Anys enrere, potser no fa tans, es parlava de l’horitzó 2007. L’any 2007 i concretament el 25 d’abril, avui, es conmemorarien els tres-cents anys de l’inici de la propagació de la pesta borbònica per la nostra terra. La propagació d’aquest mal començà un dia com avui de fa tres segles, al Regne de València, després de la batalla d’Almansa i es consolidà, primer, l’11 de setembre de 1714, amb la caiguda de Barcelona i finalment l’11 de juliol de 1715, amb la Ciutat de Mallorca. L’ocupació de la terra per part de les tropes felipistes suposà la fi de les nostres institucions, lleis,… i la imposició del Decreto de Nueva Planta.

Actualment els polítics ens han mig entabanat amb un Estatut de fireta, que, per cert, ja veurem si tira endavant i si el defensen tant com diuen que el defensaran, i ens l’han venut com el major grau d’autonomia de Catalunya… sempre es deixen l’afegitó d’explicar que és la major autonomia després dels tristos episodis de fa ja tres-cents anys.

Certs sectors socials parlaven de l’efemèride d’avui i de l’any 2007 en general com a l’any del canvi i la independència. Tres-cents anys d’ocupació són massa anys. Però, desgraciadament, res no ha canviat. Seguim ocupats i a sobre, els ocupants tenen els nassos de fer reportatges com el que va fer la “tele-Espe” fa unes setmanes.

Passarà l’any 2007 i tot seguirà igual. Segurament quatre jutges reunits a sis-cents quilòmetres ens tombaran el que ens han venut com a màxim nivell d’autonomia i no passarà res. Seguirem igual. És més, la CCRTV, una entitat en teoria nacional, no ha fet ni un trist esment al que va passar fa tres segles.

Però hi ha quelcom que ha canviat, quelcom que s’ha encès aquesta nit passada i que espero que no defelleixi. Les espelmes, les flames. Dalt de cims, turons, teulades i terrats i, sobretot, dins de molta gent. Esperem que no s’apaguin, que se n’hi afegeixin. Que creixi el foc d’alerta per deixar, potser d’aquí set anys, de ser un país ocupat.

Potser el 2007 no haurà estat l’any de la fita, però espero que si que esdevingui l’any de l’inici. Entre totes i tos ens podem fixar un nou horitzó. L’horitzó 2014. Tenim set anys per davant!

Una de les coses que, de bones a primeres, em va sobtar en començar la feina a aquí Estocolm va ser que el cluster del grup no té sistema de cues. Ni límits de càlculs ni res. Simplement quan comences et diuen que no abusis i llestos!

Per als “no iniciats”, un sistema de cues és un sistema que controla la feina en un cluster (grup d’ordinadors). És a dir, podem tenir 100 màquines però per calcular no ens connectem una a una, ens connectem a la que gestiona i li donem l’ordre. Si hi ha màquines lliures, la que gestiona els passa la feina. Si no hi ha màquines disponibles, posa la teva feina en una cua. Això a la vegada es pot emprar per limitar coses com ara la quantitat de màquines que pot emprar un usuari, el temps que poden trigar els teus treballs,…

Doncs bé, el grup en el que treballo no té sistema de cues. La manera de funcionar però no és massa complicada, ens connectem a una màquina i des d’allà s’executa un script que t’indica l’estat de les màquines. Si en veus una de lliure, t’hi connectes i dones la teva ordre. A nivell de control el tema funciona “per confiança”, és a dir, no hi ha límit concret, simplement has de vigilar no passar-te.

El sistema té coses bones i coses dolentes. Com a dolent té, per mi és el més important, que en un sistema de cues, si tinc un límit per exemple de 15 màquines però he de fer 30 tasques, el gestor s’encarregarà que mai tingui més de 15 màquines ocupades. En canvi, si no hi ha gestor i no puc abusar, he d’anar enviant els càlculs amb més control.

Com a coses bones, s’aprofiten molt les màquines i si et cal fer molta cosa de cop, pots. És a dir, si hi ha poca cosa executant-se i jo tinc molta feina doncs, sempre respectant el “no abusar”, doncs, dóno moltes més ordres. Això amb un sistema de cues també es pot fer, li demanes l’administrador que et dóni més permisos i llestos. Però… éssent realista, aquestes coses sempre porten polèmica i no es fan.

