November 2007


Ahir la tarda vaig acompanyar un company del despatx al BSC, havia de trobar-se amb uns tècnics del Mare Nostrum per a compil·lar i paral·lelitzar un programa que ha de fer servir. Em va dir que si el volia acompanyar per fer el tafaner, hi estava convidat. Vaig anar amb ell.

Primer vam estar una bona estona en una sala de reunions, barallant-nos amb el codi que no es deixava compil·lar però… després… visita a la màquina. N’havia vist moltes fotos però, veure-la a tamany real, impresiona. L’ordinador és dins una caixa de vidre al mig d’una antiga capella readaptada per l’ocasió. Per fer el guiri (entrar-hi a dins només ho fa algun tècnic) i passejar, es pot caminar per un passadís elevat de la capella i per alguna passarel·la que creua la capsa de vidre.

L’ambient és curiós, barreja de passat i futur, astorador. Tenir sota els peus una capsa de vidre que conté més de deu-mil processadors, il·luminat dins la foscor de l’antic temple, torres negres plenes de llums, milers de cables de xarxa,… impresionant.

Ara només espero que algun amic hi trobi feina per poder fer més el tafaner… espavila “M” :-)

Avui he llegit una noticia que m’ha sortprès. Una dona gallega ha denunciat uns investigadors del Banc Andalús de Cèl·lules Mare, de Granada, ja que, segons ella, les investigacions que es fan amb cèl·lules mare són inconstitucionals.

Si no és la ètica és la constitució (tot i que estic convençut que qui manega aquestes dues eines són les mateixes persones) però l’objectiu és impedir o dificultar la recerca amb cèl·lules mare. Miro d’entendre-ho, però no ho puc processar. Fer ús d’un embrió (sobrant de fecundacions in vitro) per fer recerca per guarir malalties no és ètic, però sí que ho és actuar negativament contra malalties que amb aquestes investigacions algun dia podrien ser guarides?.

Així va el país.

Els llums que no van de les bicicletes del Bícing són un problema. L’Ajuntament fa una normativa que ell mateix incompleix (entenent el servei de lloguer de bicicletes com un servei municipal). Algunes dades apunten a que només un 3% dels llums funcionen. Doncs bé, darrerament he començat a veure algunes bicicletes amb llums nous, al davant i al darrere. Així doncs, els llums antics, aquells que en teoria anaven amb bateries que es carregaven quan les bicicletes estaven aturades a les estacions…. passaran a ser historia.

Els nous llums, tant al davant com al darrere, se situen a l’alçada de l’eix de les rodes. El de davant de llum blanca i el de darrere vermella, s’alimenten (crec, pel que he observat) per un generador propi. Una peça magnètica que està als radis de la roda, deu generar l’energia al passar per davant de l’aparell. Bé, tot això són suposicions… crec que més o menys lògiques. El fet és que els nous llums, que poc a poc van apareixent a les bicicletes, sembla ser que funcionen!!! així doncs, amb MOLT retard, es comença a solucionar un problema de seguretat evident de les bicicletes!

Però… els del bícing segueixen “pedalejant”! Una noticia a la web anuncia que el servei ja ha fet més de tres milions d’usos i… segueix “pedalejant”. Quan van fer el milió, vam ser molts els usuaris que vam telefonar i escriure per avisaar-los que en català “pedalejar” no era correcte, la seva resposta era que n’estaven al cas i que ja ho solucionarien… la falta no va desaparèixer mai. Ara, amb els tres milions… torne-m’hi!!! Sé que l’ajuntament de la capital no té cap consideració per la nostra llengua però… cal ser tant descarat?

Quanta raó tenien en Morlán, la ministra que s’ha de trencar, en Zapatero i tota la colla sociali$ta quan fa uns dies ens prometien que tant aviat com fos possible, RENFE tornaria a la “normalitat”. Realment, els forats de l’AVE han servit per oblidar, durant uns dies, en què consisteix aquesta normalitat.

Ara fa uns mesos en vaig parlar i, ara, ho anunciaven alguns mitjans (1,2,…), és que avui, la novetat surt publicada a Science i Cell *.

