La meva estada de tres mesos a l’anomenada capital d’Escandinavia s’acaba. Demà a les 8.15 agafaré l’avió que em portarà de nou a Barcelona. Avui és el darrer dia a la feina, aquest vespre a fer maletes i demà cap a casa!

Ha estat una molt bona experiència. Estar fora sempre és interessant per espavilar-te, “obrir la ment”, conèixer gent, maneres de fer i cultures diferents, practicar idiomes i apendre. La idea ja em va quedar ben clara quan vaig estar a Atlanta, fa prop de dos anys. Veure món i, més encara, viure una temporada a l’estranger t’ajuda i és una de les millors formacions que es poden fer.

Aquesta vegada però, encara marxo més satisfet. He estat en un país que m’ha acollit, que m’hi ha fet sentir bé. Si bé és cert que els suecs (i sueques) són gent “molt seva” i reservada, en cap moment han tingut cap problema per fer-me sentir còmode i ben acollit: he dinat envoltat d’autòctons que parlàven anglès entre ells simplement per que jo era allà, m’han ajudat si en algun moment he necessitat quelcom en suec, m’han acollit a la feina,… Si, reservats, però correctes, educats.

He estat treballant en un grup en que, tot i que tothom va força a la seva, m’hi he sentit molt a gust, mai, mai he dinat sol, hem xerrat, compartit experiències, ajudat en dubtes tècnics, fet broma. Hi he estat només tres mesos i m’hi sento com si hi portés molt de temps. No sé si és per que he tingut sort o per que aquí les coses van així. M’inclino però, per la segona.

La ciutat m’ha acabat d’atrapar. Comoditats i luxes de ciutat amb la tranquil·litat de rodalia. Ciutat moderna, activa, preparada. Però a la vegada una ciutat tranquil·la, encisadora, amb respecte per l’entorn, el medi. Una ciutat plena de zones verdes, boscos, parcs i jardins. Un lloc on passejar sense pressa (si el temps t’ho permet), on pots agafar un tren o un bus i en mitja hora plantar-te al mig de la natura i fer una excursió arran de mar.

He trobat a faltar la família, la MªElena (sobretot) i el nostre piset de Sant Antoni, els amics, la gent,… però també sé que ara trobaré a faltar el nord, allò que durant tres mesos m’ha fet sentir quasi com a casa. Tinc ganes de tornar, però sé que ho faré enyorant la ciutat, els boscos i la gent tant bon punt les rodes de l’avió deixin de tocar terra…

Marxo, dic a reveure, på återseende, però no vull dir un adéu, hej då, definitiu. Encaro ara els darrers sis mesos de tesi (bé, un any ja que em donen sis mesos més de propina), i no sé què faré després. Però, sigui per congressos, mini-escapadetes de feina o, simplement, per fer el guiri, espero tornar a gaudir de la llum de l’estiu suec o de les llargues i fredes nits d’hivern. Ara he descobert Estocolm i rodalia, crec que m’ho conec prou bé, però em queden els deures de descobrir més paratges d’aquest pacífic país nòrdic.

En les darreres cites electorals a casa nostra ha aparegut un grup de gent que es fan anomenar polítics: els despullats.

Aquesta gent, a banda de presentar-se tal com sa mare els va dur al món, són especialistes, a banda de fer servir els diaris catalans per eixugar-se el cul (la tinta deu ser hidratant), en una mena d’idioma híbrid: el bilingüisme. El parlen a la perfecció, sense encallar-se.

La primera vegada que els vaig sentir em vaig quedar meravellat. Però no em venia de nou. Em sonava haver-ho vist abans, no sabia on, però no era nou. Avui, furgant la xarxa, per casualitat he trobat l’origen d’aquest gran idioma que ha d’unir els catalans i catalanes en un món híbrid (i despullat?). Hem d’anar uns catorze anys enrere…

Cal dir que si he trobat el video ha estat gràcies a la inspiració de l’Oriol, quin fart de riure!

Les celebracions del Midsommar es van acabar ahir i nosaltres (aquests dies no estic sol) hem passat un Sant Joan ben diferent.

El divendres passat vam anar a l’Skansen a viure el Midsommar més tradicional (mai havia vist tanta gent a Skansen!). Al llarg del matí la gent (sobretot la mainada) anava recollint flors per fer-se les corones de flors. Cap al migdia van començar els diferents actes que es van iniciar amb l’aixecada del maypole. Posteriorment, al voltant del maypole, la gent s’aplegava per cantar i ballar.

