Dilluns pel matí, quan tot escoltant la ràdio vaig assabentar-me de la greu apagada elèctrica de Barcelona vaig fer-me una “auto-guguesca”: quan trigarien els nostres polítics demagogs en parlar de la MAT (linua de Molt Alta Tensió)?. I no han trigat massa. Molts, de tots els colors, ja s’han omplert la boca de frases com ara “la MAT ho hauria evitat”, això passa per culpa de la cultura del no (que diu no a la MAT)”,… i altres coses similars. Sense sentit.

La MAT no hauria servit de res. La MAT simplement perpetua un model que (a banda del dèficit d’inversions que pateix el cas concret de Catalunya) és obsolet i afavoreix situacions com la d’aquests dies. La MAT només servirà per intercanviar energia entre els estats espanols i francès (i, possiblement, per afavorir, en un futur, la importació d’energia des del nord d’Àfrica cap a Europa). Podem tenir mola MAT, moure molta energia amunt i avall però… què passa si cau la linia? se’n va tot el sistema en orris.

Aquest matí, pensant i reflexionant sobre el tema, he trobat aquest article d’ecologistes de Catalunya. Reflexiona sobre el model actual i hi aporta solucions i idees. Una alternativa a la cultura de la MAT és, bé, hauria de ser, la Generació Distribuïda (GD). És a dir, tenir una xarxa de microgeneració. Centralitzar la generació d’energia i allunyar-la del punt de consum, l’única cosa que fa és facilitar les incidències com la d’aquests dies i encarir el procés, tant econòmicament com ambientalment.

La GD distribuïda consisteix en tenir “micro-generadors” d’electricitat. En el cas de Barcelona, tenir plaques solars amb acumuladors als terrats dels edificis (públics, privats, fàbriques,…), instal·lar un parc eòlic al port, tenir generadors amb gas a hospitals i centres similars (el calor que desprenen es podria aprofitar per calefacció),… tots ben interconnectats. Així, en cas de caiguda, la xarxa es d’autocompensaria. El model actual fa que, en cas de caiguda (reitero, el cas de Catalunya, a més a més, arrossega una manca greu d’inversions), tot caigui.

Es pot fer un paral·lelisme amb internet: una xarxa d’ordinadors interconnectats: si en cau un, la resta segueixen. Un exemple. Fa tres anys, a finals del 2004, Nicaragua només estava connectat a internet per un cable submarí que connectava el país amb Cuba. Tenia altres accessos però eren completament deficients. Aquest cable es va trencar i el país va estar tres-quatre dies completament aïllat. Ara han potenciat altres connexions i en cas que en caigui una, les altres poden compensar.

En països com Holanda i Dinamarca, aquest tipus de generació aporta fins a un 60% de l’energia que es consumeix. El Pla nacional d’energia de Catalunya, només ho esmenta i d’esquitllada. Està clar que tot passa, primer, per una reducció (o estancament) del consum (no es pot créixer eternament), però també cal una gestió racional, que aprofiti la ciència i la tècnica per tenir un desenvolupament més sostenible, equilibrat i, a la vegada, segur.