Així és com es podria definir el Bícing. Que es deixin estar de fer mal ús del català. Que es mostrin tal com són, espanols. Que no ens embrutin la nostra llengua. “Bícing, servicio público de alquiler de bicis del Ayuntamiento de Barcelona”.

Per què tot això? doncs per que, cada vegada més, veig que el català es fa servir només de cara a la galeria, “per que toca”, però malament, amb faltes, sense respecte,… fent malbé la llengua. Per fer-ho així, no ho feu. Tot sovint observo faltes d’ortografia als cartells de RENFE, castellanades en tanques publicitàries,… i ara, el Bícing. En serio, per fer ús del català d’aquesta manera, no el feu servir, no em disolgueu la llengua!

Per que em queixo del Bícing? per que està tot fet en castellà i adaptat, mal adaptat, al català. Les URLs de la web estan totes en castellà. Sí, d’acord, el programador pot ser castellanoparlant, però el client, l’Ajuntament de Barcelona, pot demanar, exigir que vol un producte en català. Al principi, enllaç sí i enllaç també, passaves de la versió catalana a la castellana. Ara això s’ha solucionat una mica però… entreu com a usuari, feu el que sigui i tanqueu el compte… salteu a la versió castellana. Genial!

Ahir vaig actualitzar les meves dades, m’havia caducat la targeta de crèdit, i, just després, vaig rebre un correu amb les dades d’usuari… sabeu en quin idioma? en castellà! sí senyor!!! si faig ús de la versió catalana de la web, per què he de rebre els correus en castellà? que no costa tant! A banda, que, siguent un servei públic de l’Ajuntament de Barcelona, en el seu defecte, aquests errors (totalment previsibles) haurien de tendir al català.

I, la darrera. Ahir van penjar una notícia anunciant el milió d’usos del servei. La notícia s’acompanyava d’un “continuem pedalajant”… sí senyor! jo pedalejo, tu pedaleges, ell pedaleja,… algú pot regalar el diccionari del IEC a aquesta gent? A la tarda els vaig telefonar, tenia un problema amb la bicicleta, i vaig aprofitar per dir-los lo de la falta (la notícia estava penjada des del matí), la noia em va dir que en tenien constància, que havien rebut molts correus i trucades… creieu que ho han canviat? aquest matí tots seguim pedalajant…

Fa tres dies va fer quinze anys de l’enviament del primer SMS (Short Message Service) entre dos terminals de telefonia mòvil. Ho va fer Riku Pihkonen, un becari de l’empresa Nokia. Si bé el primer sms es va enviar el 23 de juliol del 92, el primer missatge comercial no es va enviar fins el 3 de desembre del mateix any, a través de l’operadora Vodafone.

Els primers gestors d’sms que empraven les companyies estaven preparats per enviar un màxim de deu missatges per segona, en l’actualitat se n’envien, al dia, més de set milions. De fet, moltes operadores tenen gran part dels missatges curts.

Dilluns pel matí, quan tot escoltant la ràdio vaig assabentar-me de la greu apagada elèctrica de Barcelona vaig fer-me una “auto-guguesca”: quan trigarien els nostres polítics demagogs en parlar de la MAT (linua de Molt Alta Tensió)?. I no han trigat massa. Molts, de tots els colors, ja s’han omplert la boca de frases com ara “la MAT ho hauria evitat”, això passa per culpa de la cultura del no (que diu no a la MAT)”,… i altres coses similars. Sense sentit.

La MAT no hauria servit de res. La MAT simplement perpetua un model que (a banda del dèficit d’inversions que pateix el cas concret de Catalunya) és obsolet i afavoreix situacions com la d’aquests dies. La MAT només servirà per intercanviar energia entre els estats espanols i francès (i, possiblement, per afavorir, en un futur, la importació d’energia des del nord d’Àfrica cap a Europa). Podem tenir mola MAT, moure molta energia amunt i avall però… què passa si cau la linia? se’n va tot el sistema en orris.

Aquest matí, pensant i reflexionant sobre el tema, he trobat aquest article d’ecologistes de Catalunya. Reflexiona sobre el model actual i hi aporta solucions i idees. Una alternativa a la cultura de la MAT és, bé, hauria de ser, la Generació Distribuïda (GD). És a dir, tenir una xarxa de microgeneració. Centralitzar la generació d’energia i allunyar-la del punt de consum, l’única cosa que fa és facilitar les incidències com la d’aquests dies i encarir el procés, tant econòmicament com ambientalment.