Per la tarda, tren de rodalia (aquí funcionen molt bé!) primer, després bus i… en una horeta a Gålö!. Ja n’havia parlar… natura, natura i més natura! La “cabina” del càmping estava molt i molt bé! i l’entorn, espectacular! El temps no ha acompanyat massa, però no per això hem deixat de voltar i passejar pel parc natural que ens envoltava. Fantàstic!

La nota més “negativa” és que aquests dies també et permeten veure una de les males cares de la gent d’aquí dalt. Me n’havien parlat: aquí la gent beu, i no para. I, realment, és així. Entenc que la gent pot beure, de tant en tant no fa res, però, veure pares i mares de família, amb els seus fills, el 100% del temps amb una llauna de cervesa a la mà, des de divendres que vam arribar fins diumenge, és una mica trist.

Bé, un Sant Joan diferent però que m’ha agradat! cap de setmana de relax i tranquil·litat, una mica de platja (diumenge va sortir el sol) i una toc de tradició.

El Midsommar és la festa per celebrar el solstici d’estiu, la nit més llarga. A Suècia se celebra pels volts de Sant Joan, la revetlla però, la festa grossa, és el divendres abans (demà, 22 de juny). La festa tradicional consiteix en vestir de flors i fulles el Maypole i alçar-lo, després, al seu voltant, tindran lloc danses, cantades de cançons,… Un bon lloc per gaudir del Midsommar més tradicional a Estocolm és l’Skansen on hi ha actes programats del 22 al 24 de juny. El tret de sortida serà demà al migdia, amb l’alçada del Maypole.

Tradicionalment, molts suecs han considerat aquesta diada com a Diada Nacional, és la festa de benvinguda a l’estiu, de la llum i es conmemora la pèrdua de Noruega (ara fa uns tres-cents anys). La Diada oficial però és el 6 de juny, molt menys arrelada i declarada dia festiu des de fa un parell d’anys.

Enllaçan-tho amb això… avui arriba la visita més esperada! Demà, després de tastar la variant tradicional a l’Skansen anirem a passar el cap de setmana a Gålo (en vaig parlar fa uns dies).

El “Midsommar (II)”, quan torni! Apa, bona revetlla!

Un comentari en un escrit al bloc de l’Albert m’ha fet pensar en un escrit que fa temps que tinc al cap. Una petita reflexió sobre Apple, tant estimada per molta gent com a alternativa a Microsoft però que, en el fons, no deixa de lligar l’usuari de la mateixa manera.

És molta la gent que sovint canvia Microsot per Apple per que diuen que és una bona alternativa, que és millor, diferent,… i un reguitzell de coses més. En primer lloc, tota aquesta gent segurament no haurà tastat Linux, molts diuen que és difícil i que cal acostumar-s’hi (que provin les darreres versions d’Ubuntu!), però en canvi no tenen cap mania de “fer l’esforç” d’apendre com fer anar el nou flamant “Mac”. Molta gent es passa a Apple buscant una alternativa a un producte que no funciona, però, al meu entendre, surten del foc per anar a les brases. Sí, és cert, Apple fa productes de millor qualitat (el sistema operatiu dels Mac no deixa de ser un Unix -base de linux- amb un gestor de finestres propi), però també més cars (es paga el disseny),… i lligats per les mateixes condicions de llicència: tu compres el producte “tal qual” i no el pots modificar, no pots veure com està fet, no el pots copiar i només en pots fer ús seguint les condicions que et diu el contracte. En fi, pagues un disseny i un producte de més qualitat, però només canvies els barrots de la presó.

Dos exemples: iPod i MacTV. I un afegitó, la llengua.

-iPod: és un producte fantàtic! jo en tinc una (un regal d’un germà) i no em puc queixar, va molt bé. Però… hi ha coses que m’agradaria canviar i/o modificar… coses que no m’acaben de fer el pes. Però, ai las! no puc. La llicència no m’ho permet fer! vaja, jo que volia millorar un pèl més el producte i després compartir-lo… i la llicència no m’ho permet (a banda que no tinc accés al codi font -la recepta-). Hi ha diferents variants d’iPod, en dunció del maquinari (tamany de la pantalla, capacitat de memòria,…) i… del programari! sí, jo em pregunto, per que la meva iPod nano no pot reproduïr video i la “normal” sí? pel programari, simplement. Si vull reproduïr video em toca comprar la següent per que Apple va decidir que a la “nano” no hi inclouria el programari necessari per veure videos.

