Feia ja molt temps, quasi un any, que no parlava dels llibres que llegia. No és que no me n’hagi llegit (en només dues setmanes a Suècia ja me n’he llegit dos… 1 i 2), simplement, no els he anat explicant.

Ara però, miraré de fer un exercici de síntesi i memòria i parlaré, amb un resum d’un parell de frases per llibre, dels llibres que recordo haver llegit durant aquest darrer any (no feu cas de la cronologia).

ADN, de Robin Cook.
Una parella de metges forenses investiguen les misterioses morts de paciens “sans” en un important hospital de Nova York. Les seves investigacions els portaran a descobrir una trama d’una de les principals mútues mèdiques dels Estats Units per “eliminar” gent amb risc de patir malalties genètiques. Com tots els llibres de l’autor, recomanat si t’agrada la ciència, la medicina i l’acció.

Fins que et trobi, de John Irving.
Jack Burns, un nen que viu amb sa mare per que el pare els va deixar abans que neixés, viu la infancia envoltat de dones i passa part del temps voltant per Europa, buscant el seu pare. Amb el temps, el jove Jack esdevé un actor famós, però també descobreix que la visió que tenia de les coses quan era petit no sempre és la bona. Una GRAN novela.

La cançó dels missioners, de John le Carré.
Un jove intèrpret nascut a l’Àfrica però de nacionalitat britànica, rep l’encàrrec de treballar en una conferència que suposadament ha de solucionar els conflictes del Congo. Un sindicat anònim ha d’alliberar la població, acabar amb la corrupció i deixar que es beneficiïn de les seves riqueses de minerals. Això sí, abans ha de poder explotar, durant un temps, les mines de coltan. La fidelitat al gobern britànic es barreja amb els sentiments cap a la terra on va néixer. John le Carré ens aproxima a la trista explotació del continent africà. Busqueu una mica què és això del Coltan…

El cervell de Kennedy, de Henning Mankell.
Louise Cantor és una arqueòloga sueca que treballa al Penepolès. Un dia, aprofitant que ha de viatjar al seu país natal per un congrés, decideix anar a veure el seu fill, que viu a Estocolm. En entrar al seu apartament descobreix el seu fil… mort. La Policia diu que es tracta d’un suicidi però no Louise ni el seu exmarit es deixen convèncer. La investigació del que ha passat amb el seu fill els durà fins a Moçambic (passant per Barcelona) on descobriran un centre per curar malalts de sida… estranyament lligat a la indústria farmacèutica. Mankel t’enganxa des del primer moment.

El llibreter de Kabul, d’Åsne Seierstad.
L’any 2001, la periodista noruega Åsne Seierstad passa uns mesos a Kabul, acollida per la família del llibreter Sultan Khan. En el llibre que resulta de l’experiència, Åsne ens relata la historia i el dia a dia d’aquesta gent que ha viscut castigada per les guerres i l’extremisme. Però a la vegada també ens acosta a la realitat de manca de llibertats de les dones en molts països islàmics. El llibre no em va fer el pes, però no per que no estigués bé, sinó per la indignació cap al tracte a que són sotmeses les dones. Sóc obert, entenc que al món hi ha moltes religions, les respecto, però, no puc entendre com es pot viure i assumir com a normal una realitat així.

Serrallonga, l’últim bandoler, de Llorenç Capdevila.
Un jove barceloní, en Pere Vila, assisteix a l’execució pública de’n Serrallonga. A l’escriure’n la crònica, aquesta és censurada pels dirigents de l’època. Just abans de morir, el bandoler pronuncia unes misterioses paraules que portaran en Pere Vila a investigar qui era en Serrallonga, veure per on es movia, la seva dona i, fins i tot, la seva darrera amant, la Joana. Durant la seva recerca coneix gent, gent que a vegades no és qui sembla ser, gent poderosa, gent que li posarà entrebancs i mil pegues per evitar que descobreixi tota la història. El llibre m’ha agradat però no es tracta d’una gran novel·la, és un llibre distret i interessant.

La pell de la revolta, Jordi Sierra i Fabra.
El 23 de febrer de 1905, un nen d’onze anys de la colònia Güell cau dins un diposit de tint bullint. L’única cosa que el pot salvar és un transplantament de pell. Molts obrers de la colònia, el capellà i fins i tot els fills dels amos, es presenten voluntaris per donar un trosset de la seva pell. Aquest fet enllaça amb la setmana tràgica de principis de segle. La història d’una família de la colònia, l’anada cap a la ciutat d’alguns dels seus fills, les lluites al carrer,… Un llibre que m’ha agradat molt, però també m’ha fet tocar de peus a terra i em fa adonar que des de ja fa molts anys, lluitem, suem, treballem,… però poc després seguim igual.

(hi ha més llibres però… ara mateix no em venen al cap. Espero fer memòria i anar actualitzant l’apunt)