El títol crec que ho diu tot, Jo vaig ser un nen soldat, de Licien Badjoko (amb la col·laboració de la periodista Katia Clarens) explica la historia de Lucien, un ex-nen soldat.

Sovint, quan llegeixo un llibre, admiro, a banda de l’habilitat amb les paraules que en pugui tenir l’autor, la seva imaginació. Llegint Jo vaig ser un nen soldat sovint he hagut d’aturar-me i pensar “no és imaginació, explica la seva vida”. Lucien explica la seva vida com a nen soldat, com va entrar a l’exèrcit i com en va sortir. Ens ho explica sense cap intenció de fer-nos llàstima, parla del que ha viscut, tal com ho ha viscut.

Una de les coses però que més m’ha sorprès (a banda de les brutalitats que explica que va fer, la guerra en sí ja és una de les brutalitats més absurdes que hi ha), ha estat que es va allistar voluntàriament! Després ja no en podia sortir, però, de bones a primeres hi va anar voluntàriament. Volia ser un heroi. Alliberar el seu país. Fer com fan els herois de les películes i video-jocs. Després va agafar el fusell i ja no podia parar. Fins que se’n va sortir, va ser un dels pocs afortunats, i actualment estudia dret.

Aquesta darrera frase crec que pot fer pensar: fer com a les pel·lícules i als videojocs.