La GD distribuïda consisteix en tenir “micro-generadors” d’electricitat. En el cas de Barcelona, tenir plaques solars amb acumuladors als terrats dels edificis (públics, privats, fàbriques,…), instal·lar un parc eòlic al port, tenir generadors amb gas a hospitals i centres similars (el calor que desprenen es podria aprofitar per calefacció),… tots ben interconnectats. Així, en cas de caiguda, la xarxa es d’autocompensaria. El model actual fa que, en cas de caiguda (reitero, el cas de Catalunya, a més a més, arrossega una manca greu d’inversions), tot caigui.

Es pot fer un paral·lelisme amb internet: una xarxa d’ordinadors interconnectats: si en cau un, la resta segueixen. Un exemple. Fa tres anys, a finals del 2004, Nicaragua només estava connectat a internet per un cable submarí que connectava el país amb Cuba. Tenia altres accessos però eren completament deficients. Aquest cable es va trencar i el país va estar tres-quatre dies completament aïllat. Ara han potenciat altres connexions i en cas que en caigui una, les altres poden compensar.

En països com Holanda i Dinamarca, aquest tipus de generació aporta fins a un 60% de l’energia que es consumeix. El Pla nacional d’energia de Catalunya, només ho esmenta i d’esquitllada. Està clar que tot passa, primer, per una reducció (o estancament) del consum (no es pot créixer eternament), però també cal una gestió racional, que aprofiti la ciència i la tècnica per tenir un desenvolupament més sostenible, equilibrat i, a la vegada, segur.

Fa uns dies parlava d’un “encàrreg” que ens han fet a la feina: fer córrer els programes més comuns del nostre laboratori en una Play Station 3.

La idea ens fa il·lusió, és, a banda d’un repte, una bona oportunitat per fer quelcom relacionat amb la nostra feina però que a la vegada trenca una mica amb la rutina del dia a dia. A banda, si la cosa sortís bé, seria bo pel currículim i per l’economia del grup.

Bé, com que ens fa il·lusió i tenim ganes de compartir-ho i explicar-ho, el tema apassiona força, hem decidit obrir un web/bloc per anar explicant els avenços i informant de diferents novetats, recursos, enllaços, manuals,… Science on PS3. La idea és recompilar, a banda dels nostres progressos, informació diversa del món de la química/biologia computacional relacionada amb aquesta nova consola.

El web, és important dir-ho, és quelcom personal, no té res a veure amb l’ICIQ (el centre on els dos fem la tesi).

Pel que fa a l’idioma, tant el web com el bloc són en anglès. Sempre he pensat que cal donar preferència al català, fer de la nostra, una llengua útil en tots els camps. De fet, en començar el bloc (aquest), no em vaig ni fer el típic planteig de “si vull difusió cal fer-lo en anglès o castellà”, ni de conya, tenia claríssim que s’havia de fer en català. Però, Science on PS3, és un recurs i una eina més global, quelcom que esperem que rebi aportacions d’arreu i, ens agradi o no, l’anglès és necessari (no ens hem ni plantejat fer-ho en castellà).

Aquest matí, en agafar la bicicleta per anar a buscar el tren m’he adonat d’un canvi, important, a la bicicleta: el timbre! (i la clau del seient)

En anar a pujar el seient m’he adonat que la clau per fixar-lo era diferent, no em feu dir en què, però diferent. No sé si aquest canvi implica una millora, però és nou.

El canvi que sí que considero important… el timbre! Els timbres que porten aquestes bicicletes d’origen és de fireta i, segons he llegit a d’altres blocs, no està homologat. Són timbre per fer bonic i que s’acaben trencant al cap de poc… de fet, sovint, quan agafes una bicicleta el timbre ja no funciona i, en una ciutat on no hi ha gens de bicicivisme (ni per banda dels cotxes, ni vianant ni ciclistes), el timbre és ben necessari.

Bé, la bicicleta que he agafat (i d’altres que hi havia a la mateixa estació) tenia un timbre nou. Molt més ferm, crec que és “l’homologat”, el que toca, dura més i realment serveix per alguna cosa. Suposo que els de Clear Channel (l’empresa conscesionària) se’n deu haver adonat i van canviant els que es trenquen.

Bona iniciativa!

Avui, en Pere (un company de feina) i jo hem fet una proposta als nostres respectius directors de tesi: comprar una PS3. Han acceptat!

