Durant la carrera, a segon curs de farmàcia, vaig estar una temporada com a alumne intern al Departament de Fisiologia, jo col·laborava amb el grup d’absorció intestinal. Al mateix departament però un grup de cronobiologia, dedicat a estudiar el cicles biologics. En aquell moment em va sorpendre la manera general de funcionar la seva recera: tenien una habitació aïllada, plena de gàbies de rates i amb un cicle de llum que regulaven segons volien. Uns ordinadors recollien tots els moviments que feien els petits rosegadors. Va ser quelcom que, fins que no vaig estudiar les hormones del cicle circadiari (cicle d’un dia) no vaig acabar d’entendre.

El nostre sistema nerviós té una petita glàndula anomenada glàndula pineal que se’n carrega, d’entre d’altres coses, de regular-nos el cicle de la son. En abscència de llum la glàndula secreta melatonina, l’hormona de la foscor, que té funcions com a antioxidant, en el sistema inmunitari i, el que ens ocupa ara, en el ritme circadiari i la regulació de les fases de la son. Al món modern, la llum artificial i el fet de treballar de nit altera aquests cicles i deriva en patologies diverses ¹. A mesura que ens fem grans aquesta glàndula veu reduït el seu tamany. En humans, la nostra evolució ha fet pedre funcions a aquest petit òrgan, en canvi, en molts altres animals, regula coses tant importants com la hivernació. Artificalment, el que fa el grup de cronobiologia que he comentat unes ratlles més amunt (i molts altres grups que fan recerca sobre el tema) és controlar aquests cicles i, per exemple, es pot simular un jet lag fent un canvi sobtat en el cicle de llum-foscor.

Una prova pot ser anar a dormir quan comença a sortir el sol. A les nostres latituds es fa quan surts de nit i tornes fet pols a casa (qui no ha vist sortir el sol després d’una nit de festa major…), però aleshores el cansament supera les hormones i t’adorms (tot i que sense la mateixa qualitat de son). Aquí Estocolm però, és diferent… aquests dies el sol es pon cap a les deu i surt poc després de les tres, cosa que fa que mai s’acba de fer fosc del tot i, si et despistes, vas a dormir quan la primera llum del dia despunta a l’horitzó. Aquesta nit ha estat la pitjor, però no la primera. Se’t fa tard i, quan vas a dormir mires per la finestra i veus com comença a clarejar… i, l’has pifiat! el cansament només guanya quan fa dies que tens la son alterada, sinó… toca patir i maleïr la melatonina!

1- Pauley S (2004). “Lighting for the human circadian clock: recent research indicates that lighting has become a public health issue.”. Med Hypotheses 63 (4): 588-96

Avui és el Dia de Corpus. Dia de l’ou com balla i dia de Patum!

Les cèl·lules mare, són cèl·lules no diferenciades, pluripotencials. Pràcticament totes les cèl·lules del nostre organisme contenen el mateix material genètic però, en canvi, no totes tenen la mateixa funció. Això és degut a que en les etapes embrionàries, les nostres cèl·lules han patit un procés de diferenciació, una mena d’especialització.

Totes aquestes cèl·lules diferenciades, amb una tasca concreta, provenen de les cèl·lules mare. Aquestes (les mare), encara no han sofert el procés de diferenciació i, a partir d’elles, es pot obtenir qualsevol teixit del nostre cos. Les cèl·lules mare es poden reproduïr i mantenir-se fins que reben un “senyal” i es dieferencien. A partir d’una cèl·lula mare podem obtenir tant teixit hepàtic, com neuronal (per exemple). Una vegada diferenciades, les cèl·lules, ja s’han especialitzat per la seva tasca concreta i, tot i que com he dit contenen el mateix material genètic, només expressen aquells gens involucrats en la tasca per la qual s’han diferenciat.

La recerca amb cèl·lules mare pot obrir les portes a la cura o pal·liació de moltes malalties, com ara el Parkinson, diabetis, problemes hepàtics,… Per què? doncs per que si aconseguim tenir cèl·lules mare d’una persona, per exemple, un malalt de parkinson, podem donar el “senyal” a aquestes cèl·lules per que es facin neurones i després transplantar-les al malalt. Quins avantatges té? que, al ser originaries de la mateixa persona, no hi haurà rebuig.

La cosa és simple però no senzilla. De moment, les cè·lules mare només es poden obtenir d’embrions, abans no es dóni el procés de diferenciació (també se sang de cordó umbilical, però això no permet clonar). Així doncs, amb aquesta teoria, per obtenir cèl·lules mare del nostre malalt de parkinson, hauríem d’obtenir una mostra del seu materia genètic (això és relativament senzill) per després obtenir un emrió clònic. Això, per una banda, planteja problemes ètics (Governs com els d’Estats units posa pegues a aquest tipus de recerca) ja que certs sectors socials creuen que “matar” un embrió és un crim. I, la segona pega, és tecnològica: obtenir embrions clònics no és cosa fàcil.

