L’illa de l’esperança, de Joanne Harris, és un llibre positiu però un xic depriment. Nostàlgic i somniador. Tira endavant però va enrere. Fa plorar però esperona. És un llibre que genera un torrent d’emocions i sensacions contradictòries entre elles que acaben desembocant en una mena d’esperança nosatàlgica en el futur. A superar entrebancs per fer el demà un xic millor.
La Mado, que fa deu anys havia fugit amb la seva mare, torna a Le Devin, una illa perduda i aïllada al mar del Nord. La mare ha mort i la Mado deixa el seu pis de París per tornar a la terra que l’ha vist néixer. Le Devin és una illa petita, amb dues comunitats, Les Saltans i Les Housinns, enfrontades, que lluiten per sobreviure en l’oblit. L’arribada de la Mado a l’illa suposarà una nova empenta per l’abandonada comunitat de Les Saltans, una alenada d’aire fresc. La gent, empesa per la monotonia del temps és reàcia als canvis, canvis que arrossegaran la petita comunitat a mirar endavant, a enterrar antics enfrontaments i a prosperar. Canvis però que faran ensopegar l’envellida població, però que es tornarà a aixecar. Canvis que faran que la Mado conegui el passat tràgic que turmenta el seu pare.
Un llibre per llegir i gaudir. No només és una història. És un torrent d’emocions.