M’explico. Ara fa uns mesos en parlava, cada vegada fan jocs per consola “més reals”, millors gràfics, més qualitat,… però són millores que demanen gran capacitat a la màquina on es juga. Les videoconsoles són cada vegada més potents. Una d’elles és la Play Station 3 (PS3), de la japonesa Sony.

En el meu escrit que cito més amunt parlava d’un projecte dut a terme al grup de l’IMIM amb el que col·laboro, el del Dr. Jordi Villà-Freixa. El projecte, que fa ja mesos que està en marxa, proposa fer ús de les hores mortes de les PS3, quan no juguis, cedeix la teva màquina a la ciència. De moment el projecte funciona i des de fa pocs mesos s’ha obert al públic.

Ara, el que farem els grups de Química computacional de l’ICIQ (croncretament en Pere i jo) és quelcom diferent. Aprofita igualment la potència de càlcul d’aquest aparell però, ara, com a substitut dels ordinadors. En el món de la química teòrica el nostre laboratori és una “sala de màquines”, un cluster d’ordinadors que es passen el dia treballant per nosaltres. El processador que porta la PS3 pot esdevenir molt més potent que un d’aquests ordinadors, la cosa està en aprofitar aquesta potència de càlcul. Una video-consola és força més econòmica que un qualsevol dels ordinadors que tenim al clúster, però a la vegada pot ser molt més potent. Suposo que és fàcil veure on hi ha el “negoci”.

Les PS3 són una “manera barata” (uns 599 euros, a Europa) d’aconseguir un aparell que porti un Cell processor, un invent d’IBM que ja s’està provant al Mare Nostrum. la idea del “projecte” que ben aviat començarem és, bàsicament, provar de fer anar el programari que fem servir normalment en una d’aquestes màquines. Primer ens caldrà instal·lar-hi alguna distribució de Linux (n’hi de fetes expressament per aquest aparell), i després començar a jugar amb el programari. Caldrà veure si el podem compil·lar, si funciona, el rendiment,… Tenim un anyet per aportar algun resultat, sinó, la joia de Sony es quedarà com a simple estació de treball (que tampoc està malament).

Darrerament el Bicing ha augmentat el personal de manteniment, ara tenen les furgonetes que van amunt i avall distribuïnt biciletes i la gent que va repassant el correcte funcionament de les estacions. Ho trobo fantàstic! uns que redistribueixin bicicletes i d’altres que s’assegurin que tot funcioni, així, en principi, el manteniment ha de ser molt millor. La pega és que no hi ha una regularitat en això, és a dir, mai saps quan passen a fer aquest manteniment… si passen…

Ahir pel matí, en deixar la bicicleta (7:39) a una de les estacions de Rambla Catalunya amb Consell de Cent hi havia una bicicleta bloquejada, estava realment mal aparcada (el Bicing pot fallar però també hi ha personal que és totalment inepte!), m’hi vaig fixar per que tenia una estelada pintada al protector de la roda del darrere. La bicicleta 1088. En teoria, al llarg del dia, ha de passar algú de manteniment per solucionar el problema però… ahir no va ser el cas. Dotze hores més tard, en anar a recollir una bicileta per tornar cap a casa (19h aprox) encara hi havia la mateixa bicicleta (1088) amb l’estelada, mal aparcada. No em vaig fixar en el número de punt d’anclatge però tenia molts números de ser el mateix.

Fa un parell de dies, l’estació que tinc prop de casa no funcionava i un operari de manteniment ens va ajudar. Va anar molt bé i vaig pensar que això de tenir, a banda de personal que mou les bicicletes, gent que va mirant el funcionament, estava molt bé (al principi crec que no anava així la cosa). Però… realment aquesta gent no tenen ni una ruta ni un horari programat. De la incidència amb la bicicleta 1088 se’n pot deduïr que en TOT el dia d’avui ningú va passar per na estació tant cèntrica com la de Rambla Catalunya amb Consell de Cent, cosa que cre que deixa molt que desitjar.

No demano que hi hagi algú cada cinc minuts a cada estació, però si algunes visites al dia, una mica de ruta programada i un monitoratge a distància (potser el super Windows CE de les estacions no ho permet), ja que estic convençut que es pot controlar i, si des del centre de control es veu que hi ha una bicileta bloquejada, que enviïn algú a l’estació.

Si bé crec que el servei ha anat millorant (dins del col·lapse que se solucionarà amb més biciletes, estacions i personal), el fet que en tot el dia ningú passi per una estació posa de manifest que la cosa, de moment, te greus mancances.