De moment es fa recerca amb cèl·lules embrionaries i, de fet, s’estan creant bancs de sang de cordó umbilical (per curar possibles futures malalties a la mateixa persona, però no és el mateix que clonar i fer un embrió), però, encara ens queda camí per recórrer per arribar a la solució del malalt de pàrkinson del que parlàvem abans.

Recentment però, s’han publicat (noticia) alguns articles que parlen de com obtenir “cèl·lules mare” de la pell de ratolins. En aquest cas, les cèl·lules pluripotencials, són obtingudes dels fibroblasts de la pell de ratolins. Això eliminaria els problemes ètics plantejants anteriorment a banda d’evitar generar embrions clonats (que, com he comentat, no és cosa fàcil). De moment s’ha experimentat en ratolins i els primers resultats, tot i aconseguir el fet, mostren que la implantació d’aquestes cèl·lules augmenta el risc de càncer. Això pot ser degut al procés de manipulació, però s’hi està treballant. És quelcom molt embrionàri, però una possibilitat de cara el futur.

1 Okita, K., Ichisaka, T. & Yamanaka, S. Nature doi:10.1038/nature05934 (2007).
2 Wernig, M. et al. Nature doi:10.1038/nature05944 (2007).
3 Maherali, N. et al. Cell Stem Cell doi:10.1016/j.stem.2007.05.014 (2007).
4 Takahashi, K. & Yamanaka, S. Cell 126, 663–676 (2006)

Viure una temporada a Estocolm et permet tenir la sensació d’estar envoltat per la natura. A quatre passes d’on siguis tens un bosquet, un prat o un gran parc. Contacte i respecte total i constant per allò que ens envolta. Aire fresc i net. El cap de setmana passat vaig anar fins a Gålö, una península al sud d’Estocolm, per veure com és una reserva natural en una societat que, ja de per si, cuida tant el medi que l’envolta. Natura sobre natura.

Gålö (mapa), és una petita península, el seu perímetre té uns 50Km, que és al uns 30 Km al sud d’Estocolm. És fàcilment accessible tant amb cotxe com amb transport públic (tren+bus, uns 50 minuts). Pràcticament tota l’illa és una reserva natural però, tot i això, l’accés és obert i lliure quasi a tot arreu, excepte en petites zones, reserves d’aus, on et demanen que entre l’1 d’abril i el 31 de juliol no hi entris.

Aquí hi conviuen petites platges d’herba i sorra, camps, boscos, i algun petit embarcador. És una explosió de natura i tranquil·litat. Tot el que t’envolta és verdor, et pots perdre passejant pels seus senders, anant amb bicicleta per les carreteretes que la travessen, o descobrint-la amb barca des del mar. Està clar que es nota la presència humana, però amb respecte. Pots acampar, un màxim de dos dies, a quasi tot arreu. Hi ha casetes, però discretes i sense aglomeracions. No hi ha brutícia.

A un dels extrems de la península hi ha Skälåker, una platja d’herba i sorra, un aparcament, un bar i un càmping (en suec). Aquí s’hi pot arribar amb bus (n’hi ha tres o quatre al dia), i és una destinació d’aire lliure molt freqüent a la zona d’Estocolm. És un lloc on el contacte amb la natura està garantit. On pots relaxar-te, caminar, nedar i descobrir.

En fi, natura sobre natura. Una reserva natural en un lloc on ja de per si s’estimen allò que ens envolta, és un paradís, un oasi verd on fer una escapada quan necessitis allunyar-te de la ciutat. Com a detall final, pel que m’han comentat, pràcticament tot l’arxipèlag és així.

L’any 1996 hi va haver un brot epidèmic de meningitis a l’estat de Kano, Nigèria. Aquell episodi va ser aprofitat per la multinacional farmacèutica Pfizer per provar un nou entibiòtic: Trovan.

Aquell experiment es va fer sobre un grup de dues-centes perones. Cent van rebre el tractament amb el nou fàrmac i cent més van rebre el tractament amb un fàrmac ja aprovat, el cefriaxona, això sí, en dosis més baixes a les habituals. Tot el grup eren nens. Els resultats van ser desastrosos. Van morir onze nens i, dels que van sobreviure, molts van patir malformacions, problemes hepàtics i problemes cerebrals.

Tot i que els laboratori sempre a negat que les morts estiguessin relacionades amb el nou fàrmcac, molts pares de les víctimes van reclamar a la companyia ja que, per una banda mai van rebre un correcte consentiment informat i, per l’altra, el fet de sotmetre’s a l’estudi (sovint amb enganys i prometent una millor cura) va fer que els nens no rebessin tractaments ja provats que estaven aplicant diferents ONGs.