-AppleTV: un gran invent, Steve Jobs té cap i el fa servir (és una mena de visionari), ha agafat coses ja fetes i les ha posat en un aparell independent. Hi ha molts programes que fan el que fa el AppleTV, però de moment, són a l’ordinador, els de la poma ho han tret de l’ordinador i han fet un aparell independent. Bona vista! però… aquest aparell/programa (a Apple sovint són conceptes lligats) requereix que tinguis un ordinador amb l’iTunes (producte propi) per funcionar. És a dir, tu compres un aparell per veure videos i “tv ip” al televisior i resulta que estàs obligat a tenir un altre programa de la mateixa empresa… quan qualsevol programa de “sindicació” xml ja seria suficient!, no, ells t’obliguen a emprar el seu. Podria comprar-me l’aparell i modificar-lo per que fes servir qualsevol cosa que no fos l’iTunes (treballo amb Linux i no hi ha iTunes per Linux)… però… no! la llicència tampoc m’ho permet. Fa uns dies vaig llegir que el nou flamant aparell d’Apple ja suporta videos del YouTube… gran novetat! el Democracy Player (el gestor de videeo que empro jo) fa temps que m’ho permet fer!, car, és programari lliure i fa temps algú va decidir incorporar-hi aquesta funció. Ah! és més, amb aquest programa, per afegir-hi un canal IP, només em cal afegir-hi l’adreça del fitxer xml (el mateix que fa l’iTunes) però obert i accessible per tothom.

En fi, compres un producte millor que els de Microsoft, és cert, però segueixes lligat a una llicència, a quelcom tancat sobre si mateix. Ja em direu sinó seria més fàcil que, per exemple l’AppleTV, fos compatible amb qualsevol sistema XML, coi, que per alguna cosa existeixen els estàndards!!!

I… l’afegitó, la llengua, Microsoft no respecta el català, i si fa quelcom és per que la Generalitat és un dels seus millors clients a l’Estat espanol, tot i així, les traduccions sempre surten tard i incompletes. Però, creieu que Apple fa quelcom? no, ni molt menys! té una política lingüística pitjor que la casa de’n Gates! Quan em van regalar l’iPod vaig veure que no estava en català i vaig pensar que en podria fer la traducció, com faig amb alguns programes lliure però… ostres, la llicència de nou!

L’Església del Mar, d’Ildefonso Falcones. Parla de la història d’Arnau Espanyol, una història que transcorre el voltant de l’Església de Santa Maria del Mar, al barri de la Ribera de Barcelona.

El llibre ens transporta fins la Barcelona (i Catalunya) del segle XIV, amb els serfs i els senyors, les diferències socials, les imposicions religioses, les guerres amb Castella, i la vida a la ciutat comptal, la pesta, el Call. Un llibre que et parla de justícia i injustícia, de subordinació i rebel·lió, de gent del poble i dels governants,… un bon llibre. A més a més, cal reconèixer el mèrit de l’autor a nivell de documentació i coneixement, si bé és cert que la historia és ficció, està molt ben ubicada en un context històric i això és molt, molt bo.

La nota negativa, la traducció. Jo m’he llegit la traducció al català i, digueu-me crític, però l’he trobat plena de castellanades i coses que no m’han acabat de fer el pes. A vegades, quan trobo faltes d’ortografia o de sintaxi en un llibre m’indigno (crec que amb raó ^*), en aquest cas no hi he trobat cap falta (a banda d’algun accent) però si moltes expresions mal traduïdes, castellanades,…

Tot i aquesta darrera aportació, és un llibre que us recomano!