Doncs, aquí em teniu, calculant “anàrquicament” :-)

Però… voldria afegir que això depèn molt dels recursos de que es disposa. Aquí tenim 70 màquines duals (140 processadors) per 9 persones,… processadors/usuaris=15.5. A Tarragona, i crec que tenim un bon clúster, la proporció es redueix a 8 (i crec que és més baixa ja que som “generosos” i hi ha gent de fora que també les usa).

No m’agrada alegrar-me de les desgracies dels altres. Però quan algú cau en desgràcia després d’haver abusat sense cap contemplació de la resta, només puc dir que els està bé. Ara, aquí ho tenim, sembla ser que el mercat inmobiliari, les principals empreses, estan caient en picat a la borsa. No sé fins a quin punt, a curt termini això acabarà beneficiant a la població, però me n’alegro. Lladres, especuladors, recolliu allò que heu sembrat!

Durant els darrers anys les empreses del sector, amb la mirada inoperativa de les administracions, han anat collant la gent, endarrerint la independència dels joves i escanyan-los per pagar un pis petit,… molta gent està endeutada. Molts no poden pagar l’hipoteca. Molts joves encara viuen amb els pares. Si, és cert, aquí no tenim cultura del lloguer i ens encanta comprar però… hi ha qui se n’ha aprofitat.

Darrerament ens han omplert els diaris i noticies dient que l’augment dels inmobles ja no és tant però… per poc que augmentin, amb la desproporcinalitat que han agafat respecte els sous, tenir un piset és un luxe! L’altra noticia de les darreres setmanes però, ha estat també que, davant la impossibilitat de vendre segons quins pisos, algunes inmobiliaries han hagut de baixar els preus…

Ara, potser han petat? lladres, aquí ho teniu!

El 25 d’abril és dia laborable, dimecres cau, per tant, hem pensat a realitzar una commemoració comuna breu i de caràcter simbòlic: A les 12 de la nit del dia 24 d’abril , justament quan entrem ja en el dia 25 en el pas de dimarts a dimecres, proposem a totes les valencianes i tots els valencians que vulguen sumar-se, que pugen amunt, que s’alcen per pujar cadascú allà on desitge o li siga possible, a les muntanyes més estimades, als cims més simbòlics dels seus pobles, als terrats, als castells, a les ermites, als balcons… I durant cinc minuts, que encenguen un llum elèctric… llanternes, fanals, tubs fluorescents, el que bonament consideren.

A la manera de les antigues alimares d’avís, volem vore’ns els uns als altres, avisar-nos que ha arribat el dia simbòlic i per uns moments bategar tots com un mateix cor. Han passat tres-cents anys i, a pesar de totes les dificultats històriques que el poble del qual formem part ha patit, encara estem ací. I com tenim el futur al nostre abast, des del respecte al passat, volem afrontar eixe demà de manera alegre, com a noves lluminàries festives, fent una abraçada de llum entre gents i pobles.

Aviat farà tres-cents anys que la pesta borbònica entrà a la nostra terra, ho va fer amb pillatges, cremades, saquejos i assassinats, imposant finalment, el Decreto de Nueva Planta. Tres-cents anys donen per molt, però… ací estem!

Actualització: Igualment, com han fet altres blocs i portals, la capçalera estarà capgirada un parell de dies.

Feia ja molt temps, quasi un any, que no parlava dels llibres que llegia. No és que no me n’hagi llegit (en només dues setmanes a Suècia ja me n’he llegit dos… 1 i 2), simplement, no els he anat explicant.

Ara però, miraré de fer un exercici de síntesi i memòria i parlaré, amb un resum d’un parell de frases per llibre, dels llibres que recordo haver llegit durant aquest darrer any (no feu cas de la cronologia).

ADN, de Robin Cook.
Una parella de metges forenses investiguen les misterioses morts de paciens “sans” en un important hospital de Nova York. Les seves investigacions els portaran a descobrir una trama d’una de les principals mútues mèdiques dels Estats Units per “eliminar” gent amb risc de patir malalties genètiques. Com tots els llibres de l’autor, recomanat si t’agrada la ciència, la medicina i l’acció.

Fins que et trobi, de John Irving.
Jack Burns, un nen que viu amb sa mare per que el pare els va deixar abans que neixés, viu la infancia envoltat de dones i passa part del temps voltant per Europa, buscant el seu pare. Amb el temps, el jove Jack esdevé un actor famós, però també descobreix que la visió que tenia de les coses quan era petit no sempre és la bona. Una GRAN novela.