Hi ha un documental que en parla i que us recomano, Dying for drugs.

Han estat diverses les ocasions en que el govern de Kano ha denunciat el laboratori però, fins ara, mai s’ha donat la raó a les víctimes. Alguns casos encara segueixen oberts i d’altres han estat paper mullat. Recentment però, l’Estat de Nigèria ha portat la multinacional als jutjats i es demana una indemnització de set mil milions de dòlars. Caldrà veure què passa.

El cas és que el Trovan mai ha rebut autorització per a ser administrat en nens i, l’autorització obtinguda l’any 1997 als Estats Units, va ser revisada l’any 1999 després de veure que presentava greus efectes secundaris al cervell i el fetge.

Sovint es parla de la possible experimentació dels laboratoris farmacèutics al tercer món. Les multinacionals es defensen dient que compleixen al peu de la lletra la llei, que entre d’altres coses, requereix l’aprovació del govern o autoritat competent del lloc on es farà l’estudi i el consentiment informat dels pacients o, si aquests són menors, dels pares o responsables legals. El consentiment informat implica que la persona ha d’acceptar el tractament després d’haver rebut la informació necessària sobre els possibles riscos. Sovint, com és el cas de Kano, la informació es limita a dir que curaran el mal i la gent, desesperada, ho accepta. Això fa que la gent se sotmeti a assajos clínics sense saber-ho i que, a més a més, no recorrin a altres vies (admeto que no sempre disponibles) d’ONGs i altre entitats que apliquen tractaments aprovats.

El tema és tractat al llibre El jardiner constant de John le Carré i a la posterior pel·lícula.

El 22 de març de l’any passat, cap al migdia, llegia a Vilaweb que ETA havia declarat un alto al foc indefinit. Tot i que feia temps que la banda armada no actuava a Catalunya, aquest anunci em feia pensar que quelcom podia canviar. El govern de l’Estat Ecspanol semblava tenir un “tarannà” més dialogador (tot i que ja ens havia tirant enlaire i enganyat amb l’Estatut), i donava la sensació que algunes coses podien començar a canviar.

Fins al moment, sempre s’havia negat que calgués parlar amb una banda armada (tot i que qui ho negava, en el seu dia, també hi havia negociat), la idea era acabar amb ells i llestos. No s’havia de buscar una causa per al terrorisme, se l’havia d’eliminar i punt. Jo no justifico, ni molt menys, la lluita armada per assolir cap mena d’objectiu, però, si hi ha terrorisme, i més en un cas com el d’Euskal Herria, és per alguna cosa i, amb la policia no s’acabarà.

Aquell comunicat obria la porta a l’esperança. Jo tenia coll avall que els ecspanols no donarien, ni molt menys, la independència a Euskal Herria, però si que potser permetrien als seus habitants, viure en democràcia. Batasuna anunciava feia propostes pacífiques per al futur, sense violència, i els diferents partits democràtics (no hi incloc el PP i derivats) semblava que apostaven per la via pacífica.

Molts esperàvem gestos com ara l’acostament dels presos, la legalització de partits com Batasuna,… en fi, el “tarannà” ens havia de mostrar que parlant podíem arribar més enllà.

Però ja ens ho havíen fet a nosaltres amb l’Estatut. Molt bones paraules però res, mentides i traicions. I, amb Euskal Herria no podia ser diferent. Els gestos que s’esperaven d’aquell tarannà encara estan per arribar. Els presos segueixen a les presons, com més allunyades de casa i dels seus familiars, millor. Molta gent segueix sense viure en plena democràcia. Es segueixen il·legalitzant partits. La policia no té aturador i les animalades judicials (tots coneixem el cas d’una persona que després d’haver complert una condemna de 25 anys va ser jutjada i processada per un delicte d’opinió) no han tingut aturador.

El “tarannà” i l’esperit dialogant no han fet res. Bé, sí que han fet. Han mantingut il·legals les veus de molta gent. En tot procés de pau hi ha d’haver diàleg i gestos dels uns i dels altres. Mai es pot intentar fer callar la branca política d’un conflicte. Mai. Si no deixes pas a les paraules tu mateix estàs justificant la violència.

El 22 de març de l’any passat molts teniem la sensació d’haver-nos pres un burret… eufòria, energia i empenta. Poc a poc es va anar diluint, el burret no deixa ressaca (com a mínim a mi), però quelcom mig entelat s’ha anat deixant entreveure amb el temps. Avui, a l’arribar a la feina i engegar l’ordinador, he llegit a Vilaweb, que ETA ha trencat la treva proclamada ara fa més d’un any. Un glop de Wodka sense gel. Aquest sí que deixa ressaca. Les paraules silenciades han deixat pas a la violència.