* sé que a tothom se li poden escapar faltes d’ortografia, jo sóc el primer, quan escric al bloc (i en general) miro de fer-ho amb una mínima qualitat ortogràfica, cosa que no treu que a vegades pugui fallar. Però, per mi, el cas d’un llibre (o qualsevol altra publicació) és diferent, no veig tant normal que un llibre, o el que sigui, suposadament sotmès a un procés d’elaboració, control,… tingui errades ortogràfiques, de sintaxi,…

El parlament del govern de l’estat espanol va aprovar, ahir, la clonació amb finalitats terapèutiques (no cito la notícia als mitjans de casa nostra per què està prohibit). La nova llei permetrà clonar humans sempre que sigui amb finalitats terapèutiques. Amb això, l’espanol es converteix en el quart estat europeu, després del Regne Unit, Bèlgica i Suècia, que permet la clonació amb finalitats terapèutiques.

Què permet això? infinitat de coses! a partir d’una cèl·lula es pot arribar a clonar una persona (recordeu l’ovella Dolly?), és a dir, es pot “crear” un embrió amb el mateix material genètic que la persona de la que procedeix la cèl·lula. El normal desenvolupament d’aquest embrió podria generar un duplicat idèntic del progenitor: clonació.

El que interessa però és que, a les primeres fases del desenvolupament embrionari es poden obternir cèl·lules mare i aquestes poden ser emprades en moltes diferetns i diverses situacions: des de generar neurones per pacients malalts de pàrkinson fins a, exagerant una mica, generar teixit hepàtic per reinsertar-lo al malalt amb problemes de fetge. L’esquema teòric del procés és senzill: un malalt de pàrkinson, s’obté el seu material genètic de qualsevol cèl·lula del seu cos. Amb aquest material genètic es fa un embrió clònic al malalt i, d’aquest embrió se n’obtenen cèl·lules mares que, al ser pluripotents i no haver patit encara cap procés de diferenciació, poden desenvolupar qualsevol tipus de teixit. Es dóna el “senyal” a aquestes cèl·lules mare per que generin teixit neuronal. Posteriorment, aquestes neurones poden ser implantades al malalt.

La llei elimina, sempre només amb finalitats terapèutiques, les barreres legals per aquest tipus de teràpies que no són senzilles des del punt de vista cientifico-tècnic però, ara, com a mínim, només caldrà destinar esforços en fer completament viables aquests mètodes.

Naturalment hi ha qui s’hi oposa, segons ells, la destrucció d’un embrió per curar un malalt és un atemptat contra la vida i l’ètica. Jo prefrereixo dir que la no intervenció en una malaltia que, amb mitjans actuals pot tenir cura o, com a mínim, se’n poden pal·liar els efectes, és un més greu atemptat. Els grups que defensen la vida d’un embrió per damunt la d’una persona s’agafen, entre d’altres coses, al que explicava fa uns dies sobre la possibilitat d’obtenir cèl·lules mares a partir de la pell. Quelcom que està en un estat molt embrionari i que, de moment, presenta problemes que ho fan inviable. Els reticents a la clonació terapèutica es pregunten com es pot aprovar aquesta llei si ja es poden obtenir cèl·lules mare a partir de la pell. Algú els hauria d’explicar com estan realment les coses.

Les publicacions científiques quasi mai tenen un sol autor. El més normal és que aquests tipus d’articles estiguin signats per les persones que han participat en el projecte, el grup i col·laboradors. A vegades però, hi ha molts col·laboradors i la llista de coautors és moooolt llagra (com a exemple tenim els dos articles, publicats el 2001 a Nature ¹ i Science ² , que anunciaven la codificació del genoma humà). Fa temps vaig veure un acudit gràfic sobre els coautors…

Avui he vist publicat un article sobre la interpretació del genoma ³ (en parlaré en un altre escrit), el signa el ENCODE Project Consortium. Al final de l’article, la llista d’autors… no els he contat un a un, però, si no hi ha un mínim de 80 noms, no n’hi ha cap. No em sembla malament ja que cal tenir en compte la gent que ha treballat en el projecte (tot i que si burxessim una mica segur que trobaríem infinitat de “noms polítics” i “jefes de butaca”, però això ara no toca). El que em pregunto però és, com carai s’ho fan per escriure un article amb tal nombre de coautors? Cal felicitar a la persona que realment ho fa.