Fer anar enrere el desenvolupament cel·lular per desdiferenciar de nou una cèl·lula ja diferenciada… Com vaig dir en el seu dia, això obre moltes portes a la recerca amb cèl·lules mare sense haver de recórrer a la clonació, evitant així les excuses ètico-religioses. Tot i això, aquesta descoberta, crec, que no hauria d’aturar la recerca que s’està duent a terme en el camp de la clonació terapèutica. La desdiferenciació, obtenir cèl·lules mare a partir de cèl·lules ja diferenciades, és un gran avenç, un gran pas endavant, però seria absurd limitar-se a una tenica i, més encara, quan aquesta encara té molt camí per recórrer. Per què dic això? per que poc després que es publiquessin els articles a la xarxa, el govern espanol va aprovar la llei que acceptava la clonació terapèutica i diferents grups conservadors es van afanyar a dir que la llei era innecessària ja que hi havia altres mitjans (el que avui es presenta).

*: sovint passa, i cada vegada més, que les revistes publiquen avans els articles on line que no pas en paper. A mesura que van acceptant i paginant articles els van publicant a la xarxa i, sovint, mesos després, apareixen en paper. En el seu dia, me’n vaig assabentar llegint el portal de notícies de Nature (molt interessant) i anant després a les publicacions en linia. Suposo que els mitjans més generalistes, estan al dia del que passa a les edicions en paper.

Ahir la ministra prepotent de desinversions va anunciar que “antes partida que doblá” (amb ajuda de’n ZP), que no pensava dimitir, que el que hagi dit el Parlament de Catalunya li entra per una orella i li surt per l’altra, de fet, per ells el Parlament no deu ser res més que quelcom folclòric que tenim per a fer-nos callar…

“Antes partida que doblá”, doncs parteix-te, que es parteixi i plegui. No li demanem pas que es doblegui i demani perdó, no li demanem que aparqui la prepotència, la fatxenderia, la xuleria,… li demanem que es parteixi i plegui! no es pot anar així pel món. No es pot tallar el servei de trens d’aquesta manera. No es pot dir a la gent que paga per un Regional i ha d’anar amb Rodalia que “ya nos gustaría que en toda Ecspana fuera gratis”,…

Això sí, en ZP anuncia que aquesta dona és la ministra de la democràcia que més quilòmetres de TGV i autovies ha fet a ecspana… ells mateix ho diu, a ecspana… a Catalunya, res!

Plega, “maca”, trenca’t i marxa!

Recordo, quan era perit, que a vegades acompanyava el meu avi al drapaire. Els avis tenien una papereria i ja des de sempre, separaven les caixes de cartró de la resta de brossa. Agafaven la caixa més grossa i a dins hi posaven, plegades, la resta de caixes. Quan en teníem unes quantes, les duiem al drapaire, a vegades, aprofitàvem el viatge per dur-hi algun expositor ja obsolet. Recordo que m’agradava fer-ho, anàvem a cal drapaire, ens pesava el que hi duiem i ens donava uns dinerons -no era cap fortuna- (sovint, l’avi me’ls donava per haver-lo ajudat).

Passats els anys els drapaires van anar plegant i van començar a aparèixer contenidors blaus. Eren com els verds, de vidre (que ja n’hi havia algun), però en comptes d’un foradet rodó, en tenien un de rectangular. Aleshores es va acabar allò de plegar totes les caixes i posar-les dins d’una de més gran. Ara tocava llençar les caixes una a una. Era un pal i molt incòmode, però els meus avis (tot i no ser precisament ecologistes), seguient tenint la paciència de llençar les caixes de cartró separades de la resta de la brossa, sempre ho havien fet així. El que ja no podien fer era separar els expositors (que contenien ferro i plàstic) i ho acabaven deixant al costat dels contenidors de brossa general.

Temps després, aleshores això de la recollida selectiva ja començava a vendre i els contenidors de colors es van anar escampant, van venir uns polítics i els van dir que a partir d’aquell moment, els meus avis -ja grans i amb la botiga que era més una càrrega que un negoci-, com a botiguers, els caldria pagar a una empresa per que els recollís els seus residus ja que deixar el cartró als contenidors blaus donava més feina als serveis municipals i que no era just. Com a botiguers ja pagaven els seus impostos, però no teníen dret a fer servir els contenidors de l’ajuntament. Aquí es va acabar la seva peculiar recollida selectiva. La botiga estava força apagada i ja no generaven el mateix volum de residus que anys enrere. Fa un parell d’anys la meva àvia va decidir plegar.

Ells de sempre havien fet la seva peculiar recollida selectiva. No ho feien, ni molt menys, pels diners que els donava el drapaire, quatre duros que donaven a un dels seus néts per la gran ajuda de dur-hi les caixes!, ho feien, simplement, per que ho veien com la cosa més normal del món. L’aparició dels contenidors de colors va acabar amb aquella recollida.