La cançó dels missioners, de John le Carré.
Un jove intèrpret nascut a l’Àfrica però de nacionalitat britànica, rep l’encàrrec de treballar en una conferència que suposadament ha de solucionar els conflictes del Congo. Un sindicat anònim ha d’alliberar la població, acabar amb la corrupció i deixar que es beneficiïn de les seves riqueses de minerals. Això sí, abans ha de poder explotar, durant un temps, les mines de coltan. La fidelitat al gobern britànic es barreja amb els sentiments cap a la terra on va néixer. John le Carré ens aproxima a la trista explotació del continent africà. Busqueu una mica què és això del Coltan…

El cervell de Kennedy, de Henning Mankell.
Louise Cantor és una arqueòloga sueca que treballa al Penepolès. Un dia, aprofitant que ha de viatjar al seu país natal per un congrés, decideix anar a veure el seu fill, que viu a Estocolm. En entrar al seu apartament descobreix el seu fil… mort. La Policia diu que es tracta d’un suicidi però no Louise ni el seu exmarit es deixen convèncer. La investigació del que ha passat amb el seu fill els durà fins a Moçambic (passant per Barcelona) on descobriran un centre per curar malalts de sida… estranyament lligat a la indústria farmacèutica. Mankel t’enganxa des del primer moment.

El llibreter de Kabul, d’Åsne Seierstad.
L’any 2001, la periodista noruega Åsne Seierstad passa uns mesos a Kabul, acollida per la família del llibreter Sultan Khan. En el llibre que resulta de l’experiència, Åsne ens relata la historia i el dia a dia d’aquesta gent que ha viscut castigada per les guerres i l’extremisme. Però a la vegada també ens acosta a la realitat de manca de llibertats de les dones en molts països islàmics. El llibre no em va fer el pes, però no per que no estigués bé, sinó per la indignació cap al tracte a que són sotmeses les dones. Sóc obert, entenc que al món hi ha moltes religions, les respecto, però, no puc entendre com es pot viure i assumir com a normal una realitat així.

Serrallonga, l’últim bandoler, de Llorenç Capdevila.
Un jove barceloní, en Pere Vila, assisteix a l’execució pública de’n Serrallonga. A l’escriure’n la crònica, aquesta és censurada pels dirigents de l’època. Just abans de morir, el bandoler pronuncia unes misterioses paraules que portaran en Pere Vila a investigar qui era en Serrallonga, veure per on es movia, la seva dona i, fins i tot, la seva darrera amant, la Joana. Durant la seva recerca coneix gent, gent que a vegades no és qui sembla ser, gent poderosa, gent que li posarà entrebancs i mil pegues per evitar que descobreixi tota la història. El llibre m’ha agradat però no es tracta d’una gran novel·la, és un llibre distret i interessant.

La pell de la revolta, Jordi Sierra i Fabra.
El 23 de febrer de 1905, un nen d’onze anys de la colònia Güell cau dins un diposit de tint bullint. L’única cosa que el pot salvar és un transplantament de pell. Molts obrers de la colònia, el capellà i fins i tot els fills dels amos, es presenten voluntaris per donar un trosset de la seva pell. Aquest fet enllaça amb la setmana tràgica de principis de segle. La història d’una família de la colònia, l’anada cap a la ciutat d’alguns dels seus fills, les lluites al carrer,… Un llibre que m’ha agradat molt, però també m’ha fet tocar de peus a terra i em fa adonar que des de ja fa molts anys, lluitem, suem, treballem,… però poc després seguim igual.

(hi ha més llibres però… ara mateix no em venen al cap. Espero fer memòria i anar actualitzant l’apunt)

Apassionant. El retorn del professor de ball, del suec Henning Mankell, et fa estar atent des de la primera paraula fins la darrera. Vius amb intensitat cada pàràgraf, cada pàgina… de vegades fins i tot et despistes una mica, mires de posar-te a la pell dels diferents personatges per veure què deu estar pensant,… pateixes quan saps que algú va directe cap el perill i, fins i tot, arribes a sentir certa simpatia per un dels assassins.

El llibre comença l’any 1945, acabada la segona guerra mundial un botxí anglès va a una presó alemanya per fer la seva feina. Cinquanta anys després, a la zona central de Suècia, un ex-policia és brutalment assassinat. Un antic company de feina, Stefan Lindman, que està de baixa i que treballa a la policia de Boras, sent curiositat per la investigació, s’hi posa i cada passa l’aboca un pèl més a no poder sortir del cas i a donar un cop de mà als agents que porten el cas.

