Era un pal i molt incòmode, però els meus avis (tot i no ser precisament ecologistes), seguient tenint la paciència de llençar les caixes de cartró separades de la resta de la brossa, sempre ho havien fet així. El que ja no podien fer era separar els expositors (que contenien ferro i plàstic) i ho acabaven deixant al costat dels contenidors de brossa general.

Temps després, aleshores això de la recollida selectiva ja començava a vendre i els contenidors de colors es van anar escampant, van venir uns polítics i els van dir que a partir d’aquell moment, els meus avis -ja grans i amb la botiga que era més una càrrega que un negoci-, com a botiguers, els caldria pagar a una empresa per que els recollís els seus residus ja que deixar el cartró als contenidors blaus donava més feina als serveis municipals i que no era just. Com a botiguers ja pagaven els seus impostos, però no teníen dret a fer servir els contenidors de l’ajuntament. Aquí es va acabar la seva peculiar recollida selectiva. La botiga estava força apagada i ja no generaven el mateix volum de residus que anys enrere. Fa un parell d’anys la meva àvia va decidir plegar.

Ells de sempre havien fet la seva peculiar recollida selectiva. No ho feien, ni molt menys, pels diners que els donava el drapaire, quatre duros que donaven a un dels seus néts per la gran ajuda de dur-hi les caixes!, ho feien, simplement, per que ho veien com la cosa més normal del món. L’aparició dels contenidors de colors va acabar amb aquella recollida.

Avui els carrers són plens de contenidors de colors: blaus, verds, vermells, grisos, marrons,… però és quelcom, simplement “guai”. Per què? doncs per que, els únics contenidors “normals” (que es poden obrir bé) segueixen sent els de brossa general, mentre que la resta segueixen sent “especials”. Els de vidre amb el seu foradet (els únics que crec que estan bé). Els de plàstic amb els seus dos orificis (prou petits com per que hagis de fer un esforç per entafonar-hi la bossa) i amb els respalls que et mullen quan ha plogut. Els de paper, el mateix. A casa fem separació de residus i, si es fa ben feta, t’adones que l’únic contenidor que estaria justificat que fos amb “petit forat”, és precisament el que no ho és: el de la brossa general.

Si la recollida selectiva és quelcom que s’ha de veure com a normal, rutinari, per que no igualem els contenidors. Els colors són lògics i normals. El de vidre també. Però, i els del plàstic? i el del paper? per que els seguim mantenint “diferenciats”, tant diferenciats que són un problema si fas una bona tria. Acabes amb una mini-bosseta de brossa general (bàsicament orgànica -que encara no podem destriar-) que pots posar dins un contenidor que s’obre sense problemes, i amb unes bosses ja més grosses de plàstic i/o paper que has d’empènyer fort per posar-les dins el seu contenidor.

Els meus avis, fa ja molts anys, feien una certa recollida selectiva sense cap finalitat ecologista (si separaven el paper i cartó en facilitaven la seva recuperació), ara fem una mena de recollida selectiva tenyida d’ecologisme “guai”. Queda “moníssim”, tenir un repertori de contenidors de colors i formes diferents. No cal avançar mirant al passat, però sí aprenent-ne.