1 -International Human Genome Sequencing Consortium, Nature 409, 860-921 (2001)
2 -Venter, J. C. et al., Science 291, 1304 – 1351 (2001)
3 -ENCODE Project Consortium, Nature 447, 799-816 (2007)

Avui he vist i descobert quelcom que m’ha posat la pell de gallina. Molts de nosaltres, quan comentem alguna noticia, ho fem enllaçant amb la font d’on l’hem treta. Sovint he enllaçat (com és normal, crec) a notícies del portal dels serveis informatius de la “corpo”. És normal (insisteixo, crec), si veus una noticia i la vols comentar, enllaçar-la. Ho faig jo i ho fa molta altra gent.

Doncs bé, senyors, cada vegada que estem enllaçant amb alguna notícia de la CCRTV estem infringint les normes d’ús d’aquest servei públic. Avui, mirant l’”Avís legal” dels portals de la corpo (volia saber si era “il·legal” gravar i redistribuïr en un format lliure els videos del 3alacarta, ho és) he vist que hi ha un apartat anomenat “usos prohibits“, i diu així:

8. Usos prohibits

La utilització no autoritzada de la informació continguda al Portal, la seva revenda, com també la lesió de drets de Propietat intel·lectual de TVC donarà lloc a les responsabilitats legalment establertes.

Qualsevol enllaç de tercers al Portal ha de ser a la pàgina principal, i queden expressament prohibits els “links profunds”, el “framing” i qualsevol altre aprofitament dels continguts del portal a través de tercers no autoritzats.

Quedeu-vos amb el segon paràgraf! Tots i totes aquells i aquelles que enllacem notícies internes als seus portals estem delinquint!!!

Sé que a la CCRTV tenen una mentalitat tancada, tenen el 3alacarta venut a M$, fan l’impossible per que no et puguis gravar els seus videos, però… arribar a dir que estar prohibit enllaçar directament amb pàgines internes… ho trobo, simplement, desmesurat! No he trobat una aberració similar ni a la BBC ni a la CNN (la primera pública i la segona privada).

A la Corpo han perdut el nord i, ja massa sovint, obliden que són un servei públic, de tothom, i es comporten com el pitjor dels privats.

La marihuana, cànem, maria,… Cannabis sativa és una d’aquelles plantes destinades a tenir mil-i-un usos. Des de el seu ús com a fibra tèxtil, fins a diferents usos deguts a la seva composició química. Alguns més provats i demostrats científicament que d’altres.

Un estudi recent ¹, publicat per la revista Science, afegeix una nova aplicació als derivats d’aquesta planta: tractament de les al·lèrgies cutànies. El nostre cos, de per sí, fa ús de cannabinoïdes endògens que es vinculen a l’aprenentatge i a les comunicacions entre el sistema inmune i el sistema nerviós. Aquests cannabinoïdes estarien relacionats amb les al·lèrgies, a l’estudi, amb les de pell.

Els experiments han consistit, primerament, en fer rates transgèniques que no expressin les proteïnes que reconèixen els cannabinoïdes endògens, de manera que, tot i que aquests productes són presents a l’organisme, no fan el seu efecte ja que, al no ser reconeguts per les seves proteïnes diana, no activen el sue mecanisme d’actuació. Després, s’han aplicat al·lèrgens a l’orella dels animals, cosa que ha originat la reacció al·lèrgica.

La segona part de la investigació ha consistit en aplicar, de forma exògena, els cannabinoïdes. Aquesta aportació externa de cannabinoïdes ha reduït, en un 50% dels casos, la ferida causada per la reacció desmesurada al contacte amb l’al·lèrgen. Tot i que el mecanisme d’actuació no està enclara clar, se suposa que aquests productes actuen contra l’al·lèrgia blocant les quemoquinones (proteïnes relacionades, entre d’altres coses, amb els processos inflamatoris).

Aquests resultats, segons els mateixos investigadors, no impliquen, per exemple, que, abans de fer servir productes amb níquel (metall molt al·lèrgen i present en molts productes de bijuteria), fumar-se un peta serveixi per eliminar l’al·lèrgia (tot i que potser l’efecte neurològic del producte et fa oblidar l’al·lèrgia…), ja que els experiments han demostrat efecte en aplicacions cutànies.

Aquests resultats obren les portes a futurs tractaments de dermatitis cròniques, i altres afectacions cutànies, actualment tractades amb esteroides i inmunosupresors (els dos amb efectes negatius a llarg termini).

Apa, ja tenim una aplicació més per a aquesta herba.

1-Karsak M., et al. Science, 316 . 1494 – 1497 (2007).