L’assassinat engega una cadena d’aconteixements que arrossegaran als protagonistes cinquanta anys enrere, lligaran la mort de l’expolicia amb els col·laboracionistes de la segona guerra mundial i a xarxes neonaxis del present.

Una historia per viure amb intensitat i un deu magistral al seu autor.

El títol crec que ho diu tot, Jo vaig ser un nen soldat, de Licien Badjoko (amb la col·laboració de la periodista Katia Clarens) explica la historia de Lucien, un ex-nen soldat.

Sovint, quan llegeixo un llibre, admiro, a banda de l’habilitat amb les paraules que en pugui tenir l’autor, la seva imaginació. Llegint Jo vaig ser un nen soldat sovint he hagut d’aturar-me i pensar “no és imaginació, explica la seva vida”. Lucien explica la seva vida com a nen soldat, com va entrar a l’exèrcit i com en va sortir. Ens ho explica sense cap intenció de fer-nos llàstima, parla del que ha viscut, tal com ho ha viscut.

Una de les coses però que més m’ha sorprès (a banda de les brutalitats que explica que va fer, la guerra en sí ja és una de les brutalitats més absurdes que hi ha), ha estat que es va allistar voluntàriament! Després ja no en podia sortir, però, de bones a primeres hi va anar voluntàriament. Volia ser un heroi. Alliberar el seu país. Fer com fan els herois de les películes i video-jocs. Després va agafar el fusell i ja no podia parar. Fins que se’n va sortir, va ser un dels pocs afortunats, i actualment estudia dret.

Aquesta darrera frase crec que pot fer pensar: fer com a les pel·lícules i als videojocs.

Söderlmalm, o Söder, és un barri amb identitat pròpia al sud de la ciutat. La zona, a més a més, té com a característica geològica les abundants elevacions, turons, que fa que sigui un barri amb algunes magnífiques vistes damunt la ciutat. Dues d’aquestes zones, la del carrer Fjägatan i la del turó Vita Vergen, destaquen a més a més, per la presència de les casetes de Söder.

Pel que tinc entès, la zona era un barri pobre, on vivien els treballadors del port i les classes socials més deprimides. A principis del segle XVIII, i per donar sostre a aquest sector de la població, s’hi van construïr infinitat de casetes de fusta. Una llei de la ciutat de l’any 1736 prohibia fer cases de fusta pel risc d’incendi que això suposava però, la llei no afectava les zones pobres.

Moltes d’aquestes cases s’han conservat fins l’actualitat i es poden veure sobretot a la zona dels carrers Fjägatan i Stigbersgatan i al turó que porta el nom de Vita Bergen, les casetes són a la zona de Bergsprängargränd. Totes es conserven en perfecte estat i moltes, pel que vaig poder veure, estan habitades. Aquest turó, a més a més, té quelcom més de valor afegit. El cim està coronat per una imponent església, Sofia Kyrka i la resta, la gran majoria, és un gran parc. Molt gran! Al peu del turó hi ha tot de casetes amb horts, van ser construïdes a principis del segle XX, quan es va acabar d’edificar la gran església del cim.

Mapa

Els dissabtes, toca mercat. Des de que visc a Barcelona, quasi cada dissabte, toca anar al mercat a comprar la fruita, verdura, peix,… Avui, tot i que estic lluny de casa, he anat al mercat: Östermalms Saluhall.

Diuen que no hi ha cap altre lloc de la ciutat on es pugui trobar una gama de productes frescos i de qualitat com aquí. Hi ha, bàsicament, productes frescos: parades de peix, carn, embotits, fruita, verdura,… són parades de luxe. Els embotits, per exemple, com els de casa, infinitat de pernils, formatges,… de moment no hi havia trobat a cap altre lloc. Les parades de fruita i verdura tenen també productes que fan molt bona cara. I, naturalment, peix, sobretot, salmó. Salmó de tot tipus, fres, fumat,… A banda de les parades típiques, hi ha alguns establiments de restauració.

El mercat es troba en un edifici que fou edificat en tansols viut mesos l’any 1988. Pel que sembla, els arquitectes es van inspirar en els mercats mediterranis. Antigament tenia 153 parades però, després d’una recent restauració, s’han reduït a 13 (sembla que la moda que hi ha a Barcelona de reduïr parades i fer grans passadissos no és només de Barcelona)

Al davant hi ha una gran plala plena de parades de flors, i algunes terrasses on fer un mos. Per anar-hi, metro, linia vermella i baixar a Österlmalmstorg.

Mapa