180px-mouse_embryonic_stem_cells.jpgLes cèl·lules mare, són cèl·lules no diferenciades, pluripotencials. Pràcticament totes les cèl·lules del nostre organisme contenen el mateix material genètic però, en canvi, no totes tenen la mateixa funció. Això és degut a que en les etapes embrionàries, les nostres cèl·lules han patit un procés de diferenciació, una mena d’especialització.

Totes aquestes cèl·lules diferenciades, amb una tasca concreta, provenen de les cèl·lules mare. Aquestes (les mare), encara no han sofert el procés de diferenciació i, a partir d’elles, es pot obtenir qualsevol teixit del nostre cos. Les cèl·lules mare es poden reproduïr i mantenir-se fins que reben un “senyal” i es dieferencien. A partir d’una cèl·lula mare podem obtenir tant teixit hepàtic, com neuronal (per exemple). Una vegada diferenciades, les cèl·lules, ja s’han especialitzat per la seva tasca concreta i, tot i que com he dit contenen el mateix material genètic, només expressen aquells gens involucrats en la tasca per la qual s’han diferenciat.

La recerca amb cèl·lules mare pot obrir les portes a la cura o pal·liació de moltes malalties, com ara el Parkinson, diabetis, problemes hepàtics,… Per què? doncs per que si aconseguim tenir cèl·lules mare d’una persona, per exemple, un malalt de parkinson, podem donar el “senyal” a aquestes cèl·lules per que es facin neurones i després transplantar-les al malalt. Quins avantatges té? que, al ser originaries de la mateixa persona, no hi haurà rebuig.

La cosa és simple però no senzilla. De moment, les cè·lules mare només es poden obtenir d’embrions, abans no es dóni el procés de diferenciació (també se sang de cordó umbilical, però això no permet clonar). Així doncs, amb aquesta teoria, per obtenir cèl·lules mare del nostre malalt de parkinson, hauríem d’obtenir una mostra del seu materia genètic (això és relativament senzill) per després obtenir un emrió clònic. Això, per una banda, planteja problemes ètics (Governs com els d’Estats units posa pegues a aquest tipus de recerca) ja que certs sectors socials creuen que “matar” un embrió és un crim. I, la segona pega, és tecnològica: obtenir embrions clònics no és cosa fàcil.

De moment es fa recerca amb cèl·lules embrionaries i, de fet, s’estan creant bancs de sang de cordó umbilical (per curar possibles futures malalties a la mateixa persona, però no és el mateix que clonar i fer un embrió), però, encara ens queda camí per recórrer per arribar a la solució del malalt de pàrkinson del que parlàvem abans.

Recentment però, s’han publicat (noticia) alguns articles que parlen de com obtenir “cèl·lules mare” de la pell de ratolins. En aquest cas, les cèl·lules pluripotencials, són obtingudes dels fibroblasts de la pell de ratolins. Això eliminaria els problemes ètics plantejants anteriorment a banda d’evitar generar embrions clonats (que, com he comentat, no és cosa fàcil). De moment s’ha experimentat en ratolins i els primers resultats, tot i aconseguir el fet, mostren que la implantació d’aquestes cèl·lules augmenta el risc de càncer. Això pot ser degut al procés de manipulació, però s’hi està treballant. És quelcom molt embrionàri, però una possibilitat de cara el futur.

1 Okita, K., Ichisaka, T. & Yamanaka, S. Nature doi:10.1038/nature05934 (2007).
2 Wernig, M. et al. Nature doi:10.1038/nature05944 (2007).
3 Maherali, N. et al. Cell Stem Cell doi:10.1016/j.stem.2007.05.014 (2007).
4 Takahashi, K. & Yamanaka, S. Cell 126, 663–676 (2006)