Actualitzo: cal dir que la bicicleta 1088 era l’única que hi havia a l’estació però, encara no cinc minuts després, va arribar un usuari i vaig poder agafar la bicicleta que deixava, la rotació, en aquest sentit funciona ja que cada vegada, com a màxim, he hagut d’esperar cinc minuts.

D’aquí uns dies se celebra a Amsterdam el congrés DFT 2007. Un company del despatx, que hi va, ens ha passat un enllaç força interessant. La cançó del congrés, tot un homenatge a aquest popular mètode de la química teòrica, amb un toc de friquisme que caracteritza la nostra feina.

It doesn’t really matter if you’re black or white
To join the DFT family
You might even be an experimentalist
As long as you love the density

DFT 2007
Thank you mr. Kohn and Sham
DFT 2007
Welcome to Amsterdam

What makes you more happy than an orbital
What is more fascinating than a functional
We like to exchange and correlate a lot
and we really get excited by a potential plot

Come on everybody let us do some great science
Share our findings for others to benefit from
We all know its our destiny
To make a better world with DFT

Aquí teniu l’mp3.

Ahir la tarda, quan anava a tornar la bicileta, a l’estació que hi ha al carrer de Villarroel cantonada Ronda Sant Antoni, vaig tenir un problema: l’estació estava plena. Hi havia gent que volia agafar una bicicleta (i per tant m’alliberaven espai per tornar la meva) però, quan passaven la targeta pel lector, una pantalla vermella els avisava que hi havia problemes de connectivitat i que l’estació només permetia retornar bicicletes (si tingués lloc). A mi m’havia passat quelcom similar a l’estació de Rambla Catalunya amb Consell de Cent (costat mar) i ho havia resolt esperant una mica.

Quan la cua de gent que volia agafar bicicleta creixia, va aparèixer un operari Bicing disposat a solucionar el problema. Jo hauria pogut anar a una altra estació a retornar-la però, no tenia massa pressa i volia veure com ho solucionava.

Està clar que les estacions bicing funcionen amb un ordinador, alguna cosa ha de gestionar els espais, les lectures de les targetes,… un ordinador amb un programa ho fa. Però… com funciona aquest ordinador? amb quin sistema (in)operatiu? La resposta, senzilla, tot i que el servei sigui una conseció a una tercera empresa, com a servei municipal de l’Ajuntament de Barcelona, les estacions Bicing funcionen amb Windows, concretament, Windows CE, una versió especial d’aquest sistema (in)operatiu feta per a petits dispositius.

Segons ens va explicar l’operari, a vegades, si hi ha algun problema de xarxa, el sistema és incapaç de reconnectar-si (a vegades ho fa passada una estona) i no funciona fins que es reinicia l’estació. En fi, gangues del Windows que empitjoren el servei. El curiós és veure com es “reinicia” una estació Bicing. El pal on hi ha la pantalla i el lector de targetes conté, bàsicament, un petit ordinador, el lector de targetes, una pantalla i una bateria (que permet que l’estació funcioni en cas de caiguda elèctrica). Així doncs, procedim a “rebotar” el sistema (per part del personal del Bicing):

1) Obrir el pal (es fa amb dues claus i un tornavís).
2) Desconnectar la bateria.
3) Tallar el fluïd elèctric (com que hem desconnectat la bateria l’ordinador s’atura).
4) Tornar a connectar l’electricitat.
5) Esperar que l’ordinador s’engegui, ens mostri l’escriptori de Windows i automàticament s’engegui el programa de gestió de l’estació.
4) Esperar que el programa de gestió repassi tots els anclatges.
5) Reconnectar la bateria i tancar el “pal”.

Com a curiositat, gangues del windows, l’estació porta instal·lats el Windows Messenger, el Microsoft Internet Explorer,… instal·lació per defecte, gens personalitzada, del sistema (in)operatiu. Són coses d’emprar programari privatiu. A més a més, al preu que pugui costar el maquinari de l’estació, cal sumar-hi la llicència del sistema (in)operatiu sobre el que treballa.

La propera vegada que una estació no us funcioni, penseu que potser és per que no té l’antivirus actualitzat. :-)

Encara no hem arribat a aquest extrem però segur que no trigaran. De moment, no parlis, no facis petons, no acaricis, no renyis als nens, no escoltis la ràdio, NO, NO, NO…

Concentra’t a pagar el peatge, a no agafar pensant en una altra cosa aquella corva mal peraltada, a estar alerta de no veure l’indicador just al moment d’abandonar la via, quan un semàfor té una bombeta fosa, a deduïr si serà la vermella o la verda,…