Avui els carrers són plens de contenidors de colors: blaus, verds, vermells, grisos, marrons,… però és quelcom, simplement “guai”. Per què? doncs per que, els únics contenidors “normals” (que es poden obrir bé) segueixen sent els de brossa general, mentre que la resta segueixen sent “especials”. Els de vidre amb el seu foradet (els únics que crec que estan bé). Els de plàstic amb els seus dos orificis (prou petits com per que hagis de fer un esforç per entafonar-hi la bossa) i amb els respalls que et mullen quan ha plogut. Els de paper, el mateix. A casa fem separació de residus i, si es fa ben feta, t’adones que l’únic contenidor que estaria justificat que fos amb “petit forat”, és precisament el que no ho és: el de la brossa general.

Si la recollida selectiva és quelcom que s’ha de veure com a normal, rutinari, per que no igualem els contenidors. Els colors són lògics i normals. El de vidre també. Però, i els del plàstic? i el del paper? per que els seguim mantenint “diferenciats”, tant diferenciats que són un problema si fas una bona tria. Acabes amb una mini-bosseta de brossa general (bàsicament orgànica -que encara no podem destriar-) que pots posar dins un contenidor que s’obre sense problemes, i amb unes bosses ja més grosses de plàstic i/o paper que has d’empènyer fort per posar-les dins el seu contenidor.

Els meus avis, fa ja molts anys, feien una certa recollida selectiva sense cap finalitat ecologista (si separaven el paper i cartó en facilitaven la seva recuperació), ara fem una mena de recollida selectiva tenyida d’ecologisme “guai”. Queda “moníssim”, tenir un repertori de contenidors de colors i formes diferents. No cal avançar mirant al passat, però sí aprenent-ne.

Complicat nom per les separacions borbòniques. I, un divorci, com es deu anomenar? Borbons, marxeu i deixeu-nos en pau, si us plau!

Aquesta nit hi ha hagut una explosió a la feina. Quan he arribat he mirat com anaven els càlculs que vaig enviar (posar a la cua de càlcul) ahir la nit. N’hi havia un, una optimització senzilla, que hauria d’haver acabat. En mirar com estava he vist que havia acabat malament. M’he extranyat, com he dit, no havia de tneir cap problema. He obert un programa gràfic per veure l’evolució de l’optimització de la geometria i… fixeu-vos en l’anell de la part superior dreta (una imidazola):

Per algun motiu, part de la gometria se n’ha anat a pendre pel sac. D’aquesta manera no m’ahvia passat mai! Però bé, per sort, això ha passat dins la cpu d’un ordinador i no ha tingut més conseqüències que la pèrdua d’algunes hores de càlcul.

Pel que fa al video, ho sé, pèssima qualitat. He fet un povray de cada cicle d’optimització i els he juntat en un video. Tot plegat amb una resolució que deixa molt que desitjar… és el primer que faig, a veure si més endavant milloro.

Fa uns dies es publicava un article1 on s’anunciava la seqüenciació i anàlisi del genoma de 12 espècies del gènere Drosophila. L’estudi l’ha fet el Drosophila 12 Genomes Consortium, un consorci integrat per més de 100 institucions del món on hi participen diversos grups que treballen a Barcelona. Estudiar, “de cop”, dotze genomes d’un mateix gènere aporta molta informació per veure’n la seva evolució al llarg de quasi cent milions d’anys. Fins ara, de Drosophiles només es tenia seqüenciat el genoma de la Drosophila melanogaster, coneguda com a mosca del vinagre.

Una de les novetats, entre moltes (un article d’aquestes dimensions aporta una quantitat enorme d’informació), és el fet que en una d’aquestes espècies han desaparegut les selenoproteïnes. Es tracta de la Drosophila willistoni, que, al llarg de la seva evolució, ha perdut aquestes peculiars proteïnes. D’aquesta part de l’estudi se n’ha encarregat el grup del Dr. Roderic Guigó, de l’IMIM, concretament, en Charles Chapple, estudiant de doctorat.

Fins al moment, hom es pensava que les selenoproteïnes eren presents en totes les espècies animals i aquest descobrimet aporta molts dubtes sobre el per que han desaparegut aquestes proteïnes en aquesta espècie, quins canvis fisiològics comporta, quines proteïnes en supleixen la mancança,…

Detectar la presència de selenoproteïnes en els genomes és complicat ja que aquestes proteïnes no són codificades per un codó en concret sinó que es manifesten quan hi ha un codó aturador seguit d’una seqüència concreta anomenada SECIS. Caldrà anar veient com van els posteriors estudis que es facin amb aquest organisme i en possibles semblances que es puguin trobar en altres espècies.

1. Nature 450: 203-218, 2007

Next Page »