Anotació final: com que en aquest país suposadament democràtic, quan defenses segons quines idees de seguida se’t titlla de terrorista, voldria deixar ben clar que, tot i que puc compartir objectius (la llibertat dels pobles per mi és un dret), condemno tota forma de violència, d’estat o terrorista. Cap ideal justifica la via armada.

Sé, és una d’aquelles “txorrades” que corren entre blocs,… Recullo el testimoni d’en Toni, iniciat primer per en Xavier i continuat per en Gil.

Normalment no porto bossa de mà (només quan surto o els caps de setmana), acostumo a anar amb la bossa del portàtil on aquests dies hi duc:

• Un petit diccionari de suec i un altre d’anglès
• Algun article sobre el que estigui fent en aquest moment
• Una ampolleta d’aigua
• El carregador del portàtil
• L’iPod amb el seu cable
• La càmera de fotos
• La cartera (a la butxaca)
• Les claus de casa
• Un petit micròfon
• El portàtil
• Una memòria usb

Bé… acostumo a portar mitja casa a l’esquena :-)

Actualitzo: També acostumo a carregar el llibre que m’estigui llegint en aquell moment…

Bernie Ecclestone, president de la Formule One Administration ha complert la seva promesa. Al País Valencià he guanyat Francisco Camps i a la ciutat de València, Rita Barberà. Per tant: València tindrà Gran Premi de Fòrmula 1

Suposo que és la seva manera de veure la democràcia. No és, ni molt menys, la meva.

Escrit que he enviat avui al “defensor de l’oient”, del Matí de Catalunya Ràdio i a algun diari. No crec que ningú em faci massa cas però, bé, com a mínim ho intento.

Renfe no és només Rodalies
Avui divendres s’ha posat en marxa la campanya de la “devolució expréss” dels bitllets de Rodalia de Renfe en cas que el tren arribi amb més de quinze minuts de retard a la seva destinació. Tot i que sona més a operació d’imatge i simple maquillatge, el que caldria és invertir en les obsoletes instal·lacions de la companyia, em sembla bé. Durant els cinc-sis anys d’universitat vaig patir la ineptitut de Rodalies… i parlo de de fa cinc anys (quan vaig acabar).

Però Renfe no és només Rodalies. Si bé és cer que Rodalies mou un gran volum de gent, a casa nostra, hi ha també moltíssima gent que es mou entre les diferents capitals de comarca. I crec que estem totalment marginats.

Jo visc a Barcelona i treballo a Tarragona. Cada dia agafo el servei de Regionals de Renfe. A Regionals, en principi sempre han tornat part dels diners que t’ha costat el bitllet a partir d’un determinat % de retard respecte l’horari previst, crec però que amb Rodalies també hi havia quelcom, però ho desconec. Fa poc més de dos anys, el recorregut, sobre horari, era d’una hora, més a o menys. Horari que Renfe era incapàs de cumplir. Amb el canvi de tarifes del desembre de 2005 (crec que era desembre), es van canviar els horaris i, a partir d’aquell moment, el trajecte s’allargava, sobre l’horari, fins a vint minuts més. Per tant, el retard havia de ser elevat per a assolir els diferents % per al retorn dels diners.

La mitjana de retard és de deu minuts en el trajecte Barcelona-Tarragona, dels matins, i vint minuts en el trajecte invers, Tarragona-Barcelona, per la tarda. Si et queixes, i he fet unes quantes queixes ja, et diuen que el retard ha de ser d’un mínim de mitja hora. A més a més, com que et retornen, si ho fan, un % respecte el preu que has pagat pel trajecte. Com més agafis el tren, menys compensacions tens, i a més a més, pateixes més la seva ineptut. Per exemple, si viatges amb abonament mensual, per a que et tornin un duro, cal que el servei estigui aturat durant tot el dia, sinó, res. En teoria, els que fem ús dels abonaments mensuals som els que agafem, i patim, el tren cada dia.

Sovint, quan hi ha problemes, es parla només dels trens de Rodalies, però… algú s’ha parat a pensar que si hi ha una incidència, per exemple, a Vilanova, els trens de Rodalia no passen… però tampoc els regionals! ni els de llarg recorregut. Quan hi ha retards i incidències, Rodalies va tard, però Regionals encara més ja que, si passa algun tren, els de Rodalia tenen prioritat. Un exemple, si hi ha una incidència a la linia de la costa, la companyia desvia els trens per la linia de l’interior i, en comptes de fer-ho com tocaria i coordinar-ho bé, col·loca els regionals rere els rodalies… a la mateixa velocitat, amb les mateixes aturades,…

Però mai es parla de Regionals. I som molts els que els patim. Però no entrem ni en aquestes operacions de màrketing, ni en els traspassos,…